A aquesta entrada tractarem el tercer i últim capítol de la Fonamentació de la Metafísica dels Costums. Fins ara, el filòsof ha establert, mitjançant una seqüència lògica, com ha de ser la llei moral per existir. Ha creat, podríem dir, un sistema amb coherència interna que afirma que la llei moral ha d’adoptar la forma de l’imperatiu categòric i, de la seua pròpia definició, ha tret les formulacions que adquereix i els requisits que presenta, però encara no ha demostrat la seua existència. Aquest és el propòsit del tercer capítol: vincular aquest sistema moral amb la realitat.
Per això, Kant analitza el concepte de llibertat, imprescindible per la seua demostació. La llibertat és la propietat de la voluntat que li permet actuar sense sotmetre’s a lleis externes, lleis naturals, sinó a les pròpies, és a dir, a les lleis morals. Però aquí correm el risc de caure a un cercle: la llibertat permet una voluntat autònoma, que permet una voluntat sotmesa a les lleis morals, que permet l’existència de la llibertat. Com eixir d’aquesta espiral?
El filòsof n’eix utilitzant el concepte de raó. L’ésser humà, a banda de sensibilitat i enteniment, que li permeten conèixer el món sensible -el món dels fenòmens– sotmès a lleis naturals, esta dotat de raó, que li permet accedir a un altre món, el món intel·ligible, on les lleis no són empíriques, sinó que estan fonamentades en la raó. Per tant, a causa de la seua duplicitat, la humanitat pot actuar moguda per les lleis naturals, satisfent els seus desitjos i apetits, o per la llei racional, que no és altra que la llei moral. És esta doble causalitat la que fa possible l’existència de la llibertat i de l’imperatiu categòric.
És a dir, si una part de nosaltres, que no forma part del món dels fenòmens, escapa a les lleis naturals, existeix la llibertat. Si existeix la llibertat, la voluntat dels éssers humans és autònoma, i pot triar sotmetre’s a la llei moral que, per tant, ha d’existir.