Kant

En aquesta entrada tractaré com arriba Kant a la segona formulació mitjançant el concepte de fi.

Primer de tot, Kant defineix la voluntat com a la facultat d’obligar-se a un mateix a obrar d’acord a unes lleis. Aquesta facultat només existeix als éssers racionals. El fonament de la voluntat, allò que la impulsa, rep el nom de fi. Els fins poden ser objectius o subjectius. Els fins objectius són els que no depenen de la realitat material, sinó que s’originen directament a la raó i són, per tant, extensibles a tots els éssers racionals. Aquest tipus de fins és el que impulsa els imperatius categòrics. Els fins subjectius, en canvi, s’origina a la realitat material i només pot generar imperatius hipotètics.

Kant distingeix, a continuació, entre els fins i els mitjans. Aquestos són simplement el fonament de la possibilitat de l’acció l’efecte de la qual és el fi. És a dir, i com ja tots intuïm, un mitjà és allò que fa possible l’acció que permet la consecució del fi. Per exemple, si el fi es tenir un cotxe, l’acció que ho permet es la compra del cotxe i el fonament de la possibilitat d’aquesta acció són els diners. Els diners serien, doncs, un mitjà per tenir un cotxe. Pot parèixer ridícul haver d’explicar així una cosa que tots ja sabem, però no sóc jo qui ha descrit d’una manera tan recargolada els conceptes…

Si són els fins objectius els que generen imperatius categòrics, cal l’existència de, com a mínim, un fi objectiu perquè la filosofia moral de Kant tinga sentit. D’on ho trau? El filòsof afirma que són els propis éssers dotats de raó qui són un fi en sí mateix, és a dir, objectiu. No justifica aquesta afirmació, com a mínim de moment, de cap de les maneres; però li serveix per arribar a la segona formulació de l’imperatiu categòric: Obra de manera que utilitzes la humanitat, tant en la teua persona com en la persona de qualsevol altre, sempre com a fi en sí mateix i mai com a mitjà.

Així, hem arribat ja a tenir dos principis que regeixen la moral racional. El primer és que ha de ser universal, i dona com a resultat la primera formulació. El segon és que necessita d’un fi objectiu i que eixe fi són els mateixos éssers racionals.

A la propera entrada desenvoluparem, amb Kant, el tercer principi de la moral.

Salut.

Volia que la segona entrada del blog fora un resum del segon capítol de la Fonamentació de la Metafísica dels Costums, però és tal la densitat i complexitat d’aquest que m’he vist incapaç de fer-ho. Així, he considerat més productiu fer una entrada diferent per cada concepte tractat al capítol.  El primer serà l’imperatiu categòric, de gran importància a la filosofia moral de Kant.

Primer de tot m’he de referir a la causa d’aquesta denominació. Per què imperatiu? Kant defineix aquest concepte com la fórmula d’un mandat. És a dir, un imperatiu és una proposició que designa una acció com a necessària. A una voluntat absolutament bona o, en paraules del filòsof, santa, no li cal cap imperatiu per actuar de manera conforme amb la raó. Però la voluntat d’alguns éssers racionals, como ara els humans, està sotmesa no només a la raó sinó també a condicions subjectives; és a dir, no és una voluntat plenament bona. És en aquest cas quan la raó actua sobre la voluntat mitjançant l’imperatiu. És per això que Kant també defineix imperatiu com a la fórmula per expressar la relació entre les lleis objectives del voler en general i la imperfecció subjectiva de la voluntat de tal o qual ésser racional.

I per què categòric? Kant reconeix l’existència de diferents tipus d’imperatiu. Si un imperatiu expressa una acció com a necessària per algun propòsit concret, siga aquest real o només possible, es tracta d’un imperatiu hipotètic. Aquest tipus d’imperatiu només manifesta una necessitat per aquells que vulguen aconseguir eixe propòsit. Per exemple, un imperatiu hipotètic sera: Per sobreviure, has de menjar. Expressa la necessitat de menjar només per aquells que vulguen sobreviure. I si ens trobem davant d’un imperatiu que designa una necessitat independentment de cap condició o circumstància? Per exemple: no has de matar. En aquest cas, es tracta d’un imperatiu categòric. Els imperatius categòrics no es refereixen a la matèria de l’acció, ni al seu resultat, sinó només a la forma de la acció i el principi que la governa. Són, per tant, universals. És aquest tipus d’imperatiu, el categòric, el que Kant atribueix a la moral i, per tant, designa com a imperatiu de la moralitat.

Però, com és possible la existència de l’imperatiu categòric? La necessitat d’un imperatiu hipotètic es pot demostrar mitjançant la seua condició prèvia. És a dir, qui vol sobreviure, vol també menjar. Però l’imperatiu de la moralitat, independent de qualsevol factor extern, com pot demostrar-se? Kant formula aquesta pregunta, però no la resol fins l’últim capítol del llibre.

Tot i així, sí que dedueix la primera formulació de l’imperatiu moral: Obra només segons aquella màxima que pugas voler convertida, al mateix temps, en llei universal. Com arriba a aquesta formulació? Per la pròpia definició de l’imperatiu categòric, la única condició del qual és la seua absència de condicions i, per tant, la seua universalitat.

L’imperatiu moral adquireix també altres formulacions, però cal analitzar altres conceptes abans d’explicar-los, per la qual cosa concluisc aquí el post.

Salut.

Bé, ja he llegit el primer capítol de la Fonamentació de la Metafísica dels Costums i, tot i que encara no he acabat el llibre, crec que és més còmode fer un post per capítol, que no ressumir tota l’obra al mateix post.

L’objectiu del llibre és estudiar la moral, però no en la seua aplicació pràctica ni en les lleis morals de les societats, sinó com a realitat objectiva i universital amb existència pròpia al marge de la realitat empírica. És a dir, tracta d’estudiar el conjunt de lleis morals que tots els éssers racionals compartim i tenim al nostre interior.

El raonament que fa, molt ressumidament, és el següent: La natura ens ha dotat de capacitats amb un objectiu clar, al qual s’adapten de forma perfecta. Quin és l’objectiu de la raó? No és la felicitat, objectiu dels instints, ja que de vegades la raó ens pot dur a la infelicitat. L’objectiu de la raó es informar-nos de les lleis morals universals i fer-nos actuar de manera conforme a aquestes. Quins són els actes que s’adeqüen a les lleis morals? Són els actes que es fan amb bona voluntat, fidelment al sentit de deure que ens proporciona la raó, amb independència del seu resultat. Així, el que defineix un acte com a moral és el principi que el regeix, no el tipus d’acte en sí. Hi pot haver un acte conforme al deure que no haja sigut fet per fidelitat al deure. Per exemple, si una persona diu la veritat per evitar perdre la confiança d’una altra, dir la veritat no és un acte moral. Si, en canvi, diu la veritat per fidelitat al seu deure, sí que ho és. En definitiva, els actes són morals quan són un objectiu en sí mateixos.

A continuació, Kant opina que, per que els actes siguen morals, cal que la voluntat de l’ésser racional, regida pel deure de ser fidel a la llei moral, s’impose a la inclinació, regida per la recerca de la felicitat i bassada en l’efecte de l’acte i no en el seu principi. Als humans s’estableix, per tant, una dialèctica natural entre les inclinacions per la felicitat i la raó, que els imposa el deure.

Però, com defineix la llei moral? Per la seua universalitat. Una màxima es considerarà llei moral només si pot aplicar-se a tots els éssers racionals i tenir un resultat dessitjable. Una cosa pareguda a no faces allò que no vulgues que et facen.

Així és com arribem al final del primer capítol i a definir, segons Kant, el principi del coneixement moral de la raó comuna, és a dir, la manera en que l’home comú jutja la moralitat dels actes, tot i que siga de forma inconscient.

Què opineu, hipotètics -fins i tot potser utòpics- lectors, de tot això?

Salut.