El primer capítol de “La Fonamentació de la Metafísica dels Costums”

Bé, ja he llegit el primer capítol de la Fonamentació de la Metafísica dels Costums i, tot i que encara no he acabat el llibre, crec que és més còmode fer un post per capítol, que no ressumir tota l’obra al mateix post.

L’objectiu del llibre és estudiar la moral, però no en la seua aplicació pràctica ni en les lleis morals de les societats, sinó com a realitat objectiva i universital amb existència pròpia al marge de la realitat empírica. És a dir, tracta d’estudiar el conjunt de lleis morals que tots els éssers racionals compartim i tenim al nostre interior.

El raonament que fa, molt ressumidament, és el següent: La natura ens ha dotat de capacitats amb un objectiu clar, al qual s’adapten de forma perfecta. Quin és l’objectiu de la raó? No és la felicitat, objectiu dels instints, ja que de vegades la raó ens pot dur a la infelicitat. L’objectiu de la raó es informar-nos de les lleis morals universals i fer-nos actuar de manera conforme a aquestes. Quins són els actes que s’adeqüen a les lleis morals? Són els actes que es fan amb bona voluntat, fidelment al sentit de deure que ens proporciona la raó, amb independència del seu resultat. Així, el que defineix un acte com a moral és el principi que el regeix, no el tipus d’acte en sí. Hi pot haver un acte conforme al deure que no haja sigut fet per fidelitat al deure. Per exemple, si una persona diu la veritat per evitar perdre la confiança d’una altra, dir la veritat no és un acte moral. Si, en canvi, diu la veritat per fidelitat al seu deure, sí que ho és. En definitiva, els actes són morals quan són un objectiu en sí mateixos.

A continuació, Kant opina que, per que els actes siguen morals, cal que la voluntat de l’ésser racional, regida pel deure de ser fidel a la llei moral, s’impose a la inclinació, regida per la recerca de la felicitat i bassada en l’efecte de l’acte i no en el seu principi. Als humans s’estableix, per tant, una dialèctica natural entre les inclinacions per la felicitat i la raó, que els imposa el deure.

Però, com defineix la llei moral? Per la seua universalitat. Una màxima es considerarà llei moral només si pot aplicar-se a tots els éssers racionals i tenir un resultat dessitjable. Una cosa pareguda a no faces allò que no vulgues que et facen.

Així és com arribem al final del primer capítol i a definir, segons Kant, el principi del coneixement moral de la raó comuna, és a dir, la manera en que l’home comú jutja la moralitat dels actes, tot i que siga de forma inconscient.

Què opineu, hipotètics -fins i tot potser utòpics- lectors, de tot això?

Salut.