Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Uns goigs a Sant Feliu

Sant Feliu

Sant Feliu

Una altra fita en el paisatge es l’església de Sant Feliu, es troba just al centre de l’antiga Saetabis, com ja va apuntar al segle XVIII l’erudit Fèlix Joaquim Martínez, la ciutat romana es trobava al que anomenem la costa del castell, i les muralles l’envoltaven per Monsant, el portal de l’Atmetla, i Sant Josep. S’han trobat diverses inscripcions llatines per aquesta zona.

La importància d’aquesta església també és que fou seu bisbal, les llistes d’assitents als concilis de Toledo durant l’època visigoda ens informen de bisbes xativins, que tenien Sant Feliu com a església principal. Però l’edifici d’aquesta església en l’actualitat data del segle XIII en el context de la conquesta de Jaume I. En aquest cas hem de destacar a un il·lustre xativí Villanueva, a qui analitzarem en l’apartat de societat, ell cita els documents en referència a l’actual edifici de Sant Feliu, el primer del 20 de gener de 1268.

RetauleVa existir una controvèrsia per a determinar l’autèntic patró de Xàtiva, Sant Feliu de Girona, diaca i il·lustre màrtir de Diocleciano, es coneix com “el cabut”. Va començar a sorgir la devoció a un altre Sant Feliu prevere enviat des de Lió per Ireneo, per a evangelitzar el poble. Malgrat els resultats favorables a Sant Feliu de Girona, Sant Feliu de Lió apareix en el retaule de l’església, i en aquests goigs se l’anomena erròniament el patró de la ciutat.

una vegada establert el context, volíem mostrar la notícia d’uns goigs de Sant Feliu que foren publicats al segle XVII o XVIII. Estan dedicats al sant Feliu de Lió, i per tant haurien de ser posteriors a 1643, que es la data en la que es col·loca aquesta imatge junt a Sant Feliu de Girona. El full on són impresos data del segle XVIII, ja que apareixen castellanismes com “magullar”, i grafies errònies.

Goigs Sant Feliu de Lió

Goigs Sant Feliu de Lió

La narració del martiri i la predicació es basa en els falsos cronicons que va recollir Beuter, en la seua crònica del regne de València (1546), i per Escolano, que publica les seues Décadas en 1611. Algunes foren rebutjades pel propi Nicolàs Antonio, en la seua Censura de las historias fabulosas, 1742.

Segons Escolano:

“Entre la ciudad y el castillo nos ha quedado una cueva con el nombre de San Felix, a quien dieron aquel nombre por haber servido en tiempo de gentiles, de abrigo y posada secreta a los santos clérigos y mártires San Félix y sus dos compañeros Fortunato y Aquíloco. Como llegassen a Xàtiva, y escondidos en una cueva del monte, a cuya falda está recostada la ciudad, baxaban de so capa a hazer presa en las almas de aquellos paganos. Descubriose luego el resplandor de su luz; y acusados ante el presidente Cornelio fueron llevados presos a Valencia, en el tiempo que tenía el imperio de Roma Septimio Severo… Metieronlos en duras cárcerles, açotaronlos incessablemente, y los echaron sobre las ruedas de molino que andaban en su arrebatado movimiento, hasta quebrantarles las piernas, y el presidente mandó degollarlos a 23 de abril de 204.”

Els goigs estan basats en aquestes descripcions, per tant no poden ser anteriors al 1611. Si més no el paper pareix senyalar al segle XVIII, així com els castellanismes. Alguns llatinismes i cultismes fan pensar que l’autor era clergue. Sobre el text, un gravat representa el sant amb una casulla, símbol de la dignitat de prevere, enfront de sant Feliu de Girona que era diaca, una palma de martiri i un llibre, símbol de l’evangelització de la ciutat.

La poesia religiosa catalana va tindre un paper en un moment on el castellà estava en auge al territori valencià, en el camp de la literatura.

Com a curiositat hi ha uns goigs moderns dedicats a Sant Feliu de Girona, escrits per Dolors Conejero Hinojosa, en castellà.

L’ermita de Sant Josep

L'ermita de Sant Josep

L’ermita de Sant Josep (Antonio Alba)

El segle XVIII en Xàtiva com hem dit és un moment de reforma i renovació en tots els sentits. A nivell cultural i de patrimoni, trobem reformes en edificis tan emblemàtics com l’ermita de Sant Josep. L’església té una situació privilegiada, just enmig de la medina i la ciutat cristiana, i junt al primer cinturó de la muralla. A més, a més esta situada en el mirador de El Bellveret, des del qual es divisa tota Xàtiva.

Des del segle XV existia una ermita dedicada a Santa Bárbara, la patrona del gremi d’obrers de Xàtiva, i Sant Josep dels fusters. Les escultures d’aquests que presidien l’altar foren cremades junt amb l’orgue durant la Guerra Civil Espanyola, dataven del segle XVI.

D’aquella sols ens queda els arcs ogivals del vestíbul, el vestíbul, i el sostre de la vella torre, el cor alt on trobem unes voltes gòtiques de creueria amb florons i mènsules angulars que recolzen les nervadures.

Però l’església tal i com la coneguem respon sobre tot als segles XVIII i XIX. Al segle XVIII s’encarrega la construcció al arquitecte xativí Fra Vicent Cuenca i Pardo (1765-1845). És tracta d’un edifici ample, espaiós, i d’estil clàssic.

La seva planta és de creu llatina, amb una torre campanar,cúpula, i creuer, una extensa sacristia, i una casa d’ermintany. Mantenint les estructures anteriors, del segle XVI fonamentalment com hem dit.

Sant Josep i Santa Bàrbara

Sant Josep i Santa Bàrbara

El retaule major es d’estil Corinti, es composa de dos columnes i dues pilastres amb bases de marbre de Buixcarró. En el centre te una fornícula on està la imatge de Sant Josep. Totes les voltes, cúpula, cornises, segueixen el mateix estil amb gira-sols, estrelles en la cúpula, petites ratlles, dibuixos simètrics. El color que destaca és un verd clar, elegant, junt amb el color blanc símbol de la puresa.

En el creuer trobem dos retaules més, dedicats a la Sagrada família, i a Sant Antoni Abad. És important dir que compta amb una col·lecció epigràfica amb inscripcions funeràries i commemoratives, que incloïen les parets i el sol de l’ermita, totes elles de Buixcarró.

En la façana destaca la decoració de les portes de fusta, treballades pels membres del gremi de fusters, amb motius com son la destral,  la serra, el compàs, que es reparteixen per les dependències de l’Ermita. Junt amb eixos motius, trobem els atributs dels sants, la vara florida amb un lliri (Sant Josep, símbol de castedat i puresa) i la torre (Santa Bárbara, qui va ser tancada en una torre pel seu pare abans de sofrir el martiri).

La porta de l’Algema:

Porta de l'Algema

Porta de l’Algema

En la part de l’església primitiva hi ha una porta, per on la llegenda diu que va entrar el propi Jaume I en la conquesta. Però és més probable que entrés pel portal de l’Atmetla. Aquesta porta, la de l’Algema donava a un palau que actualment està ocupat per l’Hotel de Montsant. El Palau de l’Algema era l’àntic ajuntament de la ciutat àrab, que en el llibre del Repartiment se li dóna a Jacques Sanç:

“Jachesio Sancii: in diebus suis DOMOS NOSTRAS, quae sunt in Alegfna Xativae, quae fuerunt de Abenhalaza ita quas teneat condirectas. IV nonas Madii.”

/A Jacques Sanç, durant la seua vida, les cases nostres, que estàn en l’Algefna de Xàtiva, que eren de Abenhalaza (Abu-l-hasan), de tal manera que tinga l’usdefruit, 4 de maig de 1248./

Aquest edifici és clarament una fita en el paisatge, és tracta d’un dels edificis més representatius de Xàtiva, junt amb els castells, la col·legiata, o la pròpia església de Sant Feliu, entre molts altres destacables. De fet molts pintors xativins l’han utilitzat com a model en els seus quadres. També té més elements, com la creu que presideix l’entrada, i data del segle XVI.

Sant Feliu vista des de la Seu

Sant Josep vista des de la Seu

Les imatges d’aquesta entrada són de la pàgina: http://seudexativa.org/    La informació prové d’aquesta pàgina i del llibre d’Agustí Ventura i Conejero, El Castell de Xàtiva.

Els germans Villanueva y Astengo

Joaquín Lorenzo Villanueva

Joaquín Lorenzo Villanueva

Si hem de parlar d’un personatge xativí, il·lustre, al segle XVIII, és sens dubte Joaquín Lorenzo Villanueva y Astengo. I qui és aquest? Bé va nàixer en agost del 1757, per tant viu en els dos segles, XVIII i XIX. Quan va accedir a la Universitat de València va entrar en contacte amb Juan Bautista Muñoz, qui el va introduir en la nova filosofia, el amor al erasmisme cristià, i el rebuig a l’escolàstica. També va accedir al cercle de la cort, on va trobar el recolzament de Felipe Beltrán, entrant també en el grup de jansenistes i regalistes.

De totes formes tampoc podem oblidar-nos del seu germà,books Jaume Villanueva, qui des del convent dels Doménec a València va fer una gran llaor literaria. La seua obra, Viatge literari de les esglésies d’Espanyaescrita en 24 volúmens ha passat a ser considerada una de les obres més importants de la historiografia il·lustrada espanyola.

Tornant a Joaquín L. Villanueva, qui tot i ser amic de Jovellanos, no va sofrir la persecució, per les seues relacions amb el Sant Ofici. Si que va sofrir denúncies per la seua actitud regalista i antijesuita.

Però l’etapa que ens interessa es la de la seua estància en la cort, 1780-1808, quan realitza una gran llaor literària. Els temes que tracta són religiosos, i de teologia política; seguint els paràmetres dels religiosos il·lustrats. En aquesta part si hem de destacar alguna de les seues obres, seria el Catecisme de l’Estat en 1793. D’una altra banda en el 1798 contesta al bisbe Gregorie que havia escrit una condemna contra la monarquia absoluta i la inquisició.

Hem d’entendre a aquest personatge com una persona al servei del poder, ja que defensava les prerrogatives reials, i les institucions de l’Antic Règim. Paral·lelament va practicar una religió molt profunda, rigorista.

Després del 2 de maig de 1808, fuig a Madrid on el nombren per la Junta Central, membre de la comissió que devia estudiar els assumptes eclesiàstics en les Corts que es reunirien en Cadis a partir del 1810. En aquestes Corts resulta escollit el mateix any, 1810, com a Diputat per València. Aquí comença el seu període polític més actiu, i la seua carrera com a lliberal. Per tant es produeix un canvi en la seua mentalitat que alguns han associat amb la seua faceta religiosa, i a la seua moral.

El retrat que presentem es va publicar en el Seminario Pintoresco Español, l’any  1848. És l’única imatge que es conserva. Alguns pensen que està basat en un retrat al oli, que dataria de les Corts de Cadis. Enric Jardí el descriu:

“Se’l representa només de mig cos en amunt, vestit d’eclesiàstic, i exhibeix dues condecoracions, difícilment identificables. El seu rostre es arrodonit, amb uns llavis molsuts i encerclat ‘una cabellera blanca que clareja el cim de la testa, que deixa un ample front al descobert. Els ulls són foscos, de mirada viva, sota unes celles negres que li completen una expressió lleugerament ferrenya.” (PUIGBLANCH, Antoni. Els precedents de la Renaixença, Barcelona, Aedos, 1960.)

No hi ha que oblidar, que com hem dit a altres entrades, el propi Villanueva participa en la recuperació del nom de Xàtiva per a la ciutat el  28 de setembre de 1820.

Està enterrat en Irlanda, on va morir en 1837, a l’edat de 79 anys.  El seu epitafi va ser escrit per ell, abans de morir i diu així:

“DEO OPTIMO MAXIMO
Expectant in hoc tumulo
novissima tubae clangorem
mortales exuoiae
Joachinus Laurentius Villanueva
Hispani, prebisteri,
Religionis et Patriae vindicis
canonica libertatis assertoris
de Ibernia optime meriti
 
Precibus cum piis
Defunctum prosequere,
lector optime,
mortem ut sibi
vitae felicioris januam inveniat
Requiescat In Pace
Al Déu molt bo i molt gran
esperant en aquest túmul
el so de les novíssimes trompetes
lliuradores dels mortals,
Joaquim Lorenzo Villanueva,
sacerdot espanyol,
vindicador de la Religió i la Patria,
defensor de la llibertat canònica,
al millor servici d’Irlanda.
Acompanya amb pies plegaries, lector,
al difunt a fi de que trobe per a sí
en la mort el camí d’una vida més feliç
Descansa en Pau!