He parlat, a l’última entrada, de la relació que l’autor d’ideologia té amb el seu context a l’hora de produir pensament. Ara tractaré el tema de la relació inversa: la relació del pensament creat per un filòsof amb el seu entorn.
La qüestió central es si pot o no un pensador modificar un sistema de pensament col·lectiu. Pareix, en primera instància, que sí. Si pregunteu si Jesucrist, Marx, Mahoma o Adam Smith han modificat el pensament de gran col·lectius humans, la gran majoria de la gent respondrà que sí. Però, és això cert? Jo crec que no. Hi ha, a la teoria de la literatura, nombrosos assaigs sobre la mort de l’autor (suggestiu títol d’un article de Roland Barthes que no he llegit). Amb tota la precaució que requereix parlar d’un tema del que no s’entén ni papa, tractaré d’explicar un poc aquesta idea. El que ve a dir és que l’autor, si bé abans estava present a la creació literària, des dels anys seixanta i setanta (amb precedents) ha sigut desplaçat pel text en sí i pel lector.
Aquest plantejament, si bé es coherent amb la mania destructora que hem decidit denominar amb l’eufemisme de postmodernisme i que, en realitat, hauria de denominar-se antimodernisme o, potser, frivolitisme, no és del tot inútil, si es neteja un poc. Primer de tot, no crec que hi haja cap punt d’inflexió als anys 60-70. El moment quan un se n’adona d’una cosa no ha de ser el moment quan eixa cosa es produeix (si no volem caure en un tràgic solipsisme). Llevades les fronteres cronològiques, crec que se n’haurien de llevar també les temàtiques fins abastar tot tipus de creació ideològica. Un cop fet això, crec que ja podem traure algun profit de la idea.
No és, doncs, que els autors hagen mort, és que sempre ho han estat. O, en realitat, no és que no siguen autors, és que no són els únics. Qui llig la Bíblia i diu que Jesucrist era un comunista o un hippie no està escoltant la idea que l’autor (Déu? ) volia transmetre. Està esdevenint ell mateix autor i creant una idea nova. I el mateix passa amb qualsevol altra creació. Quan les idees triomfen, quan molta gent diu seguir el pensament d’un autor, realment no estan fent altra cosa que seguir-se a sí mateixos. Són ells qui creen la idea que atribueixen generosament a l’altre. I la creen condicionats pel sistema de cercles que he descrit abans, on la importància dels factors socials i econòmics és clau.
Dit d’una altra manera, com a conclusió: el marxisme no és el pensament de Marx, sinó el pensament dels marxistes, adequat a la defensa dels seus interessos de classe. I, per tant, Marx no pot ni podrà canviar la Història; però els marxistes sí.