Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Veïnat de Campoflorido 1712-1717

En l’apartat de població vos hem anat parlant dels diferents censos, i ritmes de població que va sofrint Xàtiva al llarg del segle XVIII (cens d’Aranda, i de Floridablanca). Però ens agradaria concloure amb unes dates interessants sobre el primer cens del segle XVIII, i el que passa si el comparem amb altres censos, com el de 1692. Hem de tindre en compte que el cens de Campoflorido ha tingut diverses crítiques com ara explicarem.

censo_campoflorido1

Veïnat de la Provincia d’Extremadura

El primer cens del segle XVIII, es fa res més acabada la Guerra de Successió, i havent accedit al tron Felip V, va voler fer un recompte de la població. La motivació va ser sobre tot per un objectiu fiscal, tenint en compte que s’havien de reparar els desperfectes de la guerra. Aquest recompte establiria els veïns útils, és a dir, aquells que tenien el deure de contribuir en els impostos. S’havia de distribuir de forma equivalent el pagament dels impostos. Per eixe motiu es va incloure a la noblesa, que no apareixia en alguns censos anteriors. No es va contar el clergat, els pobres de  solemnitat, i els militars. El veí útil, era una família, mentre que les vídues es consideraven com a mig veí. En 1712 el bisbe de Gironda ordena la seua elaboració.

La majoria de les dates es van recabar al 1712, però no es va finalitzar fins al 1717. El seu nom es deu al Marqués de Campoflorido, president de la Reial Hisenda, qui ordena als superintendents que se li remitisquen les relacions de veinats de tots els pobles de la seua jurisdicció. Part del mèrit és per ser el primer intent d’un cens que amb les mateixes instruccions reunira la part de Castella i la d’Aragó. Malgrat que en el propi segle XVIII, Jerónimo de Ustáriz, va intentar corregir les cifres, augmentant-les considerablement.Va considerar que l’ocultació aproximada era del 25%, i que es devien aplicar a més el coeficient 5 per a la conversió de les cifres de veïns en habitants.

 El cens de Campoflorido de 1712 ens dóna unes dates per a Xàtiva (2a columna), i les seues pedanies, mentre que en la primera columna veiem les dates d’un cens fet a l’any 1692:

Xàtiva 3280 327
Annauir 15 15
Sorio 12 10
La Torre d’En Lloris 22 15
Total Xàtiva 3329 367

Hem elaborat un gràfic, que ens dóna una idea de les pèrdues poblacionals, atenent a les dates d’aquests dos censos:

CENSO

 

http://www.seppv.uji.es/est_historiques/censos/1692.html

http://www.seppv.uji.es/est_historiques/censos/campoflo.html

Una societat ja castellanitzada al XVIII

Contràriament al que s’ha pensat des de diferents sectors, la castellanització no es va produir al segle XVIII. Aquest progrés del castellà a les terres valencianes comença al segle XVI, fomentat sobre tot  a finals del XV arran del matrimoni dels Reis Catòlics. Però anem a començar pel principi a fi d’entendre aquest procés.

Al segle XV, el llatí era la llengua de la cultura, i el valencià tenia un gran desenvolupament en aquest àmbit. De fet els llibres escrits en castellà eren molt escassos, al final del segle sols un 5% dels llibres estaven en castellà. Però al segle XVI, tot canvia, els llibres en castellà passen a ser el 41%. Mentre que les publicacions en valencià passen del 47,5 al 26%, i en llatí del 47,5 al 33%. El canvi lingüístic era ja un fet abans de les Germanies.

A principi del segle XVI ens trobàvem amb un panorama lingüístic plural, l’aragonès havia patit un gran retrocés,  i el mateix li passava al valencià. Hem d’entendre que amb el matrimoni dels RRCC, el castellà es posa de moda en les altes esferes del poder. Amb la consolidació de la monarquia hispànica, el castellà, la llengua dels Trascamara, i ara dels Austries, es va imposar com a llengua de la cort, del Estat, i com a la llengua política. Per tant s’havia de parlar, i escriure, per a poder comunicar-se amb els òrgans del Estat, i amb la classe social que els sustentava. Així sorgeix el bilingüisme de l’aristocràcia autòctona.

Es considera com un signe d’elegància i de refinament. Un impuls pel prestigi, i com a forma de distinció social, per la seua condició de llengua cortesana, arribant a ser considerat com un signe d’educació, i de “civilització”. El que fa que es comence a utilitzar per poetes,  dramaturgs, historiadors, etc. Es produeix un primer bilingüisme que esdevindrà en una castellanització. En aquest procés també va tindre importància l’afluència de predicadors castellans, universitaris i mestres de parla castellana.

Joan de Timoneda

Joan de Timoneda

Els llibres en valencià passen a ser un 14%, eren bàsicament de dret. A més, a més, els llibres en castellà es podien exportar a les Indies. Trobem per tant escritors valencians que escriuen en castellà com:

  • Gaspar Gil Polo
  • Luis Milá
  • Joan de Timoneda

Si anem fins al segle XVII, el llatí continua sent la llengua científica, el castellà segueix extenent-se en la literatura, i en moltes altres publicacions. El valencià va quedant per a la llengua de l’administració, i la d’ús col·loquial. En aquest moment trobem les descripcions dels estrets de Magallanes i Sant Vicent, fetes pel xativí Diego Rodríguez de Arellano, un dels millors cosmògrafs de l’època.

Trobem també la castellanització en el teatre, on es va introduint les idees centralistes en castellà. Molts dels artistes marxen a la pròpia cort de Carles II, com el cas d’Antoni Folch, Manuel Vidal, i Salvador Arboreda. Contràriament a això, trobem l’esforç d’alguns buròcrates per enriquir el valencià com a llengua administrativa.

I què passa al segle XVIII?

Hi ha un gran retrocés cultural, trobem l’expulsió dels jesuïtes, la marxa dels intel·lectuals a la cort. Destaquem als germans Villanueva, xativins dels que ja parlarem en una altra entrada dedicada a ells, i que també produeixen en castellà. A més, en aquest segle es produeix la Guerra de Successió, i els posteriors decrets de Nova Planta, on la llengua de la administració passa a ser el castellà, també arriben molts castellans a exercir el poder en els governs valencians. Inclòs en la pròpia Xàtiva, part dels corregidors havien participat en la pròpia Guerra de Successió de la part dels borbònics. Alguns literats són censurats i acusats d’austriacistes. Les ordenances de 1750 per a Xàtiva, com vos hem mostrat, ja eren fetes en castellà.

Així al segle XVIII el valencià es veu definitivament relegat. Però no hem d’oblidar que aquest procés arranca de molt abans.

I en l’actualitat?

DSCN1971Hem de dir que s’ha convertit en un tema molt polititzat. Si més no, al País Valencià, la llengua valenciana ha quedat com a cooficial junt amb el castellà, per tant a les administracions han de parlar ambdues llengües, i els col·legis deuen oferir ambdues. En el cas de Xàtiva també hi ha manifestacios de certes personalitats front a l’ús correcte del valencià, per unes declaracions on acusaven a professors de “rojos” per utilitzar paraules com gairebé, i aleshores. Jo mateixa vaig ser testimoni de les reivindicacions que ferem al institut sobre la importància de fer un ús correcte del valencià, el que no implica la ideologia que una persona puga tindre. Si més no,  a la Universitat d’Alacant, en la llicenciatura d’història, sols ens han donat la possibilitat de tindre una assignatura en valencià per any. Ara amb el nou pla d’estudis, ja són més carreres les que conten amb línea en valencià, incloent el grau en història però sols al primer any de carrera.

Però hem de ser positius, i pensar que el valencià es manté malgrat totes les adversitats que ha passat. Ara falta veure com seguirà aquest procés en el futur, en un lloc com al País Valencià, on es va tancar l’emissió de la TV3, on Canal 9 medi molt polititzat, s’ha vist forçada a tancar. Per tant no tenim cap mitjà de comunicació en català, i potser el que hauriem de fer es crear-ne un de veritat, que parlés la nostra llengua correctament, on es feren debats de totes les opcions políques, sense que una fos preponderant a les demés. També un lloc d’oci,i recreació, de dibuixos per als xiquets que volen veure’ls en valència, i hem de tindre clar que ninguna llengua és millor que una altra, i que és important aprendre a parlar-les bé, i a utilitzar-les correctament, tant com si ens referim al valencià, com al castellà, o inclòs l’anglès. L’autèntic signe de cultura, educació, és saber expresar-se correctament.

 

Presos al Castell, la Guerra de Successió

Presó Castell major, Xàtiva

Presó Castell major, Xàtiva

Degut a la batalla que s’estava lliurant dins de la ciutat, la societat es trobava dividida entre borbònics i austriacistes. Aquesta situació va provocar que hi hagueren presos al castell, i en la pròpia presó de la ciutat. El propi Macanaz, del que ja hem parlat en altres entrades ens conta en el Memorial, quan parla sobre la reconstrucció de la ciutat (1708) el següent:

“Y en dia 14 del mismo mes (Desembre de 1705), D. Juan Tàrrega y otros Hombres conocidos ayudados de toda la plebe de Xàtiva, sublevaron aquel pueblo contra su Majestad, faltando al juramento de fidelidad que habían hecho en la diputación de aquel Reino, y después los diputados de él, en esta corte.
Prendieron al gobernador, D. Francisco Rocafull, y a los pocos que le siguieron, les saquearon sus casas y ocuparon sus bienes raíces, y presos los llevaron a Valencia, dejando algunos en el Castillo y ofreciéndolos por despojos a Basset, le dieron la onbediencia.”

A més a més, si recordem la seua pertinència al partit botifler, podem comprovar com més avall diu:

“Por el mes de abril del año 1706, las armas de si ,majestat, mandada por el general conde de las Torres, pasaron a poner sitio a aquella Ciudad, y antes de executarlo, le pareció prudente advertència escribir a la Ciudad, y a D. Juan Tárrega, ofreciéndoles el perdón de parte de su Majestad, si reconocidos de su delito viniesen a dar la obediència. Negaronse a darla ahorcando al que llevó las cartes a Pedro Mollà i a Joseph Soler, jurados que estuvieron de parte de la justícia de su majestat les dieron garrote, teniendo los cadáveres tres dies en el lugar del suplicio para terror de los Buenos vasallos”

En quan al tercer pres botifler no se sap amb seguretat si era Joaquim Peris, com ens indica Agustí Ventura, seguint la cita de Carlos Sarthou. Però hem de tindre present que quan els botiflers apressaren la ciutat, ja que a més a més la cremarem com ja hem dit diverses vegades. Els principals maulets que foren apressats foren el justícia Jaume Llinars, i el jurat Josep Aparici, i del destí dels quals no se sap massa. Una cosa similar passa amb el coronel de cavalleria Joan Tàrrega, aquest personatge tenia un palau al carrer Moncada, davant el monestir de Santa Clara, i també hi ha un molí en el camí de Santa Anna, que porta el seu nom, Molí de Tàrrega, encara que està en ruïnes. Alguns pensen que va fugir a Barcelona, lluitant allí contra el Borbó, i finalment trobaria la mort al castell de Pamplona. Kamen, la guerra de Successió, 1974, pàg. 331:

“Tras la reconquista de Xàtiva por los realistes, Tàrrega nombrada marqués de l’Almúnia por el Archiduque, fue encarcelado en el Castillo de la Ciudad, y trasladado en 1718 a la Ciudad de Pamplona”.

El castell va albergar altres presoners, però no hi ha moltes més notícies al respecte. D’aquest tema també parlarem quan contàvem la batalla i pèrdua de la ciutat en l’apartat de política. Ja des de temps medievals hi havia hagut presoners de renom al castell, com el comte d’Urgell.

El retrat de Felip V

xativa

Josep Amorós

Una imatge que ens ve al cap quan pensem en la Xàtiva del segle XVIII, la Colonia Nueva de San Felipe, és aquest quadre, el qual ha passat de ser un retrat a ser un símbol de la voluntat d’autogovern dels valencians. De fet és molta la gent que visita el museu per veure aquest quadre, hem localitzat una foto on surt el propi Joan Fuster en 1960 junt al quadre.

  • Però quina es la història del quadre? Qui el va pintar, qué imatge va prendre, i qui el posa cap per avall?
Joan Fuster i Santiago Albertí

Joan Fuster i Santiago Albertí

Va ser a finals del segle XVII quan Xàtiva va obtenir el tractament de senyoria i el privilegi de tenir el retrat del monarca a la Sala de la Casa de la Ciutat. Després de l’incendi, els regidors es reunien en la casa del governador per estar destruït l’edifici municipal. Fins l’any 1719  els regidors no van encomanar els tres retrats, més una representació al·legòrica de la Vinguda de l’Esperit Sant per a la capella de l’edifici. L’artista el van triar entre els actius en la ciutat, Josep Amorós, que va adquirir cert prestigi entre l’oligarquia local.

Josep Amorós no sabia com era Felip V i la seua família. Era molt freqüent en l’època l’ús de gravats. El cas va ser que es va fer un embolic, perquè per al retrat de la reina, que  ja era Isabel de Farnesio, segona esposa de Felip V, va agafar un gravat que representava a Gabriela de Saboya, primera muller, que havia mort cinc anys abans. De fet al rètol que figura a la part esquerra va escriure Maria Luisa Gabriela de Saboya, princesa de Asturias, títol que mai va ostentar, i que posteriorment va ser tapat per altra capa de pintura per posar a sobre, «Reina de España».

hereuse

Nicolás Langlois

Però el retrat que amb el temps arribaria a fer-se famós va ser el de Felip V. Aquest personatge apareix representat dret, en un posat cortesà,  es destaca sobre un fons on s’escenifica la Batalla d’Almansa. La gent durant molt de temps no sabia d’on provenia la imatge, i perque tenia el braç estirat. En la Biblioteca Nacional de Madrid es troba una reproducció d’un gravat publicat en una obra de Margarita i Béatrice Torrione, l’original es troba a la Biblioteca Nacional de França en París i es titolava Hereusse naissance du prince des Asturies, de Nicolás Langlois. El gravat pertanyia a un almanac per a l’any 1708 i en ell es representava el naixement del Príncep d’Astúries. Felip V, apareixia dret en mig del dormitori reial, mostra a la cort al seu primogènit assenyalant amb la mà cap el xiquet que du al braç la governanta del príncep.  Amorós va aïllar la imatge del rei d’aquella escena que contava amb molts personatges. La mà dreta, estesa en l’original per dirigir l’atenció cap a l’hereu, queda en el quadre amb una postura forçada, al faltar la referència que la justificava.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Antoni Miró

El 1919, es va traslladar al museu que acabava de fundar-se per formar part de les seues col·leccions. Seria molts anys després, a finals de dels cinquanta, quan un capellà i uns pocs estudiants van convèncer al conservador del museu, el que ha hem nomenat moltes vegades, Carlos Sarthou, per capgirar el retrat. Així figura en una obra de Fuster del 1962. El Museu de l’Almodí va adquirir el 1989 la visió pintada per Antoni Miró, amb un Felip V que ocupa la part inferior d’una carta que en la part superior, es representa un amenaçador felí. D’aquest quadre s’han fet moltes versions, literaries, i il·lustrades. Fa qüestió d’unes setmanes a la població xativina es van veure pancartes amb Fabra col·locat al revés, utilitzant aquest símbol. També l’han utilitzat grups musicals xativins com amansalva, el seu icon es una guitarra on la part del cos es el cap de Felip V del revés.

 

xativins demanant la dimissió de Fabra utilitzant el símbol del quadre.

xativins demanant la dimissió de Fabra utilitzant el símbol del quadre.

1706, els preparatius per a la batalla d’Almansa


BattleOfFriedlingenLa batalla d’Almansa fou una de les més decisives dins de la Guerra de Successió al tron espanyol (1701-1714), on es veuen abocats gran part dels estats europeus. L’herència que deixa Carles II, conta amb un gran nombre de territoris, des d’Àfrica, fins Àsia, incloent Amèrica y part d’Europa.

Aquesta guerra es desencadena, no sols pel problema successori, hi ha tota una sèrie de interessos, tant polítics com econòmics, que fan que aquesta passi a un escenari internacional.

Carles II mor en Madrid l’1 de novembre del 1700, la falta d’hereus impossibilita la continuïtat de la dinastia dels Habsburgo. Abans de morir, influenciat per sa mar, Mariana de Newburgo, i per Lluís XIV, fa el testament en favor de Felip d’Anjou. És acceptat als territoris de Castella, però no així a la Corona d’Aragó, on veuen amb temor la implantació del sistema centralista borbònic. Dins d’aquestos territoris es comença a aclamar a l’arxiduc Carles. A nivell internacional, Anglaterra i Holanda pensaven en el perill que suposava una possible unió entre les corones de França i Espanya. Al testament es feia rebutjar a Felip d’Anjou al tron de França, impossibilitant aquesta unió.

Còpia del testament de Carles II (enllaç al text)

Còpia del testament de Carles II (enllaç al text)

Lluís XIV, “ja no existeixen els Pirineus”, afirma que Felip conserva els seus drets a una possible successió en França. Envia tropes als Països Baixos, com si ell fos el propi governador. Mentre tant, el seu nét concedeix privilegis a comerciants francesos en les colònies espanyoles, en detriment dels beneficis holandesos i anglesos.

Leopold I, emperador d’Àustria, junt amb l’estatuder, i rei d’Anglaterra, Guillem III firmen la Gran Aliança en 1701 en la Haya, recolzant els interessos del arxiduc Carles. En 1703 s’uneixen Saboya i Portugal.

El conflicte estava servit, i així mateix van haver una sèrie de fronteres que el van sofrir de manera més acusada, és el cas de la frontera amb Portugal, Aragó, Múrcia, Castilla la Mancha, Regne de València i Catalunya. Dins del Regne situarem la nostra localitat de Xàtiva, en la qual com veurem a la següent entrada hi ha una majoria austracista, malgrat que també hi ha una petita part borbònica. La seua colaboració amb l’exèrcit austracista la convertirà en la ciutat de San Felip.

En 1706 la situació franco-espanyola és desesperada en Europa, el 23 de maig de 1706 són derrotats als Països Baixos, perdent les possessions espanyoles de la zona. També són vençuts en Turin, caient els territoris d’Itàlia, el milanesat i Nàpols ens mans de Leopold I.

L’ exèrcit anglo-portugués creua la frontera espanyola a mans del Duc de Berwick, captura Alcàntara, Ciudad Rodrigo i Salamanca, a més a més amenaça Madrid. D’una altra banda, l’arxiduc Carles ha sigut proclamat rei d’Espanya en Barcelona el 1705, i ara es troba assetjat per les tropes felipistes, però l’arribada de flota anglo-holandesa obliga a llevar el setge. Els generals austracistes entren en Madrid el 27 de juny de 1706.  Partides de guerrillers borbònics impossibiliten les comunicacions de Madrid amb Portugal. Andalusia, Extremadura i Castella van aportant noves lleves. Després de ficar una petita guarnició en Madrid, els austracistes sortiren en direcció Guadalajara per unir les seues forces amb les de Carles que es trobava en Saragossa, ja molt debilitat. Finalment els borbònics recuperen Madrid, en sols dos mesos la situació canvia de forma radical. Els austracistes es dirigeixen a València. La guerra de la península es trasllada així de l’oest a l’est, allargant la ruta de subministració estrangera, que ja no es podia fer per Portugal, sinó pel Mediterrani. Però en desembre els borbònics ja es feien amb el port de Cartagena.

</strong></span></p>