Fonts del dret

Les fonts d’inspiració normativa que articularen el dret mercantil marítim queden recolzades sobre quatre fonaments:

El costum

El conjunt d’usos que regien l’activitat quotidiana dels mercaders en la contractació mercantil constituïen la principal font del dret marítim.

Aquests usos s’havien conservat al llarg de la història fruit del manteniment de la tradició i el costumari, si bé no era una font petrificada ja que evolucionà al llarg de generacions. El compendi d’usos arrencava temps enrere amb l’arribada de civilitzacions com la fenícia, la grega i la romana a les costes occidentals de la Mar Mediterrània.

Resolucions judicials i decisions arbitrals

Tant les resolucions judicials com les decisions arbitrals de les institucions rectores del dret mercantil marítim, es consideren el factor més important d’actualització dels costums anteriorment esmentats. Tant els cònsols de mar com altres càrrecs rellevants del Consolat, actuaven a través del dictamen de jurisprudència com a mecanisme de transformació del dret marítim.

Disposicions normatives

Un intent d’entrada de drets aliens als Consolats de Mar, si bé, a la pràctica es va donar en molt poques ocasions.

Dret estatutari

Els estatuts normatius que disposaven algunes ciutats itàliques suposà un nou repte jurisdiccional a superar. A mesura que s’expandiren els consolats de mar, augmentava el risc d’incompatibilitat amb altres drets. El cas més paradigmàtic el trobem a els nuclis de població de Trani, Amalfi, Pisa, Venècia, Gènova i Ancona, on disposaven de codis normatius creats entre els segle XI i XIV, que van acabar sent reconeguts a tots els ports mediterranis.

El 10 de novembre de 2008, l’Ajuntament de Barcelona inaugura el primer Consolat de Mar de Barcelona a Xangai (Xina), amb l’objectiu de posicionar la marca de la capital catalana i consolidar el prestigi de la ciutat. L’objectiu és reprendre el model dels consolats de l’Edat Mitjana per formar una xarxa internacional a diferents ciutats del món