Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Una societat ja castellanitzada al XVIII

Contràriament al que s’ha pensat des de diferents sectors, la castellanització no es va produir al segle XVIII. Aquest progrés del castellà a les terres valencianes comença al segle XVI, fomentat sobre tot  a finals del XV arran del matrimoni dels Reis Catòlics. Però anem a començar pel principi a fi d’entendre aquest procés.

Al segle XV, el llatí era la llengua de la cultura, i el valencià tenia un gran desenvolupament en aquest àmbit. De fet els llibres escrits en castellà eren molt escassos, al final del segle sols un 5% dels llibres estaven en castellà. Però al segle XVI, tot canvia, els llibres en castellà passen a ser el 41%. Mentre que les publicacions en valencià passen del 47,5 al 26%, i en llatí del 47,5 al 33%. El canvi lingüístic era ja un fet abans de les Germanies.

A principi del segle XVI ens trobàvem amb un panorama lingüístic plural, l’aragonès havia patit un gran retrocés,  i el mateix li passava al valencià. Hem d’entendre que amb el matrimoni dels RRCC, el castellà es posa de moda en les altes esferes del poder. Amb la consolidació de la monarquia hispànica, el castellà, la llengua dels Trascamara, i ara dels Austries, es va imposar com a llengua de la cort, del Estat, i com a la llengua política. Per tant s’havia de parlar, i escriure, per a poder comunicar-se amb els òrgans del Estat, i amb la classe social que els sustentava. Així sorgeix el bilingüisme de l’aristocràcia autòctona.

Es considera com un signe d’elegància i de refinament. Un impuls pel prestigi, i com a forma de distinció social, per la seua condició de llengua cortesana, arribant a ser considerat com un signe d’educació, i de “civilització”. El que fa que es comence a utilitzar per poetes,  dramaturgs, historiadors, etc. Es produeix un primer bilingüisme que esdevindrà en una castellanització. En aquest procés també va tindre importància l’afluència de predicadors castellans, universitaris i mestres de parla castellana.

Joan de Timoneda

Joan de Timoneda

Els llibres en valencià passen a ser un 14%, eren bàsicament de dret. A més, a més, els llibres en castellà es podien exportar a les Indies. Trobem per tant escritors valencians que escriuen en castellà com:

  • Gaspar Gil Polo
  • Luis Milá
  • Joan de Timoneda

Si anem fins al segle XVII, el llatí continua sent la llengua científica, el castellà segueix extenent-se en la literatura, i en moltes altres publicacions. El valencià va quedant per a la llengua de l’administració, i la d’ús col·loquial. En aquest moment trobem les descripcions dels estrets de Magallanes i Sant Vicent, fetes pel xativí Diego Rodríguez de Arellano, un dels millors cosmògrafs de l’època.

Trobem també la castellanització en el teatre, on es va introduint les idees centralistes en castellà. Molts dels artistes marxen a la pròpia cort de Carles II, com el cas d’Antoni Folch, Manuel Vidal, i Salvador Arboreda. Contràriament a això, trobem l’esforç d’alguns buròcrates per enriquir el valencià com a llengua administrativa.

I què passa al segle XVIII?

Hi ha un gran retrocés cultural, trobem l’expulsió dels jesuïtes, la marxa dels intel·lectuals a la cort. Destaquem als germans Villanueva, xativins dels que ja parlarem en una altra entrada dedicada a ells, i que també produeixen en castellà. A més, en aquest segle es produeix la Guerra de Successió, i els posteriors decrets de Nova Planta, on la llengua de la administració passa a ser el castellà, també arriben molts castellans a exercir el poder en els governs valencians. Inclòs en la pròpia Xàtiva, part dels corregidors havien participat en la pròpia Guerra de Successió de la part dels borbònics. Alguns literats són censurats i acusats d’austriacistes. Les ordenances de 1750 per a Xàtiva, com vos hem mostrat, ja eren fetes en castellà.

Així al segle XVIII el valencià es veu definitivament relegat. Però no hem d’oblidar que aquest procés arranca de molt abans.

I en l’actualitat?

DSCN1971Hem de dir que s’ha convertit en un tema molt polititzat. Si més no, al País Valencià, la llengua valenciana ha quedat com a cooficial junt amb el castellà, per tant a les administracions han de parlar ambdues llengües, i els col·legis deuen oferir ambdues. En el cas de Xàtiva també hi ha manifestacios de certes personalitats front a l’ús correcte del valencià, per unes declaracions on acusaven a professors de “rojos” per utilitzar paraules com gairebé, i aleshores. Jo mateixa vaig ser testimoni de les reivindicacions que ferem al institut sobre la importància de fer un ús correcte del valencià, el que no implica la ideologia que una persona puga tindre. Si més no,  a la Universitat d’Alacant, en la llicenciatura d’història, sols ens han donat la possibilitat de tindre una assignatura en valencià per any. Ara amb el nou pla d’estudis, ja són més carreres les que conten amb línea en valencià, incloent el grau en història però sols al primer any de carrera.

Però hem de ser positius, i pensar que el valencià es manté malgrat totes les adversitats que ha passat. Ara falta veure com seguirà aquest procés en el futur, en un lloc com al País Valencià, on es va tancar l’emissió de la TV3, on Canal 9 medi molt polititzat, s’ha vist forçada a tancar. Per tant no tenim cap mitjà de comunicació en català, i potser el que hauriem de fer es crear-ne un de veritat, que parlés la nostra llengua correctament, on es feren debats de totes les opcions políques, sense que una fos preponderant a les demés. També un lloc d’oci,i recreació, de dibuixos per als xiquets que volen veure’ls en valència, i hem de tindre clar que ninguna llengua és millor que una altra, i que és important aprendre a parlar-les bé, i a utilitzar-les correctament, tant com si ens referim al valencià, com al castellà, o inclòs l’anglès. L’autèntic signe de cultura, educació, és saber expresar-se correctament.

 

Palau Alarcón

alarconSi hi ha un edifici construit al segle XVIII conegut a la ciutat, i dins del casc històric, eixe és el Palau de Alarcón. Alguns han remuntant la seua existència al segle XVII. Aquest palau fou la residència de la familia Cabanilles, els condes del Casal.

Té una gran porta  en la que es pot veure un arc de mig punt, sobre el qual està el blasó dels Ruiz Alarcón. Es pensa que aquest fou afegit al 1788, quan Carles III li otorga als Ruiz Alarcón el privilegi de noblesa. Però el que més destaca a nivell formal és la seua planta que s’adapta a la posició que ocupa l’edifici amb una forma trapezoidal. A més, té un pati claustral privat, i amb una ornamentació feta de materials com la ceràmica, amb unes curioses baldoses, en altres entrades, i també amb forja i fusta el que ens remiteix al barroc valencià de la primera meitat del XVIII. De fet al interior es troba una escala barroca. Això fa pensar que fou construit després de la Guerra de Successió.

I per què és diu Alarcón?

En 1759 la familia Ruiz de Alarcón compra aquest palau. Però lo realment important és totes les funcions que ha anat tinguent: Seu del Govern Civil de la Provincia de Xàtiva, col·legi, sindicat, fàbrica, magatzem, etc.

Fets curiosos

El Palau fou residència de la reina Isabel II, quan aquesta va visitar la ciutat.

I en l’actualitat?

En 1981 es trobava en ruines, de fet quasi fou derrocat. Va pasar a ser propietat municipal. En l’actualitat serveix com a seu de l’administració de la Justícia. 

La gran quantitat de patrimoni que té la ciutat de Xàtiva han fet que en l’any 1982 fou declarada Conjunto històric-artístic. De fet està declarat B.I.C, bé d’interés cultural.

La introducció del corregidor

Jorge Juan, oncle d'un corregido xativí

Jorge Juan, oncle d’un corregidor xativí

 

El corregidor es considerat per molts estudiosos como un dels aspectes que més revolucionaren l’administració, ja que apropava els municipis al poder reial, podent actuar sense que instancies menors como l’alcalde major o els regidors, el detingueren. Solien ser figures militars, però ja a partir del 1719 eixa pràctica va truncant-se. De fet els costos de tants corregiments, feren que anaren reduïnt-se fins arribar a la reforma de 1721, on fins i tot es va regular el salari. Tractaven d’organitzar de forma més racional l’espai, per exemple Alcoi va passar a San Felipe que figurava com a corregiment militar. Es proposava que Alcoi quede com a corregiment de lletres, dista de Xàtiva un bon tros, però es va ajornar fins a 1747. Aquesta reforma portava la disminució dels militars en la administració. A partir de l’adopció del nou model es va produir una desnaturalització en els càrrecs, si abans era gent de la ciutat, ara seran persones estrangeres, no sols en la de corregidor i alcalde major, sinó en ocasions en els propis regidors.

Si retrocedim al moment immediatament posterior i tractem d’esbrinar com va anar canviant l’administració xativina, més enllà de les ja nombrades ordenances. Hem de tindre present varies coses que hem anat comentant:

  • Crema
  • Saqueig
  • Destrucció

Això comporta una gran disminució en la població com varem veure al gràfic de l’entrada corresponent. Les principals famílies varen fugir, i es varen dispersar. Això creava un gran buit, que a més a més, no convidava a repoblar de forma voluntaria. Degut a la inexistència de les persones de mèrit, i pel desig d’ennoblir una ciutat que duia el propi nom del monarca, feren que Macanaz en 1707 designés com a regidors a algunes de les figures més rellevants de l’exèrcit d’ocupació, i de la política del moment, el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo. Felip V deia al respecte uns anys en davant:

“Para la población de esta nueva distinguida colonia fue uno de los más principales requisitos elegir la primera nobleza, así para la población como para el gobierno en ella, a fin de ilustrarla y perpeturar la memoria de su población.”

Es sabut que tant Tobias de Burgo, com José Grimaldo obtingueren diferents pensions i rentes sobre els bens confiscats en territori xativí. Inclòs tenim dates de les quantitats que foren assignades a la mare de Grimaldo, 12.000 ducats de plata doble, 16500 lliures sobre terres, bens, i hisendes confiscades en el terme de San Felip. Macanaz, jutge de les confiscacions, sabent que aquells agraïts i fidels, segons ells mereixien les regidories, tant per la recompensa, com per a donar prestigi a la ciutat. Els nomenaments foren honorífics, pel que s’hagueren de buscar persones que es feren càrrec del govern. En 1708 es va constituir el consistori de San Felip, els capitulars foren escollits per Macanaz i D’Asfeld.

El primer ajuntament el conformaren: Francisco Rocafull, el alcalde major Manuel Menor, el Dr. Pedro Belloch, Onofre José Soler, Gregori Fuster i Lluís Cerdà. Tots ells borbònics, seguidors de Felip V. Van pendre possessió del càrrec el 29 de novembre 1709, fins a 1714, quan mor Pedro Belloc. Aquest any es designa a el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo com a capitulares a caràcter perpetu per heretat. Subrogaren les seues funcions en els tendents.

A Francisco Rocafull el va substituir D. Pedro Ruipérez, un militar professional i amb un perfil definit, va arribar a brigadier, i al final de la seua vida és quan assumeix el càrrec de corregidor. Un cas similar és el coronel Guillermo José Blayron, amb una vida també militar. Això ens evidencia la militarització que sofreix el nou govern de la ciutat. De fet el corregidor D. Antonio José Subiela, també fou militar, lo que ja canvia quan en 1783 ix com a corregidor Gaspar Pasqual Bonanza, però si tenia una gran influència. De fet Gaspar Pasqual de Bonanza era nebot de Jorge Juan, un marí i científic de gran prestigi de l’Armada espanyola, i ambaixador en Marroc. El seu germà José fou capità de fragata de la reial Armada, i major general del departament de Cartagena.

Diversos corregidors de la ciutat de San Felipe foren cavallers d’Ordres Militars, com D. Alberto Francisco de Bie, que era cavaller de la Ordre de Calatrava. O Antonio José Subiela, que era cavaller de Santiago, lo que se li concedeix el mateix any que el corregiment. La pertenència a la noblesa o la possessió d’un títol d’ordre militar era fundamental, aquest grup social s’articulaba en nissages familiars i administratives, i els seus integrants tenien càrrecs en l’exèrcit i l’administració. Eren nobles recients, no de sang.

Les Ordenances Generals de 1750

 

ordenanzas

Ordenances generals, 1750

Si analitzem com s’estructuren les ordenances podem observar com és fruit d’un elaborat treball jurídic, que ens ajuda a fer-nos una idea del interès que tenia la monarquia en els municipis. Com hem dit la major permenorització respon al aspecte econòmic de la gestió municipal, encara que no hem d’oblidar-nos del aspecte polític, on ens parla del bon govern municipal. Aquesta és una de les diferències amb les ordenances anteriors al segle XVIII en els municipis castellans, que no arribaven al grau d’intervenció que té la monarquia en aquests capítols. Si clickem en les ordenances ens porta a un enllaç que ens permet veure tot el document. 

Això com hem assenyalat respon també al grau de corrupció que podia donar-se per part dels capitulars del ajuntament. La legislació imposava que aquell qui optés a càrrecs públics, no degués treballar, és a dir, emplear-se en treballs vils i mecànics, això no es complia. De fet al governador de Xàtiva, José Ximénez se li recriminava haver ascendit, des de la roda de filar seda, al govern de tenent de regidor. Altre cas com el de Carlos Ruiz de Alarcón, que abandonà el abasto de carn per a optar a una plaça de regidor de la ciutat. Molts d’ells estaven en una situació econòmica dolenta, ja que se solia cobrar de forma simbòlica, i per això no estranya que alguns capitulars aprofitaren per a medrar en la economia municipal. Moltes d’aquestes situacions també amagaven pugnes per fer-se amb el poder del ajuntament. D’altres eren rics en terres, i la seva fortuna venia de la seua condició de terratinents. I també cal nombrar als que cobrien les seues necessitats fent d’advocats, o be utilitzaven la seua professió per a medrar a una regidoria.

Però malgrat la diversitat de causes, i de la importància de la rellevància i el prestigi, no hem d’oblidar les rets de clienteles, l’accés a certs documents, i una sèrie de relacions que els permetien controlar els ressorts econòmics de l’ajuntament.

Les institucions regionals, la Audiència, i centrals, la Càmera, actuaren de forma contundent contra totes aquestes irregularitats, aprofitant la pesquisa mencionada. Establiren un mecanisme fixat per a depurar administrativament les responsabilitats, el procediment contra el corregidor i alcalde major. Es va seguir una actuació contra els anteriors càrrecs de regidors i, per a esbrinar la certesa de les acusacions. Hem de destacar la rapidesa del delegat responsable de la pesquisa, en la elaboració de les ordenances, amb la intenció d’acabar amb els abusos. Aquestes accions posaven de manifest la determinació de la monarquia per controlar el poder local, lo que va conduir al èxit del model borbònic en la meitat del set-cents.

Si més no abandonen les seues corrupteles i vicis, la corona disposarà d0un instrument per a posar en pràctica el seu model administratiu. Segons anem avançant el model d’administració s’ha d’entendre amb una clau estatalista, les ordenances són un conjunt de disposicions legals per a ampliar i reforçar el intervencionisme de la Corona, aquest intervencionisme s’ha denominat racionalització administrativa, i les seues disposicions legals serien el instrument de disciplina per a controlar unes oligarquies locals perdudes en lluites partidistes. Van fer en aquest sentit la funció de policia que feia servir la corona per a incrementar una disciplina social, que substituirà la antiga relació política feudal que es basava en la fidelitat. Això dóna compte de la importància de les ordenances i la seua imbricació en la vida del municipi. Això dóna mostra d’un absolutisme que a poc a poc anirà aconseguint el respecte, obediència, i disciplina de les oligarquies locals que se n’aprofetaven de la seua posició de poder menor, a canvi del manteniment de les estructures socio-polítiques. 

L’objectiu era sanejar i racionalitzar, sense variar l’estructura de la institució. Les ordenances se varen estructurar en tres parts, on recollien apartats econòmics i polítics, donant-li força a les hisendes locals, mentre que el apartat polític regulava l’estructura orgànica i el funcionament del ajuntament, i el dels gremis. La part de l’economia local era molt important, per la vinculació que tenien amb ella alguns dels regidors de la ciutat.

 

La clau de la nova administració: “La tutela”

Philippe_V_of_Spain_by_Nicola_Vaccari

Felip V

La instauració de la Nova Planta va suposar una remodelació legislativa, que també va afectar al territori de Castella. Aquest procés va restar complex i replet de provisionalitats, d’avanços, i retrocessos. Finalment es va imposar un model d’administració municipal intervencionista, amb una intromissió en els assumptes locals que varen dur a una uniformitat, reglamentant fins al més ínfim detall administratiu.

Enrique Giménez, entre d’altres, ens parla de que aquesta remodelació va portar una forta actitud reglamentista, que acaba en la rigorosa centralització que tant ha caracteritzat al període borbònic. Altres com Bartolomé Clavero ens parlen  d’una tutela administrativa.  Aquesta tutela que exercia el príncep, és a dir el monarca, existia de facto, malgrat que no hi hagués un principi de dret que li permetria el poder.

El segle XVIII es la centúria de política institucional d’una inspiració exterior, francesa, i l’apoderament interior de la monarquia espanyola. Podem parlar de l’administració com una estructura centralitzada a nivell estatal, i la local como una dependència apoderada, amb poders delegats per la monarquia. En eixe context entenem el recorregut del ajuntament de San Felipe a nivell legislatiu i administratiu sobre tot, des del 1709 fins a la dècada dels 40.

Al segle XVIII es produeixen diferents obres clàssiques que van conformant el corpus iuris, que està en la base del dret de la monarquia. Els regidors corporatius son els governadors, qui condueixen el govern del poble, i els corregidors regis, els jutges. El corregidor representa i germanitza la justícia en nom del rei. Però alguns autors com R. L. Dou ens diuen que la tutela no es tant procedent del monarca, sinó més bé correspon al regiment, és una qüestió familiar i corporativa, i sols així, pública.

En aquest segle podem observar com més que una centralització rígida i impossada, hi ha una tutela administrativa, que emana del monarca, però que conviu amb una pluralitat de jurisdiccions i de corporacions, que en el cas de Xàtiva, exerceixen una certa autonomia. En el cas de San Felipe, no pareix que aquesta centralització vingués de mans militars, com els Decrets de Nova Planta. És un procés lent, i gradual, que accepta amplies cotes d’autonomia a nivell municipal, i amb llicències legals que aprofiten les oligarquies locals.

Quan l’aparell burocràtic s’organitza a partir dels 50, la racionalització dels ajuntaments, deixa de costat la interinitat que caracteritza les normatives que van sorgint, per la necessitat de fer front a urgències quotidianes, més que per un procés legislatiu madurat. Aquest se fixa en la segona meitat del set-cents, quan es fixen unes normes més rigoroses, que obliguen amb més força, quan la centralització ja s’ha desenvolupat considerablement.

Per desgràcia unes ordenances tan importants com les de 1750 no han sigut estudiades de forma detallada, és cert que existeix una transcripció feta per Josefina Casanova Mompó. Nosaltres farem un breu anàlisis amb l’ajuda de la transcripció, i amb les apunts que fa Isaïes Blesa Duet.