Galileu Galilei va nàixer a Pisa el 15 de febrer de 1564 .Va ser un astrònom, filòsof, matemàtic i físic que va estar relacionat estretament amb la revolució científica. Eminent Home del Renaixement, va mostrar interès per gairebé totes les ciències i arts (música, literatura, pintura). Els seus assoliments inclouen la millora del telescopi, gran varietat d’observacions astronòmiques, la primera llei del moviment i un suport determinant pel copernicanisme. Ha estat considerat com el «pare de l’astronomia moderna», el «pare de la física moderna» i el «pare de la ciència».
El seu treball experimental és considerat complementari als escrits de Francis Bacon en l’establiment del modern mètode científic i la seva carrera científica és complementària a la de Johannes Kepler. El seu treball es considera una ruptura de les assentades idees aristotèliques i el seu enfrontament amb l’Església Catòlica Romana sol prendre’s com el millor exemple de conflicte entre l’autoritat i la llibertat de pensament en la societat occidental.
Família
El poc que, a través d’algunes cartes, es coneix de la seva mare, Giulia Ammannati, no compon d’ella una figura massa agadable. El seu pare, Vincenzo Galilei, era florentí i procedia d’una família que temps enrere havia estat il·lustre; músic de vocació, les dificultats econòmiques ho l’havien obligat a dedicar-se al comerç, professió que va portar a instal·lar-se a Pisa. Home d’àmplia cultura humanista, va ser un intèrpret consumat i un compositor i teòric de la música, les obres de la qual sobre el tema van gaudir d’una certa fama en l’època. D’ell va haver d’heretar Galileu no només el gust per la música (tocava el llaüt), sinó també el caràcter independent i l’esperit combatiu, i pot ser que el menyspreu per la confiança cega en l’autoritat i el gust per combinar la teoria amb la pràctica. Galileu va ser el primogènit de set germans dels quals tres (Virgínia, Michelangelo i Livia) van haver de contribuir, amb el temps, a incrementar els seus problemes econòmics. En 1574 la família es va traslladar a Florència i Galileu va ser enviat un temps al monestir de Santa Maria vaig donar Vallombrosa, com a alumne o potser com novici.
Joventut acadèmica
En 1581 Galileu va ingressar a la Universitat de Pisa, on es va matricular com a estudiant de medicina per voluntat del seu pare. Quatre anys més tard, no obstant això, va abandonar la universitat sense haver obtingut cap títol, encara que amb un bon coneixement aristòtil. Entretant, s’havia produït un fet determinant en la seva vida: la seva iniciació en les matemàtiques, al marge dels seus estudis universitaris, i la consegüent pèrdua d’interès per la seva carrera com a metge. De tornada a Florència en 1585, Galileu va passar uns anys dedicat a l’estudi de les matemàtiques, encara que interessat també per la filosofia i la literatura (en la qual mostrava les seves preferències per Ariosto enfront de Tasso); d’aquesta època data el seu primer treball sobre el baricentre dels cossos -que després recuperaria, en 1638, com a apèndix de la qual hauria de ser la seva obra científica principal- i la invenció d’una balança hidrostàtica per a la determinació de pesos específics, dues contribucions situades en la línia d’Arquímedes, a qui Galileu no dubtaria a qualificar de «sobrehumà».
Després de donar algunes classes particulars de matemàtiques a Florència i en Siena, va tractar d’obtenir una ocupació regular a les universitats de Bolonya, Pàdua i en la pròpia Florència. En 1589 va aconseguir per fi una plaça en l’Estudi de Pisa, on el seu descontentament pel paupèrrim sou percebut no va poder menys que posar-se de manifest en un poema satíric contra la vestimenta acadèmica. A Pisa va compondre Galileu un text sobre el moviment, que va mantenir inèdit, en el qual, dins encara del marc de la mecànica medieval, va criticar les explicacions aristotèliques de la caiguda dels cossos i del moviment dels projectils; en continuïtat amb aquesta crítica, una certa tradició historiogràfica ha forjat l’anècdota (avui generalment considerada com a inversemblant) de Galileu refutant-lo materialment a Aristòtil mitjançant el procediment de llançar diferents pesos des de l’alt del Campanile, davant les mirades contrariades dels peripatètics…
En 1591 la mort del seu pare va significar per a Galileu l’obligació de responsabilitzar-se de la seva família i atendre al dot de la seva germana Virginia. Van començar així una sèrie de dificultats econòmiques que no farien més que agreujar-se en els anys següents; en 1601 va haver de proveir al dot de la seva germana Livia sense la col·laboració del seu germà Michelangelo, qui havia marxat a Polònia amb diners que Galileu li havia prestat i que mai li va retornar (per contra, es va establir més tard a Alemanya, gràcies de nou a l’ajuda del seu germà, i va enviar després a viure amb ell a tota la seva família).
La necessitat de diners en aquesta època es va veure augmentada pel naixement dels tres fills del propi Galileu: Virginia (1600), Livia (1601) i Vincenzo (1606); de la seva unió amb Marina Gamba, que va durar de 1599 a 1610 i amb qui no va arribar a casar-se. Tot això va fer insuficient la petita millora aconseguida per Galileu en la seva remuneració en ser triat, en 1592, per a la càtedra de matemàtiques de la Universitat de Pàdua per les autoritats venecianes que la regentaven. Va haver de recòrrer a les classes particulars, a les bestretes i, fins i tot, als préstecs. Malgrat tot, l’estada de Galileu a Pàdua, que es va perllongar fins a 1610, va constituir el període més creatiu, intens i fins a feliç de la seva vida.
A Pàdua va tenir ocasió Galileu d’ocupar-se de qüestions tècniques com l’arquitectura militar, castrametacions, la topografia i altres temes afins dels quals va tractar en les seves classes particulars. De llavors daten també diverses invencions, com la d’una màquina per elevar aigua, un termoscopi i un procediment mecànic de càlcul que va exposar en la seva primera obra impresa: Li operazioni del compasso geometrico i milités, 1606. Dissenyat al principi per resoldre un problema pràctic d’artilleria, el instrument no va trigar a ser perfeccionat per Galileu, que va ampliar el seu ús en la solució de molts altres problemes. La utilitat del dispositiu, en un moment en què no s’havien introduït encara els logaritmes, li va permetre obtenir alguns ingressos mitjançant la seva fabricació i comercialització.
En 1602 Galileu va reprendre els seus estudis sobre el moviment, ocupant-se del isocronisme del pèndol i del desplaçament al llarg d’un plànol inclinat, amb l’objecte d’establir quin era la llei de caiguda dels greus. Va ser llavors, i fins a 1609, quan va desenvolupar les idees que trenta anys més tard, constituirien el nucli dels seus Discursos.