Els projectes de reforma per a la futura Catedral

La Seu com ja hem dit diverses vegades és un dels edificis, sinó el més junt al castell, més emblemàtic de la ciutat. Va estar a punt de ser catedral al segle XVIII. Aquest edifici que s’alça sobre una mesquita, sofreix diferents transformacions al llarg de tota l’època moderna, nosaltres degut al nostre espai cronològic ens centrarem en mostrar algunes aspectes del segle XVIII. Deguem posar sobre avís que la profunda informació ens fa seleccionar alguns aspectes, és impossible comentar en una sola entrada totes les innovacions.

Durant els anys 1685-1705 l’autor de la fàbrica de la Seu és mossèn Juan Blay Aparisi i Polop, algunes fonts diuen que era professor de matemàtiques i regent de l’obra. És en aquest moment quan s’engrossien els pilars en la intersecció de la capçalera amb el creuer, per a sostenir una gran cúpula sobre tambor o cos de llums sobre un creuer d’allargats braços. Esta cúpula degué de ser la que després afloraria dissenyada en el projecte de Fra Alberto Pina en 1760, i en el de Jaume Pérez per a la façana del any 1778, realitzat a partir d’un altre de Ortiz, quan encara no estava construïda la cúpula.

Un altre element interessant és la culminació del parament de la sala capitular i la sagristia en l’any 1700, on Aparisi va proposar un  artifici, utilitzant els seus coneixements geomètrics, amb una traça obliqua obliga a una cantonada i artificial visió ortogonal des dels peus de la façana.

Si avancem una mica en el temps immediatament pensem en el context de la guerra. Però contràriament al que es puga pensar, aquest edifici no va sofrir quasi el incendi. Però les obres no es varen reprendre fins al 1728, quan es va caure part del sostre. Això provoca un compendi de qüestions estructurals, compositives, i constructives de procedir arquitectònics. Que no és més que un procés pel que estan passant moltes altres obres de l’època.

El nou encarregat seria el prevere Mossèn Casimiro Medina Urios, xativí. Per a les reparacions es va acudir als obrers religiosos de sant Onofre. Després entre 1730-1732 es reprenen els mecanismes burocràtics per aconseguir finançament i poder continuar l’obra. No sabien si tancar el ja fet, el presbiteri, i el creuer, o si prosseguir en les naus. Es va acudir a un expert, el novator Juan Bautista Corachán, qui va intervenir en les decisions sobre la reconstrucció de la ciutat, junt amb el matemàtic Tomás Vicente Tosca.

Les obres que va indicar Corachán, foren dutes a terme pel mestre major de les Reals obres de Sa Majestat, José Sierra. Ordenà el tancament del presbiteri. en el 1734 se li va encarregar la part del cor i dos atris.

Fou en aquest moment quan es va fer la decoració barroca del casc de la volta del presbiteri, el propi José Sierra ens diu:

“En el estado de luzir y adornar la capilla mayor y su claustro”

En 1745 es va encarregar pintar les petxines a José Vergara. Malgrat que la cúpula encara no s’havia tancat. Un any més tard es feia notar la necessitat d’actuar en les naus, per asegurar lo recent construït, sobre tot en la part en la que colinda la nau central en el creuer.

El següent arquitecte que anem a nombrar és Fra José Alberto Pina (1693-1772). A ell se li van encarregar totes les obres civils, militars, religioses, o públiques, en els anys centrals del segle XVIII a Xàtiva. Però el seu prestigi el va aconseguir en la seua intervenció en la Seu, de la que es duia fent càrrec des del 1738 seguint el dissenyat per Corachán. Van ser uns anys clau, per què és en 1760 quan demana la catedralitat. Va fer un esquema de tres naus, amb capelles laterals.

A ell se li deuen part dels exteriors arcbotants que contraresten l’empenta de la volta de la nau. Per algunes capelles va utilitzar voltes vaídes artesonades de secció rectangular, tornant a les maneres del set-cents, ja que era un moment on totes les construccions es feien en els revestiments decorats en guix.

Després del terratrèmol de 1748 Pina va fer diversos informes on explica els danys dels diferents edificis. Pina ja enunciava el cas de la col·legiata, la qual s’havia construit en alguns moments amb una fàbrica ràpida. Explicava la presència d’esquerdes en els pilars, arcs, voltes del creuer, petxines, i en les voltes del transepte, des d’abans del terratrèmol.  Deia com la col·locació del guix era difícil, ja que causava inflaments grans i desplomaments i esquerdes.

El terratrèmol per la seua banda va fer caure dos de les creus en la façana nord  sud, ocasionant ruptures en el sostre, i va acréixer les esquerdes.

Pina va continuar després del terratrèmol, i en 1750 va dissenyar el retaule major, que continua amb certes modificacions, ja que va ser parcialment destruït en la Guerra Civil.

A ell li va tocar presentar un projecte complet amb la planta i perfil, per a fer de Xàtiva el cap visible de la nova diòcesis. En els informes es deia:

“La fabrica de la iglesia nueva es magnífica, toda de piedra labrada al estilo dórico, yy sus dimensiones exceden a las de la catedral de Valencia.”