POSICIÓ DE L’ESGLÉSIA ALS SEGLES XVII , XVIII , XX , XXI:

Galileu, especialment per la seva obra Diàleg sobre els principals sistemes del món (1633), va qüestionar i va esquerdar els principis sobre els quals fins a aquest moment havien sustentat el coneixement i va introduir les bases del mètode científic que a partir de llavors es va ser consolidant. En filosofia aparegueren corrents de pensament racionalista (Descartis) i empíriques (veure Francis Bacon i Robert Boyle). -Tomba de Galileu en Santa Croce , Florència-
Segle XVII – La resistència a la separació entre ciència i teologia
La teoria de l’heliocentrisme, suposava qüestionar que els textos bíblics (com per exemple que la Terra fos el centre de l’Univers -geocentrisme-) fossin vàlids per a una veritable ciència. Les conseqüències no solament van ser per a la teologia i la ciència incipient, també es van produir conseqüències metafísiques i ontològiques, que produiran reaccions dels científics
Segle XVIII – Benedictí XIV autoritza les obres sobre l’heliocentrisme
El papa Benedictí XIV autoritza les obres sobre l’heliocentrisme en la primera meitat del segle XVIII, i això en dos temps:
En 1741, davant la prova òptica de l’òrbita de la Terra, va fer que el Sant Ofici donés a l’impressor la primera edició de les obres completes de Galileu.
En 1757, les obres favorables a l’heliocentrisme van ser autoritzades de nou, per un decret de la Congregació del *Índex, que retira aquestes obres del Index Librorum Prohibitorum.
Segle XX – Homenatge sense rehabilitació
A partir de Pío XII es comença a retre homenatge al gran savi que era Galileu. En 1939 aquest Papa, en el seu primer discurs a l’Acadèmia Pontifícia de les Ciències, a pocs mesos de la seva elecció al papat, descriu a Galileu «el més audaç heroi de la investigació … sense pors al preestablert i els riscos al seu camí, ni temor a trencar els monuments» El seu biògraf de 40 anys, el professor Robert Leiber va escriure: “Pío XII va ser molt acurat en no tancar cap porta a la ciència prematurament. Va ser enèrgic en aquest punt i va sentir pena pel cas de Galileu.”
En 1979 i en 1981, el papa Juan Pablo II encarrega una comissió d’estudiar la controvèrsia de Ptolomeu-Copèrnic dels segles XVI-XVII. Juan Pablo II considera que no es tractava de rehabilitació.
El 31 d’octubre de 1992, Juan Pablo II rendeix una vegada més homenatge al savi durant el seu discurs als partícips en la sessió plenària de l’Acadèmia Pontifícia de les Ciències. En ell reconeix clarament els errors de certs teòlegs del Segle XVII en l’assumpte.
El papa Juan Pablo II va demanar perdó pels errors que haguessin comès els homes de l’Església al llarg de la història. En el cas Galileu va proposar una revisió honrada i sense prejudicis en 1979, però la comissió que va nomenar a aquest efecte en 1981 i que va donar per conclosos els seus treballs en 1992, va repetir una vegada més la tesi que Galileu mancava d’arguments científics per demostrar l’heliocentrisme i va sostenir la innocència de l’Església com a institució i l’obligació de Galileu de prestar-li obediència i reconèixer el seu magisteri, justificant la condemna i evitant una rehabilitació plena.
El propi cardenal Ratzinger, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, ho va expressar rotundament el 15 de febrer de 1990 a la Universitat romana de la Sapienza, quan en una conferència va fer seva l’afirmació del filòsof agnòstic i escèptic Paul Feyerabend: L’Església de l’època de Galileu s’atenia més estrictament a la raó que el propi Galileu, i prenia en consideració també les conseqüències ètiques i socials de la doctrina galileiana. La seva sentència contra Galileu va ser raonable i justa, i només per motius d’oportunisme polític es legitima la seva revisió -P. Feyerabend, Contra l’opressió del mètode, Frankfurt, 1976, 1983.
Aquestes declaracions seran objecte d’una forta polèmica quan l’any 2008 el ja papa Benedictí XVI hagi de renunciar a una visita a la Universitat de Roma «La Sapienza».

És habitual en Ratzinger la cita d’autors, a priori contraris a les postures de l’Església, per reforçar les seves tesis, de la mateixa forma que cita a Paul Feyerabend al que qualifica de filòsof agnòstic i escèptic, cita també al que qualifica de marxista romàntic Ernst Bloch per justificar científicament, acollint-se a la teoria de la relativitat, la correcció de la condemna a Galileu no solament contextualitzada en la seva època sinó des de la nostra: Segons Bloch, el sistema heliocèntric -igual que el geocèntric- es funda sobre pressupostos indemostrables. En aquesta qüestió exerceix un paper importantíssim l’afirmació de l’existència d’un espai absolut, qüestió que actualment la teoria de la relativitat ha desmentit. Aquest (Bloch) escriu textualment: ‘Des del moment en què, amb l’abolició del pressupost d’un espai buit i immòbil, no es produeix ja moviment algun en aquest, sinó simplement un moviment relatiu dels cossos entre si, i la seva determinació depèn de l’elecció del cos assumit com en repòs, també es podria, en el cas que la complexitat dels càlculs resultants no mostrés això com a improcedent, prendre, abans o després, la terra com a estàtica i el sol com a mòbil’ -I. Bloch, El principi de l’esperança, Frankfurt, 1959, p. 290-. L’avantatge del sistema heliocèntric pel que fa al geocèntric no consisteix llavors en una major correspondència amb la veritat objectiva, sinó simplement en una major facilitat de càlcul per a nosaltres.
Sens dubte resulta més escandalosa per als científics l’asseveració, que també fa seva en aquestes mateixes pàgines, de C. F. Von Wizsäcker: Des de les conseqüències concretes de l’obra galileiana, C.F. Von Weizsäcker, per exemple, fa un pas avanci quan veu un ‘camí directíssim’ que condueix des de Galileu a la bomba atòmica .
Si ben Ratzinger considera que Galileu va obrir la ‘caixa de Pandora’ no es pot oblidar que serà la Congregació per a la Doctrina de la Fe o Sant Ofici qui condemna a Galileu. Serà així mateix la Inquisició com a conjunt d’institucions dedicades a la supressió de la heretgia la que santificarà la coerció, la tortura, el càstig, el ajusticiament i l’assassinat com a modus operandi necessari per preservar la veritat i el poder de la jerarquia catòlica. En aquest sentit, indica Savater, hi ha els qui intenten culpar a la il·lustració, i per tant també a la ciència i als seus precursors -Galileu, Descartis…- de tots els mals dels últims segles però hi ha no cal oblidar que: la Inquisició va inaugurar uns procediments de bussejo en la intimitat de les ments i càstig dels dissidents que després van culminar en el Terror revolucionari, el Gulag i altres abusos totalitaris que recentment alguns hagiògrafs han carregat gens menys que a compte…de la Il·lustració!.

Galileu va ser obligat a pronunciar el següent:
“Jo, Galileu Galilei, fill del difunt Vicenzio Galilei de Florència de 70 anys d’edat, sent citat personalment a judici i agenollat davant vosaltres, els Eminents i Reverends Cardenals, Inquisidores Generals de la República Universal Cristiana, tenint davant la meva els Sagrats Evangelis, que toco amb les meves pròpies mans, juro que sempre he cregut i amb l’ajuda de Déu creuré en el futur, tots els articles que les Sagrades Escriptures sostenen, ensenyen i prediquen, i abandó per sempre l’opinió falsa que sosté que el sol és el centre del món i immòbil, i també a un llibre que he escrit i publicat i que tracta de la mateixa doctrina i desig apartar-me d’ells amb un cor sincer i fe veritable, jo abjuro, maleeixo i detesto els errors i heretgies esmentats, i en general tot el meu error contrari a la Sagrada Església; i juro que mai, que mai més en l’avenir diré o afirmaré gens, verbalment o per escrit, i si sabés d’algun heretge o sospitós de heretgia, ho denunciaré a aquest Sant Ofici. Juro i prometo que compliré i observaré fidelment totes les penitències que m’han estat imposades i em sotmeto a totes les penes i càstigs si violés aquests juraments, i en testimoniatge d’això, amb la meva pròpia mà i subscrit aquest present escrit de la meva abjuració, que he recitat paraula per paraula a Roma, en el convent de Minerva, el 22 de juny de 1633 “.

El document de la sentència a Galileu per la Inquisició diu:
“…. Tu, Galileu fill del difunt Vicenzio Galilei de Florència, de 70 anys d’edat, vas ser denunciat en 1615, a aquest Sant Ofici per sostenir com a veritable una falsa doctrina ensenyada per molts i que afirma que el sol està immòbil en el centre del món i que la terra es mou al voltant del sol i posseeix també un moviment diürn o de rotació; així com per tenir deixebles a els qui instrueixes en les mateixes idees, sí com per mantenir correspondència sobre el mateix tema amb alguns matemàtics alemanys; així com per publicar certes cartes sobre les taques del sol; així com per respondre a les objeccions que se susciten contínuament per les Sagrades Escriptures i sostenir diverses proposicions contràries al veritable sentit i autoritat de les Sagrades Escriptures. Per això, aquest Sagrat Tribunal desitjós de prevenir el desordre i el prejudici de la sagrada fe i atenent el desig de La seva Santedat i dels Eminentísimos Cardenals d’aquesta Suprema Universal Inquisició, qualifica la proposició de l’estabilitat del Sol i del moviment de la Terra segons els qualificadors teològics com segueix:
1.- La proposició de ser el sol el centre del món i immòbil en el seu lloc és absurda, filosòficament falsa i formalment herética, perquè és precisament contraria a les Sagrades Escriptures.
2.- La proposició de no ser la terra el centre del món, ni immòbil, sinó que es mou al voltant del Sol i també amb un moviment diürn, és també absurda, filosòficament falsa i teològicament errònia en la fe.

El 21 de febrer de 1632, Galileu, protegit pel papa Urbà VIII i el gran duc de Toscana Fernando II de Médicis, publica a Florència el seu diàleg sobre els principals sistemes del món, on es burla implícitament del geocentrisme de Ptolomeu. El Diàleg és alhora una revolució i un veritable escàndol. El llibre és en efecte obertament pro-copernicà, ridiculitzant audaçment la interdicció de 1616 (que no serà aixecada fins a 1812: a verificar).
El Diàleg es desenvolupa a Venècia durant quatre jornades entre tres interlocutors: Filip Salviati, un Florentino seguidor de Copèrnic, Giovan Francesco Sagredo, un venecià il•lustrat sense prendre partit, i Simplicio, un mediocre defensor de la física aristotèlica, un personatge que alguns volen veure inspirat en Urbà VIII. Però, mentre que se li retreu el caràcter ostensiblement pejoratiu del nom, Galileu respon que es tracta de Simplicio de Cilicia. Molts autors coincideixen que Galileu no esperava aquestes reaccions ni que el Papa reaccionés posicionant-se entre els seus enemics.
En aquests quatre dies de discussió, Galileu, encara que ho tenia prohibit pel decret de 1616, presenta dues noves proves de caràcter experimental i observacional a favor de la teoria copernicana. La basada en el moviment de les marees, errònia, i la basada en la rotació de les taques solars, encertada i que refutava tant la ptolemaica (ja descartada per les fases de Venus), com la de Tycho Brahe, en el defensa de la qual s’havien refugiat els jesuïtes del Col•legi Roma. Això va motivar la intervenció de la Inquisició, que només li permetia a Galileu el presentar la teoria com a mera hipòtesi, i no presentar proves al seu favor.
D’altra banda, Galileu té a Roma poderosos enemics, fonamentalment entre els jesuïtes del Col•legi Roma, especialment Christopher Steiner i Orazio Grascci, els qui es consideraven la branca intel•lectual de l’Església, i els qui van poder ser els qui van iniciar el rumor que el Papa Urbà era, en realitat, el simpàtic però poc brillant Simplicio. Això va ser molt perjudicial per a Galileu, doncs a Roma era molt coneguda l’enorme autoestima del Papa. D’altra banda, tampoc va ajudar a Galileu l’escriure la seva citada obra en llengua vulgar, en comptes de fer-ho en l’idioma culte utilitzat llavors entre els homes de ciència, el llatí, doncs a l’Església no li agradava que les obres arribessin directament a l’home del carrer.
El procés realitzat per la Inquisició va ser irregular, doncs a pesar que el llibre havia passat el filtre dels censors, se li acusava d’introduir doctrines herètiques. ja que això deixava en mal lloc a aquests censors, l’acusació oficial va ser de violar la prohibició de 1616. Galileu va ser requerit per presentar-se a Roma, no obstant això, estava summament malalt i esgotat, i ja explicava 68 anys, per la qual cosa es va demorar a acudir, a més de que en aquests moments existia una epidèmia de pesta a Itàlia. Encara que va presentar certificats mèdics al•legant aquestes circumstàncies, a la fi de desembre de 1632 va ser comminat a acudir immediatament de grau o per força. Que no era voluntat seva el retardar el viatge ho prova el que, a causa de la pesta, fora retingut per espai de 42 dies per abandonar la Toscana. D’altra banda, el tracte rebut durant el procés va ser correcte, allotjat a les habitacions del palau de la Inquisició, i rebent totes les atencions que necessitava, si ben no va ser cap tracte especial diferent a la resta d’altres personalitats importants i persones de la seva condició.
El procés va començar amb un interrogatori el 9 d’abril de 1633, on Galileu no reconeix haver rebut expressament cap ordre del cardenal Bellarmino. D’altra banda, aquesta ordre apareix en un acta que no estava signada ni pel cardenal ni pel propi Galileu. Amb proves frèvoles és difícil realitzar una condemna, per la qual cosa és comminat a confessar, amb amenaces de tortura si no ho fa i promeses d’un tracte benvolent en cas contrari. Galileu accepta confessar, la qual cosa duu a terme en una compareixença davant el tribunal el 30 d’abril. Una vegada obtinguda la confessió, es produeix la condemna el 21 de juny. L’endemà, en el convent romà de Santa Maria Sopra Minerva, li és llegida la sentència, on se li condemna a presó perpètua, i se li commina a abjurar de les seves idees, cosa que fa seguidament. Després de l’abjuració el Papa commuta la presó per arrest domiciliari per a tota la vida. Giuseppe Baretti va afirmar que després de l’abjuració Galileu va dir la famosa frase «Eppur si muove» (i no obstant això es mou) però segons Stillman Drake Galileu no va pronunciar la famosa frase en aquest moment ja que no es trobava en situació de llibertat i sens dubte era desafiadora fer-ho davant el tribunal de cardenals de la Inquisició. Per Stillman si aquesta frase va ser pronunciada ho va anar en un altre moment.
El text de la sentència va ser difós per onsevulla: a Roma el 2 de juliol i a Florència el 12 d’agost. La notícia arriba a Alemanya a la fi d’agost, a Bèlgica al setembre. Els decrets del Sant Ofici no es publicaran mai a França, però, prudentment, René Descartis renúncia a la publicació del seu Món.
Molts (entre ells Descartis), en l’època, van pensar que Galileu era la víctima d’una confabulació dels jesuïtes, que es venjaven així de l’afront sofert per Horazio Grassi en el Saggiatore.