Crec que encara falta una entrada imprescindible a aquest bloc dedicada a criticar la filosofia moral de Kant. De moment, només m’he limitat a descriure-la i classificar-la, però no he dit si la compartisc o no.
Bé, no ho faig. Considere que Kant crea un cercle perfectament coherent sobre com ha de ser l’imperatiu moral per existir i, en això, estic totalment d’accord amb ell. El problema és que després demostra la seua existència mitjançant una idea de llibertat no compartisc ni de lluny i, en absència d’altres maneres de demostrar l’imperatiu categòric m’he vist obligat a creure que no existeix. Raonaré aquesta postura:
Kant, en realitat, acaba el seu llibre pel que hauria d’haver estat el començament: per la divisió de la realitat en un món fenomènic, on només podem conèixer les impressions sensitives que les coses ens produeixen però no les coses en sí, i un món noümènic, on estan les coses en sí, però al que no accedim pels sentits sinó per la raó. Crec que aquest començament impossibilita que la seua teoria moral tinga validesa científica. Si bé és impossible demostrar que els nostres sentits no ens enganyen, no podem crear un segon món on les coses sigan com han de ser. No tenim més que els sentits i la raó no pot crear coneixements. Si els sentits ens enganyen, mai no sabrem com és la realitat. Però, com que no hi ha forma de saber-ho i com que no tenim altra cosa, per pura practicitat hem de suposar que no ens enganyen.
En qualsevol cas, Kant cau en l’idealisme i afirma que sí existeix eixe món i que la raó sí que ens permet accedir a ell. No content amb això, diu que eixe món no es regeix per les lleis naturals, sinó per les lleis de la pròpia raó. L’home, en tant que és membre dels dos mons, pot triar seguir les lleis naturals o les lleis racionals.
En fi, jo crec que la moral, les normes del comportament humà, no són sinó el resultat de la dialèctica entre l’instint i l’aprenentatge, tots dos pertanyents al món material, el que Kant denomina fenomènic. No ens debatem entre dues realitats, els humans actuem segons ens han ensenyat i segons ens diu l’instint. I no es pot plantejar que l’instint siga en realitat la moral racional, ni res d’això: l’instint és el resultat de la selecció natural, de l’evolució. Si a la majoria d’éssers humans no els agrada matar xiquets, és perquè poques societats se conservarien amb persones d’eixe tipus. La moral només pot considerar-se objectiva en tant és objectiva la realitat material que la genera, però mai podrà ser autònoma.