En 1760 es reprodueix la pretensió de ser catedral, ja no eren sols representants o sol·licitants ambos cabildos civils i eclesiàstics, també les comunitats religioses, i els prelats monàstics de San Felip hagueren d’enfrontar-se amb la rèplica del cabildo de València. Contrarèplica del advocat dels consells de Madrid, Pedro Laforcada en 1761. Al final va resultar un gran treball i un cost econòmic alt, que va derivar en un mal resultat.
” El ayuntamiento de San Felipe recurre con veneración a los pies de V.M. anhelando el reintegro del honor ilustre de la silla episcopal que gozó hasta la dominación sarracena, a cuyo cristiano fin ha instado frecuentemente dicha reintegración proponiéndola con poderosas razones, en distintas fechas de siglos anteriores; razones acrecentadas en el presente y cesados los obstáculos que hasta ahora impidiern el logro de tan justa pretensión, adelantándose al ayuntamiento el cabildo eclesiástico con el mismo celo que la ciudad, que bien pudiera remitirse a las causas alegadas por aquél.
La razón principal de este intento es que la diócesis de esta población y su distrito fue propia desde la primitiva Iglesia hasta la dominación árabe, y así vemos como asistió Muto y demás sucesivos obispos de Sétabis a los concilios de Toledo. Según carta de Felipe II a su embajador en Roma en 1596, la catedral setabina data del pontificado de San Silvestre e imperio de Constantino Magno. A continuación defiende histórica y legalmente el derecho de postliminio a favor del obispado de Xàtiva. Ponderando a esta ciudad como digna del honor episcopal, recuerda que los sarracenos conservaron su antigua fama como lo atestigua el moro Razis en su descripción de España en 977, y el Nubiense en su Geografía la celebró de vistosa, circuida de asunto. […]” Memorial del Ajuntament, 1760.
El 17 de novembre de 1761 arriben a Madrid els exemplars de la sol·licitud de catedralicitat, representada per l’ajuntament al rei, i s’acorda el seu repartiment a canonges, regidors, convents, personalitats, i corporacions de la ciutat, per conducte de les comissions.
4 desembre 1762, es va rebre en l’ajuntament la carta del secretari reial de la càmera, Nicolás Manzano y Marañón. Declarava que no hi havia lloc a la instància que feu aquesta ciutat per a que l’església Colegial fora erigida catedral. Imposa a aquesta perpetu silenci i mana que no s’admetia cap més memorial ni representació en el assumpte.
En 1769 en la sessió municipal es va acordar donar una comissió al regidor Francisco Cebrián per a que remetira el memorial per mitjà de Sr. D. Manuel de Roca, secretar de Gracia i Justícia, al rei Carles III, sobre l’expedient de la catedralicitat. Per correu es va conèixer la mort del arquebisbe de la diòcesi, i com ni el difunt prelat, ni els dos bisbes auxiliars seus anares a visitar l’església de Xàtiva ni res. Cebrián tracta de parlar amb el canonge racional, i després amb els dos cabildos. També li escrigué al confessor del rei.
Fins que no va arribar el segle XIX, durant l’època constitucional foren ateses les pretensions del cabilde colegial i del ajuntament, gracies al patriotisme i influencies d’un fill ilustre de la ciutat. Acordada en corts la restauració de la Seu xativina pel decret del 25 d’abril 1814, i després de l’espera feta per l’absolutisme de Ferran VII, es van acabar les gestions. Però malauradament 1822 durant la breu efectivitat de la província de Xàtiva, cregut de la bula pontifícia designà per a la provisió del bisbat a J. L. Villanueva, qui en setembre fou nombrat ministre plenipotenciari d’Espanya fou manat a la cúria romana. La cúria el va mirar amb una prevenció, al il·lustre diputat d’unes corts liberals. Aquella meritíssima feina del bisbat xativí no va deixar de ser una il·lusió. Al triomfar la reacció pel decret del 30 de Setembre de 1823 Ferran VII va declarar nul tot el que havien fet les corts des del 7 de març de 1820. I així es va esfumar el somni de la catedralicitat i capitalitat de Xàtiva, que tornà a rebre el nom de San Felipe, i va ser obligada a celebrar la festa de la llibertat del seu rei.
Sobre aquesta qüestió hi ha una amplia informació en el llibre de Vicente Boix, Xátiva. Nosaltres hem estret un breu resum del que ens conta Sarthou, per mostrar un poc el complicat assumpte que finalment es tornà una mera il·lusió. És interessant observar tota la informació que hi ha al respecte, però resulta massa voluminosa per a tractar-la en aquest espai.
Deixa un comentari