Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Veïnat de Campoflorido 1712-1717

En l’apartat de població vos hem anat parlant dels diferents censos, i ritmes de població que va sofrint Xàtiva al llarg del segle XVIII (cens d’Aranda, i de Floridablanca). Però ens agradaria concloure amb unes dates interessants sobre el primer cens del segle XVIII, i el que passa si el comparem amb altres censos, com el de 1692. Hem de tindre en compte que el cens de Campoflorido ha tingut diverses crítiques com ara explicarem.

censo_campoflorido1

Veïnat de la Provincia d’Extremadura

El primer cens del segle XVIII, es fa res més acabada la Guerra de Successió, i havent accedit al tron Felip V, va voler fer un recompte de la població. La motivació va ser sobre tot per un objectiu fiscal, tenint en compte que s’havien de reparar els desperfectes de la guerra. Aquest recompte establiria els veïns útils, és a dir, aquells que tenien el deure de contribuir en els impostos. S’havia de distribuir de forma equivalent el pagament dels impostos. Per eixe motiu es va incloure a la noblesa, que no apareixia en alguns censos anteriors. No es va contar el clergat, els pobres de  solemnitat, i els militars. El veí útil, era una família, mentre que les vídues es consideraven com a mig veí. En 1712 el bisbe de Gironda ordena la seua elaboració.

La majoria de les dates es van recabar al 1712, però no es va finalitzar fins al 1717. El seu nom es deu al Marqués de Campoflorido, president de la Reial Hisenda, qui ordena als superintendents que se li remitisquen les relacions de veinats de tots els pobles de la seua jurisdicció. Part del mèrit és per ser el primer intent d’un cens que amb les mateixes instruccions reunira la part de Castella i la d’Aragó. Malgrat que en el propi segle XVIII, Jerónimo de Ustáriz, va intentar corregir les cifres, augmentant-les considerablement.Va considerar que l’ocultació aproximada era del 25%, i que es devien aplicar a més el coeficient 5 per a la conversió de les cifres de veïns en habitants.

 El cens de Campoflorido de 1712 ens dóna unes dates per a Xàtiva (2a columna), i les seues pedanies, mentre que en la primera columna veiem les dates d’un cens fet a l’any 1692:

Xàtiva 3280 327
Annauir 15 15
Sorio 12 10
La Torre d’En Lloris 22 15
Total Xàtiva 3329 367

Hem elaborat un gràfic, que ens dóna una idea de les pèrdues poblacionals, atenent a les dates d’aquests dos censos:

CENSO

 

http://www.seppv.uji.es/est_historiques/censos/1692.html

http://www.seppv.uji.es/est_historiques/censos/campoflo.html

Antecedents; el segle XVII

expulsion

expulsió dels moriscs

El segle XVII es caracteritza per sofrir un gran retrocés en el arc Mediterrani, sent especialment dur en el País Valencià, que va sofrir un destacat perdua de població per l’expulsió dels morisc, el que suposa la transformació de les estructures socials i econòmiques.

L´ expulsió morisca va ser una decisió fundamentalment política, a pesar dels factors econòmics, culturals i ideològics. L´orde es va donar el 4 d´abril de 1609, començant pel Regne de València perquè la noblesa valenciana era la més dòcil a la Corona. En total en el cas del País Valencià va ser al voltant de 125.000 i 13.000 les baixes (sumant els morts i fugits als 117.464 embarcats). Parlem d´una eliminació un terç de la població del regne (estimada abans en 400.000 habitants), provocant conseqüències immediates ja que la societat morisca estava formada per artesans, dominaven l´aigua i les arts, el que va significar el empobriment de moltes zones del regne. A més la societat morisca intel·lectual també va ser expulsada, per tant, tot el focus cultural va abandonar el territori. Aquest fet es perquè estem parlant d´un grup social sempre vist amb recel; es dubtava de la seua carència cristiana. Per tant, l´ expulsió és un factor de pes en la recessió del segle XVII.

Altre grup social eren els nobles, aquestos tenen dificultats en la primera meitat del segle XVII, ja que es veuen afectats per l´expulsió perdent una part substanciosa de les seues rendes, per el que tenen que disposar de censals. El censal  va ser el principal mitjà de  vida de rendes de la població urbana, ja que el model de vida aristocràtic del segle XVII suposava un elevat nivell de vida, per el que es necessitava molts diners en efectiu, venent-se a partir del regnat de Felip IV abundants títols nobiliaris. En aquest moment sols hi ha dos Grans de Espanya: els ducs de Gandia i Segorbe. L’estabilitat econòmica no arribarà  fins a final de segle.

El model de vida aristocràtic estava en creixença.  Aquest grup social es diferenciava per certs elements exclusius com algunes festes públiques o les corregudes de bous. Tenien els seus propis espectacles elitistes, com les comèdies. Els nobles adoptaren el castellà, deixant el valencià per a llegua del poble, era una forma  de diferenciar el seu estatus públic. A més, els actes socials es donen envolts en rigorosa etiqueta, s´ assignen diferents espais a totes les persones, donant-se freqüents conflictes per temes de protocol entre les autoritats del regne (jurats, virrei, governador, justícies).

Per altra banda, hi ha un ideal social del honor: qualsevol greuge podia donar lloc a un enfrontament de clans, sobretot, si havia també per mig interessos econòmics i polítics.

Al mateix temps, l´opinió pública comença a cobrar força. Es creen tertúlies de saló o en les places de mercats i esglésies o expressada en cartells, encara que estaven prohibits. També hi han freqüents crítiques anònimes, inclòs  encontra el rei.

Respecte l’Església, els púlpits continuaren sent un mitjà de difusió ideològica. Buscaven l´impacte sensitiu en els fidels més que aportar explicacions sobre el més enllà. Per València s´impregna una onada de corrents il·luministes o quietistes (Antonio Sobrino i Miguel de Molinos), és una onada de misticisme, sobretot femení, hi ha nombroses beates. Apareixen també, ciutats eclesials com València, Xàtiva i Oriola. Per últim, els actes de fe de la Inquisició tenen molta repercussió, tracten d´ instruir al poble , de senyalar els límits al quals poden apropar-se. Tenen un caràcter “pedagògic” per a la població.

Finalment,  es donen diferents disturbis populars puntuals (1663,1672,1689) a causa de la fam i la pressió fiscal que tenien que suportar.  El punt màxim serà la Segona Germania

Antecedents; segle XVII

"La pesta"

“La Mort Negra”

A meitat del segle XVII hi han certes dificultats generades per l’expulsió del moriscos com per les crisis conjunturals sofrides en la primera meitat de la centúria. En realitat, ambdós factors afectaren a les transformacions demogràfiques.

L’expulsió dels moriscos va suposar una greu sangria demogràfica en el Regne de València,  aquest va perdre al voltant de la tercera part de la població. En el cas de València hi ha un descens de 52.150 habitants en 1609, a 42.300 habitants en 1648 a causa de la eixida de repobladors de moltes viles i llocs del país.

En general, és un procés repoblador no lineal, amb freqüents retrocessos i fracassos, on la població cristiana del territori es va dedicar a colonitzar les terres que els moriscos havien abandonat produint-se una modificació geogràfica anterior, al reduir-se la superpoblació existent en les àrees muntanyoses del interior,  i concentrant-se la majoria dels habitants en les zones més fèrtils i accessibles del litoral.

La major part de mobilitat demogràfica es dona entre joves de famílies més pobres, que buscaven prosperar. Però aquest fet suposa unes conseqüències negatives per als llocs d’origen, que perderen part de la població o es despoblaren totalment. Els repobladors tenien preferència per la vida en nuclis majors, i no en xicotetes alqueries disperses. Així, també es buiden llocs amb major pressió senyorial com la Ribera Alta, les hortes de Gandía, Xàtiva o el Baix Vinalopó.

 Hi ha una parada en la recuperació demogràfica a causa de les epidèmies successives de pesta de 1627, 1631 i, especialment, 1647-1652, l’últim brot epidèmic greu que va sofrir el territori  que va causar unes 30.000 baixes, la meitat o més en la capital; i va marcar el punt més baix de la demografia valenciana del XVII i el inici de la recuperació que es va mantindre la resta de la centúria.

També baixa el nombre de matrimonis i de fills provocat per la crisis econòmica.  Així mateix, la mortalitat infantil és molt elevada, tenim dades del 15% de morts de nadons abans de complir el primer any, 14% de morts de xiquets de 1 a 4 anys, i el 3% de morts de xiquets de 5 a 9 anys.

La conclusió que podem donar per a la demografia del segle XVII és que hi ha una xicoteta millora poblacional en la segona meitat del segle, no sols vinculada per la desaparició de crisis epidèmiques, sinó també per la recuperació agrícola i la recuperació econòmica general.

 

Introducció a l’economía del segle XVIII

Durant la segona meitat del segle XVII la economia valenciana comença a superar les dificultats més greus generades tant per la expulsió del moriscos com per les crisis donades en la primera centúria.

La Guerra de Successió va provocar una crisis molt localitzada cronològicament, tenint el any 1709 la major incidència. Però, després de la seu fi, es va recuperar fins meitat de la dècada de 1730, que va ser el període de major creixement de la centúria prolongant-se fins 1770. No obstant, aquest estancament que es dona en el últim quart de la centúria es deu a la creixent incapacitat de encontrar la font per a captar el creixement agrari valencià com la resistència cada vegada més forta que oferia els llauradors a donar el deu per cent de la collita.

La ciutat de Xàtiva va particiar activament en el conflicte successori de la Corona d´Espanya, donant suport a la Casa d´Austria, el Arxiduc Carlos d´Austria, enfront del seu rival borbó, Felip V. En 1707, la seua fidelitat li costaria cara al resistir durament els Borbons. En contra, Felip V va manar incendiar i destuir la ciutat, i expulsar el seus habitants, canviant el nom de Xàtiva per el de “Colònia de San Felipe”.

La Guerra de Successió  va causar un dany irreparable a l’economia de la ciutat de Xàtiva, submergint-la en una greu crisi econòmica de la que tardaria molt en recuperar-se.  Aquesta crisis comença a donar-se  un any abans de que finalitze la guerra, accentuant-se en 1724-1726 quan es paralitzaren els pressupostos municipals. Per aquest motiu, son nombroses i repetides  les peticions per part de les autoritats municipals demanant el  perdó de les càrregues tributaries, que suposaven  una greu impedimenta per al reviscolament de San Felipe, nom que se li va donar a la ciutat després de la guerra. Dites peticions, no eren exclusives de l’antiga Xàtiva, sinó que poblacions aparentment no tan afectades per el desastre de la guerra, sol·licitaven reduccions també. Un exemple és el cas de la vila d´Alcoi, que presenta un memorial al rei en 1717 demanant la reducció de l´ equivalent, que comença a funcionar dos anys abans, el qual suposava  la suma de  tots els impostos castellans.

Amb la finalitat de pal·liar la falta de numerari per a la disminució dels ingressos de que disposava l’antiga Xàtiva, les autoritats presenten una relació de rendes que percevia i que fins a la data -1723-, res no tenia recaptat.  La quantitat que deixava d’ingressar l’erari municipal era considerable, si atenem les xifres aproximades que va facilitar l’ajuntament al Superintendent les encontrem en les succesives taules de sises i peites.