Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Les Ordenances Generals de 1750

 

ordenanzas

Ordenances generals, 1750

Si analitzem com s’estructuren les ordenances podem observar com és fruit d’un elaborat treball jurídic, que ens ajuda a fer-nos una idea del interès que tenia la monarquia en els municipis. Com hem dit la major permenorització respon al aspecte econòmic de la gestió municipal, encara que no hem d’oblidar-nos del aspecte polític, on ens parla del bon govern municipal. Aquesta és una de les diferències amb les ordenances anteriors al segle XVIII en els municipis castellans, que no arribaven al grau d’intervenció que té la monarquia en aquests capítols. Si clickem en les ordenances ens porta a un enllaç que ens permet veure tot el document. 

Això com hem assenyalat respon també al grau de corrupció que podia donar-se per part dels capitulars del ajuntament. La legislació imposava que aquell qui optés a càrrecs públics, no degués treballar, és a dir, emplear-se en treballs vils i mecànics, això no es complia. De fet al governador de Xàtiva, José Ximénez se li recriminava haver ascendit, des de la roda de filar seda, al govern de tenent de regidor. Altre cas com el de Carlos Ruiz de Alarcón, que abandonà el abasto de carn per a optar a una plaça de regidor de la ciutat. Molts d’ells estaven en una situació econòmica dolenta, ja que se solia cobrar de forma simbòlica, i per això no estranya que alguns capitulars aprofitaren per a medrar en la economia municipal. Moltes d’aquestes situacions també amagaven pugnes per fer-se amb el poder del ajuntament. D’altres eren rics en terres, i la seva fortuna venia de la seua condició de terratinents. I també cal nombrar als que cobrien les seues necessitats fent d’advocats, o be utilitzaven la seua professió per a medrar a una regidoria.

Però malgrat la diversitat de causes, i de la importància de la rellevància i el prestigi, no hem d’oblidar les rets de clienteles, l’accés a certs documents, i una sèrie de relacions que els permetien controlar els ressorts econòmics de l’ajuntament.

Les institucions regionals, la Audiència, i centrals, la Càmera, actuaren de forma contundent contra totes aquestes irregularitats, aprofitant la pesquisa mencionada. Establiren un mecanisme fixat per a depurar administrativament les responsabilitats, el procediment contra el corregidor i alcalde major. Es va seguir una actuació contra els anteriors càrrecs de regidors i, per a esbrinar la certesa de les acusacions. Hem de destacar la rapidesa del delegat responsable de la pesquisa, en la elaboració de les ordenances, amb la intenció d’acabar amb els abusos. Aquestes accions posaven de manifest la determinació de la monarquia per controlar el poder local, lo que va conduir al èxit del model borbònic en la meitat del set-cents.

Si més no abandonen les seues corrupteles i vicis, la corona disposarà d0un instrument per a posar en pràctica el seu model administratiu. Segons anem avançant el model d’administració s’ha d’entendre amb una clau estatalista, les ordenances són un conjunt de disposicions legals per a ampliar i reforçar el intervencionisme de la Corona, aquest intervencionisme s’ha denominat racionalització administrativa, i les seues disposicions legals serien el instrument de disciplina per a controlar unes oligarquies locals perdudes en lluites partidistes. Van fer en aquest sentit la funció de policia que feia servir la corona per a incrementar una disciplina social, que substituirà la antiga relació política feudal que es basava en la fidelitat. Això dóna compte de la importància de les ordenances i la seua imbricació en la vida del municipi. Això dóna mostra d’un absolutisme que a poc a poc anirà aconseguint el respecte, obediència, i disciplina de les oligarquies locals que se n’aprofetaven de la seua posició de poder menor, a canvi del manteniment de les estructures socio-polítiques. 

L’objectiu era sanejar i racionalitzar, sense variar l’estructura de la institució. Les ordenances se varen estructurar en tres parts, on recollien apartats econòmics i polítics, donant-li força a les hisendes locals, mentre que el apartat polític regulava l’estructura orgànica i el funcionament del ajuntament, i el dels gremis. La part de l’economia local era molt important, per la vinculació que tenien amb ella alguns dels regidors de la ciutat.

 

Unes noves ordenances generals per al bon govern de San Felipe

page4spanLa nova normativa de San Felipe resulta singular per diversos aspectes, entre d’ells, és una de les més minuciosses que existeixen en la península. Es tracta d’un exemple perfecte de la reglamentació que s’imposa amb la nova monarquia, sobre tot en lo referit a la hisenda, abastos, i arrendaments.A més a més és una de les primeres en aprovar-se al Regne de València.

A finals dels 40, el corregidor, D. Miguel Vandoorent, i el alcalde major, José Alegret estaven estranyats de la ciutat, per què s’havia inocuat una pesquisa en contra d’ells, per irregularitats i corrupcions que havien denunciat alguns regidors. Al front de l’ajuntament estava Pedro Valdés León, alcalde del crim més antic de la hisenda de València. Va ser en el seu mandament quan es van aprovar les ordenances. Aquest succés mostra l’època convulsa en la que es van acceptar, fent-se la aprovació sent aliens al procés administratiu, les seues principals figures, el corregidor i l’alcalde major, aquest últim a més estava obligat a estar fóra de la ciutat.

Tot sembla indicar que el principi de l’actitud reglamentista está relacionat amb el problema que va suscitar entre els seus capitulars, d’una part, i el corregidor Miguel de Vandoorent, i el alcalde major, de l’altra. El dia 19 de juny de 1748 arriba a l’ajuntament la petició a Pedro Valdés, ministre d’Audiència de València, de passar a eixa ciutat per a restablir l’ordre, en un lloc on el desgovern en resulta la pauta quotidiana:

Que haviéndose servido el nuestro Consejo mandaros pasar a la ciudad de San Phelipe a que tomaseis conocimiento de sus propios, arbitrios, satisfaccion de acrehedores, reglamento de abastos y establecimiento de las reglas más justas para la mejor administración, quenta y razón de los caudales, y que practicaseis lo mismo en todo lo demás que tubieses combeniente dando quenta para su aprobación, procurastéis desde luego cumplir este onroso encargo en todas las veras de vuestra obligación empesando a reprimir los abusos, observando los daños, para con conocimiento establecer las reglas más conforme a su remedio, cuyos conocimientos os havia hecho entregaros a la formación de Ordenanzas Generales. Libro Capitular del año 1747,  San Felipe.

Malgrat la seva decadència, San Felipe continuava sent important, va aplicar de manera dràstica les receptes que preconitzaven la monarquia, per a controlar una àrea de poder tan important com era l’àmbit local. La monarquia encara trobava dificultats per a fiscalitzar de facto als municipis, fruit d’aquesta autonomia i poder delegat com corporació. Les oligarquies utilitzaven  eixa autonomia en benefici propi, i per això eren tan importants les ordenances que passaren a ser un instrument jurídic per als propòsits de la monarquia.

La clau de la nova administració: “La tutela”

Philippe_V_of_Spain_by_Nicola_Vaccari

Felip V

La instauració de la Nova Planta va suposar una remodelació legislativa, que també va afectar al territori de Castella. Aquest procés va restar complex i replet de provisionalitats, d’avanços, i retrocessos. Finalment es va imposar un model d’administració municipal intervencionista, amb una intromissió en els assumptes locals que varen dur a una uniformitat, reglamentant fins al més ínfim detall administratiu.

Enrique Giménez, entre d’altres, ens parla de que aquesta remodelació va portar una forta actitud reglamentista, que acaba en la rigorosa centralització que tant ha caracteritzat al període borbònic. Altres com Bartolomé Clavero ens parlen  d’una tutela administrativa.  Aquesta tutela que exercia el príncep, és a dir el monarca, existia de facto, malgrat que no hi hagués un principi de dret que li permetria el poder.

El segle XVIII es la centúria de política institucional d’una inspiració exterior, francesa, i l’apoderament interior de la monarquia espanyola. Podem parlar de l’administració com una estructura centralitzada a nivell estatal, i la local como una dependència apoderada, amb poders delegats per la monarquia. En eixe context entenem el recorregut del ajuntament de San Felipe a nivell legislatiu i administratiu sobre tot, des del 1709 fins a la dècada dels 40.

Al segle XVIII es produeixen diferents obres clàssiques que van conformant el corpus iuris, que està en la base del dret de la monarquia. Els regidors corporatius son els governadors, qui condueixen el govern del poble, i els corregidors regis, els jutges. El corregidor representa i germanitza la justícia en nom del rei. Però alguns autors com R. L. Dou ens diuen que la tutela no es tant procedent del monarca, sinó més bé correspon al regiment, és una qüestió familiar i corporativa, i sols així, pública.

En aquest segle podem observar com més que una centralització rígida i impossada, hi ha una tutela administrativa, que emana del monarca, però que conviu amb una pluralitat de jurisdiccions i de corporacions, que en el cas de Xàtiva, exerceixen una certa autonomia. En el cas de San Felipe, no pareix que aquesta centralització vingués de mans militars, com els Decrets de Nova Planta. És un procés lent, i gradual, que accepta amplies cotes d’autonomia a nivell municipal, i amb llicències legals que aprofiten les oligarquies locals.

Quan l’aparell burocràtic s’organitza a partir dels 50, la racionalització dels ajuntaments, deixa de costat la interinitat que caracteritza les normatives que van sorgint, per la necessitat de fer front a urgències quotidianes, més que per un procés legislatiu madurat. Aquest se fixa en la segona meitat del set-cents, quan es fixen unes normes més rigoroses, que obliguen amb més força, quan la centralització ja s’ha desenvolupat considerablement.

Per desgràcia unes ordenances tan importants com les de 1750 no han sigut estudiades de forma detallada, és cert que existeix una transcripció feta per Josefina Casanova Mompó. Nosaltres farem un breu anàlisis amb l’ajuda de la transcripció, i amb les apunts que fa Isaïes Blesa Duet.