Llibre del Consolat del Mar

L’origen del terme i de la institució és mediterrani, ja que el primer Consolat de Mar que es va fundar va ser en Trani (Itàlia) en 1063, estenent-se el mateix molt ràpidament a altres ciutats del país com Pisa, Messina i Venècia i a d’altres de la regió com Constantinoble, València, Mallorca, Barcelona, Montpeller, Perpinyà, Malta i Xipre.

A Espanya, el primer Consolat de Mar va ser el de València, establert l’1 de Desembre de 1283 pel rei Pedro III d’Aragó, qui en un moment de debilitat política en el qual necessitava el suport dels valencians, es va veure obligat a concedir-ho.

Una vegada establert, Pedro III, va ordenar que el mateix, apliqués els usos i costums marítims de Barcelona, que es deien “*Costums de Mar”, les quals no havien estat encara codificades, encara que existia una altra compilació de normes marítimes denominades “*Ordinacions de Ribera”, molt similars a les actuals Normes de Policia del Port i Aigües Litorals.

Aquesta unificació de codis es va materialitzar en la creació de el “Llibre del Consolat del Mar”, el qual escrit originalment en català, es va traduir a l’italià, francès, anglès, castellà i altres llengües, ja que durant segles va ser la base de la legislació naval mercantil en nombrosos països. Posteriorment, “Els Decrets de Nova Planta” (1707 – 1716) van suprimir tots els Consolats de Mar en la Corona d’Aragó, excepte a Mallorca i Barcelona, ciutat en la qual no es va arribar actuar per la ingerència de les lleis borbòniques.