Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Veïnat de Campoflorido 1712-1717

En l’apartat de població vos hem anat parlant dels diferents censos, i ritmes de població que va sofrint Xàtiva al llarg del segle XVIII (cens d’Aranda, i de Floridablanca). Però ens agradaria concloure amb unes dates interessants sobre el primer cens del segle XVIII, i el que passa si el comparem amb altres censos, com el de 1692. Hem de tindre en compte que el cens de Campoflorido ha tingut diverses crítiques com ara explicarem.

censo_campoflorido1

Veïnat de la Provincia d’Extremadura

El primer cens del segle XVIII, es fa res més acabada la Guerra de Successió, i havent accedit al tron Felip V, va voler fer un recompte de la població. La motivació va ser sobre tot per un objectiu fiscal, tenint en compte que s’havien de reparar els desperfectes de la guerra. Aquest recompte establiria els veïns útils, és a dir, aquells que tenien el deure de contribuir en els impostos. S’havia de distribuir de forma equivalent el pagament dels impostos. Per eixe motiu es va incloure a la noblesa, que no apareixia en alguns censos anteriors. No es va contar el clergat, els pobres de  solemnitat, i els militars. El veí útil, era una família, mentre que les vídues es consideraven com a mig veí. En 1712 el bisbe de Gironda ordena la seua elaboració.

La majoria de les dates es van recabar al 1712, però no es va finalitzar fins al 1717. El seu nom es deu al Marqués de Campoflorido, president de la Reial Hisenda, qui ordena als superintendents que se li remitisquen les relacions de veinats de tots els pobles de la seua jurisdicció. Part del mèrit és per ser el primer intent d’un cens que amb les mateixes instruccions reunira la part de Castella i la d’Aragó. Malgrat que en el propi segle XVIII, Jerónimo de Ustáriz, va intentar corregir les cifres, augmentant-les considerablement.Va considerar que l’ocultació aproximada era del 25%, i que es devien aplicar a més el coeficient 5 per a la conversió de les cifres de veïns en habitants.

 El cens de Campoflorido de 1712 ens dóna unes dates per a Xàtiva (2a columna), i les seues pedanies, mentre que en la primera columna veiem les dates d’un cens fet a l’any 1692:

Xàtiva 3280 327
Annauir 15 15
Sorio 12 10
La Torre d’En Lloris 22 15
Total Xàtiva 3329 367

Hem elaborat un gràfic, que ens dóna una idea de les pèrdues poblacionals, atenent a les dates d’aquests dos censos:

CENSO

 

http://www.seppv.uji.es/est_historiques/censos/1692.html

http://www.seppv.uji.es/est_historiques/censos/campoflo.html

Societat al segle XVIII

Societat camperola

Societat camperola

A finals de l’Edat Moderna, al País Valencià hi ha una  persistència de la dicotomia entre senyors propietaris de la terra i amb amplis poders jurisdiccionals, i els vassalls llauradors que la cultivaven. En aquest  moment apareix un grup intermedi de propietaris i rendistes, reclutats de la baixa noblesa, la oligarquia ciutadana i la classe alta dels llauradors.

A finals del XVIII el  86% de los nuclis urbans i més del 60% dels habitants del país s´encontraven baix la jurisdicció dels senyors. Parlem d´un mapa sense apanes modificacions des de finals de l´ Edat Mitja, a excepció de les donacions fetes per Felip V com a premi per l´ implicació de militars i nobles en la Guerra de Successió.

Hi haurà diferents tipus de senyorius:

–          Els laics, eren un 69% de població del país,  casi la meitat de la població.

–           Eclesiàstics i d’ordes militars, 17% dels llocs i tenien una població de 12,5%.

–          Per últim el reialenc suposava un 14% de los nuclis urbans i el 40% de la població.

Després de diferents lligams matrimonials, molts dels títols valencians i les seues possessions pesaren a mans de la noblesa castellana i andalusa.

 Els llauradors sofreixen una estratificació generalitzada pel procés de acumulació i concentració de la propietat. Per una part, tenim llauradors acomodados, propietaris o que tenen emfiteusi de grans explotacions, i dotats de animals de feina, graners per a emmagatzemar la collita i un ampli equipament agrícola. Per altre costat, els jornalers, desproveïts de terres pròpies i forçats a vendre diàriament la seua força de treball. Entre ambdós, els xicotets emfitèutics, els arrendataris i els que recorrien contínuament al treball assalariat.

En el cens de Floridablanca (1786) podem veure que els llauradors formen el 70% de la població activa (160.000 de 230.000), m’entres que els jornalers el 35% de la població activa (80.000).  En les comarques del sud, la proporció de jornalers era de 2/3.

 Es consoliden una capa de propietaris i emfiteutes acomodats enriquits pel comerç de productes agraris, el arrendament de rendes, el monopoli senyorial i  inclòs el préstec usurari.  D´ella eixirà bona part de la nova burgesia agrària i comercial, així com els càrrecs del govern municipal. Aquestos comporten un bloc unitari, a pesar de les grans diferencies internes. Estan liderats pels més rics i conscienciats.

Les manufactures a Xàtiva, segle XVIII

Gravat  d'un taller de seda

Gravat d’un taller de seda

La manufacura també s´havia donat un grau de desenvolupament durant el segle XVIII, y accentuant-se en el segle XIX, gràcies al creixement del comerç i dels transports a nivell mundial i els canvis interns en les estuctures productives i socials. La gran industria manufacturera era la seda, destacant-se centres como València, Gandia i Oriola. No obstant, la seda valenciana va tenir un esplendor efímer, ja que a partir dels anys 90, té una caiguda molt important.

El sector hegemònic del segle XVIII  són els panys, que ocupaven més de 16000 operaris en casi 7000 telers.  Esta industria no era homogènia. Els panys a Morella començaven a mostrar signes visibles d’estancament; era una producció que no anava més enllà dels mercats locals, era un sector de molt baixa productivitat. Per el contrari, al voltant d’Alcoi i Ontinyent, que tenia una llarga tradició manufacturera, té una gran desenvolupament, sent la principal proveïdora del exèrcit. L´extenció dels draps, es tractava d´un treball a domicili en nuclis pròxims a Alcoi, com Ibi, Cocentaina o Muro.  Aquesta ret de municipis s´amplia en el segle XIX, des de La Vall d´Albaida i La Marina.

Aquesta industria va suposar un desenvolupament d´altres sectors com el paper, ja que era necessari per a embolicar els panys. Al final del segle XVIII es construeix la primera fàbrica de paper.

La industrialització hauria d´esperar encara fins al segle XX, entorpida per el acaparador sector agrari i la inexistència d´una burgesia dinàmica i emprenedora. Aquest endarreriment es deu sobre tot a causa de la duresa del règim senyorial valencià, enfortit amb la refeudalització posterior a l´expulsió dels moriscos.

En 1795 es registra un ofici on se li diu al Corregidor Gaspar Pascual de Bonança, que per acord del Capità General s’havien donat les ordres per a les companyies havien d’acompanyar al Santíssim Sagrament.

Els gremis, constituïts a Xàtiva des del segle XIV, desfilaven en el XVIII en la processó, precedits dels seus estendards i amb les escultures dels seus sants titulars.  Lluïen les carrosses, danses i músiques, competint per destacar; així hi havien els sabaters amb les imatges dels seus patrons Sant Crispín i Sant Crispiniano; el dels sastres amb la bandera de damasco vermell i galons d’or processionant a les Santes Anastasia i Basilisa; els ferrers amb Sant Eloy; els moliners amb la Verge dels Desemparats; els forners i els estudiants amb Sant Tomás d’Aquino. Continuaven els carros triomfals o Roques sobre els quals representaven actuacions sacramentals conegudes com a Misteris, que posteriorment deixen de ser escenificats per persones i passen a ser-ho amb figures dels personatges que intervenien.