POSICIÓ DE L’ESGLÉSIA ALS SEGLES XVII , XVIII , XX , XXI:
Galileu, especialment per la seva obra Diàleg sobre els principals sistemes del món (1633), va qüestionar i va esquerdar els principis sobre els quals fins a aquest moment havien sustentat el coneixement i va introduir les bases del mètode científic que a partir de llavors es va ser consolidant. En filosofia aparegueren corrents de pensament racionalista (Descartis) i empíriques (veure Francis Bacon i Robert Boyle). -Tomba de Galileu en Santa Croce , Florència-
Segle XVII – La resistència a la separació entre ciència i teologia
La teoria de l’heliocentrisme, suposava qüestionar que els textos bíblics (com per exemple que la Terra fos el centre de l’Univers -geocentrisme-) fossin vàlids per a una veritable ciència. Les conseqüències no solament van ser per a la teologia i la ciència incipient, també es van produir conseqüències metafísiques i ontològiques, que produiran reaccions dels científics
Segle XVIII – Benedictí XIV autoritza les obres sobre l’heliocentrisme
El papa Benedictí XIV autoritza les obres sobre l’heliocentrisme en la primera meitat del segle XVIII, i això en dos temps:
En 1741, davant la prova òptica de l’òrbita de la Terra, va fer que el Sant Ofici donés a l’impressor la primera edició de les obres completes de Galileu.
En 1757, les obres favorables a l’heliocentrisme van ser autoritzades de nou, per un decret de la Congregació del *Índex, que retira aquestes obres del Index Librorum Prohibitorum.
Segle XX – Homenatge sense rehabilitació
A partir de Pío XII es comença a retre homenatge al gran savi que era Galileu. En 1939 aquest Papa, en el seu primer discurs a l’Acadèmia Pontifícia de les Ciències, a pocs mesos de la seva elecció al papat, descriu a Galileu «el més audaç heroi de la investigació … sense pors al preestablert i els riscos al seu camí, ni temor a trencar els monuments» El seu biògraf de 40 anys, el professor Robert Leiber va escriure: “Pío XII va ser molt acurat en no tancar cap porta a la ciència prematurament. Va ser enèrgic en aquest punt i va sentir pena pel cas de Galileu.”
En 1979 i en 1981, el papa Juan Pablo II encarrega una comissió d’estudiar la controvèrsia de Ptolomeu-Copèrnic dels segles XVI-XVII. Juan Pablo II considera que no es tractava de rehabilitació.
El 31 d’octubre de 1992, Juan Pablo II rendeix una vegada més homenatge al savi durant el seu discurs als partícips en la sessió plenària de l’Acadèmia Pontifícia de les Ciències. En ell reconeix clarament els errors de certs teòlegs del Segle XVII en l’assumpte.
El papa Juan Pablo II va demanar perdó pels errors que haguessin comès els homes de l’Església al llarg de la història. En el cas Galileu va proposar una revisió honrada i sense prejudicis en 1979, però la comissió que va nomenar a aquest efecte en 1981 i que va donar per conclosos els seus treballs en 1992, va repetir una vegada més la tesi que Galileu mancava d’arguments científics per demostrar l’heliocentrisme i va sostenir la innocència de l’Església com a institució i l’obligació de Galileu de prestar-li obediència i reconèixer el seu magisteri, justificant la condemna i evitant una rehabilitació plena.
El propi cardenal Ratzinger, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, ho va expressar rotundament el 15 de febrer de 1990 a la Universitat romana de la Sapienza, quan en una conferència va fer seva l’afirmació del filòsof agnòstic i escèptic Paul Feyerabend: L’Església de l’època de Galileu s’atenia més estrictament a la raó que el propi Galileu, i prenia en consideració també les conseqüències ètiques i socials de la doctrina galileiana. La seva sentència contra Galileu va ser raonable i justa, i només per motius d’oportunisme polític es legitima la seva revisió -P. Feyerabend, Contra l’opressió del mètode, Frankfurt, 1976, 1983.
Aquestes declaracions seran objecte d’una forta polèmica quan l’any 2008 el ja papa Benedictí XVI hagi de renunciar a una visita a la Universitat de Roma «La Sapienza».
És habitual en Ratzinger la cita d’autors, a priori contraris a les postures de l’Església, per reforçar les seves tesis, de la mateixa forma que cita a Paul Feyerabend al que qualifica de filòsof agnòstic i escèptic, cita també al que qualifica de marxista romàntic Ernst Bloch per justificar científicament, acollint-se a la teoria de la relativitat, la correcció de la condemna a Galileu no solament contextualitzada en la seva època sinó des de la nostra: Segons Bloch, el sistema heliocèntric -igual que el geocèntric- es funda sobre pressupostos indemostrables. En aquesta qüestió exerceix un paper importantíssim l’afirmació de l’existència d’un espai absolut, qüestió que actualment la teoria de la relativitat ha desmentit. Aquest (Bloch) escriu textualment: ‘Des del moment en què, amb l’abolició del pressupost d’un espai buit i immòbil, no es produeix ja moviment algun en aquest, sinó simplement un moviment relatiu dels cossos entre si, i la seva determinació depèn de l’elecció del cos assumit com en repòs, també es podria, en el cas que la complexitat dels càlculs resultants no mostrés això com a improcedent, prendre, abans o després, la terra com a estàtica i el sol com a mòbil’ -I. Bloch, El principi de l’esperança, Frankfurt, 1959, p. 290-. L’avantatge del sistema heliocèntric pel que fa al geocèntric no consisteix llavors en una major correspondència amb la veritat objectiva, sinó simplement en una major facilitat de càlcul per a nosaltres.
Sens dubte resulta més escandalosa per als científics l’asseveració, que també fa seva en aquestes mateixes pàgines, de C. F. Von Wizsäcker: Des de les conseqüències concretes de l’obra galileiana, C.F. Von Weizsäcker, per exemple, fa un pas avanci quan veu un ‘camí directíssim’ que condueix des de Galileu a la bomba atòmica .
Si ben Ratzinger considera que Galileu va obrir la ‘caixa de Pandora’ no es pot oblidar que serà la Congregació per a la Doctrina de la Fe o Sant Ofici qui condemna a Galileu. Serà així mateix la Inquisició com a conjunt d’institucions dedicades a la supressió de la heretgia la que santificarà la coerció, la tortura, el càstig, el ajusticiament i l’assassinat com a modus operandi necessari per preservar la veritat i el poder de la jerarquia catòlica. En aquest sentit, indica Savater, hi ha els qui intenten culpar a la il·lustració, i per tant també a la ciència i als seus precursors -Galileu, Descartis…- de tots els mals dels últims segles però hi ha no cal oblidar que: la Inquisició va inaugurar uns procediments de bussejo en la intimitat de les ments i càstig dels dissidents que després van culminar en el Terror revolucionari, el Gulag i altres abusos totalitaris que recentment alguns hagiògrafs han carregat gens menys que a compte…de la Il·lustració!.