Roma no paga traïdors

Diu la llegenda que Marc Pompil·li Lenes, cònsol romà, va prometre a Àudax, Ditalc i Minur, emissaris de Viriat, que els recompensaria si mataven aquest, i els infeliços, en tornar al campament de Viriat i sorprendre’l dormint, el van matar. Quan tornaren al campament romà per reclamar la recompensa, van trobar el cònsol Quint Servili Cepió, que els va fer executar. En aquella saó és quan sembla que aquell proferí la cèlebre frase « Roma no paga traïdors. » Aquesta llegenda no l’avala cap historiador, però és interessant, car la història, a més d’ésser la propaganda dels vencedors, és també la memòria dels pobles. I la memòria és molt selectiva i sol anar enriquint-se progressivament amb detalls que només pot aportar la distància. Això és el que ens diu l’aforisme fusterià « Si l’home adult enyora la seva infància, és perquè no se’n recorda, o perquè se’n recorda malament. » La llegenda sobre els assassins de Viriat interessa, més que per la seva possible veritat històrica, per la moralitat que conté.

Després de la mort de Franco, els partits i sindicats de l’anomenada “oposició democràtica antifranquista” eren necessaris per a neutralitzar, desmobilitzar i desintegrar l’associacionisme i les organitzacions populars, i els franquistes els van utilitzar per a perpetuar-se en el poder. Franquistes i pseudoantifranquistes pactaren una “transició sense ruptura” estudiant què canviarien perquè tot pogués continuar com fins aleshores. Ara, una vegada acomplida llur missió, els foten el puntelló al cul als qui ja no són necessaris: Roma no paga traïdors. Els buròcrates dels sindicats dits majoritaris, que l’any 1978 s’avingueren a uns pactes vergonyosos ara veuen perillar la possibilitat de negociació laboral col·lectiva; i si no n’hi ha, ja em direu per a què serveixen aqueixos sindicats oficials. Els regionalistes quadriprovincians que també hi van participar volenterosament per por que la cosa no anés massa lluny massa de pressa, ara veuen com Espanya trenca aquells pactes i posa en evidència els polítics que els signaren, els quals havien fet creure a la seva parròquia que una quota important de poder es podia exercir des de Barcelona.

La qüestió de l’Estatut i el tàndem format per franquistes i jacobins deixa amb el cul a l’aire els polítics regionalistes de CiU, PSC, ERC i tutti quanti, que havien pactat amb aquells i que durant més de trenta anys han jugat a fer política com si les institucions que regien tinguessin poder real. La farsa s’ha mantingut molt de temps, però la polèmica sobre l’Estatut palesa que l’anomenada “transició a la democràcia” fou un fracàs i que la nostra societat ha perdut un terç de segle fingint una normalitat democràtica que no ha existit mai. I encara n’hi ha que s’admiren del descrèdit dels partits polítics i dels sindicats.

La classe política principatina, que ara veu perillar la seva menjadora, es mobilitza per salvar el que es pugui de l’Estatut, però els funerals de Samaranch i el tractament “informatiu” que en donaren els mitjans controlats pels partits del règim mostren clarament que aquella manté el pacte amb el franquisme que l’ha tinguda en les institucions els darrers trenta anys. Samaranch — convé recordar-ho — fou el polític franquista que va modificar els estatuts del Comitè Olímpic Internacional perquè cap nació sense estat pogués tenir delegació pròpia en els jocs. A la seva mort, el govern del tripartit li ret homenatge, i Puigcercós es pensa que polemitzant amb el tema de la independència durant unes quantes setmanes encara podrà tornar a entabanar els votants. Darrerament hem sentit de boca de Jordi Pujol declaracions molt abrandades, fins fa poc inaudites. Ja passa que els polítics, una vegada retirats, deixen anar declaracions sorprenents. Quan governaven no podien expressar opinions pròpies, sinó les del seu amo, i després de retirar-se tenen moltes ganes d’esbravar-se. Però llurs opinions ja no interessen ningú ara que ells ja no representen res. De fet, llurs opinions personals no han interessat mai ningú; ells només eren importants com a mèdiums de poders superiors.

Els utopistes de l’encaix no es volen adonar — i, sobretot, no volen que ens adonem — que Catalunya i Espanya són dos projectes antagònics: Espanya no pot permetre el progrés de Catalunya perquè això implicaria la seva pròpia ruïna. És en interès d’Espanya i en contra de Catalunya que l’AP-7, que recorre la columna vertebral del nostre país, és l’autopista de pagament més cara d’Europa; és en interès d’Espanya i en contra de Catalunya que el projecte de conexió fèrria d’alta velocitat entre València i Barcelona s’eternitza en esferes burocràtiques; és en interès d’Espanya i en contra de Catalunya que l’ample de via del sud dels Pirineus difereix del del nord: per obligar els productors catalans a exportar exclusivament a Espanya. L’any 1957, Serra i Moret ja ens advertia de l’error de certs catalans, que es pensaven que podien fer negoci amb Espanya:

A vegades, catalans encongits i domesticats, satisfets d’ells mateixos, han tingut l’acudit que el desllustre nacional era un joc de mans per a explotar un mercat de ganduls i de cotorres desplomades. No es pot demanar un contrasentit més evident: explotar una gent que no treballa i que, si convé, no paga, i que quan paga ho fa amb els mateixos diners que abans us ha sostret, és realment una idea inaudita.

La síndrome d’Estocolm que patim els catalans fa que sovint ens demanem com és que els espanyols ens odien a nosaltres més que als bascos, si aquests es rebel·len i nosaltres, en canvi, fem tot el que volen. Serà, per ventura, a causa de l’accent que tenim parlant en llur llengua? La setmana passada Catalunya Ràdio va emetre, dins el programa Converses, una entrevista amb l’escriptor Ferran Torrent. En l’entrevista, que dura uns 53 minuts, hi ha moments en què l’entrevistador, Jordi Garcia-Soler, la sap guiar de manera que l’entrevistat avali les seves idees preconcebudes sobre el País Valencià — idees preconcebudes que coincideixen, val a dir, amb els prejudicis oficiosos de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

En transcrivim uns fragments que tenen lloc a partir del minut 35. La podeu sentir sencera ací.

Jordi Garcia-Soler: Els sectors catalanistes del País Valencià han comès molts errors.
Ferran Torrent: Molts, molts! És més, el sector catalanista, afortunadament, ha desaparegut, i queda el valencianista, que és lo que ha de ser. I després ja en parlarem. Això són processos, o sia, lo que no se pot passar és del feudalisme a la revolució soviètica. Doncs això és aixina. No se pot passar del feudalisme a la…, a l’això. Ha d’haver un procés: és un país espanyol, l’hem de valencianitzar, i després ja en parlarem; però primer valencianitza, home!
J. G.-S.: No parlem més de Països Catalans, allà.
F. T.: No. És contraproduent, és contraproduent. Li dónes armes a la dreta amb això.
J. G.-S.: […] Ernest Lluch deia que cada vegada que es parlava de Països Catalans a València sorgien… deu…
F. T.: Molt bé! Estic absolutament d’acord.
J. G.-S.: … espanyolistes més al País Valencià, i que, quan qui ho deia era un radical, en sortien cent.
F. T.: És veritat. I és una batalla en què nosaltres hem patit moltíssim, perquè hem perdut vint, vint-i-cinc anys.
J. G.-S.: Els colonialismes no agraden mai.

La reivindicació política més antiga que conec del regionalisme quadriprovincià data de mitjan decenni dels vint del segle passat. La va fer des de la presó un “nacionalista” que disfressa el seu regionalisme d’antiimperialisme, contra l’imperialisme català de Prat de la Riba. Emili Granier Barrera, jove militant de La Bandera Negra, organització armada vinculada a Estat Català, havia estat detingut acusat de participar en el complot de Garraf contra Alfons XIII. En l’article “L’imperialisme català”, publicat l’octubre de 1926 dins la revista Ressorgiment, de Buenos Aires, es demanava a propòsit dels valencians: « Ja sabem si els nostres germans volen la llibertat? », i ell mateix es responia: « La plenitud nacional d’un poble rau en el seu sentit d’independència i en el respecte al lliure albir dels pobles aliens, i fins i tot dels pobles germans. » Els catalans del nord de l’Albera o del sud de la Sénia, per a Granier Barrera, no són pas catalans, no passen de « pobles germans », però al capdavall « pobles aliens ». I això ho pensava, no sols al final de la seva vida, que militava en el PSC, sinó ja quan era un jovencell exaltat dispost a matar el rei d’Espanya.

D’Espanya estant, en canvi, la integritat nacional, tant la de Catalunya com la del País Basc, s’aprecia amb total nitidesa; per això els espanyols descarreguen tot llur armament contra Navarra i contra el País Valencià. L’esquerra abertzale, que és conscient d’això, reconeix la importància de Pamplona i de Navarra en el procés d’alliberament nacional i hi centra la defensa de la nació basca. En el nostre cas, Josep Guia també ha advertit més d’una vegada que « Catalunya té forma de paella, i València n’és el mànec, i qui té el mànec té la paella. » Navarra i el País Valencià han tingut una història recent paral·lela. En les primeres eleccions després de la mort de Franco hi ha una majoria d’esquerres, però la gestiona un partit espanyolista, el PsoE, que fa el llit a la dreta; i una vegada aquesta ha tornat al govern investida de justificació democràtica — al govern, perquè el poder no l’ha arribat a perdre mai —, els progres s’han retirat a un discret segon pla. El conflicte colonial ja el gestiona prou bé la dreta, per als interessos de “l’esquerra” espanyola. Tant a Pamplona com a València es féu necessari jugar la carta d’un particularisme de signe espanyolista, Unión del Pueblo Navarro i Unió Valenciana, respectivament; això sí, amb solucions diferents per a no dividir el vot antibasc o anticatalà: en el primer cas la dreta local ha absorbit el PP, mentre que en el segon és el PP el qui ha absorbit el partit blaver. Una altra diferència entre Navarra i el País Valencià és que aquella ofereix un magnífic campus universitari a les larves de l’oligarquia espanyola, mentre que aquest els proporciona esplèndids espais d’oci. Però la diferència més important entre Navarra i el País Valencià és que els bascs de les Provincias Vascongadas senten Navarra com a part integrant de llur nació, mentre que els catalans de les quatre províncies consideren el País Valencià un pes mort, en el millor dels casos; al més sovint, una regió espanyola. Els quadriprovincians, que de tan solidaris com són, s’ofereixen a “regenerar Espanya” neguen el pa i la sal als vers catalans del sud de la Sénia. El que val per als espanyols (“ajudem-los a regenerar-se, pobrets, que ells tots sols no se’n sortiran”) no val per als sud-catalans (“ja s’ho faran si volen”). Abandonem els valencians a la deriva, no fos cas que entre tots bastíssim aquell projecte col·lectiu que ens faria tant de vertigen. El “catalanisme” no ha evolucionat en els darrers cent anys, durant els quals tantes nacions han accedit a la independència; Catalunya no s’ha sabut escapar del remolí en què s’ofega, repetint una vegada i una altra els mateixos errors.

Sense una visió nacional difícilment es podrà assolir cap projecte de redreçament nacional. Això no ha passat enlloc en cap cas d’emancipació nacional. L’historiador Nicolau d’Olwer veia en la falta d’unitat política en el moment d’esplendor de la nació catalana l’origen de les desgràcies presents:

Catalunya, poble mediterrani, troba a la Mediterrània la font de la seva puixança; és gran mentre la seva política va d’acord amb el seu interès comercial; més n’hauria estat i potser n’hauria tret reserves per [a] travessar els segles d’aplanament si la unitat del poble català — de tots els qui parlaven “lo bell catalanesc”, com diu En Muntaner —, llavors tan íntimament sentida, hagués encarnat en una sòlida estructura.

Però, segons els regionalistes, és el “pancatalanisme” el culpable del fracàs polític del valencianisme. La colonització, l’espanyolisme, la catalanofòbia, els ocupants, els botiflers, els castellanoparlants disfressats de “valencianistes”…, tots aqueixos handicaps els pareixen naturals i innocus. A parer d’ells, tot és culpa del “pancatalanisme”, que estimula la demagògia. La lluita genera repressió, i els regionalistes, segrestats per la síndrome d’Estocolm, en comptes de solidaritzar-se amb l’oprimit, se solidaritzen amb l’opressor. I quant a la demagògia, és una arma que en els darrers quaranta anys ha donat molt bon resultat a l’espanyolisme a València; és lògic que se’n continuï servint. Si bé la demagògia és, segons Bertrand Russell, l’art de fer populars les causes antipopulars, no podem oblidar el profund pensament d’un altre filòsof, el filòsof nord-americà més important del segle XX, que afirma que per a mentir fan falta dos, un que menteixi i un que escolti. Ningú no és del tot innocent de la seva credulitat. Que les mentides evidents de l’oligarquia siguin cregudes per una part dels valencians diu — èticament — molt poc a favor d’aqueixos “valencians”.

El català és un poble covard, que encén la metxa i quan veu que la flama corre s’apressa a tirar-li aigua. Ells [els espanyols] ho saben i per això se’n foten de nosaltres sempre que els ve de gust. […] En què està quedant l’èxit de la manifestació del 10J? En una metxa encesa pel poble català i apagada pels seus polítics.

Toni Cucarella té molt bon ull per a l’anàlisi política. Això ho deia el 19 d’agost de 2010, però fa vora tres anys ja deia açò:

Puc entendre — i hi done suport — la proposta que qui primer puga que se’n vaja d’Espanya. Puc entendre, per tant, — i hi done suport — una estratègia que propicie com a pas més factible assolir primerament la independència del [Principat de] Catalunya. Però no puc entendre que l’aspiració d’aquesta fita haja de comportar la renúncia expressa als Països Catalans.
És evident que cal una estratègia pròpia per a cada territori, “regionalitzada”, perquè les realitats polítiques són diferents. Però cal que aquesta estratègia singular s’emmarque en una de comuna d’abast complet. Proposar una estratègia “fragmentadora” em sembla que és jugar al vent dels espanyols. […] I vull que s’entenga […] l’argument: que tinguem clar que ara com ara solament [el Principat de] Catalunya està en condicions d’iniciar un procés cap a la independència a curt termini, no ha de suposar menysprear, ocultar, rebutjar un projecte, amb tempos i ritmes diferents, per al conjunt dels Països Catalans. No s’ha de menysprear, ocultar, rebutjar ni en l’estratègia ni en el discurs.
[…]
Diuen [els regionalistes quadriprovincians] que no han d’imposar res. I no es tracta d’imposar res, que prou imposició tenim amb Espanya. Es tracta de tenir un projecte nacional pensat al complet i sense complexos: Catalunya [=les quatre províncies] no és la nació, la nació són els Països Catalans. Usar l’argument de “la imposició” per a eludir els Països Catalans suposa assumir l’estratègia — per no dir els arguments — de l’agressió espanyola.

Contra la luciditat de Toni Cucarella es dreça la totxesa de regionalistes com Ferran Torrent, que posen la seva esperança en el fet que un dia el mític sector “nacionalista” que alguns volen creure que hi ha dins el PsoE se n’escindirà per unir-se als neoblavers del Bloc i algun dels residus supervivents d’Esquerra Unida. Llavors, reconciliats tots els progres valencians, entraran agafadets de la mà per la porta gran a les Corts valencianes. El que no sabem exactament és per a fer què.

Francesc Cambó, aquell gran campió de l’encaix en el seu moment, recorda en les seves memòries una pulla que li llançà Alcalá-Zamora l’any 1918 en el curs d’una sessió parlamentària en què es debatia l’etern problema catalán. « Cal que trieu entre ésser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d’Espanya, però és impossible que vulgueu ésser totes dues coses al mateix temps. » Els catalans que irriten més els espanyols no som pas els independentistes, són els negros amigos, que sempre tenen a la boca la dèria quixotesca d’adobar Espanya. Els espanyols no consideren que Espanya es pugui millorar, els agrada tal com se l’han fabricada i no volen que ningú els la canviï.

La llegenda de la bufanda que mostren els hooligans de la foto diu: « Esto es España, y al que no le guste que se vaya »; en realitat, vol dir: « España es así, y al que no le guste que se vaya. » Senyors aut(onom)istes, a veure si ho enteneu d’una vegada: als espanyols els encanta Espanya tal com està; si volem una societat millor haurem de fer via pel nostre compte.

I mentre els catalans estem capficats cercant la manera de regenerar Espanya, els progres espanyols cínicament fingeixen estupor davant el fet que la Falange sigui legal o s’escandalitzen hipòcritament perquè el pseudosindicat feixista Manos Limpias hagi pogut presentar una querella contra aquell paladí de la justícia i de la democràcia que és Baltasar Garzón. Curiosament, el mateix partit feixista que els poders de l’estat no hesitaren a utilitzar com a tropa de xoc a Arenys de Munt el dia que hi tenia lloc la primera consulta per la independència i, curiosament també, el mateix pseudosindicat feixista que va presentar el recurs que permeté condemnar Juan Mari Atutxa, Kontxi Bilbao i Gorka Knörr, antics membres de la mesa del Parlament Basc. Dic curiosament perquè no recordo que aleshores la progressia espanyola trobés que hi hagués cap raó per a manifestacions de solidaritat amb les víctimes d’aquella conxorxa ultra amb còmplices dins l’alta judicatura. Per acabar-ho d’adobar, el 1r de maig, José Bono, fill d’alcalde falangista, inaugurava el pavelló espanyol a l’exposició a Xangai amb una frase molt oportuna: « puestos de cara al sol ».

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/OQRSf5f95_Y" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Els espanyols pretenen donar lliçons de democràcia al món cofois com estan de llur model de transició pacífica a la democràcia; un model en què als assassins de masses hom no solament no els ha demanat comptes, sinó que fins els ha dedicat carrers; un model en què el cap d’estat designat com a successor pel dictador està blindat per una constitució que el col·loca per sobre de la llei i per un codi penal que el posa fora de l’abast de tota crítica; un model en què l’exèrcit que té el rècord de connacionals civils morts en temps de pau és el garant constitucional de la unitat de l’estat. N’estan tan pagats, de llur model de transició a la democràcia, que organitzen reunions de Tupperware amb la pretensió d’exportar-lo a altres règims igual d’impresentables. I encara es vanten del fet que en la història d’Espanya no hi ha hagut mai un període de “democràcia” tan llarg com l’actual: això ens hauria de fer pensar en la qualitat d’aqueixa “democràcia”. Als altres països del nostre entorn, la democràcia no és gaire menys formal i superficial, però hi té més tradició el sentit del ridícul.

Els membres del Tribunal Constitucional espanyol, tant els “conservadors” com els “progressistes” — eufemismes amb què els propagandistes del règim es refereixen als franquistes del PP i als jacobins del PsoE, respectivament —, han tingut molts problemes per a acordar una sentència contra l’Estatut d’autonomia de les quatre províncies, però tots estan d’acord, tanmateix, en el fet que l’autonomia de Catalunya prové de la Constitució espanyola de 1978. Ignorant la legalitat anterior al 18 de juliol 1936, els jutges revaliden el règim genocida de Franco.

En la sentència d’aqueix tribunal contra l’Estatut, els jutges insisteixen que el terme nació en el preàmbul no té valor jurídic i reiteren fins a vuit vegades la “unitat indivisible d’Espanya”. Però una altra sentència més recent, la sentència sobre la independència de Kosovë, d’un tribunal de rang superior, el Tribunal Internacional de Justícia, invalida totes llurs argumentacions. Si el terme nació no té valor jurídic, segons el Constitucional espanyol, tampoc no en tenen ni la integritat territorial, ni la inviolabilitat de les fronteres, ni la indissoluble unitat, segons el Tribunal Internacional. En els paràgrafs 79-84 de la sentència s’exposen els principis d’aplicació general, ço és aquells que no concerneixen solament Kosovë.

Segons el paràgraf 80 d’aquesta sentència, el principi de salvaguarda de la integritat territorial d’un estat es restringeix exclusivament a les relacions entre estats, però no es pot pas invocar per a impedir un procés d’independència. El paràgraf 81 especifica que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides no ha considerat mai il·legal una declaració d’independència pel mer fet d’ésser unilateral. I, finalment, en el paràgraf 84, el Tribunal considera que la legislació internacional no conté cap prohibició contra les declaracions d’independència — les declaracions d’independència en general, no solament la declaració d’independència de Kosovë.

I acceptem que Catalunya no és Kosovë, malgrat tot el que Espanya i Sèrbia tenen en comú: Kosovë és un país pobre, i Catalunya — els Països Catalans — és la locomotriu de l’Europa mediterrània.