Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Societat al segle XVIII

Societat camperola

Societat camperola

A finals de l’Edat Moderna, al País Valencià hi ha una  persistència de la dicotomia entre senyors propietaris de la terra i amb amplis poders jurisdiccionals, i els vassalls llauradors que la cultivaven. En aquest  moment apareix un grup intermedi de propietaris i rendistes, reclutats de la baixa noblesa, la oligarquia ciutadana i la classe alta dels llauradors.

A finals del XVIII el  86% de los nuclis urbans i més del 60% dels habitants del país s´encontraven baix la jurisdicció dels senyors. Parlem d´un mapa sense apanes modificacions des de finals de l´ Edat Mitja, a excepció de les donacions fetes per Felip V com a premi per l´ implicació de militars i nobles en la Guerra de Successió.

Hi haurà diferents tipus de senyorius:

–          Els laics, eren un 69% de població del país,  casi la meitat de la població.

–           Eclesiàstics i d’ordes militars, 17% dels llocs i tenien una població de 12,5%.

–          Per últim el reialenc suposava un 14% de los nuclis urbans i el 40% de la població.

Després de diferents lligams matrimonials, molts dels títols valencians i les seues possessions pesaren a mans de la noblesa castellana i andalusa.

 Els llauradors sofreixen una estratificació generalitzada pel procés de acumulació i concentració de la propietat. Per una part, tenim llauradors acomodados, propietaris o que tenen emfiteusi de grans explotacions, i dotats de animals de feina, graners per a emmagatzemar la collita i un ampli equipament agrícola. Per altre costat, els jornalers, desproveïts de terres pròpies i forçats a vendre diàriament la seua força de treball. Entre ambdós, els xicotets emfitèutics, els arrendataris i els que recorrien contínuament al treball assalariat.

En el cens de Floridablanca (1786) podem veure que els llauradors formen el 70% de la població activa (160.000 de 230.000), m’entres que els jornalers el 35% de la població activa (80.000).  En les comarques del sud, la proporció de jornalers era de 2/3.

 Es consoliden una capa de propietaris i emfiteutes acomodats enriquits pel comerç de productes agraris, el arrendament de rendes, el monopoli senyorial i  inclòs el préstec usurari.  D´ella eixirà bona part de la nova burgesia agrària i comercial, així com els càrrecs del govern municipal. Aquestos comporten un bloc unitari, a pesar de les grans diferencies internes. Estan liderats pels més rics i conscienciats.

La introducció del corregidor

Jorge Juan, oncle d'un corregido xativí

Jorge Juan, oncle d’un corregidor xativí

 

El corregidor es considerat per molts estudiosos como un dels aspectes que més revolucionaren l’administració, ja que apropava els municipis al poder reial, podent actuar sense que instancies menors como l’alcalde major o els regidors, el detingueren. Solien ser figures militars, però ja a partir del 1719 eixa pràctica va truncant-se. De fet els costos de tants corregiments, feren que anaren reduïnt-se fins arribar a la reforma de 1721, on fins i tot es va regular el salari. Tractaven d’organitzar de forma més racional l’espai, per exemple Alcoi va passar a San Felipe que figurava com a corregiment militar. Es proposava que Alcoi quede com a corregiment de lletres, dista de Xàtiva un bon tros, però es va ajornar fins a 1747. Aquesta reforma portava la disminució dels militars en la administració. A partir de l’adopció del nou model es va produir una desnaturalització en els càrrecs, si abans era gent de la ciutat, ara seran persones estrangeres, no sols en la de corregidor i alcalde major, sinó en ocasions en els propis regidors.

Si retrocedim al moment immediatament posterior i tractem d’esbrinar com va anar canviant l’administració xativina, més enllà de les ja nombrades ordenances. Hem de tindre present varies coses que hem anat comentant:

  • Crema
  • Saqueig
  • Destrucció

Això comporta una gran disminució en la població com varem veure al gràfic de l’entrada corresponent. Les principals famílies varen fugir, i es varen dispersar. Això creava un gran buit, que a més a més, no convidava a repoblar de forma voluntaria. Degut a la inexistència de les persones de mèrit, i pel desig d’ennoblir una ciutat que duia el propi nom del monarca, feren que Macanaz en 1707 designés com a regidors a algunes de les figures més rellevants de l’exèrcit d’ocupació, i de la política del moment, el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo. Felip V deia al respecte uns anys en davant:

“Para la población de esta nueva distinguida colonia fue uno de los más principales requisitos elegir la primera nobleza, así para la población como para el gobierno en ella, a fin de ilustrarla y perpeturar la memoria de su población.”

Es sabut que tant Tobias de Burgo, com José Grimaldo obtingueren diferents pensions i rentes sobre els bens confiscats en territori xativí. Inclòs tenim dates de les quantitats que foren assignades a la mare de Grimaldo, 12.000 ducats de plata doble, 16500 lliures sobre terres, bens, i hisendes confiscades en el terme de San Felip. Macanaz, jutge de les confiscacions, sabent que aquells agraïts i fidels, segons ells mereixien les regidories, tant per la recompensa, com per a donar prestigi a la ciutat. Els nomenaments foren honorífics, pel que s’hagueren de buscar persones que es feren càrrec del govern. En 1708 es va constituir el consistori de San Felip, els capitulars foren escollits per Macanaz i D’Asfeld.

El primer ajuntament el conformaren: Francisco Rocafull, el alcalde major Manuel Menor, el Dr. Pedro Belloch, Onofre José Soler, Gregori Fuster i Lluís Cerdà. Tots ells borbònics, seguidors de Felip V. Van pendre possessió del càrrec el 29 de novembre 1709, fins a 1714, quan mor Pedro Belloc. Aquest any es designa a el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo com a capitulares a caràcter perpetu per heretat. Subrogaren les seues funcions en els tendents.

A Francisco Rocafull el va substituir D. Pedro Ruipérez, un militar professional i amb un perfil definit, va arribar a brigadier, i al final de la seua vida és quan assumeix el càrrec de corregidor. Un cas similar és el coronel Guillermo José Blayron, amb una vida també militar. Això ens evidencia la militarització que sofreix el nou govern de la ciutat. De fet el corregidor D. Antonio José Subiela, també fou militar, lo que ja canvia quan en 1783 ix com a corregidor Gaspar Pasqual Bonanza, però si tenia una gran influència. De fet Gaspar Pasqual de Bonanza era nebot de Jorge Juan, un marí i científic de gran prestigi de l’Armada espanyola, i ambaixador en Marroc. El seu germà José fou capità de fragata de la reial Armada, i major general del departament de Cartagena.

Diversos corregidors de la ciutat de San Felipe foren cavallers d’Ordres Militars, com D. Alberto Francisco de Bie, que era cavaller de la Ordre de Calatrava. O Antonio José Subiela, que era cavaller de Santiago, lo que se li concedeix el mateix any que el corregiment. La pertenència a la noblesa o la possessió d’un títol d’ordre militar era fundamental, aquest grup social s’articulaba en nissages familiars i administratives, i els seus integrants tenien càrrecs en l’exèrcit i l’administració. Eren nobles recients, no de sang.