Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Una societat ja castellanitzada al XVIII

Contràriament al que s’ha pensat des de diferents sectors, la castellanització no es va produir al segle XVIII. Aquest progrés del castellà a les terres valencianes comença al segle XVI, fomentat sobre tot  a finals del XV arran del matrimoni dels Reis Catòlics. Però anem a començar pel principi a fi d’entendre aquest procés.

Al segle XV, el llatí era la llengua de la cultura, i el valencià tenia un gran desenvolupament en aquest àmbit. De fet els llibres escrits en castellà eren molt escassos, al final del segle sols un 5% dels llibres estaven en castellà. Però al segle XVI, tot canvia, els llibres en castellà passen a ser el 41%. Mentre que les publicacions en valencià passen del 47,5 al 26%, i en llatí del 47,5 al 33%. El canvi lingüístic era ja un fet abans de les Germanies.

A principi del segle XVI ens trobàvem amb un panorama lingüístic plural, l’aragonès havia patit un gran retrocés,  i el mateix li passava al valencià. Hem d’entendre que amb el matrimoni dels RRCC, el castellà es posa de moda en les altes esferes del poder. Amb la consolidació de la monarquia hispànica, el castellà, la llengua dels Trascamara, i ara dels Austries, es va imposar com a llengua de la cort, del Estat, i com a la llengua política. Per tant s’havia de parlar, i escriure, per a poder comunicar-se amb els òrgans del Estat, i amb la classe social que els sustentava. Així sorgeix el bilingüisme de l’aristocràcia autòctona.

Es considera com un signe d’elegància i de refinament. Un impuls pel prestigi, i com a forma de distinció social, per la seua condició de llengua cortesana, arribant a ser considerat com un signe d’educació, i de “civilització”. El que fa que es comence a utilitzar per poetes,  dramaturgs, historiadors, etc. Es produeix un primer bilingüisme que esdevindrà en una castellanització. En aquest procés també va tindre importància l’afluència de predicadors castellans, universitaris i mestres de parla castellana.

Joan de Timoneda

Joan de Timoneda

Els llibres en valencià passen a ser un 14%, eren bàsicament de dret. A més, a més, els llibres en castellà es podien exportar a les Indies. Trobem per tant escritors valencians que escriuen en castellà com:

  • Gaspar Gil Polo
  • Luis Milá
  • Joan de Timoneda

Si anem fins al segle XVII, el llatí continua sent la llengua científica, el castellà segueix extenent-se en la literatura, i en moltes altres publicacions. El valencià va quedant per a la llengua de l’administració, i la d’ús col·loquial. En aquest moment trobem les descripcions dels estrets de Magallanes i Sant Vicent, fetes pel xativí Diego Rodríguez de Arellano, un dels millors cosmògrafs de l’època.

Trobem també la castellanització en el teatre, on es va introduint les idees centralistes en castellà. Molts dels artistes marxen a la pròpia cort de Carles II, com el cas d’Antoni Folch, Manuel Vidal, i Salvador Arboreda. Contràriament a això, trobem l’esforç d’alguns buròcrates per enriquir el valencià com a llengua administrativa.

I què passa al segle XVIII?

Hi ha un gran retrocés cultural, trobem l’expulsió dels jesuïtes, la marxa dels intel·lectuals a la cort. Destaquem als germans Villanueva, xativins dels que ja parlarem en una altra entrada dedicada a ells, i que també produeixen en castellà. A més, en aquest segle es produeix la Guerra de Successió, i els posteriors decrets de Nova Planta, on la llengua de la administració passa a ser el castellà, també arriben molts castellans a exercir el poder en els governs valencians. Inclòs en la pròpia Xàtiva, part dels corregidors havien participat en la pròpia Guerra de Successió de la part dels borbònics. Alguns literats són censurats i acusats d’austriacistes. Les ordenances de 1750 per a Xàtiva, com vos hem mostrat, ja eren fetes en castellà.

Així al segle XVIII el valencià es veu definitivament relegat. Però no hem d’oblidar que aquest procés arranca de molt abans.

I en l’actualitat?

DSCN1971Hem de dir que s’ha convertit en un tema molt polititzat. Si més no, al País Valencià, la llengua valenciana ha quedat com a cooficial junt amb el castellà, per tant a les administracions han de parlar ambdues llengües, i els col·legis deuen oferir ambdues. En el cas de Xàtiva també hi ha manifestacios de certes personalitats front a l’ús correcte del valencià, per unes declaracions on acusaven a professors de “rojos” per utilitzar paraules com gairebé, i aleshores. Jo mateixa vaig ser testimoni de les reivindicacions que ferem al institut sobre la importància de fer un ús correcte del valencià, el que no implica la ideologia que una persona puga tindre. Si més no,  a la Universitat d’Alacant, en la llicenciatura d’història, sols ens han donat la possibilitat de tindre una assignatura en valencià per any. Ara amb el nou pla d’estudis, ja són més carreres les que conten amb línea en valencià, incloent el grau en història però sols al primer any de carrera.

Però hem de ser positius, i pensar que el valencià es manté malgrat totes les adversitats que ha passat. Ara falta veure com seguirà aquest procés en el futur, en un lloc com al País Valencià, on es va tancar l’emissió de la TV3, on Canal 9 medi molt polititzat, s’ha vist forçada a tancar. Per tant no tenim cap mitjà de comunicació en català, i potser el que hauriem de fer es crear-ne un de veritat, que parlés la nostra llengua correctament, on es feren debats de totes les opcions políques, sense que una fos preponderant a les demés. També un lloc d’oci,i recreació, de dibuixos per als xiquets que volen veure’ls en valència, i hem de tindre clar que ninguna llengua és millor que una altra, i que és important aprendre a parlar-les bé, i a utilitzar-les correctament, tant com si ens referim al valencià, com al castellà, o inclòs l’anglès. L’autèntic signe de cultura, educació, és saber expresar-se correctament.

 

La gastronomia en la societat d’època moderna a Xàtiva

Una part important de la societat són els seus hàbis alimentaris. A la Comarca de la Costera trobem una série de plats típics que es venen cuinant des d’època moderna, on l’ingredient fonamental és l’arròs. Si hem de parlar d’un plat estrella en les taules del territori valencià tots pensariem en la paella. Efectivament la paella va nàixer com una forma de solemnitzar els gran aconteciments santorals al segle XVIII. El doctor Gregorio Marañón (1887-1960) escriu:

” En todas las tierras valencianas reina, con rutilante y variada gloria, la paella. Maravillosa es la valenciana. Nadie puede poner reparos a su calidad, que se mantiene sin desmayos a través de los siglos: desde los días en que un embajador de Luis XIV (1638-1715), sabio en todas las artes culinarias, moría, empero, a los tres días de desembarcar, ahíto de paella valenciana, hasta nuestros horas de hoy, en que uno de los grandes cirujanos de América me confió que por una paella como la que acababa de degustar en Valencia cambiaría todo el Museo del Prado.”

Arròs al forn

Arròs al forn

Hem de tenir present que s’ha de fer una distinció entre la cuina de la burguesia i gent més rica, i la de la població més pobra, ja que no podien contar amb els mateixos ingredients. En este cas es dependia també de les terres properes que tenien, i que podien cultivar. Per exemple en la zona de la Font de la Figuera se solien cuinar olles i matances, perque tenien més ganaderia. Mentre que en Xàtiva o en La Llosa de Ranes, predominava l’ús de l’arròs, i les verdures. Les terres de la comarca de la Costera presenten diferents variacions, però malgrat això, el producte més utilitzat era l’arròs. Entre els diferents tipus d’arròs destacava la “cassola” d’arròs al forn. També hauriem de parlar del arròs caldós, arròs en fesols i naps. Era un producte molt econòmic i que permitia moltes possibilitats en la gent més humil, de fet gràcies a la gran afluència d’arròs durant el segle XVIII, podem veure varietats, com les que hem mencionat. Possiblement és aquí quan l’arròs al forn es començaria a fer tal i com el coneguem.

Aquests plats segueixen sent dels més populars en les cases xativines. A ells hauriem d’afegir alguns dolços dels que ja se tenen noticia al segle XV, ja que foren descrits per Robert de Nola (mestre cuiner del segle XV). En l’actualitat es segueixen realitzant en aquesta localitat. Primerament mencionarem les taronges de Xàtiva, de les quals Robert de Nola ens diu:

“Tomarás queso fresco y los triturarás en un mortero con huevos. Le añadirás harina.

taronges de Xàtiva

taronges de Xàtiva

Cuando todo esté bien mezclado, cogerás una cazuela que este limpia y le pondrás una buena cantidad de grasa de cerdo o aceite que sea muy fino. Cuando la cazuela hierva haz de la mezcla pelotitas redondas y ves poniéndolas de manera que las pelotas puedan nadar, y cuando tengan color de oro las sacarás. Cuando ya esté todo hecho lo colocarás en platos y por encima pondrás miel, azúcar y canela molida.”

arnadí

arnadí

En quant a l’Arnadí, és d’origen islàmic, se pot fer de boniato, o de carabassa. És originari de Xàtiva, encara que ara ha traspassat les fronteres i el podem trobar en altres llocs i fet de formes diferents. Se solia fer en Setmana Santa, el Dijous Sant. Un fet curiós és que ara se celebra el concurs nacional d’Arnadí, que ha popularitzat Llanera de Ranes.

Per a finalitzar hauriem de parlar d’un altre dolç islàmic, l’almoixàvena, se sol fer els dijousos, per això en els cartells dels forns podem llegir dijous: monxàvenes. Se fa en farina, ous, llard de porc, sucre, oli i aigua.

Les missions jesuïtes a Sant Felip (II)

El segon informe remès pel pare Javier Gamir, datat a València el 17 de maig de 1712, té un caràcter més “polític” i reservat, a més d’un major interès per a la Història de la Ciutat, on el jesuïta mostra una espècie de programa d’actuacions, que comunica al pare Robinet perquè l’hi faci arribar al rei.

El preàmbul comença amb la negativa visió del pare Gamir de Sant Felipe:

“La Colonia de San Felipe puede dar la culpa de las calamidades todas y contratiempos pasados a su antigua Xativa, pues era esta ciudad la más viciosa y escandalosa de este Reyno como era fama constante y la ocupación de virreyes y ministros assi eclesiásticos, como seculares.”

Cosa que no semblava així, ja que posseïa Església Col·legial, tres parròquies, nou comunitats de frares i dos de monges, nombroses confraries i pràctiques piadoses. Així i tot, tots els mals de la colònia eren a ulls del pare Gamir, la falta d’educació.

El pare Gamir, passa a continuació a plantejar “algunes reflexions per al total remei del País”;

Sant Ignacio de Loyola instruint a un grup de xiquets

Sant Ignacio de Loyola instruint a un grup de xiquets

En quant al problema fiscal, parla del decret real per a la nova població, datada el 27 de novembre de 1707:

“[…] en las ruinas de la dicha ciudad de Xativa se edifique una nueva población con el nombre de la Ciudad de San Felipe y en lugar de los pobladores rebeldes que antes tenía se ponga una fidelísima y nueva Colonia de nuevos pobladores dignos y beneméritos de tan singular honra […].”

Però per a ell els problemes devenien d’un clergat poc preparat per educar a la joventut, el que suposava la clau dels problemes. Junt a això, el clergat que havia repoblat la nova “colònia” era escàs i suscitava poca confiança.

Les últimes línies es dediquen a reafirmar la política de Felipe V respecte a la nova colònia “que las ideas de malévolos le han procurado extinguir“.

Les missions populars dels jesuïtes a la Nova Colònia de Sant Felip

image_thumb10En 1712, quatre anys després dels inicis de les feines de reconstrucció de la ciutat de Xàtiva, ara el nom de la Nova Colònia de San Felip, del col·legi Sant Pau en València, de aquí eixirà  dos jesuïtes per a predicar les seues missions populars. En aquestes missions populars van ser un dels principals ministeris de l’orde.

En aquestes missions, es busquen remoure la consciència dels creients crèduls i ingenus i temorosos del càstig diví,  tractant més de atemorir que de convèncer, els jesuïtes havien sigut molt ben entrenat per a ell. Un d’aquestos jesuïtes, el pare de León ens aporta un xicotet apèndix manuscrit del que es vivia en aquell moment:

Havia dones de vint anys que, com no havien vist donar veus en l’església, quan alçàvem el to predicant, s´ amagaven i es tapaven les cares, perquè els pareixia que les voliem castigar.

També existeixen informes d’aquella època, dos d’ells que anem a recollir serà el del pare José Gamir sobre aquesta missió en Sant Felip, que recull amb precisió els successos. El primer d’ells està datat en València el 9 d’abril de 1712 i es emitit al pare Robinet, confessor reial, per a donar a conèixer els resultats de la seua missió en San Felip.

En ell ens narra, en primer lloc, les gestions preparatòries degut a la por de la població a un nou terratrèmol i la fama de ciutat impia.

A un any en que es venia premeditant aquesta missió sense el desig i instancia d´alguns de San Felip, a causa del horror que els donaren els successius terratrèmols que va patir la ciutat un poc abans de l´enfrontament amb Almansa.

També existeixen informes d’aquella època, dos d´ells que anem a recollir serà el del pare José Gamir sobre aquesta missió en Sant Felip, que recull amb precisió els successos. El primer d’ells està datat en València el 9 d’abril de 1712 i es emitit al pare Robinet, confessor reial, per a donar a conèixer els resultats de la seua missió en Sant Felip.

En ell ens narra, en primer lloc, les gestions preparatòries degut a la por de la població a un nou terratrèmol i la fama de ciutat impia.

A un any en que es venia premeditant aquesta missió sense el desig i instancia d´alguns de San Felip, a causa del horror que els donaren els successius terratrèmols que va patir la ciutat un poc abans de l’enfrontament amb Almansa.

“…i encara que el present amb veus que s´havien escampat de que aquell lloc era altra Ginebra o Poble bàrbar, i que encontra 61 es demanven el la Cort informes, havia alguns motius que pogueren perturvar la missió… el dir-se missioners anaven a ocupar els convents i les vendes de algunes comunitats per a fundar un Col·legi en aquella ciutat.”

JESUITA_SALA_VIPLa principal finalitat de la missió era guanyar-se a la població, posant una destacà importància en l’educació dels nens, construint cases de catecisme per als nens i per a ensenyar-se les tasques de la casa per a les xiquetes, en les que s’ensenyava gratis i s’avisava a pares i cap per a que els deixaren anar.

 En la resta del informe detalla cadascuna de les cerimònies de les tres semanes que va durar la missió, exercicis espirituals, processions de disciplinats, confessions generals, etc. Una de les anècdotes que més sobreixen es va donar en el Novenari dedicat a San Francesc Javier, va ser una processió de barrejar el deliri que alternava penitencia amb espectàcle de adoració, on el sant es va alçar  “altar fixo y perpetuo” hui perdut, però del que uns del llenç en el Museu de la Col·legiata. El pare Gamir ens conta:

“En pocs dies vaig recollir l’almoina suficient per a fer el quadre i quatre pintures, sent el principal de 9 en alt, i 5 en amplitud, el qual ja s’està treballant per a colocar-se en un lloc visible de l’església.”

Al Novenari va  seguir una processió de penitències “sense exteriors extravagàncies ni altres mortificacions” a les que assitiaren més de 4.000 ànimes. Aquest nombre de població ens permet intuir que, ja en 1712, després de quatre anys de començar la repoblació, la afluència de gent havia arribat quasi al terç de la població de Xàtiva abans de la seua destrucció.

 

L’oligarquia urbana, els Cebrián, i els Cerdá

carrer Corretgeria

carrer Corretgeria

La informació sobre les personalitats que conformaven l’oligarquia xativina, és més bé escassa. Si més no, podem dir que la majoria eren hisendats que podien viure de les rentes. La situació a principi del XVIII de bancarrota impedia inclòs pagar els salaris.

Aquesta gent que hem anat veient en els apartats de l’administració, provenia de les classes acomodades, tenien una bona distribució dels seus negocis, en propietats rústiques, urbanes, censos, ramats, industries, i els seus bens mobles. Hi han alguns que abandonen el comerç, per a invertir les guanys en la terra i en les propietats, o en els censos. Són rendistes i hisendats. Si fem un anàlisi de la família de José Cebrián, podem conèixer com eren. Alguns com els Cebrián, Peris, Ruíz de Alarcón, Cerdá, Ximeno, Alonso o Ferris. A partir del XVIII qualsevol operació d’arrendar o cedir en emfiteusis devia comptar amb l’autorització regia, que també es podia aconseguir amb cèdules.

Els Cebrián eren una de les famílies acomodades de la ciutat, diversos familiars ocuparen càrrecs institucionals, com ja varem dir en l’administració. En aquesta família contaven amb els requisits per accedir al poder: noblesa, privilegis, i posició econòmica.

les seues propietats rústiques ascendien a 140 fanecades de terres, d’horta i de secà, distribuïdes en diferents partides, també tenien en la ciutat de València. Els seus bens immobles eren una casa amb jardí on vivia la família, en la casa del buen ayre, abans Perpiñá, i abans a una casa mitjana de la mateixa casa. Després de la guerra sumaren un solar de casa en el mateix carrer.

En quant als censos, un total de 3.000 lliures sobre el comú de la ciutat. Els Cebrián tenien el major part de bens vinculats, alguns eren de lliure disposició, que gastaven per a diversificar els ingressos.

Posesión del Consejo de S. Miguel de S. Felipe (1814) Vicente López

Posesión del Consejo de S. Miguel de S. Felipe (1814) Vicente López

En la dècada dels 70 fins als 90, Francisco Cebrián, junt amb el càrrec d’alferes major, mantenia el mateix nucli bàsic del patrimoni. Havia si més no, afegit la fonda del Sol, el principal dels seus ingressos. El ingressos nets de les rentes, deduïts ells càrrecs en concepte de pagaments per censos, cartes de gracia, al Reial Patrimoni, etc. li reportaven unes 572 lliures. Vivia en el carrer Corretgeria, amb una gran reputació i posició central en la ciutat.

Els Cebrián es van valdre del Hereu per a sostenir un patrimoni sòlid i cohesionat. En 1732, a Francisco Cebrián y Roca se li va concedir l’autorització per a fundar Hereu (mayorazgo) sobre els seus bens. En 1774, Francisco Cebrián y Berenguer de Morales, sol·licita al monarca per a poder prendre un cens redimible sobre els seus bens de Hereu, va fer una subrogació. El monarca va accedir-hi.

Un altre cas són els Cerdá. Luís Cerdá y Rotlá, tenia el seus ingressos molt diversificats, terres, la majoria arrendades i dedicades al arròs, secà, i hortes. Vivia en el carrer de Roca, i tenia tres cases en el Portal dels Banys, altres dos e n San Agustín, i una en el raval de San Joan. A més, era un dels creditors censalistes del ajuntament, i d’altres censos que li devia algun membre de la col·legiata. Els seus ingressos provenien del Molí que tenia en la partida de la Almunia, cedit en arrendament, era titular del senyoriu de l’Almunia, que estava prop a Sant Felip. Solament estes rentes ja li produïen 800 lliures.

La majoria del seu patrimoni era vinculat, també tenia de lliure disposició. Havia heretat de Gaspar Portadora, amb els que feia negocis.  A finals dels 40, va vendre censos, i propietats rústiques, així com terres en les partides de l’Almunia, lo que li va suposar més de 1.000 lliures.

Per a finalitzar aquest apartat hem de dir que no tots els regidors eren igual de rics i acomodats, algunes passaven dificultats alhora de mantindre el ritme de vida, que moltes vegades sobrepassava les seues possibilitats. Està clar que aquestes penúries no se poden comparar amb el que passava un jornaler. Estem davant d’una economia desigual. Un d’aquests fou D. José Ferrer, que era advocat, i els seus ingressos és reduïen a la seua professió, i malgrat això tractava d’emular el tren de vida dels anteriors que hem vist. Disposava de 60 fanecades, però no tenia propietats, de fet sa casa li l’havien donat pels bens confiscats als austriacistes. Ell la va reformar, tot i estar arruïnat, i el seu anterior propietari la va tractar de recuperar, ja que era descendent d’una família d’advocats. Però el cas el va guanyar Ferrer. Tot i això havia de pagar 1 lliura i 7 sous com a pensió al Reial Patrimoni, i tenia l’obligació de pagar 11 lliures a un projecte d’Hospital, que al final no es va fer.

Hi havien casos molt diversos de regidors, alguns curiosos, com el que no pertanyien a la petita noblesa, sinó que eren llauradors enriquits, com era Tomás Sancho (regidor de gràcia), i en la columna de no nobles figurava junt amb un advocat i dos comerciants. Es va convertir en un hisendat terratinent, podent emular la vida dels nobles. 

Presos al Castell, la Guerra de Successió

Presó Castell major, Xàtiva

Presó Castell major, Xàtiva

Degut a la batalla que s’estava lliurant dins de la ciutat, la societat es trobava dividida entre borbònics i austriacistes. Aquesta situació va provocar que hi hagueren presos al castell, i en la pròpia presó de la ciutat. El propi Macanaz, del que ja hem parlat en altres entrades ens conta en el Memorial, quan parla sobre la reconstrucció de la ciutat (1708) el següent:

“Y en dia 14 del mismo mes (Desembre de 1705), D. Juan Tàrrega y otros Hombres conocidos ayudados de toda la plebe de Xàtiva, sublevaron aquel pueblo contra su Majestad, faltando al juramento de fidelidad que habían hecho en la diputación de aquel Reino, y después los diputados de él, en esta corte.
Prendieron al gobernador, D. Francisco Rocafull, y a los pocos que le siguieron, les saquearon sus casas y ocuparon sus bienes raíces, y presos los llevaron a Valencia, dejando algunos en el Castillo y ofreciéndolos por despojos a Basset, le dieron la onbediencia.”

A més a més, si recordem la seua pertinència al partit botifler, podem comprovar com més avall diu:

“Por el mes de abril del año 1706, las armas de si ,majestat, mandada por el general conde de las Torres, pasaron a poner sitio a aquella Ciudad, y antes de executarlo, le pareció prudente advertència escribir a la Ciudad, y a D. Juan Tárrega, ofreciéndoles el perdón de parte de su Majestad, si reconocidos de su delito viniesen a dar la obediència. Negaronse a darla ahorcando al que llevó las cartes a Pedro Mollà i a Joseph Soler, jurados que estuvieron de parte de la justícia de su majestat les dieron garrote, teniendo los cadáveres tres dies en el lugar del suplicio para terror de los Buenos vasallos”

En quan al tercer pres botifler no se sap amb seguretat si era Joaquim Peris, com ens indica Agustí Ventura, seguint la cita de Carlos Sarthou. Però hem de tindre present que quan els botiflers apressaren la ciutat, ja que a més a més la cremarem com ja hem dit diverses vegades. Els principals maulets que foren apressats foren el justícia Jaume Llinars, i el jurat Josep Aparici, i del destí dels quals no se sap massa. Una cosa similar passa amb el coronel de cavalleria Joan Tàrrega, aquest personatge tenia un palau al carrer Moncada, davant el monestir de Santa Clara, i també hi ha un molí en el camí de Santa Anna, que porta el seu nom, Molí de Tàrrega, encara que està en ruïnes. Alguns pensen que va fugir a Barcelona, lluitant allí contra el Borbó, i finalment trobaria la mort al castell de Pamplona. Kamen, la guerra de Successió, 1974, pàg. 331:

“Tras la reconquista de Xàtiva por los realistes, Tàrrega nombrada marqués de l’Almúnia por el Archiduque, fue encarcelado en el Castillo de la Ciudad, y trasladado en 1718 a la Ciudad de Pamplona”.

El castell va albergar altres presoners, però no hi ha moltes més notícies al respecte. D’aquest tema també parlarem quan contàvem la batalla i pèrdua de la ciutat en l’apartat de política. Ja des de temps medievals hi havia hagut presoners de renom al castell, com el comte d’Urgell.

La societat xativina front al terratrèmol de 1748

En aquest període no va ser possible prevenir el que anava a passar, això provocà una gran sorpresa en tota la població. Al contrari que el que passa amb una epidèmia, o una inundació, són coses que s’esperen, i es prevenen. Per tant la gent sentia un pànic generalitzat, que provocava el desig de fugir al camp, i això provocava una paralització de la vida econòmica urbana.

Les autoritats van tindre un paper important, no sols a nivell de detectar els desperfectes, sinó alhora de tranquilitzar a la gent. Es proposaven vies per a la reconstrucció, i tractaren que fos de la forma més ràpida possible.

Però el gran sisme del segle es va produir a Lisboa el 1755. Apart de tots els danys, això va  generar tota una literatura sobre el tema, on es mesclava contingut científic, en una religiositat apocalíptica, combinat en els sermons dels predicadors o dels pàrrocs de cada poble. Per a frenar el que tot això suposava en la psicologia d’aquesta gent s’utilitzaven, imatges sagrades, processons, rogatives, o inclòs vocacions a sants com Felip Neri.

En el cas de la vila de Sant Felip, el cronista Perales ens diu que per a març, els habitants ja consideraven que havia passat el perill, i de fet van tornar a les seues cases. Però en els moments de més pànic, la ciutat havia quedat deserta.

“Los habitantes de Xàtiva huyeron de la ciudad porque pensaban que la tierra no estaba fija en su centro.” J.B. Perales.

Processó de gràcies a nostra senyora de San Lorenzo, per la salut de la reina Margarita d'Austria

Processó de gràcies a nostra senyora de San Lorenzo, per la salut de la reina Margarita d’Austria

Aquest tipus de comportaments, encara que l’entenem dins del pànic del moment, és difícil d’entendre si pensen en que ja hi ha un cert nivell científic. A més, si llegim el testimoni d’algunes ciutats, accepten aquest “mal” com el menys mal, per exemple el cas de que en alguns llocs al desplomar-se edificis es salvaren persones, o figures de sants, ho interpretaren com una acció divina. En llocs com Alcoi, on es va sentir el terratrèmol amb poca intensitat també ho vincularen amb la divina providència.

Aquestes actituds seguien estant present dins de les classes populars, així com l’ús d’imatges i rogatives per aplacar la ira de Déu. De fet a Xàtiva trobem un text de Pedro Valdés al duc de Caylús.

verge de la Seu

verge de la Seu

“Se refuerza la piedad en continuas rogativas: está expuesto el Santísimo en todas las iglesias y especialmente noche día en la colegial. Ayer se hizo una general rogativa, habiendo sacado a esta soberana y milagrosa imagen  de Nuestra Señora de la Seo, al san Cristo de la iglesia del Carmen, y crea VE que es misericordia especialísima de Dios, según lo que he visto y se ve, no haberse arruinado la ciudad, lo que nos hace confiar que nos libertará del todo de este infortunio.”

Les rogatives es van prolongar fins al 2 d’abril, però nous tremolors provocaren la ruina total del convent de les Clarisses. Es van traslladar les monges a València, i no tornaren fins a novembre quan ja havien reedificat el convent.

Un dels grans problemes de fons era el desconeixement des del punt de vista científic dels fenòmens tel·lúrics. Continuava en la consciència popular la tesi aristotèlica, de que hi havien vents que habitaven dins la terra, i al intentar eixir, la sacudien. Durant l’edat mitjana es va utilitzar l’argument de que Déu com a guardià del món podia utilitzar el seu poder per a mostrar el seu descontent. En la segona meitat del XVII dins de les teories organicistes on el foc era un element de l’estructura de la terra, que s’interpretava com un organisme viu com el ser humà. Estes idees penetraren en Espanya, i seguien vigents en el segle XVIII quan va passar el terratrèmol, com es pot comprovar en un tractat de Torres Villaroel que va escriure just després d’aquest terratrèmol seguint estes teories. Això explica les dificultats científiques per a explicar aquests esdeveniments, el que provoca també les actituds populars, que optaren per encomanar-se a Déu i als Sants, tenint també present la influència de l’Església en el segle XVIII.

Els germans Villanueva y Astengo

Joaquín Lorenzo Villanueva

Joaquín Lorenzo Villanueva

Si hem de parlar d’un personatge xativí, il·lustre, al segle XVIII, és sens dubte Joaquín Lorenzo Villanueva y Astengo. I qui és aquest? Bé va nàixer en agost del 1757, per tant viu en els dos segles, XVIII i XIX. Quan va accedir a la Universitat de València va entrar en contacte amb Juan Bautista Muñoz, qui el va introduir en la nova filosofia, el amor al erasmisme cristià, i el rebuig a l’escolàstica. També va accedir al cercle de la cort, on va trobar el recolzament de Felipe Beltrán, entrant també en el grup de jansenistes i regalistes.

De totes formes tampoc podem oblidar-nos del seu germà,books Jaume Villanueva, qui des del convent dels Doménec a València va fer una gran llaor literaria. La seua obra, Viatge literari de les esglésies d’Espanyaescrita en 24 volúmens ha passat a ser considerada una de les obres més importants de la historiografia il·lustrada espanyola.

Tornant a Joaquín L. Villanueva, qui tot i ser amic de Jovellanos, no va sofrir la persecució, per les seues relacions amb el Sant Ofici. Si que va sofrir denúncies per la seua actitud regalista i antijesuita.

Però l’etapa que ens interessa es la de la seua estància en la cort, 1780-1808, quan realitza una gran llaor literària. Els temes que tracta són religiosos, i de teologia política; seguint els paràmetres dels religiosos il·lustrats. En aquesta part si hem de destacar alguna de les seues obres, seria el Catecisme de l’Estat en 1793. D’una altra banda en el 1798 contesta al bisbe Gregorie que havia escrit una condemna contra la monarquia absoluta i la inquisició.

Hem d’entendre a aquest personatge com una persona al servei del poder, ja que defensava les prerrogatives reials, i les institucions de l’Antic Règim. Paral·lelament va practicar una religió molt profunda, rigorista.

Després del 2 de maig de 1808, fuig a Madrid on el nombren per la Junta Central, membre de la comissió que devia estudiar els assumptes eclesiàstics en les Corts que es reunirien en Cadis a partir del 1810. En aquestes Corts resulta escollit el mateix any, 1810, com a Diputat per València. Aquí comença el seu període polític més actiu, i la seua carrera com a lliberal. Per tant es produeix un canvi en la seua mentalitat que alguns han associat amb la seua faceta religiosa, i a la seua moral.

El retrat que presentem es va publicar en el Seminario Pintoresco Español, l’any  1848. És l’única imatge que es conserva. Alguns pensen que està basat en un retrat al oli, que dataria de les Corts de Cadis. Enric Jardí el descriu:

“Se’l representa només de mig cos en amunt, vestit d’eclesiàstic, i exhibeix dues condecoracions, difícilment identificables. El seu rostre es arrodonit, amb uns llavis molsuts i encerclat ‘una cabellera blanca que clareja el cim de la testa, que deixa un ample front al descobert. Els ulls són foscos, de mirada viva, sota unes celles negres que li completen una expressió lleugerament ferrenya.” (PUIGBLANCH, Antoni. Els precedents de la Renaixença, Barcelona, Aedos, 1960.)

No hi ha que oblidar, que com hem dit a altres entrades, el propi Villanueva participa en la recuperació del nom de Xàtiva per a la ciutat el  28 de setembre de 1820.

Està enterrat en Irlanda, on va morir en 1837, a l’edat de 79 anys.  El seu epitafi va ser escrit per ell, abans de morir i diu així:

“DEO OPTIMO MAXIMO
Expectant in hoc tumulo
novissima tubae clangorem
mortales exuoiae
Joachinus Laurentius Villanueva
Hispani, prebisteri,
Religionis et Patriae vindicis
canonica libertatis assertoris
de Ibernia optime meriti
 
Precibus cum piis
Defunctum prosequere,
lector optime,
mortem ut sibi
vitae felicioris januam inveniat
Requiescat In Pace
Al Déu molt bo i molt gran
esperant en aquest túmul
el so de les novíssimes trompetes
lliuradores dels mortals,
Joaquim Lorenzo Villanueva,
sacerdot espanyol,
vindicador de la Religió i la Patria,
defensor de la llibertat canònica,
al millor servici d’Irlanda.
Acompanya amb pies plegaries, lector,
al difunt a fi de que trobe per a sí
en la mort el camí d’una vida més feliç
Descansa en Pau!

Societat al segle XVIII

Societat camperola

Societat camperola

A finals de l’Edat Moderna, al País Valencià hi ha una  persistència de la dicotomia entre senyors propietaris de la terra i amb amplis poders jurisdiccionals, i els vassalls llauradors que la cultivaven. En aquest  moment apareix un grup intermedi de propietaris i rendistes, reclutats de la baixa noblesa, la oligarquia ciutadana i la classe alta dels llauradors.

A finals del XVIII el  86% de los nuclis urbans i més del 60% dels habitants del país s´encontraven baix la jurisdicció dels senyors. Parlem d´un mapa sense apanes modificacions des de finals de l´ Edat Mitja, a excepció de les donacions fetes per Felip V com a premi per l´ implicació de militars i nobles en la Guerra de Successió.

Hi haurà diferents tipus de senyorius:

–          Els laics, eren un 69% de població del país,  casi la meitat de la població.

–           Eclesiàstics i d’ordes militars, 17% dels llocs i tenien una població de 12,5%.

–          Per últim el reialenc suposava un 14% de los nuclis urbans i el 40% de la població.

Després de diferents lligams matrimonials, molts dels títols valencians i les seues possessions pesaren a mans de la noblesa castellana i andalusa.

 Els llauradors sofreixen una estratificació generalitzada pel procés de acumulació i concentració de la propietat. Per una part, tenim llauradors acomodados, propietaris o que tenen emfiteusi de grans explotacions, i dotats de animals de feina, graners per a emmagatzemar la collita i un ampli equipament agrícola. Per altre costat, els jornalers, desproveïts de terres pròpies i forçats a vendre diàriament la seua força de treball. Entre ambdós, els xicotets emfitèutics, els arrendataris i els que recorrien contínuament al treball assalariat.

En el cens de Floridablanca (1786) podem veure que els llauradors formen el 70% de la població activa (160.000 de 230.000), m’entres que els jornalers el 35% de la població activa (80.000).  En les comarques del sud, la proporció de jornalers era de 2/3.

 Es consoliden una capa de propietaris i emfiteutes acomodats enriquits pel comerç de productes agraris, el arrendament de rendes, el monopoli senyorial i  inclòs el préstec usurari.  D´ella eixirà bona part de la nova burgesia agrària i comercial, així com els càrrecs del govern municipal. Aquestos comporten un bloc unitari, a pesar de les grans diferencies internes. Estan liderats pels més rics i conscienciats.

Antecedents; el segle XVII

expulsion

expulsió dels moriscs

El segle XVII es caracteritza per sofrir un gran retrocés en el arc Mediterrani, sent especialment dur en el País Valencià, que va sofrir un destacat perdua de població per l’expulsió dels morisc, el que suposa la transformació de les estructures socials i econòmiques.

L´ expulsió morisca va ser una decisió fundamentalment política, a pesar dels factors econòmics, culturals i ideològics. L´orde es va donar el 4 d´abril de 1609, començant pel Regne de València perquè la noblesa valenciana era la més dòcil a la Corona. En total en el cas del País Valencià va ser al voltant de 125.000 i 13.000 les baixes (sumant els morts i fugits als 117.464 embarcats). Parlem d´una eliminació un terç de la població del regne (estimada abans en 400.000 habitants), provocant conseqüències immediates ja que la societat morisca estava formada per artesans, dominaven l´aigua i les arts, el que va significar el empobriment de moltes zones del regne. A més la societat morisca intel·lectual també va ser expulsada, per tant, tot el focus cultural va abandonar el territori. Aquest fet es perquè estem parlant d´un grup social sempre vist amb recel; es dubtava de la seua carència cristiana. Per tant, l´ expulsió és un factor de pes en la recessió del segle XVII.

Altre grup social eren els nobles, aquestos tenen dificultats en la primera meitat del segle XVII, ja que es veuen afectats per l´expulsió perdent una part substanciosa de les seues rendes, per el que tenen que disposar de censals. El censal  va ser el principal mitjà de  vida de rendes de la població urbana, ja que el model de vida aristocràtic del segle XVII suposava un elevat nivell de vida, per el que es necessitava molts diners en efectiu, venent-se a partir del regnat de Felip IV abundants títols nobiliaris. En aquest moment sols hi ha dos Grans de Espanya: els ducs de Gandia i Segorbe. L’estabilitat econòmica no arribarà  fins a final de segle.

El model de vida aristocràtic estava en creixença.  Aquest grup social es diferenciava per certs elements exclusius com algunes festes públiques o les corregudes de bous. Tenien els seus propis espectacles elitistes, com les comèdies. Els nobles adoptaren el castellà, deixant el valencià per a llegua del poble, era una forma  de diferenciar el seu estatus públic. A més, els actes socials es donen envolts en rigorosa etiqueta, s´ assignen diferents espais a totes les persones, donant-se freqüents conflictes per temes de protocol entre les autoritats del regne (jurats, virrei, governador, justícies).

Per altra banda, hi ha un ideal social del honor: qualsevol greuge podia donar lloc a un enfrontament de clans, sobretot, si havia també per mig interessos econòmics i polítics.

Al mateix temps, l´opinió pública comença a cobrar força. Es creen tertúlies de saló o en les places de mercats i esglésies o expressada en cartells, encara que estaven prohibits. També hi han freqüents crítiques anònimes, inclòs  encontra el rei.

Respecte l’Església, els púlpits continuaren sent un mitjà de difusió ideològica. Buscaven l´impacte sensitiu en els fidels més que aportar explicacions sobre el més enllà. Per València s´impregna una onada de corrents il·luministes o quietistes (Antonio Sobrino i Miguel de Molinos), és una onada de misticisme, sobretot femení, hi ha nombroses beates. Apareixen també, ciutats eclesials com València, Xàtiva i Oriola. Per últim, els actes de fe de la Inquisició tenen molta repercussió, tracten d´ instruir al poble , de senyalar els límits al quals poden apropar-se. Tenen un caràcter “pedagògic” per a la població.

Finalment,  es donen diferents disturbis populars puntuals (1663,1672,1689) a causa de la fam i la pressió fiscal que tenien que suportar.  El punt màxim serà la Segona Germania