En aquesta entrada tractaré com arriba Kant a la segona formulació mitjançant el concepte de fi.
Primer de tot, Kant defineix la voluntat com a la facultat d’obligar-se a un mateix a obrar d’acord a unes lleis. Aquesta facultat només existeix als éssers racionals. El fonament de la voluntat, allò que la impulsa, rep el nom de fi. Els fins poden ser objectius o subjectius. Els fins objectius són els que no depenen de la realitat material, sinó que s’originen directament a la raó i són, per tant, extensibles a tots els éssers racionals. Aquest tipus de fins és el que impulsa els imperatius categòrics. Els fins subjectius, en canvi, s’origina a la realitat material i només pot generar imperatius hipotètics.
Kant distingeix, a continuació, entre els fins i els mitjans. Aquestos són simplement el fonament de la possibilitat de l’acció l’efecte de la qual és el fi. És a dir, i com ja tots intuïm, un mitjà és allò que fa possible l’acció que permet la consecució del fi. Per exemple, si el fi es tenir un cotxe, l’acció que ho permet es la compra del cotxe i el fonament de la possibilitat d’aquesta acció són els diners. Els diners serien, doncs, un mitjà per tenir un cotxe. Pot parèixer ridícul haver d’explicar així una cosa que tots ja sabem, però no sóc jo qui ha descrit d’una manera tan recargolada els conceptes…
Si són els fins objectius els que generen imperatius categòrics, cal l’existència de, com a mínim, un fi objectiu perquè la filosofia moral de Kant tinga sentit. D’on ho trau? El filòsof afirma que són els propis éssers dotats de raó qui són un fi en sí mateix, és a dir, objectiu. No justifica aquesta afirmació, com a mínim de moment, de cap de les maneres; però li serveix per arribar a la segona formulació de l’imperatiu categòric: Obra de manera que utilitzes la humanitat, tant en la teua persona com en la persona de qualsevol altre, sempre com a fi en sí mateix i mai com a mitjà.
Així, hem arribat ja a tenir dos principis que regeixen la moral racional. El primer és que ha de ser universal, i dona com a resultat la primera formulació. El segon és que necessita d’un fi objectiu i que eixe fi són els mateixos éssers racionals.
A la propera entrada desenvoluparem, amb Kant, el tercer principi de la moral.
Salut.
2 replies on “Els fins i la segona formulació de l’imperatiu categòric”
Podries posar exemples de fins objectius i subjectius? Perque em costa d’imaginar una ètica que no es lligui amb la realitat material.
Clar que què diu Kant que és la moral? Potser ja ho has explicat però ara no ho trobo…
Això de l’ésser dotat de raó com a fi en si mateix ja sí que no ho entenc… Exemples?
Un fi objectiu és un fi originat per la raó. Actuar de manera conforme a la moral, sempre segons Kant, és un fi objectiu que guiaria l’acte d’actuar de manera conforme a la moral (perquè amés de ser un fi objectiu, és un fi en sí mateix).
La moral és allò que Kant analitza al llibre que estic comentant, així que és tot el que estic dient: es una llei objectiva que resideix a l’interior de tots els éssers dotats de raó i que dirigeix els seus actes.
Un exemple d’ésser donat de raó com a fi en sí mateix: si tu mates una persona per aconseguir diners, matar a eixa persona està sent el mitjà per un fi subjectiu, que és aconseguir diners. Si tu cures algú perquè et faça companyia, també. Però si tu cures algú pel propi valor de la seua vida, curar algú es el teu mitjà però és al mateix cop el teu fi. És a dir, és un fi en sí mateix.