Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Els regidors, els seus símbols de poder

interior col·legiata

interior col·legiata

Ara que ja hem analitzat l’estructura administrativa i política, i els problemes entre els dirigents del poder, ens agradaria tancar aquesta secció del blog parlant-vos de com aquesta gent es feia servir de tota una sèrie de símbols per al seu prestigi.  Aquí sols farem una breu introducció sobre el que respecta sobre tot als regidors, ja en l’apartat de societat veurem de forma més extensa en que consistien les classes i com es manifestaven socialment.

Un dels signes més buscat pels regidors era el patronatge eclesiàstic, o l’enterrament en alguna capella de l’església col·legial o d’alguna església important. Aquesta pràctica que era habitual entre les classes nobles, també era adoptada pels regidors, o pels qui compraven el títol de gentilhome. La seva finalitat era assimilar-se al status dels nobles.

En 1729 el futur regidor, Juan Bautista Llácer, per augmentar el seu prestigi i mèrits, va establir la fundació d’una dobla a la col·legiata. En 1753 el seu fill va aconseguir una capella en aquesta.  L’establiment de capelles va ser acceptat pel cabilde degut a les multituds sol·licituds, no sols de regidors, sinó també a persones adinerades, llauradors, comerciants,  o mercaders.

Una de les famílies més importants, els Cebrian van aconseguir una ratificació per a d.Antonio i D. Gaspar Cebrian, del cabilde en maig del 1753:

“la segunda capilla entrando por la puerta del Mercado, a mano derecha, con la condición que ha de construir retablo decente a sus costas para colocar a nuestra Señora de la Concepción.”

També ho sol·licitava gent de fóra, com Francisco Noguera de Carcaixent, a qui també se li va concedir. També ho demanaren canonges, amb idèntic resultat. Un altre llinatge important que ho sol·licità, foren els Pelegero, de fet aquesta família tenia des del segle XVII la seva capella en el Puig, però van demanar capelles en la Col·legiata.

Tot açò s’emmarca en un moment en el que s’està ampliant la col·legiata, que percep fons públics, des del Ajuntament, qui està invertint en obres civils i segons les ordenances de 1750 també ho podia fer en les religioses, però també des de privats, s’invertien fons per a assegurar-se el seu lloc. El que explica aquesta situació.

Els regidors també feien altres mostres en vida del seu prestigi, com per exemple era tot un prestigi ser portador del Penó Reial. Així mateix existia tot un protocol de comportament en determinades cerimònies que feien gala d’aquell boato, com per exemple la lectura d’una carta reial. Però totes aquestes qüestions referents a la noblesa i al seu aparell de prestigi s’analitzaran al apartat de societat, ja que ens serviran de mostra de com de diferents eren les classes altes de les baixes, i com els no nobles, volien assimilar-se a aquells.

Els regidors

 

Duc de Berwick.

Duc de Berwick.

Si be en la figura del corregidor parlarem de persones vinculades al àmbit militar i polític, mentre que l’alcalde major ho era del àmbit del dret. No obstant això, l’element de major pes eren els regidors, un cos que sobre estar supeditats, tingueren amplies facultats executives. De fet si es suspenia al corregidor o a l’alcalde major, el substituïa el regidor degà.

Començar de forma ex novo, partint d’una ciutat destrossada, i un caos organitzatiu, administratiu i econòmic. Fins avançada la centúria no va haver una distinció entre els regidors cavallers o nobles i ciutadans. San Felipe suposava un camp d’experimentació, de fet va ser aquí on es va instaurar per primera vegada el alferes major en 1740.

Ara la pregunta seria, qui era l’oligarquia urbana que ostentava el poder en San Felipe?

Primerament al decidir tornar alçar la ciutat sota el nom Nova Colònia de San Felipe, es posaren en els càrrecs més destacats als fidels borbònics. Destaca el fet que el monarca donara quatre regidories a perpetuïtat a nobles titulars, vinculats directament en la guerra, el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo. Aquest quatre, com ens dius María Carmen Irles, integraren la nòmina de noblesa titulada que accedia als oficis de regidors en València, després de València, San Felip fou el municipi amb més nobles titulats, cinc ducs, quatre marquesos, i un varo. Això confirma la política aristocratitzant. De fet a Macanaz se li encarrega l’elecció de la primera noblesa per al govern. Aquests ostentaren els càrrecs a través de tendents de regidor

Regidors Tendents
Duc de Berwick(títol perpetu de 1714): – D. Blas Jover (1720-172?)-D. Juan de Rivera de Albarracín (1731-1734)

-D. Joaquin Jiménez (1740-1744)

-D. Patricio Lacy (1748-1768)

-D. Tomás Jacinto Aliaga y Blesa (1768-1786)

-D. Raymundo Ferrer (1789-1795)

D. Tobías del Burgo(títol perpetu de 1714): -D. José Jiménez (1719-1749)-D. Francisco Egea (1750-1756)

-D. Carlos Ruiz de Alarcón (1756-1787)

-D. Carlos Fernando Ruiz de Alarcón (1787-?)

D. José Grimaldo, marqués de Grimaldo(títol perpetu de 1714): -D. Manuel Jordán y Sierra (1715-1751)-D. Pedro Jordán de Pujasons (1751-1760)

-D. Pedro Jimeno y Puig (1760-1776)

-D. Vicente Olcina (1776-1804)

-D. Esteban Chaix (1805-?)

-D. Mariano Magraner (1816-?)

D. Patricio Laules(títol perpetu de 1714): -D. Gregorio Pérez (1714-1725)-D. Enrique Menor (1726-?)

-D. Jaime Pelegero y Burguera (1756-1760)

-D. Pascual María Alonso y Pelegero (1796-?)

 

Però a partir de l’any 1730, per les necessitats econòmiques de la monarquia, s’inicia un procés d’oligarquització de la classe dirigent:

  • Continuïtat de les nissagues familiars (terratinents i financers amb censals, professions: metges, advocats…)
  • Personatges de rang inferior que compren regidories, provenien del comerç i d’oficis mecànics que s’havien anat ennoblint.

Tot això comporta a la consolidació d’una oligarquia urbana, que se configura com a classe dirigent, reforçada per l’endogàmia i els llaços de parentesc, se solien traspassar els oficis de pares a fills. De fet si hi havia una ombra de dubte de fidelitat, se’l suprimia com va ser el cas de  Antonio Llinás, per poder tenir avantpassat austriacistes.

La poca quantitat de regidors en San Felip respon als pocs individus disponibles en funció de lleialtat al monarca. A partir del 1714-1716 va començar a normalitzar-se la cosa. El problema es que les disputes per ocupar les places en la classe de cavallers foren constants. A més a més a l’antiga noblesa, se li va anar afegint una nova, més els gentilhomes, que pledejaven per ocupar el seu ofici en classe de nobles.

En el informe de l’any 1757, el corregidor sol·licità al regidor Pedro Jordán, fill del que també fora regidor, Manuel Jordán, respecte de diversos pretendents al reconeixement d’igualtat entre regidors cavallers, i ciutadans, entre els que estava el regidor Francisco Egea, que ho era en qualitat de tendent de Tobías Burgo. En el informe, s’oposava a que els pretendents a ser considerats en classe de nobles, tenint eixe títol de tal, però exercint una regidoria en la de ciutadans, s’equiparaven a ells.

Per a concloure aquesta part voliem remarcar que a aquests problemes s’ajunten altres com la venta de càrrecs, disputes per les places, el cas de les classes nobles i de cavallers com hem anomenat abans. Així com l’endogamia, entre d’altres. Però com sols podem donar unes pincellades en aquest breu espai que comporta un blog, vos animem a llegir l’obra de Isaïes Blesa, del qual hem pogut extraure tots aquests detalls, les llistes de regidors que ens mostra estan extretes dels diversos arxius, de la ciutat, del regne de València, i inclós algunes del arxiu nacional.

Els alcaldes majors

Aquest ofici s’introdueix amb l’estructura del nou ajuntament, junt amb el corregidor i els regidors. Al principi era designat pel corregidor, el que va dur a problemes derivats del acte de subornaments i cofets. En 1715 el marqués de Andía va proposar que la Càmera de Castella consultés la provisió de les places d’alcaldes majors, però Felip V va decidir deixar-ho com estava. Els corregidors sempre contaren amb una persona fidel com a alcalde, fins que en 1749 la Instrucció relativa als intendents-corregidors, on Ferran VI disposa que cada un dels intendents hauria de disposar d’un o dos alcaldes, però la càmera de Castella li proposaria tres candidats del que havia d’escollir un. El incompliment d’això, feu que a finals del 1749 un decret disposa que el mateix procediment se estendria a tots els alcaldes que anaren buidant les places, per finalitzar el període trienal, o be per mort, o altres causes. Però eixa norma no afectava als alcaldes dels territoris de les ordres militars.

derecho-civilEl primer alcalde major de San Felipe designat per aquest procés fou D. Francisco Aucejo y Jover, en maig de 1750. Mentre que el primer alcalde major en 1709 fou un antic membre del Consell, Manuel Menor, doctor en drets, qui havia estat tancat a la presó del castell per borbònic. No obstant, fou substituït el mateix any per Juan Suárez de Carvajal, qui va estar fins al 1715, el qual no sabem si fou per designació reial. Se té constància que el seu successor, Gabriel Pérez, fou designat pel corregidor Rocafull en novembre de 1715.

Alcaldes majors de San Felipe Anys de servici
D. Manuel Menor 1709
D. Juan Suárez de Carvajal 1709-1715
D. Gabriel Pérez 1715-1723
D. Ambrosio Alvarez de Toledo y Ponce, se’l va suspendre en 1726 1724-1726
D. Antonio Custodio Ortiz 1726-1728
D. Juan Ruiz de Castellblanqui 1728-1737
D. José Alegret, se’l va suspendre junt amb el corregidor Vandoorent en 1745, pesquisa* 1737-1745
D. Francisco Vicente Baldoví 1745-1746
D. Vicente Povo (substitueix a Baldoví, qui va dimitir) 1746-1748
D. José Alegret, restituït. 1748-1750

 

A partir del 1750 hi ha com hem vist una interdependència entre el corregidor i l’alcalde major, front als regidors, normalment mantingueren un suport en moments d’enfrontaments. Però també hi hagueren forts enfrontaments. A més a més, sols hi havia un alcalde major en San Felip, mentre que en altres ciutats hi havia un per als casos civils i altre per als criminals. El principal problema es que sols estaven 3 anys, junt amb la promoció i ascens a places superiors, el que provocava una excessiva mobilitat dels alcaldes majors.

D. Francisco Aucejo y Jover 1750-1752
D. José Povo 1752-1760
D. Pedro Moscoso Figueroa 1760-1764
D. Juan García Ávila 1764-1768
D. Pedro Santonja 1768-1772
D. Andrés Vicente Carpintero y Esgueva 1772-1775
D. Joaquín Ussé 1775-1776
D. José Cartula 1776-1779
D. Antonio Alcaide 1779-1784

 

 En el decret de 29 de març de 1783, provocà una nova planta de corregiments i alcaldies majors, tant de Castella com d’Aragó, que volia introduir unes pautes de racionalitat i correcció. Es va establir una estructura de corregiments de lletres i alcaldies major de primera, segona i tercera classe, on San Felipe quedà en la categoria de Segona Classe.

D. Gaspar Jovés y Terés 1784-1788
D. Antonio Miguel de Aguilar y Mendívil 1789-1793
D. Bernardo Cebasco 1793-1800
D. José Prat y Quadra 1800-1806
  • D’on era aquesta gent?

Eren en la seua majoria gent que havia fet la carrera de lleis, en col·legis majors, institucions universitàries o religioses. És a dir, professionals del dret amb una base jurídica, molts d’ells havien estat advocats, i altres havien exercit càrrecs en l’administració senyorial.

La reforma municipal de 1766

Interior del convent Sant Onofre, el Nou.

Interior del convent Sant Onofre, el Nou.

El municipi de San Felip ja no era aquella ciutat arruïnada d’abans, com un au fènix s’havia aixecat entre les seues cendres. Si més no contava amb una administració, intervinguda, però eficient, i una economia en alça, com ho demostra els nous edificis que es construeixen, com la casa de l’Ensenyança a instancia del arquebisbe majoral i destinada a les xiquetes pobres. A més a més es va continuar amb la construcció de la col·legiata, i es construeix el convent de San Onofre el Nou. Des de la pròpia administració es va haver de reformar la Casa de la ciutat, per les feines burocràtiques que obligaven a disposar d’un edifici en condicions.

Així mateix la reparació de camins, sèquies, i demés infraestructures repercutiren en l’aspecte econòmic i demogràfic, com hem vist en els seus apartats respectius; hi ha una gran expansió agrícola i industrial.

Si més no, l’any 1766 destaca en Espanya pels motins que es produeixen en Madrid, però no afecten en Xàtiva, però les hem de tenir present com a marc jurídic en el procés de control de les administracions locals per part de la monarquia. Aquests motins s’originaren a partir d’una Pragmàtica que liberalitzava el preu del gra. El temor a que es generalitzés aquest fenomen va fer baixar els preus del gra en Xàtiva, encara que després es tornaren a pujar segons el acte acordat del 5 de maig 1766:

“y habiéndose examinado esta materia con la reflexión que pide el caso y teniendo presente lo expuesto sobre ella por los señores fiscales, y la necesidad de desengañar a la plebe, para que no cayga en excesos sediciosos, fiada en indultos y perdones, que nada le aprovechan: declararon por nulas é invalidas las baxas hechas, o que se hicieron por los magistrados y ayuntamientos de los pueblos compelidos por fuerza y violencia, por carecer de potestad para permitir que los abastos se vendan a menos precio, que el de su coste y costas.”

Els nous càrrecs que es creen com els de diputats del comú, i síndic personero, si es creen en teoria per acurtar les actuacions dels regidores, això resultava aconseguir un major suport en les administracions locals. La Corona es dota de nous elements de control cap a les oligarquies locals, que a la seua vegada dominaven les administracions locals. Lo que en aparença era una obertura per a nous sectors diferents de les elits, en la realitat era reforçar l’intervencionisme.

El acte acordat es va completar amb altres disposicions, com la Instrucció de Diputats i Personeros, del 25 de Juny de 1766, configurant el marc jurídic per als nous oficis. Això junt amb les ordenances de 1750 deixaven configurat en Xàtiva el nou organigrama administratiu que no se veuria trastocat fins a la crisis de l’antic Règim.

  • Què establia l’acte acordat?

La creació de diputats del comú en numero de quatre per a les poblacions de més de 2000 veïns, “los cuales diputados tengan voto y entrada y asiento en el Ayuntamiento después de los regidores, para tratar y conferir en punto de abastos; examinar los pliegos, o propuestas que se hicieran, y establecer las demás reglas tocantes a estos puntos que pide el bien del común.”

  • Què regulava la instrucció?

Establia el procediment electiu, que es farien per sufragi de segon grau, els veïns organitzats per parròquies o barris, escollien a 24 compromissaris, i aquest elegien als diputats del comú i el síndic personero. Aquest major accés venia a limitar als sectors majoritaris que concorrien como escollibles i com escollidors. també es varen reglamentar altres qüestions, com el protocol, el tractament dels regidors numeraris, tema que en Xàtiva va provocar una polèmica entre els nous i vells oficis.

el 28 de Juliol de 1766 varen resultar escollits:

taula

La Corona realitza una intel·ligent llaor, aprofità la conjuntura, va satisfer als que volien accedir al govern local. El que aconseguia era incrementar el seu control sobre les oligarquies tradicional, mitjançant els nous oficis, als que necessitava per a eixe fi. però va anar amb compte de que això no trastoqués massa el domini d’eixes oligarquies a les que també necessitava. Amplia la seua base de recolzaments, i conserva el dels vells sectors. Les similars fortunes i professions igualaren els grups.

L’informe del marqués de Malespina al Marqués de Ensenada, 1748

Marqués de Ensenada.

Marqués de Ensenada.

El terratrèmol de 1748 va provocar una ràpida resposta des de l’administració. tant la Capitania General, com la Intendència actuaren per a esbrinar el total de danys, i com reparar-los. La intendència que tenia, com a funcions principals:

  • Procurar l’abastiment del exèrcit.
  • Fomentar l’economia de la seua àrea d’influència.

Les seues funcions entroncaven amb les dels regidors, de fet foren suprimides en  els llocs on no hi havien tropes, 1721-1749, però les ordenances les varen restablir donant-los prerrogatives en hisenda, justícia, policia, així com en el abastiment de tropes. En les capitals de províncies, exerciren el càrrec de corregidor.

Els detalls dels danys ocasionats pel terratrèmol en les governacions de Montesa, San Felipe, Alzira i Cofrents, els coneguem, pel informe que va fer el intendent valencià don Francisco Driguet, el marqués de Malespina, qui ocupava la intendència valenciana des del 1741, i va seguir en ella fins al 1754, sent també corregidor; en compliment d’una reial ordre que data del 18 d’Abril. En aquesta li sol·licitaren una avaluació de les ruïnes ocasionades en les poblacions afectades, se li demanava una radiografia socioeconòmica de les mateixes. Tot allò serviria per a poder reparar les desgràcies d’aquelles ciutats.

Entre el 4 de maig i el 7 de juny, els funcionaris de la Intendència feren els interrogatoris pertinents, els quals permeteren elaborar un corpus documentat dirigit al marqués de la Ensenada, per donar-li coneixement de la situació, i aconseguir l’aprovació reial per a les propostes que en ell ficaren.

  • Què contenia aquest corpus?

Els actes amb els esbrinaments aconseguits en la pesquisa de 1747, i el Parèixer Reservat del Intendent, on feia constar la seva opinió sobre com rescabalar econòmicament les pèrdues als pobles.

podem extraure, que els danys ascendiren a 116.377’5 lliures, però no s’inclou el valor de la reconstrucció de poblacions completament destrossades. com Montesa, o Sellent. En el següent quadre veiem els danys d’algunes poblacions, junt alb els titulars de cada una, el nombre de veïns: clergues i seglars, i la quantitat anual que havien de reparar per  Equivalent.

pob

Però no tot havia de ser reposat per les instancies oficials, sinó com va indicar en un altre document en el qual reduïa la quantitat que per a reparar les ruïnes descontava la Reial Hisenda de la contribució del equivalent durant uns anys. No obstant quedaren al marge de tota ajuda els titulars dels senyorius, així com molts edificis eclesiàstics, l’Intendent entenia que era als titulars a qui corresponia assumir la despesa.

Entre Enguera, San Felipe, Montesa i Vallada absorbiren el 50% de les ajudes assignades, o dit d’una altra forma van veure reduït l’equivalent durant uns anys, algunes fins al 1752.

poblacio

 Per tant podem concloure que aquestes respostes donades des de l’administració, mitjançant els informes, i la participació dels organismes mencionats, tingueren també les seues repercusions econòmiques, de les quals podem veure més informació en l’entrada del blog situada en eixa categoria referida al terratrèmol. També tingue conseqüències a nivell de població, el gran nombre de morts en les diferents ciutats, com podem veure a l’entrada de població que ens adjunta el quadre demogràfic. Així mateix va causar un gran temor en la població, que com en el cas de Sellent es trobaven “atemorizados y aflixidos” com podem observar en les actes que hem comentat. El duc de Caylús li va manar una missiva al marqués de la Ensenada, quatre dies després del primer terratrèmol fent-li saber que continuaven els tremolors, però amb menys força. Així ho va der saber Pedro Valdés León, ministre de la hisenda valenciana, des de San Felipe el dia 26 març. 

La introducció del corregidor

Jorge Juan, oncle d'un corregido xativí

Jorge Juan, oncle d’un corregidor xativí

 

El corregidor es considerat per molts estudiosos como un dels aspectes que més revolucionaren l’administració, ja que apropava els municipis al poder reial, podent actuar sense que instancies menors como l’alcalde major o els regidors, el detingueren. Solien ser figures militars, però ja a partir del 1719 eixa pràctica va truncant-se. De fet els costos de tants corregiments, feren que anaren reduïnt-se fins arribar a la reforma de 1721, on fins i tot es va regular el salari. Tractaven d’organitzar de forma més racional l’espai, per exemple Alcoi va passar a San Felipe que figurava com a corregiment militar. Es proposava que Alcoi quede com a corregiment de lletres, dista de Xàtiva un bon tros, però es va ajornar fins a 1747. Aquesta reforma portava la disminució dels militars en la administració. A partir de l’adopció del nou model es va produir una desnaturalització en els càrrecs, si abans era gent de la ciutat, ara seran persones estrangeres, no sols en la de corregidor i alcalde major, sinó en ocasions en els propis regidors.

Si retrocedim al moment immediatament posterior i tractem d’esbrinar com va anar canviant l’administració xativina, més enllà de les ja nombrades ordenances. Hem de tindre present varies coses que hem anat comentant:

  • Crema
  • Saqueig
  • Destrucció

Això comporta una gran disminució en la població com varem veure al gràfic de l’entrada corresponent. Les principals famílies varen fugir, i es varen dispersar. Això creava un gran buit, que a més a més, no convidava a repoblar de forma voluntaria. Degut a la inexistència de les persones de mèrit, i pel desig d’ennoblir una ciutat que duia el propi nom del monarca, feren que Macanaz en 1707 designés com a regidors a algunes de les figures més rellevants de l’exèrcit d’ocupació, i de la política del moment, el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo. Felip V deia al respecte uns anys en davant:

“Para la población de esta nueva distinguida colonia fue uno de los más principales requisitos elegir la primera nobleza, así para la población como para el gobierno en ella, a fin de ilustrarla y perpeturar la memoria de su población.”

Es sabut que tant Tobias de Burgo, com José Grimaldo obtingueren diferents pensions i rentes sobre els bens confiscats en territori xativí. Inclòs tenim dates de les quantitats que foren assignades a la mare de Grimaldo, 12.000 ducats de plata doble, 16500 lliures sobre terres, bens, i hisendes confiscades en el terme de San Felip. Macanaz, jutge de les confiscacions, sabent que aquells agraïts i fidels, segons ells mereixien les regidories, tant per la recompensa, com per a donar prestigi a la ciutat. Els nomenaments foren honorífics, pel que s’hagueren de buscar persones que es feren càrrec del govern. En 1708 es va constituir el consistori de San Felip, els capitulars foren escollits per Macanaz i D’Asfeld.

El primer ajuntament el conformaren: Francisco Rocafull, el alcalde major Manuel Menor, el Dr. Pedro Belloch, Onofre José Soler, Gregori Fuster i Lluís Cerdà. Tots ells borbònics, seguidors de Felip V. Van pendre possessió del càrrec el 29 de novembre 1709, fins a 1714, quan mor Pedro Belloc. Aquest any es designa a el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo com a capitulares a caràcter perpetu per heretat. Subrogaren les seues funcions en els tendents.

A Francisco Rocafull el va substituir D. Pedro Ruipérez, un militar professional i amb un perfil definit, va arribar a brigadier, i al final de la seua vida és quan assumeix el càrrec de corregidor. Un cas similar és el coronel Guillermo José Blayron, amb una vida també militar. Això ens evidencia la militarització que sofreix el nou govern de la ciutat. De fet el corregidor D. Antonio José Subiela, també fou militar, lo que ja canvia quan en 1783 ix com a corregidor Gaspar Pasqual Bonanza, però si tenia una gran influència. De fet Gaspar Pasqual de Bonanza era nebot de Jorge Juan, un marí i científic de gran prestigi de l’Armada espanyola, i ambaixador en Marroc. El seu germà José fou capità de fragata de la reial Armada, i major general del departament de Cartagena.

Diversos corregidors de la ciutat de San Felipe foren cavallers d’Ordres Militars, com D. Alberto Francisco de Bie, que era cavaller de la Ordre de Calatrava. O Antonio José Subiela, que era cavaller de Santiago, lo que se li concedeix el mateix any que el corregiment. La pertenència a la noblesa o la possessió d’un títol d’ordre militar era fundamental, aquest grup social s’articulaba en nissages familiars i administratives, i els seus integrants tenien càrrecs en l’exèrcit i l’administració. Eren nobles recients, no de sang.

Les Ordenances Generals de 1750

 

ordenanzas

Ordenances generals, 1750

Si analitzem com s’estructuren les ordenances podem observar com és fruit d’un elaborat treball jurídic, que ens ajuda a fer-nos una idea del interès que tenia la monarquia en els municipis. Com hem dit la major permenorització respon al aspecte econòmic de la gestió municipal, encara que no hem d’oblidar-nos del aspecte polític, on ens parla del bon govern municipal. Aquesta és una de les diferències amb les ordenances anteriors al segle XVIII en els municipis castellans, que no arribaven al grau d’intervenció que té la monarquia en aquests capítols. Si clickem en les ordenances ens porta a un enllaç que ens permet veure tot el document. 

Això com hem assenyalat respon també al grau de corrupció que podia donar-se per part dels capitulars del ajuntament. La legislació imposava que aquell qui optés a càrrecs públics, no degués treballar, és a dir, emplear-se en treballs vils i mecànics, això no es complia. De fet al governador de Xàtiva, José Ximénez se li recriminava haver ascendit, des de la roda de filar seda, al govern de tenent de regidor. Altre cas com el de Carlos Ruiz de Alarcón, que abandonà el abasto de carn per a optar a una plaça de regidor de la ciutat. Molts d’ells estaven en una situació econòmica dolenta, ja que se solia cobrar de forma simbòlica, i per això no estranya que alguns capitulars aprofitaren per a medrar en la economia municipal. Moltes d’aquestes situacions també amagaven pugnes per fer-se amb el poder del ajuntament. D’altres eren rics en terres, i la seva fortuna venia de la seua condició de terratinents. I també cal nombrar als que cobrien les seues necessitats fent d’advocats, o be utilitzaven la seua professió per a medrar a una regidoria.

Però malgrat la diversitat de causes, i de la importància de la rellevància i el prestigi, no hem d’oblidar les rets de clienteles, l’accés a certs documents, i una sèrie de relacions que els permetien controlar els ressorts econòmics de l’ajuntament.

Les institucions regionals, la Audiència, i centrals, la Càmera, actuaren de forma contundent contra totes aquestes irregularitats, aprofitant la pesquisa mencionada. Establiren un mecanisme fixat per a depurar administrativament les responsabilitats, el procediment contra el corregidor i alcalde major. Es va seguir una actuació contra els anteriors càrrecs de regidors i, per a esbrinar la certesa de les acusacions. Hem de destacar la rapidesa del delegat responsable de la pesquisa, en la elaboració de les ordenances, amb la intenció d’acabar amb els abusos. Aquestes accions posaven de manifest la determinació de la monarquia per controlar el poder local, lo que va conduir al èxit del model borbònic en la meitat del set-cents.

Si més no abandonen les seues corrupteles i vicis, la corona disposarà d0un instrument per a posar en pràctica el seu model administratiu. Segons anem avançant el model d’administració s’ha d’entendre amb una clau estatalista, les ordenances són un conjunt de disposicions legals per a ampliar i reforçar el intervencionisme de la Corona, aquest intervencionisme s’ha denominat racionalització administrativa, i les seues disposicions legals serien el instrument de disciplina per a controlar unes oligarquies locals perdudes en lluites partidistes. Van fer en aquest sentit la funció de policia que feia servir la corona per a incrementar una disciplina social, que substituirà la antiga relació política feudal que es basava en la fidelitat. Això dóna compte de la importància de les ordenances i la seua imbricació en la vida del municipi. Això dóna mostra d’un absolutisme que a poc a poc anirà aconseguint el respecte, obediència, i disciplina de les oligarquies locals que se n’aprofetaven de la seua posició de poder menor, a canvi del manteniment de les estructures socio-polítiques. 

L’objectiu era sanejar i racionalitzar, sense variar l’estructura de la institució. Les ordenances se varen estructurar en tres parts, on recollien apartats econòmics i polítics, donant-li força a les hisendes locals, mentre que el apartat polític regulava l’estructura orgànica i el funcionament del ajuntament, i el dels gremis. La part de l’economia local era molt important, per la vinculació que tenien amb ella alguns dels regidors de la ciutat.

 

Unes noves ordenances generals per al bon govern de San Felipe

page4spanLa nova normativa de San Felipe resulta singular per diversos aspectes, entre d’ells, és una de les més minuciosses que existeixen en la península. Es tracta d’un exemple perfecte de la reglamentació que s’imposa amb la nova monarquia, sobre tot en lo referit a la hisenda, abastos, i arrendaments.A més a més és una de les primeres en aprovar-se al Regne de València.

A finals dels 40, el corregidor, D. Miguel Vandoorent, i el alcalde major, José Alegret estaven estranyats de la ciutat, per què s’havia inocuat una pesquisa en contra d’ells, per irregularitats i corrupcions que havien denunciat alguns regidors. Al front de l’ajuntament estava Pedro Valdés León, alcalde del crim més antic de la hisenda de València. Va ser en el seu mandament quan es van aprovar les ordenances. Aquest succés mostra l’època convulsa en la que es van acceptar, fent-se la aprovació sent aliens al procés administratiu, les seues principals figures, el corregidor i l’alcalde major, aquest últim a més estava obligat a estar fóra de la ciutat.

Tot sembla indicar que el principi de l’actitud reglamentista está relacionat amb el problema que va suscitar entre els seus capitulars, d’una part, i el corregidor Miguel de Vandoorent, i el alcalde major, de l’altra. El dia 19 de juny de 1748 arriba a l’ajuntament la petició a Pedro Valdés, ministre d’Audiència de València, de passar a eixa ciutat per a restablir l’ordre, en un lloc on el desgovern en resulta la pauta quotidiana:

Que haviéndose servido el nuestro Consejo mandaros pasar a la ciudad de San Phelipe a que tomaseis conocimiento de sus propios, arbitrios, satisfaccion de acrehedores, reglamento de abastos y establecimiento de las reglas más justas para la mejor administración, quenta y razón de los caudales, y que practicaseis lo mismo en todo lo demás que tubieses combeniente dando quenta para su aprobación, procurastéis desde luego cumplir este onroso encargo en todas las veras de vuestra obligación empesando a reprimir los abusos, observando los daños, para con conocimiento establecer las reglas más conforme a su remedio, cuyos conocimientos os havia hecho entregaros a la formación de Ordenanzas Generales. Libro Capitular del año 1747,  San Felipe.

Malgrat la seva decadència, San Felipe continuava sent important, va aplicar de manera dràstica les receptes que preconitzaven la monarquia, per a controlar una àrea de poder tan important com era l’àmbit local. La monarquia encara trobava dificultats per a fiscalitzar de facto als municipis, fruit d’aquesta autonomia i poder delegat com corporació. Les oligarquies utilitzaven  eixa autonomia en benefici propi, i per això eren tan importants les ordenances que passaren a ser un instrument jurídic per als propòsits de la monarquia.

La clau de la nova administració: “La tutela”

Philippe_V_of_Spain_by_Nicola_Vaccari

Felip V

La instauració de la Nova Planta va suposar una remodelació legislativa, que també va afectar al territori de Castella. Aquest procés va restar complex i replet de provisionalitats, d’avanços, i retrocessos. Finalment es va imposar un model d’administració municipal intervencionista, amb una intromissió en els assumptes locals que varen dur a una uniformitat, reglamentant fins al més ínfim detall administratiu.

Enrique Giménez, entre d’altres, ens parla de que aquesta remodelació va portar una forta actitud reglamentista, que acaba en la rigorosa centralització que tant ha caracteritzat al període borbònic. Altres com Bartolomé Clavero ens parlen  d’una tutela administrativa.  Aquesta tutela que exercia el príncep, és a dir el monarca, existia de facto, malgrat que no hi hagués un principi de dret que li permetria el poder.

El segle XVIII es la centúria de política institucional d’una inspiració exterior, francesa, i l’apoderament interior de la monarquia espanyola. Podem parlar de l’administració com una estructura centralitzada a nivell estatal, i la local como una dependència apoderada, amb poders delegats per la monarquia. En eixe context entenem el recorregut del ajuntament de San Felipe a nivell legislatiu i administratiu sobre tot, des del 1709 fins a la dècada dels 40.

Al segle XVIII es produeixen diferents obres clàssiques que van conformant el corpus iuris, que està en la base del dret de la monarquia. Els regidors corporatius son els governadors, qui condueixen el govern del poble, i els corregidors regis, els jutges. El corregidor representa i germanitza la justícia en nom del rei. Però alguns autors com R. L. Dou ens diuen que la tutela no es tant procedent del monarca, sinó més bé correspon al regiment, és una qüestió familiar i corporativa, i sols així, pública.

En aquest segle podem observar com més que una centralització rígida i impossada, hi ha una tutela administrativa, que emana del monarca, però que conviu amb una pluralitat de jurisdiccions i de corporacions, que en el cas de Xàtiva, exerceixen una certa autonomia. En el cas de San Felipe, no pareix que aquesta centralització vingués de mans militars, com els Decrets de Nova Planta. És un procés lent, i gradual, que accepta amplies cotes d’autonomia a nivell municipal, i amb llicències legals que aprofiten les oligarquies locals.

Quan l’aparell burocràtic s’organitza a partir dels 50, la racionalització dels ajuntaments, deixa de costat la interinitat que caracteritza les normatives que van sorgint, per la necessitat de fer front a urgències quotidianes, més que per un procés legislatiu madurat. Aquest se fixa en la segona meitat del set-cents, quan es fixen unes normes més rigoroses, que obliguen amb més força, quan la centralització ja s’ha desenvolupat considerablement.

Per desgràcia unes ordenances tan importants com les de 1750 no han sigut estudiades de forma detallada, és cert que existeix una transcripció feta per Josefina Casanova Mompó. Nosaltres farem un breu anàlisis amb l’ajuda de la transcripció, i amb les apunts que fa Isaïes Blesa Duet.

Un nou municipi, San Felipe, una nova monarquia, borbònica

general_batallaLes conseqüències de la Guerra de Successió, i del posterior incendi de Xàtiva, és contemplaren a tots els nivells. La gran ciutat de Xàtiva, declarada rebel, fou cremada i saquejada, perdent així la gran importància que havia tingut. Ella, que en època foral fou una de les primeres en tindre el privilegi de insaculació, afamada també pels papa Borja. Ara va a veure reduïda la seva importància, amb una gran pèrdua demogràfica, com ens ha dit la nostra companya Agnés Ferrer. El que comporta un gran retrocés econòmic i social, una ciutat que es veu obligada a refer-se. També a nivell cultural, la destroça de convents com em anat anomenant en el capítol anterior, tot i això alguns edificis com la Seu, s’han conservat.

Dins de la part en la que ens ocupa, també hi ha una gran transformació a nivell polític i administratiu. Xàtiva veu reduït el territori de l’antiga governació, ara fragmentat en sis noves divisions administratives, seguint el model dels corregiments agafat de Castella. Això junt amb la implantació dels decrets de Nova Planta, que quedaran fixats cap al 1709 amb els següents corregiments:

  • San Felipe
  • Cofrents i Montesa, subjectes a San Felipe
  •  Alcoi
  • Xixona
  • Dènia
  •  1759, s’afegeix Ontinyent

Sin títuloAl front dels corregiments es va establir la figura d’un corregidor, que en el cas valencià trobarem una gran abundància de militars. Autors com Piqueras Haba i Sanchis Deusa, E. Giménez, E. García Monerris, M.C. Irles Vicente, entre d’altres, destacaren que el criteri que s’utilitzava seguia un procediment basat en els crims i càstigs. El rei disposarà del seu regne conforme a la seua voluntat. A continuació mostrem una proposta de distribució del territori valencià en corregiments atenent a la fidelitat o rebeldia, 20 de Novembre de 1708, si clickem veiem el document complet.

D’aquesta forma trobem confiscacions de bens, una gran despoblació, que pareixen ser els responsables de la menor dotació de capitulars asignada en un principi, la condocoó forastera d’alguns d’ells, i la limitació del exèrcit:

” Entre militares irlandeses, nación francesa y otros agraciados forasteros disfrutan tres de las cuatro partes de la vega y casas de San Felipe, los cuales sólo tienen algún agente y algún mediero que sólo sirve para abultar y no de sustanciar la ciudad”.

El resultat de tot plegat es una desestructuració de les demarcacions, de tal forma que trobem que llocs com Agullent i Alfafara, depenen de Montesa i no de Xàtiva. Se creen corregiment que ratllen lo absurd, Xixona premiada per la seva fidelitat, però era prou més menuda i pobra que altres del seu voltant. Els dubtes sobre Xàtiva, que portaren a plantejar com a cap de corregiment a altres localitats amb menys població. Aquestes situacions hagueren d’anar corregint-se amb el pas del temps.

Xàtiva convertida en Nueva Colonia de San Felipe, es un paradigma de lo costos que seria trobar un lloc en el concert de la nova administració i divisió territorial. Molts municipis veieren en això la possibilitat de deslligar-se de l’anterior dependència que mantenien amb Xàtiva, com es el cas de Castelló de la Ribera, Beniganim i l’Olleria, que amb la seva disgregació marcarien una pauta per a altres poblacions. En gran mesura buscaven la desvinculació econòmica, lo que va ser motiu de plets, que feren que poblacions com Canals intentaren la seua segregació.

Per a entendre tot açò, hem de tindre present que durant l’època foral, Continue reading