Volia que la segona entrada del blog fora un resum del segon capítol de la Fonamentació de la Metafísica dels Costums, però és tal la densitat i complexitat d’aquest que m’he vist incapaç de fer-ho. Així, he considerat més productiu fer una entrada diferent per cada concepte tractat al capítol. El primer serà l’imperatiu categòric, de gran importància a la filosofia moral de Kant.
Primer de tot m’he de referir a la causa d’aquesta denominació. Per què imperatiu? Kant defineix aquest concepte com la fórmula d’un mandat. És a dir, un imperatiu és una proposició que designa una acció com a necessària. A una voluntat absolutament bona o, en paraules del filòsof, santa, no li cal cap imperatiu per actuar de manera conforme amb la raó. Però la voluntat d’alguns éssers racionals, como ara els humans, està sotmesa no només a la raó sinó també a condicions subjectives; és a dir, no és una voluntat plenament bona. És en aquest cas quan la raó actua sobre la voluntat mitjançant l’imperatiu. És per això que Kant també defineix imperatiu com a la fórmula per expressar la relació entre les lleis objectives del voler en general i la imperfecció subjectiva de la voluntat de tal o qual ésser racional.
I per què categòric? Kant reconeix l’existència de diferents tipus d’imperatiu. Si un imperatiu expressa una acció com a necessària per algun propòsit concret, siga aquest real o només possible, es tracta d’un imperatiu hipotètic. Aquest tipus d’imperatiu només manifesta una necessitat per aquells que vulguen aconseguir eixe propòsit. Per exemple, un imperatiu hipotètic sera: Per sobreviure, has de menjar. Expressa la necessitat de menjar només per aquells que vulguen sobreviure. I si ens trobem davant d’un imperatiu que designa una necessitat independentment de cap condició o circumstància? Per exemple: no has de matar. En aquest cas, es tracta d’un imperatiu categòric. Els imperatius categòrics no es refereixen a la matèria de l’acció, ni al seu resultat, sinó només a la forma de la acció i el principi que la governa. Són, per tant, universals. És aquest tipus d’imperatiu, el categòric, el que Kant atribueix a la moral i, per tant, designa com a imperatiu de la moralitat.
Però, com és possible la existència de l’imperatiu categòric? La necessitat d’un imperatiu hipotètic es pot demostrar mitjançant la seua condició prèvia. És a dir, qui vol sobreviure, vol també menjar. Però l’imperatiu de la moralitat, independent de qualsevol factor extern, com pot demostrar-se? Kant formula aquesta pregunta, però no la resol fins l’últim capítol del llibre.
Tot i així, sí que dedueix la primera formulació de l’imperatiu moral: Obra només segons aquella màxima que pugas voler convertida, al mateix temps, en llei universal. Com arriba a aquesta formulació? Per la pròpia definició de l’imperatiu categòric, la única condició del qual és la seua absència de condicions i, per tant, la seua universalitat.
L’imperatiu moral adquireix també altres formulacions, però cal analitzar altres conceptes abans d’explicar-los, per la qual cosa concluisc aquí el post.
Salut.