A l’anterior entrada vam concloure que els éssers racionals eren fins en sí mateixos. Aquest principi és objectiu, universal, i ha de limitar tots els fins subjectius que un ésser racional qualsevol tinga. Per tant, com hem vist abans, tenim ja dos principis pel fonament de la legislació moral: El primer, referent a la regla d’aquesta legislació, ens diu que ha de ser universal i objectiva. El segon, referent al fi d’aquesta legislació, ens diu que el subjecte de tots els fins és l’ésser racional com a fi en sí mateix. D’aquestos principis, Kant n’extrau el tercer: si els éssers racionals són un fi en sí mateixos i la legislació moral és universal, la voluntat de tot ésser racional és una voluntat universalment legisladora.
La voluntat, per tant, no està sotmesa a la llei universal, sinó que és l’autora autònoma d’eixa llei; és a dir, es legisla a sí mateixa i, al mateix cop, legisla per tots els éssers racionals. És aquest un requisit imprescindible per l’existència de l’imperatiu categòric, ja que si la llei no sorgeix de la pròpia voluntat de l’ésser racional, sinó que es tracta d’una llei que s’imposa des de fora, és necessari algun tipus d’interès, recompensa o coacció. I això fa impossible trobar el fonament del deure, perquè no hi trobem deure, sinó simplement interès. I, sense deure, només que poden existir imperatius condicionats, mai categòrics.
A continuació, Kant parla del concepte més fosc que m’he trobat fins ara: el regne dels fins. Un regne és una unió entre diferents éssers racionals mitjançant lleis comunes. Però com que les lleis estan determinades pels fins, si prescindim dels fins privats dels éssers racionals, pot pensar-se un tot que continga tots els fins enllaçats sistemàticament per l’imperatiu categòric, és a dir, la llei moral que els fa tractar-se com a fi i mai com a mitjà. Eixe conjunt de fins enllaçats per una llei objectiva i comuna és el regne dels fins. A aquest regne, cadascú dels éssers racionals hi participa com a legislador de la llei universal que sotmet a tots els seus membres per igual.
Els éssers racionals poden ser membres legisladors del regne dels fins en tant són fins en sí mateixos, i ho són en tant estiguen dotats de moralitat. Eixa moralitat i la humanitat que la conté són l’única cosa amb dignitat, front a les altres coses, que tenen valor i, per tant, poden ser intercanviades. Dit d’un altra manera: la capacitat de l’ésser humà de ser membre legislador del regne dels fins, és a dir, de produir les seues pròpies lleis i per tant de tindre una moralitat autònoma, és el fonament de la seua dignitat.
Per terminar aquesta entrada, enunciaré la tercera formulació de l’imperatiu categòric: Obra com si mitjançant les teues màximes, fores sempre un membre legislador en un regne universal dels fins.
Salut.