El llibre s’obre amb un prefaci en què l’autor deixa ben clar que tot quant explica ha passat, que tots els episodis que relata són rigorosament reals. ‘Quiet’ té un cos central, fet d’aquests episodis viscuts, que combinen situacions de desesperació, de ràbia, de vergonya… amb paradoxes lluminoses, i fins i tot divertides, també sorgides de la realitat. El llibre es tanca amb una mena d’epíleg, ‘Córrer’, d’aire més màgic; una mena d’il·lusió òptica que permet de veure en Llullu corrent, i en què Màrius Serra li dóna veu, perquè: ‘Com que no em recordo de res, tampoc no me’n puc oblidar’.
—Una de les dificultats importants a l’hora d’escriure ‘Quiet’ devia ser la de trobar el to literari i ‘moral’ del llibre.
—Hi veia molts perills: els del sentimentalisme, del victimisme, de la llàgrima… Uns perills que tenien més a veure amb la forma que no pas amb el contingut. Perquè nosaltres (la meva dona i la meva filla i jo en particular) no hem viscut mai aquesta situació com una tragèdia depressiva. Ben altrament. No devem tenir gaire sentit tràgic de l’existència; que s’ho quedin els espanyols, això, amb el seu Unamuno. A casa no ho vivim així. Sempre hi ha hagut aquesta ambivalència; la paraula clau seria ‘paradoxa’: el dolor al costat de les ganes imperioses de viure, de la lluminositat que, per contrast, encara es fa més refulgent. Una situació tan dura et fa veure en una perspectiva diferent els altres aspectes de la vida, de la quotidianitat, que abans t’amoïnaven molt i que ara veus a distància.
—Quan es va adonar que volia escriure aquest llibre?
—Fa anys que sabia que acabaria escrivint sobre en Lluís. Però la primera vegada que ho vaig fer va ser en un conte per al diari Avui. Hi apareixia un pare i un fill, al qual passava alguna cosa, però era molt literaturitzat. Després vaig començar a escriure ‘De com s’escriu una novel·la’ (Empúries, 2004), que era una crònica molt literal i autobiogràfica d’un projecte literari, una novel·la inacabada que vaig tancar amb l’ajut dels lectors, i que formava part d’un temps determinat de la meva vida; llavors en Lluís ja tenia tres i quatre anys. Ja havíem paït la situació de tenir un fill amb paràlisi cerebral sense possibilitats de recuperació, sense l’esperança d’una guarició miraculosa. I en aquell projecte, sense jo adonar-me’n, en Lluís va treure el cap en un parell de capítols, sense ser-ne el tema principal. Un cop trencat el gel i decidit que sí, que volia escriure sobre ell, vaig encarar-me amb el com. I vaig emparar-me en la tradició literària, o hi vaig anar a raure: allò que jo havia de fer era narrar els fets que ens succeeixen, perquè això il·lumina molt més que no qualsevol gran reflexió teòrica o qualsevol text introspectiu. Era la meva opció.
—Trobada l’opció, quin va ser el pas següent?
—Un cop presa l’opció, hi vas donant forma i acabes trobant un to en el qual els grans perills són els extrems. És un camp de mines on veus que el dolor hi és, i la tragèdia en certa mesura, i alhora vius i veus en la quotidianitat que el plaer també hi és. És la vida. I en tot moment la voluntat ha estat d’equilibrar la foscor amb la lluminositat. Que el clar-obscur portés el lector a un cert vaivé emocional, i que de situacions angoixoses passéssim a situacions lluminoses i fins i tot hilarants, divertides. Perquè així ho hem viscut sempre.
—És per això que no ha optat per l’estructura cronològica?
—Quan ja veia clar que havien de ser episodis, petits fragments narratius de situacions viscudes, em vaig adonar que, per al Lluís, per al Llullu, el temps és una magnitud que no progressa; de fet, és un bebè perpetu. I aleshores vaig pensar que l’ordre cronològic no calia. En un viatge a Itàlia em vaig comprar un bloc de fulls per a prendre notes: vaig començar apuntant-hi les paraules clau, els records…, i un cop ho vaig tenir, em vaig posar a desordenar-ho o a reordenar-ho. I amb quin criteri? Quan va venir en John Irving a Barcelona va explicar: ‘Jo abans de posar-me a fer una novel·la faig molta gimnàstica emocional. I m’ho vaig aplicar una mica. Implicava afinar la corda de les emocions, i vaig pensar que havia de crear un recorregut, començant pel començament i acabant amb la imatge cap a l’infinit del Llullu corrent. Vaig voler que les emocions fossin compensades per les paradoxes i per les ironies amb què també ens hem trobat.
—Hi ha paradoxes sorprenents…
Començant pel títol, ‘Quiet’. Des que en Lluís era ben petit i anàvem pel món ens ho havíem sentit dir molt sovint: ‘Oh, quina sort que heu tingut, quin nen tan quiet que teniu, que quietet!’ O com la del Museu de la Ciència: en Llullu era envoltat de nens japonesos que feien jocs d’enginy i resulta que, en un joc que es premiava el posar la ment en blanc, en Llullu va ser el millor! És un episodi inoblidable. La força de les paradoxes que surten a ‘Quiet’ no són pas construïdes, sinó recollides. Perquè l’ambivalència hi és sempre: hi ha moments de patiment perquè són absolutament indefugibles (quina absurditat pintar un món d’abella Maia, un país multicolor), però el perill de fer la víctima i de tenyir-ho tot de negror tampoc no és possible, perquè no ho hem viscut gens així. El llibre és la meva versió sobre en Llullu, però hi apareixem tots: la seva mare, la Mercè, la seva germana, la Carla, que l’han llegit i m’han donat la seva aprovació… Sense la seva aprovació no l’hauria pas publicat mai, el llibre. Fins i tot al Llullu, l’hi he llegit a cau d’orella aquest estiu. Perquè aquest llibre és delicat, entra en territoris de la intimitat…
—Va haver de decidir fins on despullar-se. Fins on?
—En el meu cas, sense concessions i sense límits. No m’he imposat cap restricció i he volgut anar a fons. Una altra cosa és quan hi implicava unes altres persones.
—I no construeix un personatge de vostè mateix.
—Un altre dels grans perills, i jo m’he esforçat especialment a neutralitzar-lo, era el victimisme. Volia defugir l’ús fraudulent de les emocions, perquè ho trobo summament obscè i desagradable. El victimisme és una actitud que no forma part de la meva manera de veure el món. Aquí la meva presència és la del narrador. I un cop hi he trobat el to, m’hi he sentit molt còmode, perquè crec que és una presència clara i molt semblant a allò que jo entenc que és un escriptor.
—Expliqui’s.
—Pensa que anar enganxat a una cadira de rodes és un observatori del món privilegiat. En Llullu és un focus d’atenció, un imant, tothom el mira i tu ets l’observador de totes les mirades, de gent molt diversa. És un cert privilegi. Jo volia mantenir aquesta clau del narrador: em fixo en les mirades dels altres sobre una situació extrema d’en Llullu, però no en faig teories ni provo de jutjar aquestes mirades. M’hauria fet molta vergonya fer impostura de la meva presència en el relat. La meva veu és la del relator, que explica el món segons els seus ulls. Però no és un relat introspectiu. El Lluís com a mirall. Jo he canviat molt per ell, però també per totes les circumstàncies que concentra. I el protagonista ha de ser ell. Perquè és ell qui malauradament té una vida estroncada. M’he esforçat molt a mantenir la literalitat i que la invenció no s’hi esmunyís.
—Sense perdre la literalitat, hi ha una construcció literària.
—Sí. Per mi, és molt important que el llibre surti a la col·lecció de narrativa d’Empúries. És clar que no és ficció, però faig servir mecanismes de la narració, els mateixos que faria servir per escriure un conte o una novel·la. Alhora, hi ha una voluntat estètica clara d’establir una obra literària. La força de la literatura és que troba maneres d’explicar el món. Vaig decidir de servir-me del recurs del ‘veig veig’, que després vaig canviar pel ‘recordo’, buscant el referent del George Perec, que té un llibre titulat ‘Que jo me’n recordo de…’, per fer el joc del tancament del llibre i incidint en la paradoxa. Perquè en Lluís no recorda res, però alhora fa el clic de dir: com que no ho recordo, no me’n puc pas oblidar. És clar, això és una construcció literària. Jo allò que no hauria fet mai és un dietari explicant què em passava. I vaig veure que podia acabar el llibre amb aquest foliscopi, amb aquesta il·lusió òptica, amb aquest univers una mica màgic, de l’ordre de ‘Alícia en terra de meravelles’, a l’altra banda del mirall, en el qual vaig gosar donar la veu al Llullu. Les pàgines finals fixa’t que no van numerades. És una mena d’apèndix, que és com nosaltres el veurem sempre: donem veu a qui no en té com donem moviment a qui no en té.
—Doncs lliga molt amb la seva personalitat i amb el seu caràcter de verbívor.
—La gran paradoxa de dir: tu que sempre, per damunt de tot, has apreciat el llenguatge verbal, et trobes havent de reinventar una relació amb una persona tan estimada com el teu fill, en la qual el llenguatge verbal és un mer monòleg. Has de trobar unes altres vies, més sensorials, com la pell, que tornes a passar pel teu filtre i reinterpretes. Perquè nosaltres sempre ens hem esforçat a donar-li veu: ‘En Llullu diu que avui…’ I en Llullu no diu res, però si tu dius que ho diu, ho diu! El llenguatge verbal no fracassa, però ha de deixar pas a unes altres menes de relació.
—Sí que és una gran paradoxa!
—La vida és feta de contrastos. Qui solament busca la perfecció, perquè vol crear paradisos artificials i urbanitzacions com la Marina d’Or a tot arreu, és un cretí, en absoluta dissonància amb allò que significa l’existència. Són les dimensions, la perspectiva, que canvien. Per exemple, quan la nostra filla va tenir una mastoïditis, d’una otitis mal curada, i la vam tenir ingressada un mes a l’hospital, vam dir al metge: ‘Permeti’ns dues preguntes. Primera: Sap què té? Sí. Segona: Sap com es cura? Sí. Oé, oé, oé. No en parlem més.’ Fa uns quants anys no hauríem pas reaccionat així.
—Una part molt dura de la història del seu fill és que té una malaltia desconeguda…
—Sí, és un enigma. I és tot un procés el fet d’acceptar que no té remei. Jo vaig tirar la tovallola a terra abans que la meva dona i, per tant, vaig acceptar abans que no hi havia guarició. En canvi, ella va lluitar més. És obvi que hi ha un enigma inicial que tu vols resoldre: què té? Perquè la diagnosi és ‘encefalopatia multiforme’, és a dir, ‘mal de cap molt variat’. Des de la neurologia hem d’admetre que el cervell és el gran desconegut. La ciència mèdica, i jo hi vaig completament a favor (‘visca el mètode científic!’), ha d’admetre també que, del cervell, no en sap un borrall. Una nova paradoxa.
—Quan sent o llegeix una notícia com la que anunciava la guarició de la Síndrome de Ret, què experimenta?
—Hi ha una qüestió que nosaltres, sortosament, no hem sofert gaire que és ‘la culpa’, una mena de llufa de la cultura judeo-cristiana. Però hi ha una altra qüestió: ‘Faig tot allò que puc?’ Aquesta fa sortir molts paranys i suscita un debat horrorós. De sobte, les notícies s’obren amb un descobriment científic. I tu de seguida penses:’Això potser el podria arreglar’. I llavors hi ha la síndrome: ‘Hi serem a temps? Hem fet tard?’Jo sóc totalment favorable als avenços científics, però crec que és molt més important per a les criatures que la vida quotidiana i el benestar siguin sostenibles. I és massa perillós de deixar-se seduir pels cants de cigne de la medicina alternativa, de gent amb molt bona fe, però també de gent amb mala fe.
—Certament, el llibre no és apte per als partidaris de la medicina alternativa…
—Hi ha molta faramalla. No sóc partidari de la medicina alternativa, però sí obert a totes les perspectives i aproximacions. Però passa que hi ha molta estafa, perquè ets molt vulnerable. I allò que no m’agrada és el discurs que hi ha al darrere, que és un discurs clarament pensat per a enganxar-te.
