Solament dos cossos del Sistema Solar, que se sàpiga, té activitat volcànica amb erupcions magmàtiques: un és la Terra, l’altre és io, una de les quatre llunes de Júpiter descobertes per Galileu Galilei. io, de grandària lleugerament superior a la nostra lluna, té uns 400 volcans actius i es produeix allí cada any cent vegades més magma que en tots els terrestres. Explicar el vulcanisme actiu d’aquest satèl·lit jupiterino ha estat un repte des que la nau espacial Voyager-1 ho va descobrir en 1979 i ara, gràcies a la revisió de les dades obtingudes per una altra missió de la NASA, la Galileu, uns científics afirmen tenir proves que corroboren la millor teoria: a l’interior de io, sota l’escorça freda, hi ha un oceà de magma fos, almenys en part.
L’estructura interna de la lluna jupiterina io, desvetllada per les alteracions generades en el camp magnètic de Júpiter i mesures per la nau espacial Galileu.- XIANZHE JIA (O.MICHIGAN) / KRISHAN K.KHURANA (UCLA).
“És emocionant comprendre finalment d’on surt el magma i tenir una explicació per a alguns dels misteriosos senyals que vèiem en alguns registres obtinguts per la Galileu”, afirma Krishan K.Khurana, científic de la Universitat de Califòrnia en els Àngels (UCLA) i antic expert de la missió Galileu.
Per descomptat, no és tasca senzilla determinar l’estructura interna d’un cos en òrbita del llunyà Júpiter (588 milions de quilòmetres de distància mínima de la Terra) i sense sismòmetres allí. Khurana i els seus col·legues expliquen l’últim nombre de la revista Science com ho han aconseguit analitzant de nou les dades preses pel magnetòmetre que portava a bord la Galileu en quatre sobrevuols de io, però sobretot en dues d’ells complerts a l’octubre de 1999 i al febrer de 2000. La nau de la NASA va ser llançada des de Florida en 1989, va arribar a Júpiter en 1995 i es va posar en òrbita; va estar prenent dades amb els seus diferents instruments fins que es va donar per finalitzada la missió, en 2003, i es van enviar ordres a l’artefacte per realitzar una maniobra d’autodestrucció capbussant-se en l’atmosfera jupiterina (evitant així que en el futur pogués precipitar-se en la superfície d’alguna de les llunes i contaminar-la).
“El magma calent de io és un conductor elèctric milions de vegades millor que les roques normals que es troben en la superfície terrestres”, explica Khurana en un comunicat de la UCLA. “Igual que les ones emeses pels detectors de metalls que s’utilitzen en els aeroports reboten contra les monedes que portes en la butxaca desvetllant la seva presència, el camp magnètic rotatori de Júpiter rebota constantment amb les roques foses de l’interior de io i el senyal del rebot pot ser detectada per un magnetòmetre instal·lat en una nau espacial allí”. Aquests senyals eren les que resultaven inexplicables fa una dècada i ara, en ser revisades, desvetllen la presència d’una capa de magma a l’interior d’aquesta lluna amb un espessor superior als 50 quilòmetres, i almenys el 20% ha d’estar fos.
A la Terra els volcans estan localitzats en zones concretes, com l’anomenat anell de foc que voreja el Pacífic. En io, el satèl·lit galinea més propera a Júpiter, hi ha volcans per tots els costats. La temperatura de la lava en la superfície indica que a l’interior han d’aconseguir-se entre 1.250 i 1.450 graus centígrads, assenyalen els científics en el seu article en Science.
El que va conduir a aquests investigadors a la revisió de les dades de la Galileu anys després de concloure la missió van ser les propietats d’unes roques anomenades ultramáfiques, capaces de transportar corrent elèctric quan estan foses. Són roques d’origen igni, és a dir, que es formen en refredar-se el magma, expliquen els experts de la UCLA. Khurana i els seus col·legues van tenir la idea de comprovar si els estranys registres del magnetòmetre de la Galileu respondrien al flux de corrent elèctric en una capa de roques d’aquest tipus foses o parcialment foses a l’interior de io. I van donar en el clau: les anàlisis mostren que poden ser roques semblants a unes riques en silicats, ferro i magnesi que es troben, per exemple, a la illa àrtica de Spitsbergen (Noruega).