Tot i que a l’anterior entrada he afirmat que la filosofia moral de Kant te com a fi la reivindicació de l’estat burgès, crec que la relació entre les idees d’un autor o filòsof, el seu context i els interessos que defensen és molt més complexa. Estic convençut de que els plantejaments de Kant acaben servint a la burgesia i al seu estat; però, més enllà d’aquesta certesa, tot són dubtes. En realitat, aquest tema no es pot solucionar a un bloc sencer, menys encara a una de les seues entrades, simplement plantejaré una sèrie de dubtes i qüestions i aventuraré hipotètiques respostes, quan en tinga.
En aquesta entrada em centraré en la primera qüestió: la manera com es relaciona un creador d’ideologia amb el seu entorn. ¿Fins a quin punt és l’autor un element creador i fins a quin es limita només a arreplegar i dotar de coherència a una sèrie d’idees i plantejaments que ja estan flotant a l’imaginari col·lectiu d’una determinada classe social? Ni tan sols els més idealistes són actualment capaços de negar la influència del context socioeconòmic a la mentalitat de les persones i no seré jo qui tracte de fer-ho. És evident que les ideologies (enteses com a maneres d’entendre el món i no només com a ideologies polítiques) no són creacions individuals, on cada persona genera per sí mateixa un sistema mental de comprensió de la realitat, sinó que s’elaboren col·lectivament, mitjançant la participació de tots els membres d’un mateix grup o, més aviat, mitjançant la participació successiva i jerarquitzada de diferents grups cada cop més amplis. Aquestos grups no s’organitzen de manera arbitrària ni aleatòria sinó que, una volta superats els més primaris (la família, les persones amb relacions més properes, etc.), responen a l’afinitat econòmica, és a dir, a la classe social. Finalment, tot aquest conjunt de cercles cada cop més amples es veu envoltat pel més gran de tots: l’ideologia de la classe social dominant promoguda des de l’estat.
Quin és el paper, doncs, de l’individu creador? És simplement una titella que, tirada pels fils dels diferents grups, es mou segons li toca? Crec que no. Crec que l’individu no és només el contingut de la seqüència de cercles, sinó que, podríem dir, ell mateix és l’únic membre del seu primer grup ideològic, el més bàsic de tots. No es tracta, doncs, de negar el paper de la resta de grups a l’hora de formar la ideologia d’una persona sinó que, junt a això, hi ha la pròpia persona també amb una participació activa en la formació del seu pensament.
No som, òbviament, cometes errants sense cap tipus de relació entre nosaltres. Però tampoc no som, és impossible, recipients buits esperant ser omplerts per altres recipients buits. Negar a l’individu la capacitat de crear ideologia suposa buscar el seu origen en algun ésser diví o creure que el pensament s’origina a sí mateix amb independència de les persones. És a dir, suposa caure en l’idealisme.