El just ajusticiat

No fa gaire, un home de 24 o 25 anys va portar en un centre de salut a Arona, població de les illes Canàries, una xiqueta de tres anys, filla de la seva companya, perquè tenia problemes respiratoris.  El metge de guàrdia li diagnosticà parada càrdio-respiratòria, cremades i traumatismes, i n’informà la policia.  Les primeres versions del cas, que immediatament esbomben els autodenominats mitjans de comunicació, parlen de maltractaments que inclouen violació.  L’home és detingut, interrogat i acusat per la policia i el jutge, sentenciat per la premsa.  Necessita “protecció especial” de la policia perquè una turba d’energúmens que l’espera a la porta dels jutjats no el linxi i materialitzi el linxament “moral” de la premsa.  Tres dies després es mor la xiqueta, l’autòpsia determina que les lesions que li causaren la mort eren accidentals, i el jutge el deixa en llibertat sense càrrecs.

Es donen en aquest afer diversos aspectes que el fan molt interessant d’analisar.  En primer lloc, aquest és un cas d’error mèdic.  La causa de la mort fou una lesió interna provocada cinc o sis dies abans per una caiguda; no hi havia ni cremades ni lesions que fessin suposar cap agressió sexual.  En segon lloc, hi ha un problema de mala gestió de la informació per part dels responsables mèdics que donen la notícia a aqueixos carronyaires que s’autodenominen periodistes.  En tercer lloc, es tracta d’un error dels instruments de repressió de l’estat — de la policia, primer, i del jutge, després —, encara que aquest, al final, rectifica.  En quart lloc, és un exemple paradigmàtic d’aplicació  exquisida del codi deontològic de la professió periodística.  En darrer lloc, és una mostra de la misèria humana en general.

Com es pot compensar a l’injustament acusat tot el mal que li han fet ?  Sí, ja ho sabem, que en el món capitalista en què vivim els diners són causa i alhora solució de tots els problemes — parafrasejant el gran filòsof nord-americà del segle XX, Homer J. Simpson.  Però imaginem quin tracte ha de tenir aqueix home a partir d’ara amb les persones del seu entorn que no han hesitat a considerar-lo un monstre.

Els mal anomenats mitjans de comunicació de masses, que en realitat no són sinó vehicles de difusió de la ideologia dominant, coneixen molt bé les flaques humanes i es recreen tot allò que pot atraure l’atenció dels incauts.  Per això varen destacar aquesta “notícia”.  N’hi ha que posaren els seus fòrums a la xarxa a disposició de qui hi volgués vomitar la seva bilis.  Vegeu-ne alguns exemples: hi ha qui demana la pena de mort, d’altres protesten perquè troben massa curtes les estades — d’altri — a la presó i demanen la supressió de les reduccions de pena, d’altres voldrien que la “justícia” fos més dura, &c.

Com som els éssers humans!  Ens escandalitzem quan ens assabentem d’un crim esgarrifós.  És perquè pensàvem que no era possible que un home violés la filla de la seva parella?  No; de fet, no és pas que ho creguéssim possible: ho desitjàvem per poder alliberar la nostra ira violenta contra un “dolent” sense deixar de sentir-nos “bons”.  Desitgem que algú perpetri crims atroços perquè així podem desfermar les nostres passions més baixes amb la consciència tranquil·la de saber-nos “els bons”.

En aquest cas coincideixen dues coses horribles que a tots ens fan molta por: l’error mèdic i l’error judicial.  Ens fan tanta por que no hi volem pensar, que no ho volem veure.  La ceguesa a l’hora de veure una injustícia ens incapacita per a ésser solidaris amb qui eventualment la pateix.  No volem saber que un metge o un jutge es pot equivocar perquè saber-ho implica comprendre que el seu error el podríem patir nosaltres, i la nostra ment, que és animal, estúpida i covarda, no vol haver de viure amb el turment de saber-ho.  Per això posa en joc recursos que ens tranquil·litzen: quan sentim parlar de tortures a detinguts pensem: «estratagemes d’advocat», o quan sentim criticar la falta de fonament de qualque acusació contra algú diem: «alguna cosa deu haver fet…».

La nostra ment racional ha elaborat uns quants mites tranquil·litzadors que proclamen una suposada bondat innata de l’home.  N’esmentaré dos.  El mite de l’infant innocent afirma que naixem “bons”, però que l’educació ens maleja.  Paral·lelament, el mite del bon salvatge, basant-se en el mateix supòsit, diu que en les societats “primitives”, és a dir aquelles que encara no han estat “corrompudes” per “la civilització”, l’home s’hi cria més “bo”.  El concepte de civilització ha estat sovint utilitzat per l’imperialisme per a justificar l’explotació dels pobles, però, malgrat tot, la civilització és un valor positiu.  No hi ha una única civilització humana — la nostra, la “bona”, l’occidental i cristiana —: cada civilització és una conquesta de la cultura humana que cal respectar i preservar.

La moralitat que prediquen tots dos mites és que hi ha una bondat connatural a l’home i que aquest és corromput per la cultura. Aquest és un missatge reaccionari.  L’home, abandonat a les seves passions naturals, no és necessàriament “bo” — ni necessàriament “dolent”.  Tant la bondat com la maldat cal que siguin cultivades, exigeixen esforç i pràctica continuats.  No naixem ni bons ni dolents; serem una cosa o l’altra, si de cas, només després de penosos anys de fatigós entrenament.

Sigmund Freud, en el marc de la seva teoria de la psicoanàlisi, va encunyar dos conceptes paral·lels i complementaris: la libido, l’energia de l’impuls sexual, de l’impuls creatiu, i la destrudo, l’energia de l’impuls de destrucció.  Tots dos elements fan part de l’essència humana, però mentre que la primera va fer molta forrolla entre la gent fins al punt que ha passat al vocabulari vulgar, el segon descobriment, que era tan important com el primer, ens estimem més ignorar-lo.  I ens convindria conèixer-lo, perquè sabent que el mal ens atrau potser procuraríem evitar de rabejar-nos en els mals sentiments — encara que aquests siguin envers un “dolent”.