Kant

Que no es diga que aquest bloc no deixa parlar a tothom: aquí pose la segona i la tercera part d’un vídeo on entrevisten a Ayn Rand, filòsofa russa que em recorda en certs aspectes a Nietzsche. També parteix de la crítica a l’idealisme de Kant però creu en una moral abandonada totalment a l’individualisme i sense cap tipus de valor col·lectiu. El seu error, doncs, es negar el caràcter material dels vincles entre els éssers humans, és negar que, al cap i a la fi, no som animals solitaris sinó que portem el sentiment col·lectivista a la nostra natura, no com a resultat de cap tipus de pla diví, sinó com a resultat de l’evolució. I em recorda a Nietzsche, amb totes les diferències que tenen, perquè tots dos fan això.

http://www.youtube.com/watch?v=5NiDhAbR1Yk&feature=related (part 2)

http://www.youtube.com/watch?v=MgOfY1WM-dg&feature=related (part 3)

Crec que encara falta una entrada imprescindible a aquest bloc dedicada a criticar la filosofia moral de Kant. De moment, només m’he limitat a descriure-la i classificar-la, però no he dit si la compartisc o no.

Bé, no ho faig. Considere que Kant crea un cercle perfectament coherent sobre com ha de ser l’imperatiu moral per existir i, en això, estic totalment d’accord amb ell. El problema és que després demostra la seua existència mitjançant una idea de llibertat no compartisc ni de lluny i, en absència d’altres maneres de demostrar l’imperatiu categòric m’he vist obligat a creure que no existeix. Raonaré aquesta postura:

Kant, en realitat, acaba el seu llibre pel que hauria d’haver estat el començament: per la divisió de la realitat en un món fenomènic, on només podem conèixer les impressions sensitives que les coses ens produeixen però no les coses en sí, i un món noümènic, on estan les coses en sí, però al que no accedim pels sentits sinó per la raó. Crec que aquest començament impossibilita que la seua teoria moral tinga validesa científica. Si bé és impossible demostrar que els nostres sentits no ens enganyen, no podem crear un segon món on les coses sigan com han de ser. No tenim més que els sentits i la raó no pot crear coneixements. Si els sentits ens enganyen, mai no sabrem com és la realitat. Però, com que no hi ha forma de saber-ho i com que no tenim altra cosa, per pura practicitat hem de suposar que no ens enganyen.

En qualsevol cas, Kant cau en l’idealisme i afirma que sí existeix eixe món i que la raó sí que ens permet accedir a ell. No content amb això, diu que eixe món no es regeix per les lleis naturals, sinó per les lleis de la pròpia raó. L’home, en tant que és membre dels dos mons, pot triar seguir les lleis naturals o les lleis racionals.

En fi, jo crec que la moral, les normes del comportament humà, no són sinó el resultat de la dialèctica entre l’instint i l’aprenentatge, tots dos pertanyents al món material, el que Kant denomina fenomènic. No ens debatem entre dues realitats, els humans actuem segons ens han ensenyat i segons ens diu l’instint. I no es pot plantejar que l’instint siga en realitat la moral racional, ni res d’això: l’instint és el resultat de la selecció natural, de l’evolució. Si a la majoria d’éssers humans no els agrada matar xiquets, és perquè poques societats se conservarien amb persones d’eixe tipus. La moral només pot considerar-se objectiva en tant és objectiva la realitat material que la genera, però mai podrà ser autònoma.

Deixant les reflexions més generals i tornant a Kant, vull posar un exemple del fenomen d’atribució d’idees pròpies a un altre al que m’he referit abans, encara que en podria posar molts més. Com hem vist, fóra o no la seua voluntat, Kant serveix per legitimar la pressa del poder per part de la burgesia i la destrucció de l’estat aristocràtic. És a dir, els burgesos creen una sèrie d’idees destinades a defensar els seus interessos i les atribueixen a Rousseau, Voltaire o Kant. Hi haurà qui puga argumentar que realment aquestos autors pretenien defensar el liberalisme burgés, i potser té raó. No seré jo qui pretenga donar respota a esta qüestió tan, en la meua opinió, supèrflua.

Però, curiosament, Kant també ha sigut reivindicat pels anarcocolectivistes, seguidors del pensament de Bakunin, com a precursor de la seua ideologia (com podem vora a l’article Kant i Bakunin d’Elena Sánchez Gómez publicat al número 1 de la Revista d’Estudis Llibertaris Germinal http://acracia.org/Acracia/Germinal1.html). Tot i les acusacions des del marxisme cap a l’anarquisme d’ésser un moviment petit-burgés, en contextos d’enfrontament entre les dues ideologies, considere que el anarquisme sobre tot ha servit a la defensa del proletariat. És a dir, tenim dues classes socials diferents i antagòniques que reivindiquen un mateix pensament com a seu.

Com és això possible? Només ho pot ser si reconeixem que, en realitat, tant la burgesia com el proletariat prenen les característiques formals del pensament d’una determinada persona, però ho reomplen, segons els seus interessos, amb un contingut social totalment diferent. I allò menys important és què volia dir Kant als seus llibres…

He parlat, a l’última entrada, de la relació que l’autor d’ideologia té amb el seu context a l’hora de produir pensament. Ara tractaré el tema de la relació inversa: la relació del pensament creat per un filòsof amb el seu entorn.

La qüestió central es si pot o no un pensador modificar un sistema de pensament col·lectiu. Pareix, en primera instància, que sí. Si pregunteu si Jesucrist, Marx, Mahoma o Adam Smith han modificat el pensament de gran col·lectius humans, la gran majoria de la gent respondrà que sí. Però, és això cert? Jo crec que no. Hi ha, a la teoria de la literatura, nombrosos assaigs sobre la mort de l’autor (suggestiu títol d’un article de Roland Barthes que no he llegit). Amb tota la precaució que requereix parlar d’un tema del que no s’entén ni papa, tractaré d’explicar un poc aquesta idea. El que ve a dir és que l’autor, si bé abans estava present a la creació literària, des dels anys seixanta i setanta (amb precedents) ha sigut desplaçat pel text en sí i pel lector.

Aquest plantejament, si bé es coherent amb la mania destructora que hem decidit denominar amb l’eufemisme de postmodernisme i que, en realitat, hauria de denominar-se antimodernisme o, potser, frivolitisme, no és del tot inútil, si es neteja un poc. Primer de tot, no crec que hi haja cap punt d’inflexió als anys 60-70. El moment quan un se n’adona d’una cosa no ha de ser el moment quan eixa cosa es produeix (si no volem caure en un tràgic solipsisme). Llevades les fronteres cronològiques, crec que se n’haurien de llevar també les temàtiques fins abastar tot tipus de creació ideològica. Un cop fet això, crec que ja podem traure algun profit de la idea.

No és, doncs, que els autors hagen mort, és que sempre ho han estat. O, en realitat, no és que no siguen autors, és que no són els únics. Qui llig la Bíblia i diu que Jesucrist era un comunista o un hippie no està escoltant la idea que l’autor (Déu? ) volia transmetre. Està esdevenint ell mateix autor i creant una idea nova. I el mateix passa amb qualsevol altra creació. Quan les idees triomfen, quan molta gent diu seguir el pensament d’un autor, realment no estan fent altra cosa que seguir-se a sí mateixos. Són ells qui creen la idea que atribueixen generosament a l’altre. I la creen condicionats pel sistema de cercles que he descrit abans, on la importància dels factors socials i econòmics és clau.

Dit d’una altra manera, com a conclusió: el marxisme no és el pensament de Marx, sinó el pensament dels marxistes, adequat a la defensa dels seus interessos de classe. I, per tant, Marx no pot ni podrà canviar la Història; però els marxistes sí.

Tot i que a l’anterior entrada he afirmat que la filosofia moral de Kant te com a fi la reivindicació de l’estat burgès, crec que la relació entre les idees d’un autor o filòsof, el seu context i els interessos que defensen és molt més complexa. Estic convençut de que els plantejaments de Kant acaben servint a la burgesia i al seu estat; però, més enllà d’aquesta certesa, tot són dubtes. En realitat, aquest tema no es pot solucionar a un bloc sencer, menys encara a una de les seues entrades, simplement plantejaré una sèrie de dubtes i qüestions i aventuraré hipotètiques respostes, quan en tinga.

En aquesta entrada em centraré en la primera qüestió: la manera com es relaciona un creador d’ideologia amb el seu entorn. ¿Fins a quin punt és l’autor un element creador i fins a quin es limita només a arreplegar i dotar de coherència a una sèrie d’idees i plantejaments que ja estan flotant a l’imaginari col·lectiu d’una determinada classe social? Ni tan sols els més idealistes són actualment capaços de negar la influència del context socioeconòmic a la mentalitat de les persones i no seré jo qui tracte de fer-ho. És evident que les ideologies (enteses com a maneres d’entendre el món i no només com a ideologies polítiques) no són creacions individuals, on cada persona genera per sí mateixa un sistema mental de comprensió de la realitat, sinó que s’elaboren col·lectivament, mitjançant la participació de tots els membres d’un mateix grup o, més aviat, mitjançant la participació successiva i jerarquitzada de diferents grups cada cop més amplis. Aquestos grups no s’organitzen de manera arbitrària ni aleatòria sinó que, una volta superats els més primaris (la família, les persones amb relacions més properes, etc.), responen a l’afinitat econòmica, és a dir, a la classe social. Finalment, tot aquest conjunt de cercles cada cop més amples es veu envoltat pel més gran de tots: l’ideologia de la classe social dominant promoguda des de l’estat.

Quin és el paper, doncs, de l’individu creador? És simplement una titella que, tirada pels fils dels diferents grups, es mou segons li toca? Crec que no. Crec que l’individu no és només el contingut de la seqüència de cercles, sinó que, podríem dir, ell mateix és l’únic membre del seu primer grup ideològic, el més bàsic de tots. No es tracta, doncs, de negar el paper de la resta de grups a l’hora de formar la ideologia d’una persona sinó que, junt a això, hi ha la pròpia persona també amb una participació activa en la formació del seu pensament.

No som, òbviament, cometes errants sense cap tipus de relació entre nosaltres. Però tampoc no som, és impossible, recipients buits esperant ser omplerts per altres recipients buits. Negar a l’individu la capacitat de crear ideologia suposa buscar el seu origen en algun ésser diví o creure que el pensament s’origina a sí mateix amb independència de les persones. És a dir, suposa caure en l’idealisme.

Com hem vist a les darreres entrades, la filosofia moral de Kant pretén demostrar l’existència d’una moral objectiva i absoluta que resideix en tots nosaltres com a conseqüència necessària d’estar dotats d’una raó autònoma regida per unes lleis diferents a les naturals, és a dir, per estar dotats de llibertat. Quines són les implicacions socials d’aquesta afirmació? Crec que en podem destacar dues, i crec que totes dues apunten cap al mateix lloc.

Primer de tot, Kant afirma que la llei moral està repartida equitativament entre tots els éssers racionals. És a dir, planteja una ètica que no reconeix més distinció que la existent entre els éssers racionals i els irracionals, trencant qualsevol tipus de superioritat moral d’uns humans sobre els altres. Ni l’ordre social ni el nivell cultural, la raça, el gènere, la religió o qualsevol altra diferència intrahumana atorguen, per se, més autoritat moral a una persona que a la resta. Només la síntesi de la dialèctica establerta entre la raó i la natura, entre el món intel•ligible i el món sensible, diferent a cada ésser racional, distingeix el valor moral dels individus. Però, en principi, tots tenen la possibilitat de ser membres legisladors del regne dels fins o, dit d’una altra manera, tots poden definir moralment el seu comportament sense cap imposició externa. Això dinamita les concepcions autoritàries de la moral i, dut fins les seues últimes conseqüències, la mateixa raó d’ésser de l’Estat.

Però també s’ha de destacar un altre punt: l’èmfasi que fa el filòsof en la llibertat com a requisit imprescindible per l’existència de la moral. A Kant, la llibertat no és un concepte eteri vagament definit, ni tampoc no és la capacitat dels humans a satisfer els seus desitjos i impulsos, sinó que és la possibilitat dels éssers dotats de raó de desobeir les lleis de la natura i obeir-ne les racionals. És a dir, lluny de ser quelcom perillós o susceptible de ser limitat perquè la convivència siga possible, la llibertat és justament la facultat humana que permet actuar conforme a les lleis morals. Aquest punt distancia Kant de la majoria de filòsofs i teòrics de l’origen de l’estat, que el presenten com una necessària limitació de la llibertat per mantenir un comportament ètic.

Cap a on apunten aquestes dues idees? Crec que ens encaminen, inevitablement, a la destrucció de l’estat contemporani a Kant. Això és, la destrucció de l’estat absolutista i autoritari. Per substituir-lo per què? Per un estat que no limite la llibertat de les persones, que autoritze a cadascú ser amo de sí mateix i relacionar-se amb la resta de persones guiat per la llibertat i no per imposicions estatals. Per un estat, en definitiva, liberal-burgès.

A aquesta entrada tractarem el tercer i últim capítol de la Fonamentació de la Metafísica dels Costums. Fins ara, el filòsof ha establert, mitjançant una seqüència lògica, com ha de ser la llei moral per existir. Ha creat, podríem dir, un sistema amb coherència interna que afirma que la llei moral ha d’adoptar la forma de l’imperatiu categòric i, de la seua pròpia definició, ha tret les formulacions que adquereix i els requisits que presenta, però encara no ha demostrat la seua existència. Aquest és el propòsit del tercer capítol: vincular aquest sistema moral amb la realitat.

Per això, Kant analitza el concepte de llibertat, imprescindible per la seua demostació. La llibertat és la propietat de la voluntat que li permet actuar sense sotmetre’s a lleis externes, lleis naturals, sinó a les pròpies, és a dir, a les lleis morals. Però aquí correm el risc de caure a un cercle: la llibertat permet una voluntat autònoma, que permet una voluntat sotmesa a les lleis morals, que permet l’existència de la llibertat. Com eixir d’aquesta espiral?

El filòsof n’eix utilitzant el concepte de raó. L’ésser humà, a banda de sensibilitat i enteniment, que li permeten conèixer el món sensible -el món dels fenòmens– sotmès a lleis naturals, esta dotat de raó, que li permet accedir a un altre món, el món intel·ligible, on les lleis no són empíriques, sinó que estan fonamentades en la raó. Per tant, a causa de la seua duplicitat, la humanitat pot actuar moguda per les lleis naturals, satisfent els seus desitjos i apetits, o per la llei racional, que no és altra que la llei moral. És esta doble causalitat la que fa possible l’existència de la llibertat i de l’imperatiu categòric.

És a dir, si una part de nosaltres, que no forma part del món dels fenòmens, escapa a les lleis naturals, existeix la llibertat. Si existeix la llibertat, la voluntat dels éssers humans és autònoma, i pot triar sotmetre’s a la llei moral que, per tant, ha d’existir.

Amb el canvi de capítol, obri un petit parèntesi per difondre certa informació sobre Cuba. No té relació amb el tema del bloc, però em veig incapaç de desaprofitar qualsevol mitjà de difusió, per limitat que siga, quan els atacs a la veritat esdevenen cada cop més hegemònics. Seria, crec, una irresponsabilitat no escriure esta entrada. Em pareix que, tot i que no ve a compte del bloc, ve a compte del món;  i encara no he arribat fins el punt de considerar el bloc més important que el món.

Bé, sense més, ací teniu uns vídeos sobre la repressió a la dictadura cubana (comparada amb la repressió que patim a la democràcia espanyola):

http://www.cubainformacion.tv/index.php?option=com_content&view=article&id=14182%3Alecciones-de-derechos-humanos-para-cuba-1-una-policia-democratica&catid=39&Itemid=86

http://www.cubainformacion.tv/index.php?option=com_content&view=article&id=14183%3Alecciones-de-derechos-humanos-para-cuba-1-una-policia-democratica&catid=39&Itemid=86  (el moment “vamos a ver… apaga eso un momento…”  és impagable).

http://www.cubainformacion.tv/index.php?option=com_content&view=article&id=14468%3Acomo-convertir-unos-empujones-a-las-damas-de-blanco-en-la-qmayor-represion-habida-en-cubaq&catid=39&Itemid=86

Salut.

A la darrera entrada vam desenvolupar el concepte de l’home com a membre legisladors del regne dels fins i vam avançarja el tema d’esta entrada, última dedicada al segon capítol del llibre: l’autonomia de la voluntat.

Arribem a aquest concepte de la següent manera: Si la moralitat s’expressa mitjançant un imperatiu categòric no pot, com ja hem vist, depenre de cap element extrany a sí mateixa. Aleshores, la voluntat, facultat de la raó per actuar d’acord amb la llei moral, ha de contenir eixa mateixa llei. La voluntat, doncs, ha de ser autònoma, independent de condicionats externs.

Si la voluntat és, en canvi, heterònoma; és a dir, si la voluntat depèn de factors externs, el concepte de moralitat, segons Kant, queda destruït. Així, analitza les explicacions de la moralitat que tant des de la perspectiva empirista com des de la racionalista s’han aventurat i afirma que totes fan que la llei moral estiga relacionada amb altres factors, ja siguen la felicitat o satisfacció que proporciona actuar de manera conforme a la moral, ja siguen la voluntat d’una figura divina perfecta que ens domina. Però, aleshores, la moral no és el motiu pel que s’actua de manera conforme a ella, sinó que el motiu és la recerca de la felicitat, de la satisfacció o de l’acceptació de la divinitat. En qualsevol cas, no trobem actituds morals, sinó interessades. És per això que Kant diu que només podem trobar comportaments morals amb una voluntat autònoma i no amb una voluntat heterònoma.

Recapitulant el contingut del segon capítol, Kant ha demostrat que l’existència de la moral com a element diferent de l’interés necessita ser independent de qualsevol altre factor i, per tant, ser universal. És imprescindible, en conseqüència, que s’expresse mitjançant un imperatiu categòric i, perquè l’imperatiu categòric puga donar-se, cal que la voluntat siga autònoma i que actue com a legisladora de sí mateixa. Tenim, per tant, les condicions necessàries per l’existència de la moral. No tenim, però, cap prova de que aquestes condicions s’hi donen i de que la moral existisca.

A esta demostració dedica Kant el tercer i últim capítol de la Fonamentació de la Metafísica dels Costums.

Salut.

A l’anterior entrada vam concloure que els éssers racionals eren fins en sí mateixos. Aquest principi és objectiu, universal, i ha de limitar tots els fins subjectius que un ésser racional qualsevol tinga. Per tant, com hem vist abans, tenim ja dos principis pel fonament de la legislació moral: El primer, referent a la regla d’aquesta legislació, ens diu que ha de ser universal i objectiva. El segon, referent al fi d’aquesta legislació, ens diu que el subjecte de tots els fins és l’ésser racional com a fi en sí mateix. D’aquestos principis, Kant n’extrau el tercer: si els éssers racionals són un fi en sí mateixos i la legislació moral és universal, la voluntat de tot ésser racional és una voluntat universalment legisladora.

La voluntat, per tant, no està sotmesa a la llei universal, sinó que és l’autora autònoma d’eixa llei; és a dir, es legisla a sí mateixa i, al mateix cop, legisla per tots els éssers racionals. És aquest un requisit imprescindible per l’existència de l’imperatiu categòric, ja que si la llei no sorgeix de la pròpia voluntat de l’ésser racional, sinó que es tracta d’una llei que s’imposa des de fora, és necessari algun tipus d’interès, recompensa o coacció. I això fa impossible trobar el fonament del deure, perquè no hi trobem deure, sinó simplement interès. I, sense deure, només que poden existir imperatius condicionats, mai categòrics.

A continuació, Kant parla del concepte més fosc que m’he trobat fins ara: el regne dels fins. Un regne és una unió entre diferents éssers racionals mitjançant lleis comunes. Però com que les lleis estan determinades pels fins, si prescindim dels fins privats dels éssers racionals, pot pensar-se un tot que continga tots els fins enllaçats sistemàticament per l’imperatiu categòric, és a dir, la llei moral que els fa tractar-se com a fi i mai com a mitjà. Eixe conjunt de fins enllaçats per una llei objectiva i comuna és el regne dels fins. A aquest regne, cadascú dels éssers racionals hi participa com a legislador de la llei universal que sotmet a tots els seus membres per igual.

Els éssers racionals poden ser membres legisladors del regne dels fins en tant són fins en sí mateixos, i ho són en tant estiguen dotats de moralitat. Eixa moralitat i la humanitat que la conté són l’única cosa amb dignitat, front a les altres coses, que tenen valor i, per tant, poden ser intercanviades. Dit d’un altra manera: la capacitat de l’ésser humà de ser membre legislador del regne dels fins, és a dir, de produir les seues pròpies lleis i per tant de tindre una moralitat autònoma, és el fonament de la seua dignitat.

Per terminar aquesta entrada, enunciaré la tercera formulació de l’imperatiu categòric: Obra com si mitjançant les teues màximes, fores sempre un membre legislador en un regne universal dels fins.

Salut.