Un nou municipi, San Felipe, una nova monarquia, borbònica

Les conseqüències de la Guerra de Successió, i del posterior incendi de Xàtiva, és contemplaren a tots els nivells. La gran ciutat de Xàtiva, declarada rebel, fou cremada i saquejada, perdent així la gran importància que havia tingut. Ella, que en època foral fou una de les primeres en tindre el privilegi de insaculació, afamada també pels papa Borja. Ara va a veure reduïda la seva importància, amb una gran pèrdua demogràfica, com ens ha dit la nostra companya Agnés Ferrer. El que comporta un gran retrocés econòmic i social, una ciutat que es veu obligada a refer-se. També a nivell cultural, la destroça de convents com em anat anomenant en el capítol anterior, tot i això alguns edificis com la Seu, s’han conservat.

Dins de la part en la que ens ocupa, també hi ha una gran transformació a nivell polític i administratiu. Xàtiva veu reduït el territori de l’antiga governació, ara fragmentat en sis noves divisions administratives, seguint el model dels corregiments agafat de Castella. Això junt amb la implantació dels decrets de Nova Planta, que quedaran fixats cap al 1709 amb els següents corregiments:

• San Felipe
• Cofrents i Montesa, subjectes a San Felipe
•  Alcoi
• Xixona
• Dènia
•  1759, s’afegeix Ontinyent

Al front dels corregiments es va establir la figura d’un corregidor, que en el cas valencià trobarem una gran abundància de militars. Autors com Piqueras Haba i Sanchis Deusa, E. Giménez, E. García Monerris, M.C. Irles Vicente, entre d’altres, destacaren que el criteri que s’utilitzava seguia un procediment basat en els crims i càstigs. El rei disposarà del seu regne conforme a la seua voluntat. A continuació mostrem una proposta de distribució del territori valencià en corregiments atenent a la fidelitat o rebeldia, 20 de Novembre de 1708, si clickem veiem el document complet.

D’aquesta forma trobem confiscacions de bens, una gran despoblació, que pareixen ser els responsables de la menor dotació de capitulars asignada en un principi, la condocoó forastera d’alguns d’ells, i la limitació del exèrcit:

” Entre militares irlandeses, nación francesa y otros agraciados forasteros disfrutan tres de las cuatro partes de la vega y casas de San Felipe, los cuales sólo tienen algún agente y algún mediero que sólo sirve para abultar y no de sustanciar la ciudad”.

El resultat de tot plegat es una desestructuració de les demarcacions, de tal forma que trobem que llocs com Agullent i Alfafara, depenen de Montesa i no de Xàtiva. Se creen corregiment que ratllen lo absurd, Xixona premiada per la seva fidelitat, però era prou més menuda i pobra que altres del seu voltant. Els dubtes sobre Xàtiva, que portaren a plantejar com a cap de corregiment a altres localitats amb menys població. Aquestes situacions hagueren d’anar corregint-se amb el pas del temps.

Xàtiva convertida en Nueva Colonia de San Felipe, es un paradigma de lo costos que seria trobar un lloc en el concert de la nova administració i divisió territorial. Molts municipis veieren en això la possibilitat de deslligar-se de l’anterior dependència que mantenien amb Xàtiva, com es el cas de Castelló de la Ribera, Beniganim i l’Olleria, que amb la seva disgregació marcarien una pauta per a altres poblacions. En gran mesura buscaven la desvinculació econòmica, lo que va ser motiu de plets, que feren que poblacions com Canals intentaren la seua segregació.

Per a entendre tot açò, hem de tindre present que durant l’època foral,

la governació de Xàtiva s’estenia des dels límits amb Castella, en el oest fins a la Vila Joiosa. La frontera septentrional marcada pel riu Xúquer, i la meridional per la línia, Biar- Xixona -Bussot, amb una extensió de 4750 km², i una població de cent mil persones, amb una jurisdicció sobre unes 500 localitats. Aquest territori es formà arran de les primitives governacions de València i Orihuela, al front d’aquestes estava el portanveus, qui era la màxima autoritat en absència del rei i del seu successor. València contava amb dos lloctinències,  i el primer fins al riu d’Uixó, amb capital en Castelló de la Plana, i el segon des del riu lo Xúquer fins la governació d’Oriola, i la seva capital era Xàtiva. Xàtiva, que fou la segona ciutat en importància en el regne, la segona en votar en les Corts, i aquella que obtingué amplis privilegis del rei en Jaume I, obtenint el títol de ciutat en 1347. Entre aquests privilegis entrava també la compra de la baronia de Canals, que va continuar sota el seu domini fins al segle XIX.

Els motius per a aquestes segregacions foren diversos, el creixement demogràfic i econòmic, l’aparició i consolidació de les oligarquies locals, les necessitats financeres de la hisenda reial, l’existència de parròquies, entre d’altres. En el cas de la ciutat de San Felipe, una de les principals causes degué de ser la necessitat financera de la monarquia, ja que les tres localitats que es disgregaren entre eel 1583 a 1602 (Castelló de la Ribera, Beniganim  i Olleria) estos anys es corresponen amb la ruïna de la hisenda de Felip II dels anys 1557,1575 i 1579, que expliquen un augment d’aquests processos en el territori valencià en la segona meitat del XVII.