Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Palau Alarcón

alarconSi hi ha un edifici construit al segle XVIII conegut a la ciutat, i dins del casc històric, eixe és el Palau de Alarcón. Alguns han remuntant la seua existència al segle XVII. Aquest palau fou la residència de la familia Cabanilles, els condes del Casal.

Té una gran porta  en la que es pot veure un arc de mig punt, sobre el qual està el blasó dels Ruiz Alarcón. Es pensa que aquest fou afegit al 1788, quan Carles III li otorga als Ruiz Alarcón el privilegi de noblesa. Però el que més destaca a nivell formal és la seua planta que s’adapta a la posició que ocupa l’edifici amb una forma trapezoidal. A més, té un pati claustral privat, i amb una ornamentació feta de materials com la ceràmica, amb unes curioses baldoses, en altres entrades, i també amb forja i fusta el que ens remiteix al barroc valencià de la primera meitat del XVIII. De fet al interior es troba una escala barroca. Això fa pensar que fou construit després de la Guerra de Successió.

I per què és diu Alarcón?

En 1759 la familia Ruiz de Alarcón compra aquest palau. Però lo realment important és totes les funcions que ha anat tinguent: Seu del Govern Civil de la Provincia de Xàtiva, col·legi, sindicat, fàbrica, magatzem, etc.

Fets curiosos

El Palau fou residència de la reina Isabel II, quan aquesta va visitar la ciutat.

I en l’actualitat?

En 1981 es trobava en ruines, de fet quasi fou derrocat. Va pasar a ser propietat municipal. En l’actualitat serveix com a seu de l’administració de la Justícia. 

La gran quantitat de patrimoni que té la ciutat de Xàtiva han fet que en l’any 1982 fou declarada Conjunto històric-artístic. De fet està declarat B.I.C, bé d’interés cultural.

El Museu de l’Almodí

façana del museu

façana del museu

 

quadrePer acabar el nostre recorregut cultural hem decidit dedicar-li una secció al Museu de l’Almodí. Però primerament voliem dir que el segle XVIII, i l’edat moderna en general han suposat una “imprompta” en la societat actual. Una de les mostres és que són coneguts com “socarrats”. Però no sols això, sinó que és segueix celebrant la fira des del privilegi de Jaume I, es fan representacions dels Borgia tant en el castell, com en la ciutat, on no debades amb motiu de la fira s’ha representat el recorregut dels Borgia pels carrers. També en el cas dels maulets i botiflers s’han fet escenificacions que ja comentarem en un altre apartat del blog, així com representacions de presos, com el comte d’Urgell en el castell. Al Betlem de nadal es representen les muralles i una figura de Felip V del revés

image

Doncs bé, aquesta forma de veure la història del XVIII en el present, també s’ha fet eco en l’Almodí, amb motiu de la seua reforma es van fer unes jornades de teatralització dins del mateix edifici. Algú que no conega Xàtiva, es preguntarà i per què es diu Almodí. Doncs bé, és un edifici que ocupa dos anteriors: l’antiga llotja de contractació del blat construïda entre 1545 i 1548 per acord dels jurats, i l’antic Pes Reial, que fou reformat en 1838 per a instal·lar la Duana de Mercaderies, i en 1928 per convertir-lo en seu del Banc d´Espanya. Té dues façanes, una lateral gòtica i altra casticista.  Esta llotja estava situada on s’emmagtzamava i media el blat en època islàmica, ja que el nom d’Almodí deriva de la paraula àrab, almud, unitat de mesura de grans.

  • Com és per dins?

33718618Destaca un pati d’estil renaixentista, amb unes columnes jòniques, i arcs de mig punt. Els mobles antics foren recollits en la Casa de la Ciutat fonamentalment, i d’altres edificis. També hi ha objectes arqueològics que estaven en aquesta Casa de la Ciutat. Carlos Sarthou, el segon encarregat, va ser el qui més va anar enriquint les col·leccions. En 1986 es va haver de reformar, tal i com està passant ara enl’actualitat. Les col·leccions han anat augmentant amb donatius, adquisicions, i amb la creació del servei d’Arqueologia.

  • Les col·leccions

Abasten totes les etapes de la història de Xàtiva, des de restes prehistòriques, fins a pintures com la d’Antoni Miró. Té ceràmica pintada, escultura, fotografies, el mobiliari, cartells, tèxtils, ceràmica islàmica, orfebreria, quadres, retaules, capitells, peces romanes, etc. Tot això permet construir un petit recorregut visual per la història de la nostra ciutat. La Saiti ibèrica, va acunnyar moneda com ja sabem, i també té un cap masculí ibèric del segle IV a.C. Així com conta amb peces de l’antiga catedral de Sant Feliu, de la que ja parlarem. Encara que ens eixim de cronologia no podem evitar no mencionar el seu patrimoni islàmic, ricissim, amb una coneguda pica funeraria del segle XI amb unes decaracions molt particulars, arcs d’un Bany Àrab, arcs del palau almohade, i sobre tot els joguets en forma d’animalets alguns, fets en ceràmica.

San Onofre, Ribera

San Onofre, Ribera

En l’època que més ens interesa, la moderna, el museu conta amb pintures com la Transfiguració i la taula de Sant Nicolau i Sant Dionís, del segle XVI. No podem oblidar-nos en aquest apartat del conegut Josep Ribera, qui representa el barroc en Xàtiva, i del qual s’expossen algunes obres al museu, ja que era xativí. També té una tela de la Magdalena de Vicente Vitòria, també té pintura italiana, francesa i flamenca, com Luca Giordano, Carducho, Orrente, Palomino i Mazo, així com obres del taller de Rubens, Teniers, Brueghel, Murillo, Velázquez i Carreño.

El retrat de Felip V del que ja dedicarem una entrada, així com els esbossos pintats per Josep Vergara per a les petxines de la cúpula de la col·legiata. També trobem el retrat de Ferran VII, fet per Vicente López. Hi ha obres de Benlliure, Russinyol, Pérez Contel i altres arteistes com Vneto, Hernández Quero, Manuel Boix, Enric Solbes, Antoni Miró, i Adrià Pina.

DSC02849Pel que fa al mobilirari, és d’estil barroc, rococó i ferrandí, exemples són el Llit de les Àguiles, les safates de les Reials proclamacions, la Mare de Déu de l’assumpció, aixó com orfrebreria, brodats, plafons ceràmics, teixits,del segle XVIII. TÉ una imatge jacent de l’Assumpta de 1769, rococó, amb un bordat.DSC02957

Per tant si esteu interessants en el segle XVIII vos el recomanem, pel seu mobiliari, la ceràmica, algunes pintures, ceràmica, etc. Però de segur que si entreu al edifici vos passa com a mi, i no podeu evitar vore’l tot. Vos hem ficat algunes imatges del museu a la nostra pàgina del facebook.

Uns goigs a Sant Feliu

Sant Feliu

Sant Feliu

Una altra fita en el paisatge es l’església de Sant Feliu, es troba just al centre de l’antiga Saetabis, com ja va apuntar al segle XVIII l’erudit Fèlix Joaquim Martínez, la ciutat romana es trobava al que anomenem la costa del castell, i les muralles l’envoltaven per Monsant, el portal de l’Atmetla, i Sant Josep. S’han trobat diverses inscripcions llatines per aquesta zona.

La importància d’aquesta església també és que fou seu bisbal, les llistes d’assitents als concilis de Toledo durant l’època visigoda ens informen de bisbes xativins, que tenien Sant Feliu com a església principal. Però l’edifici d’aquesta església en l’actualitat data del segle XIII en el context de la conquesta de Jaume I. En aquest cas hem de destacar a un il·lustre xativí Villanueva, a qui analitzarem en l’apartat de societat, ell cita els documents en referència a l’actual edifici de Sant Feliu, el primer del 20 de gener de 1268.

RetauleVa existir una controvèrsia per a determinar l’autèntic patró de Xàtiva, Sant Feliu de Girona, diaca i il·lustre màrtir de Diocleciano, es coneix com “el cabut”. Va començar a sorgir la devoció a un altre Sant Feliu prevere enviat des de Lió per Ireneo, per a evangelitzar el poble. Malgrat els resultats favorables a Sant Feliu de Girona, Sant Feliu de Lió apareix en el retaule de l’església, i en aquests goigs se l’anomena erròniament el patró de la ciutat.

una vegada establert el context, volíem mostrar la notícia d’uns goigs de Sant Feliu que foren publicats al segle XVII o XVIII. Estan dedicats al sant Feliu de Lió, i per tant haurien de ser posteriors a 1643, que es la data en la que es col·loca aquesta imatge junt a Sant Feliu de Girona. El full on són impresos data del segle XVIII, ja que apareixen castellanismes com “magullar”, i grafies errònies.

Goigs Sant Feliu de Lió

Goigs Sant Feliu de Lió

La narració del martiri i la predicació es basa en els falsos cronicons que va recollir Beuter, en la seua crònica del regne de València (1546), i per Escolano, que publica les seues Décadas en 1611. Algunes foren rebutjades pel propi Nicolàs Antonio, en la seua Censura de las historias fabulosas, 1742.

Segons Escolano:

“Entre la ciudad y el castillo nos ha quedado una cueva con el nombre de San Felix, a quien dieron aquel nombre por haber servido en tiempo de gentiles, de abrigo y posada secreta a los santos clérigos y mártires San Félix y sus dos compañeros Fortunato y Aquíloco. Como llegassen a Xàtiva, y escondidos en una cueva del monte, a cuya falda está recostada la ciudad, baxaban de so capa a hazer presa en las almas de aquellos paganos. Descubriose luego el resplandor de su luz; y acusados ante el presidente Cornelio fueron llevados presos a Valencia, en el tiempo que tenía el imperio de Roma Septimio Severo… Metieronlos en duras cárcerles, açotaronlos incessablemente, y los echaron sobre las ruedas de molino que andaban en su arrebatado movimiento, hasta quebrantarles las piernas, y el presidente mandó degollarlos a 23 de abril de 204.”

Els goigs estan basats en aquestes descripcions, per tant no poden ser anteriors al 1611. Si més no el paper pareix senyalar al segle XVIII, així com els castellanismes. Alguns llatinismes i cultismes fan pensar que l’autor era clergue. Sobre el text, un gravat representa el sant amb una casulla, símbol de la dignitat de prevere, enfront de sant Feliu de Girona que era diaca, una palma de martiri i un llibre, símbol de l’evangelització de la ciutat.

La poesia religiosa catalana va tindre un paper en un moment on el castellà estava en auge al territori valencià, en el camp de la literatura.

Com a curiositat hi ha uns goigs moderns dedicats a Sant Feliu de Girona, escrits per Dolors Conejero Hinojosa, en castellà.

L’ermita de Sant Josep

L'ermita de Sant Josep

L’ermita de Sant Josep (Antonio Alba)

El segle XVIII en Xàtiva com hem dit és un moment de reforma i renovació en tots els sentits. A nivell cultural i de patrimoni, trobem reformes en edificis tan emblemàtics com l’ermita de Sant Josep. L’església té una situació privilegiada, just enmig de la medina i la ciutat cristiana, i junt al primer cinturó de la muralla. A més, a més esta situada en el mirador de El Bellveret, des del qual es divisa tota Xàtiva.

Des del segle XV existia una ermita dedicada a Santa Bárbara, la patrona del gremi d’obrers de Xàtiva, i Sant Josep dels fusters. Les escultures d’aquests que presidien l’altar foren cremades junt amb l’orgue durant la Guerra Civil Espanyola, dataven del segle XVI.

D’aquella sols ens queda els arcs ogivals del vestíbul, el vestíbul, i el sostre de la vella torre, el cor alt on trobem unes voltes gòtiques de creueria amb florons i mènsules angulars que recolzen les nervadures.

Però l’església tal i com la coneguem respon sobre tot als segles XVIII i XIX. Al segle XVIII s’encarrega la construcció al arquitecte xativí Fra Vicent Cuenca i Pardo (1765-1845). És tracta d’un edifici ample, espaiós, i d’estil clàssic.

La seva planta és de creu llatina, amb una torre campanar,cúpula, i creuer, una extensa sacristia, i una casa d’ermintany. Mantenint les estructures anteriors, del segle XVI fonamentalment com hem dit.

Sant Josep i Santa Bàrbara

Sant Josep i Santa Bàrbara

El retaule major es d’estil Corinti, es composa de dos columnes i dues pilastres amb bases de marbre de Buixcarró. En el centre te una fornícula on està la imatge de Sant Josep. Totes les voltes, cúpula, cornises, segueixen el mateix estil amb gira-sols, estrelles en la cúpula, petites ratlles, dibuixos simètrics. El color que destaca és un verd clar, elegant, junt amb el color blanc símbol de la puresa.

En el creuer trobem dos retaules més, dedicats a la Sagrada família, i a Sant Antoni Abad. És important dir que compta amb una col·lecció epigràfica amb inscripcions funeràries i commemoratives, que incloïen les parets i el sol de l’ermita, totes elles de Buixcarró.

En la façana destaca la decoració de les portes de fusta, treballades pels membres del gremi de fusters, amb motius com son la destral,  la serra, el compàs, que es reparteixen per les dependències de l’Ermita. Junt amb eixos motius, trobem els atributs dels sants, la vara florida amb un lliri (Sant Josep, símbol de castedat i puresa) i la torre (Santa Bárbara, qui va ser tancada en una torre pel seu pare abans de sofrir el martiri).

La porta de l’Algema:

Porta de l'Algema

Porta de l’Algema

En la part de l’església primitiva hi ha una porta, per on la llegenda diu que va entrar el propi Jaume I en la conquesta. Però és més probable que entrés pel portal de l’Atmetla. Aquesta porta, la de l’Algema donava a un palau que actualment està ocupat per l’Hotel de Montsant. El Palau de l’Algema era l’àntic ajuntament de la ciutat àrab, que en el llibre del Repartiment se li dóna a Jacques Sanç:

“Jachesio Sancii: in diebus suis DOMOS NOSTRAS, quae sunt in Alegfna Xativae, quae fuerunt de Abenhalaza ita quas teneat condirectas. IV nonas Madii.”

/A Jacques Sanç, durant la seua vida, les cases nostres, que estàn en l’Algefna de Xàtiva, que eren de Abenhalaza (Abu-l-hasan), de tal manera que tinga l’usdefruit, 4 de maig de 1248./

Aquest edifici és clarament una fita en el paisatge, és tracta d’un dels edificis més representatius de Xàtiva, junt amb els castells, la col·legiata, o la pròpia església de Sant Feliu, entre molts altres destacables. De fet molts pintors xativins l’han utilitzat com a model en els seus quadres. També té més elements, com la creu que presideix l’entrada, i data del segle XVI.

Sant Feliu vista des de la Seu

Sant Josep vista des de la Seu

Les imatges d’aquesta entrada són de la pàgina: http://seudexativa.org/    La informació prové d’aquesta pàgina i del llibre d’Agustí Ventura i Conejero, El Castell de Xàtiva.

La cerámica pintada al segle XVIII

retaule de la Seu

retaule de la Seu

Pels carrers i edificis de Xàtiva ens podem trobar amb una gran quantitat de panells de ceràmica pintada amb diversos motius, solen predominar els devocionals, referits a temes religiosos. Aquests se van fer molt populars en el segle XIX amb la mà de Josep Sanchis i Cambra qui naix a l’any 1772 al que hi hauriem d’afegir Joan Bru, a cavall del segle XVIII i XIX. Joan Bru estava format en la tradició del rococó, però fou un dels iniciadors en l’estil neoclàsic, i pictoricista en la pintura de la ceràmica valenciana.  La cerámica pintada valenciana va ser per tant un aspecte molt important en la decoració dels edificis durant el segles XVIII i XIX.

En un dels monuments on trobem aquesta coneguda ceràmica pintada del segle XVIII és en la sacristia de la Seu. Així mateix també podem trobar molta ceràmica d’aquest periode en el Museu de l’Almodí, i en altres edificis de la localitat.

En aquesta entrada ens voliem centrar en un retaule que és molt afamat a Xàtiva, és tracta d’un retaule fet al segle XVIII per iniciativa popular, en homenatge als personatgesretauleartigues2 il·lustres de la ciutat, on apareixen entre d’altres els dos papes del  llinatge dels Borgia. Aquest retaule es coneix com el Retaule de la Casa de Artigues, com hem dit abans se seguia un estil rococó, amb una mida aproximada de 2,8m d’ample per 5.6 m d’alt, està compost per uns 288 taulellets de 0’2×0’2cm.  En el mateix podem llegir:

“Tu pila es Jordán fecundo,
cuyos hijos con verdad
son timbres de esta ciudad,
gloria, y esplendor del mundo.”
També podem llegir que va ser fet:
“A expensas del barrio”
Al quadre podem identificar unes 15 persones, però no se sap amb certesa totes, sols es coneixen algunes.
  • Un franciscà, Fray Miguel Agulló
  •  Sor Margarita Agulló “Venerable Agullona”
  •  Un religiós dominic, Sant Jacint Castañeda.

Després als costats veiem a:

  • Santa Basilia i Anastasia

Baix veiem a Calixte III i Alexandre VI, que porten les corones papals. I als seus costats hi han dos cardenals, un dels quals podria ser Pedro Serra.

En la part més inferior tenim:
  • dos bisbes
  • José de Ribera “El Españoleto”
  • Fray Pedro Balaguer.
  • Fray Tomás Maluenda
  • El cosmògraf i marí Diego Ramírez de Arellano

A sota els personatges es troba majestuosa la ciutat, amb les seues muralles, el castell i la bandera.

No sempre ha estat visible:
El tauler va ser desmontat durant la Guerra Civil, i es va tornar a muntar al acabar aquesta, de fet va estar en casa de la senyora Artigues. En 1986 el van restaurar i en 1989 li van tornar a posar la imatge de la verge de la Seu.
*La primera imatge és d’aquesta pàgina: http://seudexativa.org/index.php/patrimonioartistico/guiaseo?showall=1&limitstart= Per a la casa d’Artigues vam la imatge d’aquí: https://novabitacora.wordpress.com/2012/09/30/los-borja-en-xativa/#more-1004

Xàtiva, la ciutat de les mil fonts

Xàtiva sempre ha sigut coneguda com la ciutat de les mil fonts. Durant tota la seua història s’han anat construint aquestes fonts, les quals s’han convertit en un emblema del patrimoni cultural de Xàtiva. Durant el segle XVIII, com no podia ser menys, també es van dur a terme una sèrie de construccions, entre elles, noves fonts. Aquesta cultura de l’aigua ja havia sigut destaca durant l’ocupació islàmica, i en el posterior periode cristià, en el que destaca la font de la trinitat.

Font de la Trinitat

Font de la Trinitat

En aquest apartat ens centrem en les que es van construir durant el segle XVIII. Comencem el nostre recorregut amb la font reial de Sant Francesc, la qual va ser reconstruida en 1764 seguint un estil barroc. L’encarregat de la seua construcció fou Marcos Piqueres. Mescla la seua funcionalitat amb una decoració religiosa, on podem veure la imatge de Sant Francesc, reconstruida, ja que la imatge original d’aquest sant va desaparèixer al segle XIX. També hem de destacar els dos escuts de la ciutat que apareixen en la copa de la font.

La font de la trinitat és la més antiga de la ciutat, construida en 1403, però la seua informació va desaparèixer en l’incendi. Si més no, va ser restaurada en el segle XVIII. Està en un punt estratègic en el camí Reial, ja que aquí es trobava el palau del Alarcón, (jutjats actuals), i el convent de la Trinitat (Arxiu de la ciutat), i a més deriva al carrer Moncada on estava tots els palauets.

Font Reial d'Aldomar

Font Reial d’Aldomar

La font reial de Aldomar, es troba en la plaça Alexandre VI, a la mateixa porta de la casa natal d’Alexandre VI, data de la primera meitat del segle XVIII, està feta amb marbre de Buixcarró. Les dimensions de la bassa fan pensar que també va fer la funció d’ abeurador, ja que l’altura també permet l’accés als animals.

La font dels 25 “xorros” dolls. Aquesta font és la més afamada de Xàtiva, crida molt l’atenció el fet de que tinga 25 dolls. Va ser construïda entre el 1788 i el 1804, és d’estil neoclàssic. En aquest cas es fan servir els materials de l’antic portal de Cocentaina. La funció d’aquesta font era substituir l’abeurador, que era una antiga pica islàmica que avui podem veure en l’Almodí. De la font destaca el rostre que veiem entremig dels dolls, per la boca del qual s’orgeix l’aigua. Així mateix podem veure una placa que diu:

“La sed apagó al labrador sediento.

Con mis cristales Sétabis florece

Crece el comercio, la labranza crece.

Población y cosechas acreciento”.

Font dels 25 dolls

Font dels 25 dolls

 

Font dels peixos

Font dels peixos

Font dels peixos de l’Alameda, d’aquesta font s’hauria de destacar que en la crema li van robar totes les pedres, i en 1717 es va decidir refer-la. En el 1858 la van restaurar, i li van donar un estil més neoclàssic. Aquesta font era veinal, és a dir, la mantenien els veïns i servia per al consum humà.

La font reial del Lleó, és un dels punts d’encontre de tota la gent jove de la ciutat. Això és perqué es troba en un lloc molt cèntric, i a més al seu costat hi han bancs de marbres junts a la font que permiteixen esperar a la gent. Aquest punt de referència data del segle XVIII. En 1788 es construeix el Portal del Lleó, i aquesta font que com podem veure du un lleonet al damunt. Però a aquesta font no sols la visitem en l’actualitat la gent jove, sobre tot a la fira d’Agost, sinó que va ser testimoni de molts aconteciments, ja que al seu voltant es feien recepcions oficials de visites principesques i personatges il·lustres i representatius. Eixint-nos un poc del segle XVIII, s’hauria de fer referència a la placa commemorativa a Ferran VII que podem veure d’alt, feta de marbre negre.

La Font del Lleó

La Font del Lleó

Per acabar voldria ficar un dels poemes que podem veure al castell de Xàtiva, fet per un poeta musulmà, ja que al castell també podem veure fonts d’època islàmica de gran bellesa:

23022013062

Els projectes de reforma per a la futura Catedral

Projecte de façana de Jaume Pérez

Projecte de façana de Jaume Pérez

La Seu com ja hem dit diverses vegades és un dels edificis, sinó el més junt al castell, més emblemàtic de la ciutat. Va estar a punt de ser catedral al segle XVIII. Aquest edifici que s’alça sobre una mesquita, sofreix diferents transformacions al llarg de tota l’època moderna, nosaltres degut al nostre espai cronològic ens centrarem en mostrar algunes aspectes del segle XVIII. Deguem posar sobre avís que la profunda informació ens fa seleccionar alguns aspectes, és impossible comentar en una sola entrada totes les innovacions.

Durant els anys 1685-1705 l’autor de la fàbrica de la Seu és mossèn Juan Blay Aparisi i Polop, algunes fonts diuen que era professor de matemàtiques i regent de l’obra. És en aquest moment quan s’engrossien els pilars en la intersecció de la capçalera amb el creuer, per a sostenir una gran cúpula sobre tambor o cos de llums sobre un creuer d’allargats braços. Esta cúpula degué de ser la que després afloraria dissenyada en el projecte de Fra Alberto Pina en 1760, i en el de Jaume Pérez per a la façana del any 1778, realitzat a partir d’un altre de Ortiz, quan encara no estava construïda la cúpula.

Un altre element interessant és la culminació del parament de la sala capitular i la sagristia en l’any 1700, on Aparisi va proposar un  artifici, utilitzant els seus coneixements geomètrics, amb una traça obliqua obliga a una cantonada i artificial visió ortogonal des dels peus de la façana.

Si avancem una mica en el temps immediatament pensem en el context de la guerra. Però contràriament al que es puga pensar, aquest edifici no va sofrir quasi el incendi. Però les obres no es varen reprendre fins al 1728, quan es va caure part del sostre. Això provoca un compendi de qüestions estructurals, compositives, i constructives de procedir arquitectònics. Que no és més que un procés pel que estan passant moltes altres obres de l’època.

El nou encarregat seria el prevere Mossèn Casimiro Medina Urios, xativí. Per a les reparacions es va acudir als obrers religiosos de sant Onofre. Després entre 1730-1732 es reprenen els mecanismes burocràtics per aconseguir finançament i poder continuar l’obra. No sabien si tancar el ja fet, el presbiteri, i el creuer, o si prosseguir en les naus. Es va acudir a un expert, el novator Juan Bautista Corachán, qui va intervenir en les decisions sobre la reconstrucció de la ciutat, junt amb el matemàtic Tomás Vicente Tosca.

Les obres que va indicar Corachán, foren dutes a terme pel mestre major de les Reals obres de Sa Majestat, José Sierra. Ordenà el tancament del presbiteri. en el 1734 se li va encarregar la part del cor i dos atris.

Fou en aquest moment quan es va fer la decoració barroca del casc de la volta del presbiteri, el propi José Sierra ens diu:

“En el estado de luzir y adornar la capilla mayor y su claustro”

Perfil del projecte d'Alberto Pina 1760

Perfil del projecte d’Alberto Pina 1760

En 1745 es va encarregar pintar les petxines a José Vergara. Malgrat que la cúpula encara no s’havia tancat. Un any més tard es feia notar la necessitat d’actuar en les naus, per asegurar lo recent construït, sobre tot en la part en la que colinda la nau central en el creuer.

El següent arquitecte que anem a nombrar és Fra José Alberto Pina (1693-1772). A ell se li van encarregar totes les obres civils, militars, religioses, o públiques, en els anys centrals del segle XVIII a Xàtiva. Però el seu prestigi el va aconseguir en la seua intervenció en la Seu, de la que es duia fent càrrec des del 1738 seguint el dissenyat per Corachán. Van ser uns anys clau, per què és en 1760 quan demana la catedralitat. Va fer un esquema de tres naus, amb capelles laterals.

Planta de Fra Alberto Pina, 1760

Planta de Fra Alberto Pina, 1760

A ell se li deuen part dels exteriors arcbotants que contraresten l’empenta de la volta de la nau. Per algunes capelles va utilitzar voltes vaídes artesonades de secció rectangular, tornant a les maneres del set-cents, ja que era un moment on totes les construccions es feien en els revestiments decorats en guix.

Després del terratrèmol de 1748 Pina va fer diversos informes on explica els danys dels diferents edificis. Pina ja enunciava el cas de la col·legiata, la qual s’havia construit en alguns moments amb una fàbrica ràpida. Explicava la presència d’esquerdes en els pilars, arcs, voltes del creuer, petxines, i en les voltes del transepte, des d’abans del terratrèmol.  Deia com la col·locació del guix era difícil, ja que causava inflaments grans i desplomaments i esquerdes.

El terratrèmol per la seua banda va fer caure dos de les creus en la façana nord  sud, ocasionant ruptures en el sostre, i va acréixer les esquerdes.

Pina va continuar després del terratrèmol, i en 1750 va dissenyar el retaule major, que continua amb certes modificacions, ja que va ser parcialment destruït en la Guerra Civil.

A ell li va tocar presentar un projecte complet amb la planta i perfil, per a fer de Xàtiva el cap visible de la nova diòcesis. En els informes es deia:

“La fabrica de la iglesia nueva es magnífica, toda de piedra labrada al estilo dórico, yy sus dimensiones exceden a las de la catedral de Valencia.”

Altar major, Seu

Altar major, Seu