Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Les manufactures a Xàtiva, segle XVIII

Gravat  d'un taller de seda

Gravat d’un taller de seda

La manufacura també s´havia donat un grau de desenvolupament durant el segle XVIII, y accentuant-se en el segle XIX, gràcies al creixement del comerç i dels transports a nivell mundial i els canvis interns en les estuctures productives i socials. La gran industria manufacturera era la seda, destacant-se centres como València, Gandia i Oriola. No obstant, la seda valenciana va tenir un esplendor efímer, ja que a partir dels anys 90, té una caiguda molt important.

El sector hegemònic del segle XVIII  són els panys, que ocupaven més de 16000 operaris en casi 7000 telers.  Esta industria no era homogènia. Els panys a Morella començaven a mostrar signes visibles d’estancament; era una producció que no anava més enllà dels mercats locals, era un sector de molt baixa productivitat. Per el contrari, al voltant d’Alcoi i Ontinyent, que tenia una llarga tradició manufacturera, té una gran desenvolupament, sent la principal proveïdora del exèrcit. L´extenció dels draps, es tractava d´un treball a domicili en nuclis pròxims a Alcoi, com Ibi, Cocentaina o Muro.  Aquesta ret de municipis s´amplia en el segle XIX, des de La Vall d´Albaida i La Marina.

Aquesta industria va suposar un desenvolupament d´altres sectors com el paper, ja que era necessari per a embolicar els panys. Al final del segle XVIII es construeix la primera fàbrica de paper.

La industrialització hauria d´esperar encara fins al segle XX, entorpida per el acaparador sector agrari i la inexistència d´una burgesia dinàmica i emprenedora. Aquest endarreriment es deu sobre tot a causa de la duresa del règim senyorial valencià, enfortit amb la refeudalització posterior a l´expulsió dels moriscos.

En 1795 es registra un ofici on se li diu al Corregidor Gaspar Pascual de Bonança, que per acord del Capità General s’havien donat les ordres per a les companyies havien d’acompanyar al Santíssim Sagrament.

Els gremis, constituïts a Xàtiva des del segle XIV, desfilaven en el XVIII en la processó, precedits dels seus estendards i amb les escultures dels seus sants titulars.  Lluïen les carrosses, danses i músiques, competint per destacar; així hi havien els sabaters amb les imatges dels seus patrons Sant Crispín i Sant Crispiniano; el dels sastres amb la bandera de damasco vermell i galons d’or processionant a les Santes Anastasia i Basilisa; els ferrers amb Sant Eloy; els moliners amb la Verge dels Desemparats; els forners i els estudiants amb Sant Tomás d’Aquino. Continuaven els carros triomfals o Roques sobre els quals representaven actuacions sacramentals conegudes com a Misteris, que posteriorment deixen de ser escenificats per persones i passen a ser-ho amb figures dels personatges que intervenien.

Del feudalisme al capitalisme

Baile-MinueEl pas del feudalisme al capitalisme ha estat un nuclear en la histografia valenciana.  El pas al capitalisme no era un procés gradual sinó que es dona al llarg del últims segles medievals i moderns.  L’expansió  a altres territoris va facilitar el desenvolupament d´una economia mercantil, la penetració urbana en el món rural, la descomposició de la comunitat camperola, l’extensió de les relacions contracturals i del treball assalariat, l´arrancada de les manufactures i molts altres canvis que preludiaren i acompanyaren la transició al capitalisme.

La transició a aquest procés va ser necessari una revolució política i institucional per accelerar el procés de transició, però no el crea ni tampoc el culmina, ja que aquest es prolongaria durant tota la resta del segle XIX i fins i tot bona part del segle XX.

Per altra banda, aquesta revolució dona lloc a un canvi social, ja que hi ha un canvi en l’hegemonia dominant, el senyor son substituïts pels  comerciants i els propietaris agraris s’havien enriquit gràcies a una legislació revolucionària que, en concebre l’emfiteusi com una cessió temporal del domini útil d´un immoble, a canvi del pagament anual de un cànon.

La noblesa va ser el grup social  més perjudicat per aquesta mesura, ja que en alguns casos tenien totes les seues terres en emfiteusi i en altres basaven les seues rendes en drets jurisdiccionals, també abolits per la revolució. Però no beneficià els petits camperols, els arrendataris i jornalers que treballaven les terres que no eren seues i que continuaren igualment desposseïts després de la revolució. Per tant, sols van ser beneficiats els emfiteusis rics, un grup molt heterogeni, des de altres capes del camperolat a la mateixa noblesa, passant per comerciants, advocats, polítics militars i una llarga nòmina de propietaris agraris.

Les transformacions econòmiques

El País Valencià durant el segle XIX es un país rural i endarrerit, un país de propietaris agraris i de camperols, dominant per l’agricultura tradicional de base cerealícola, que només a partir del anys setanta i vuitanta hauria iniciat el camí de la seua modernització, orientat la seua producció agrícola cap a l’explotació i introduint noves tècniques i nous cultius, més rendibles i especialitzats.

Els principals avanços els vorem en els marjals pròxims a la costa. En comarques como la Safor, la Ribera i l´Horta,les marjals anaven unides a l´extensió dels arrossars . Les terrasses van permetre guanyar més de 3300 hectàrees al agua. El excés colonitzador que s´extenia des de el marjal de Torreblanca al de Xeraco, siguent notable en les comarques del sud. Municipis com Benissa van veure com les seues terres s’extenien  per al cultiu. En el cas de les terres d´Aitana econtrem terres a més de 100 metres d’altitud.

Altre punt a destacar en el creixement agrari del litoral ve acompanyat per la intensificació del regadiu i de amplies zones de secà, junt a una agricultura extensiva. Es donen obres de millora i perfeccionament d´infrastructures com pous, sèquies, etc. que suposen una major producció de la terra.

Sobre els principals cultius, tenim arròs, que era el principal cultiu comercial. La producció es concentra en La Ribera, la Costera i els voltants de l´Albufera. La seua producció té uns altíssims rendiments. El seu principal destí són els mercats europeus.

La morera, s’encontrà sobretot en la Ribera Alta.

En les zones de secà, destaca la vit, que s’encontrava present en quasi totes les comarques del país. Eren vins de gran qualitat, però també es feia aiguardent i passes.

Junt amb l’olivera, també es completava amb les agarrofes, per a l´alimentació dels animals. El cultiu de les barrelles, per a l´obtenciño de la sosa càustica, o el cànem en la zona de Castelló.

La lluita pel poder polític, i la pesquisa de 1747

Odenances 1750

Odenances 1750

Un dels aspectes més importants en els ajuntaments borbònics era l’estructura del poder en els seus quadres dirigents. Dins de les jerarquies que s’estableix, i de les rets de clienteles, destaca un concepte, el de oligarquia urbana. Aquest sector està conformat per grups de corregidors, alcaldes majors i regidors, que eren els encarregats de dirigir el destí del Corregiment, i del ajuntament. Tots ells compartien uns interessos similars, el control del poder polític corregimental i municipal, gaudir d’un patrimoni que era la base del seu domini del poder polític, factors de prestigi, on podem incloure el títol de Hidalguia, o el patronatge eclesiàstic, entre d’altres. Trobem diverses families que pugnen pel poder, malgrat que el govern en teoria no permitia aquests tipus d’afiliacions en els càrrecs públics, trobem membres de la mateixa familia en els governs de Xàtiva o de Castelló de la Ribera, que podem observar si analitzarem les llistes de càrrecs. Aquesta problemàtica ja succeïa durant la baixa edat mitja, per al cas que ens ocupa, el segle XVIII trobem una gran diversitat d’examples. Em volgut escollir un dels que ja em parlat en altres entrades, per al seu análisis hem recorregut a un llibre de María Carmen Irles, qui analitza els diferents corregiments al Regne de València.

A mitjans del set-cents entre el ja mencionat corregidor Miguel Vandoorent, i José Alegret, front a una facció de regidors de San Felipe, que va acabar en una causa judicial, la coneguda pesquisa. Va ser un autèntic enfrontament de voluntats, on inclòs grups de veïns es van ficar a un i altre bàndol, amb la investigació de José Pérez de Mesíasobre la conducta del governador i alcalde major, van ser tals els desordres que s’acudeix a Pedro Valdés, per a que fixés:

“Las reglas más justas para la mejor administración, cuenta y razón de los caudales.”

Pedro Valdés, qui es va veure obligat a passar un temps en la ciutat a la que arribà en Octubre de 1744, va poder comprovar com estaven dividits:

“Procurando cada uno prevaleciesen sus ideas voluntarias.”

És sens dubte un dels principals incidents que provocà una crisis a nivell institucional en l’Ajuntament. La pesquisa de 1743-1750, va implicar a pràcticament tot l’ajuntament, lo que va fer intervindre a la Reial Audiència, que com hem dit envia a un jutge per a dirigir la causa contra el corregidor i l’ alcalde major. Pero tot i això, la solució fou aparent, perque moltes de les causes es tancaren en fals,  quasi el mateix any va esclatar un altre problema en el consistori, per l’alcalde major Francisco Aucejo y Jover, en el que estaven els mateixos protagonistes. 

El cas de la pesquisa de 1743-1750 va començar amb els càrrecs que un grup de regidors feren contra el corregidor i l’alcalde. Aquestos successos eren quotidianis, i fruit de les lluites internes pel poder. El cap dels capitulants, acusadors, era José Ximénez. Algunes de les acusacions eren:

  • Prevalicació
  • Cohecho
  • Abús de poder
  • … fins a 28 càrrecs

Entre d’altres coses com,percebre drets per llicències a tenderos, mesoneros, i revendedors, a qui cobraven 8 sous per cada llicència. Als que confeccionaven cordells en la via pública se’ls exigia una lliura anual, quan legalment no podien fer això. El gravàmen del despatx de veredes, ho establien en 5 lliures, ho havien aumentat el doble, ingressant la meitat, i quedant-se l’altra meitat en benefici propi. El mateix feia amb l’abastiment de neu per a la casa del corregidor, és a dir, per a conservar els aliments, li costava un diners menys per cada lliure de neu que aconseguia. Per això quan hi havia tropes feia el doble de provisions per a fer negoci en lo que sobrara. Conseguien també comestibles a menor preu, quan estava prohibit que qualsevol  jutge traguera profit de la seua situació.

La major acusació al corregidor era per manipular els caudals de la ciutat, sense existir deliberació pel ajuntament ni la col·legiata, el màxim creeditor d’aquell. Hi havien moltes altres causes, per mencionar alguna del alcalde major, se’l acusava de no complir les comissions de la sala del Crim de València, en les causes que sentenciava, no hi havien Actes, procurava fer les componendes precises en el seu favor, com cobrar determinades quantitats.  També se li acusava d’acceptar regals dels litigants

Pedro Valdés, no es va ficar a cap bàndol, sinó que es va animar a complir la seva missió, el que suposava contenir als regidors, i adoptar les providències convenients. Va prendre les comptes de propis des de 1739, resultant contaries als capitulars. Va comprovar com les contribucions reials se repartien sense equitat. Va reintegrar a la hisenda les quantitats que li estaven devent. De fet les seves actuacions feren que se’l nombrés alcalde de casa i cort, així com tornar a San Felip a concloure la missió:

  •  Exigir els abastos que resultaren dels comptes, sense que els regidors entraren en l’ajuntament.
  • L’elaboració d’unes Ordenances Generals, per al bon govern de la ciutat. Aquestes ordenances foren aprovades per Fernando VI el 4 de Juny de 1750.

Però malgrat tot, el Consell va desestimar les causes, alegant la falsetat de les proves, i l’animadversió que sentien els regidors cap als acusats. Varen tindre diverses condemnes com el desterrament, però dos anys després es sol·licitaria l‘indult dels acusats per part d’ells mateixa. El rei acceptà, i inclòs alguns continuaren exercint càrrecs a la ciutat. 

 

propios arbitriosPer acabar volíem il·lustrar en aquests dos quadres, la dotació econòmica disposta per a Xàtiva. Foren objecte de denúncia de Valdés, per les usurpacions en els seus bens de propis, i culpats els màxims dirigents. Els que posseïa en la dècada dels 40 superava els que gaudien ajuntaments com el d’Oriola o Alacant.

Les Ordenances Generals de 1750

 

ordenanzas

Ordenances generals, 1750

Si analitzem com s’estructuren les ordenances podem observar com és fruit d’un elaborat treball jurídic, que ens ajuda a fer-nos una idea del interès que tenia la monarquia en els municipis. Com hem dit la major permenorització respon al aspecte econòmic de la gestió municipal, encara que no hem d’oblidar-nos del aspecte polític, on ens parla del bon govern municipal. Aquesta és una de les diferències amb les ordenances anteriors al segle XVIII en els municipis castellans, que no arribaven al grau d’intervenció que té la monarquia en aquests capítols. Si clickem en les ordenances ens porta a un enllaç que ens permet veure tot el document. 

Això com hem assenyalat respon també al grau de corrupció que podia donar-se per part dels capitulars del ajuntament. La legislació imposava que aquell qui optés a càrrecs públics, no degués treballar, és a dir, emplear-se en treballs vils i mecànics, això no es complia. De fet al governador de Xàtiva, José Ximénez se li recriminava haver ascendit, des de la roda de filar seda, al govern de tenent de regidor. Altre cas com el de Carlos Ruiz de Alarcón, que abandonà el abasto de carn per a optar a una plaça de regidor de la ciutat. Molts d’ells estaven en una situació econòmica dolenta, ja que se solia cobrar de forma simbòlica, i per això no estranya que alguns capitulars aprofitaren per a medrar en la economia municipal. Moltes d’aquestes situacions també amagaven pugnes per fer-se amb el poder del ajuntament. D’altres eren rics en terres, i la seva fortuna venia de la seua condició de terratinents. I també cal nombrar als que cobrien les seues necessitats fent d’advocats, o be utilitzaven la seua professió per a medrar a una regidoria.

Però malgrat la diversitat de causes, i de la importància de la rellevància i el prestigi, no hem d’oblidar les rets de clienteles, l’accés a certs documents, i una sèrie de relacions que els permetien controlar els ressorts econòmics de l’ajuntament.

Les institucions regionals, la Audiència, i centrals, la Càmera, actuaren de forma contundent contra totes aquestes irregularitats, aprofitant la pesquisa mencionada. Establiren un mecanisme fixat per a depurar administrativament les responsabilitats, el procediment contra el corregidor i alcalde major. Es va seguir una actuació contra els anteriors càrrecs de regidors i, per a esbrinar la certesa de les acusacions. Hem de destacar la rapidesa del delegat responsable de la pesquisa, en la elaboració de les ordenances, amb la intenció d’acabar amb els abusos. Aquestes accions posaven de manifest la determinació de la monarquia per controlar el poder local, lo que va conduir al èxit del model borbònic en la meitat del set-cents.

Si més no abandonen les seues corrupteles i vicis, la corona disposarà d0un instrument per a posar en pràctica el seu model administratiu. Segons anem avançant el model d’administració s’ha d’entendre amb una clau estatalista, les ordenances són un conjunt de disposicions legals per a ampliar i reforçar el intervencionisme de la Corona, aquest intervencionisme s’ha denominat racionalització administrativa, i les seues disposicions legals serien el instrument de disciplina per a controlar unes oligarquies locals perdudes en lluites partidistes. Van fer en aquest sentit la funció de policia que feia servir la corona per a incrementar una disciplina social, que substituirà la antiga relació política feudal que es basava en la fidelitat. Això dóna compte de la importància de les ordenances i la seua imbricació en la vida del municipi. Això dóna mostra d’un absolutisme que a poc a poc anirà aconseguint el respecte, obediència, i disciplina de les oligarquies locals que se n’aprofetaven de la seua posició de poder menor, a canvi del manteniment de les estructures socio-polítiques. 

L’objectiu era sanejar i racionalitzar, sense variar l’estructura de la institució. Les ordenances se varen estructurar en tres parts, on recollien apartats econòmics i polítics, donant-li força a les hisendes locals, mentre que el apartat polític regulava l’estructura orgànica i el funcionament del ajuntament, i el dels gremis. La part de l’economia local era molt important, per la vinculació que tenien amb ella alguns dels regidors de la ciutat.

 

Unes noves ordenances generals per al bon govern de San Felipe

page4spanLa nova normativa de San Felipe resulta singular per diversos aspectes, entre d’ells, és una de les més minuciosses que existeixen en la península. Es tracta d’un exemple perfecte de la reglamentació que s’imposa amb la nova monarquia, sobre tot en lo referit a la hisenda, abastos, i arrendaments.A més a més és una de les primeres en aprovar-se al Regne de València.

A finals dels 40, el corregidor, D. Miguel Vandoorent, i el alcalde major, José Alegret estaven estranyats de la ciutat, per què s’havia inocuat una pesquisa en contra d’ells, per irregularitats i corrupcions que havien denunciat alguns regidors. Al front de l’ajuntament estava Pedro Valdés León, alcalde del crim més antic de la hisenda de València. Va ser en el seu mandament quan es van aprovar les ordenances. Aquest succés mostra l’època convulsa en la que es van acceptar, fent-se la aprovació sent aliens al procés administratiu, les seues principals figures, el corregidor i l’alcalde major, aquest últim a més estava obligat a estar fóra de la ciutat.

Tot sembla indicar que el principi de l’actitud reglamentista está relacionat amb el problema que va suscitar entre els seus capitulars, d’una part, i el corregidor Miguel de Vandoorent, i el alcalde major, de l’altra. El dia 19 de juny de 1748 arriba a l’ajuntament la petició a Pedro Valdés, ministre d’Audiència de València, de passar a eixa ciutat per a restablir l’ordre, en un lloc on el desgovern en resulta la pauta quotidiana:

Que haviéndose servido el nuestro Consejo mandaros pasar a la ciudad de San Phelipe a que tomaseis conocimiento de sus propios, arbitrios, satisfaccion de acrehedores, reglamento de abastos y establecimiento de las reglas más justas para la mejor administración, quenta y razón de los caudales, y que practicaseis lo mismo en todo lo demás que tubieses combeniente dando quenta para su aprobación, procurastéis desde luego cumplir este onroso encargo en todas las veras de vuestra obligación empesando a reprimir los abusos, observando los daños, para con conocimiento establecer las reglas más conforme a su remedio, cuyos conocimientos os havia hecho entregaros a la formación de Ordenanzas Generales. Libro Capitular del año 1747,  San Felipe.

Malgrat la seva decadència, San Felipe continuava sent important, va aplicar de manera dràstica les receptes que preconitzaven la monarquia, per a controlar una àrea de poder tan important com era l’àmbit local. La monarquia encara trobava dificultats per a fiscalitzar de facto als municipis, fruit d’aquesta autonomia i poder delegat com corporació. Les oligarquies utilitzaven  eixa autonomia en benefici propi, i per això eren tan importants les ordenances que passaren a ser un instrument jurídic per als propòsits de la monarquia.

Introducció a l’economía del segle XVIII

Durant la segona meitat del segle XVII la economia valenciana comença a superar les dificultats més greus generades tant per la expulsió del moriscos com per les crisis donades en la primera centúria.

La Guerra de Successió va provocar una crisis molt localitzada cronològicament, tenint el any 1709 la major incidència. Però, després de la seu fi, es va recuperar fins meitat de la dècada de 1730, que va ser el període de major creixement de la centúria prolongant-se fins 1770. No obstant, aquest estancament que es dona en el últim quart de la centúria es deu a la creixent incapacitat de encontrar la font per a captar el creixement agrari valencià com la resistència cada vegada més forta que oferia els llauradors a donar el deu per cent de la collita.

La ciutat de Xàtiva va particiar activament en el conflicte successori de la Corona d´Espanya, donant suport a la Casa d´Austria, el Arxiduc Carlos d´Austria, enfront del seu rival borbó, Felip V. En 1707, la seua fidelitat li costaria cara al resistir durament els Borbons. En contra, Felip V va manar incendiar i destuir la ciutat, i expulsar el seus habitants, canviant el nom de Xàtiva per el de “Colònia de San Felipe”.

La Guerra de Successió  va causar un dany irreparable a l’economia de la ciutat de Xàtiva, submergint-la en una greu crisi econòmica de la que tardaria molt en recuperar-se.  Aquesta crisis comença a donar-se  un any abans de que finalitze la guerra, accentuant-se en 1724-1726 quan es paralitzaren els pressupostos municipals. Per aquest motiu, son nombroses i repetides  les peticions per part de les autoritats municipals demanant el  perdó de les càrregues tributaries, que suposaven  una greu impedimenta per al reviscolament de San Felipe, nom que se li va donar a la ciutat després de la guerra. Dites peticions, no eren exclusives de l’antiga Xàtiva, sinó que poblacions aparentment no tan afectades per el desastre de la guerra, sol·licitaven reduccions també. Un exemple és el cas de la vila d´Alcoi, que presenta un memorial al rei en 1717 demanant la reducció de l´ equivalent, que comença a funcionar dos anys abans, el qual suposava  la suma de  tots els impostos castellans.

Amb la finalitat de pal·liar la falta de numerari per a la disminució dels ingressos de que disposava l’antiga Xàtiva, les autoritats presenten una relació de rendes que percevia i que fins a la data -1723-, res no tenia recaptat.  La quantitat que deixava d’ingressar l’erari municipal era considerable, si atenem les xifres aproximades que va facilitar l’ajuntament al Superintendent les encontrem en les succesives taules de sises i peites.