Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

El terratrèmol de 1748

Gravat alemà s. XVIII, sobre un terratrèmol del 1755.

La ciutat de San Felip, la vella Xàtiva,  arrasada a causa del conflicte sucessori per la seua resitència al exèrcit borbònic, va quedar pràcticament destruïda pels terratrèmols de finals de març.  Habitada per més de 1.4000 veïns, acollia igualment als 100 religiosos del capítol de la seua col·legiata i als membres de nou comunitats religioses, dos d´elles de monges. En tots els informes de que disposem els responsables es mostren preocupats per la ciutat i els habitants, sent des del primer moment molt alarmants les noticies que arribaven de la ciutat tot i que en tots els casos no es contabilitzaven les víctimes. Així, les “relaciones de los estragos causados por los terremotos”, escrites immediatament després de la catàstrofe, fan referència al lamentable estat dels edificis i temples, i ens diuen que nou cases van ser demolides, vint-i-cinc estaven en reparació, vint-i-quatre estaven derivades en part, en quaranta-u era necessari efectuar algun tipus d’obra, i cent trenta-cinc ; tot allò justificava que un gran nombre de veïns hagueren optat per abandonar la ciutat i acampar al voltant d´aquesta. Conforme passaven els dies les noticies les noticies anaven concretan-se,gràcies al ministre de l´Audiència Valenciana, Pedro Valdés León. Aquest ministre instava al Capità General amb urgència personal expert per a iniciar les tasques de sanejament de la ciutat. El 3 d´abril després de que es donarà un segon terratrèmol, el duc de Cayús, mostrava la seua preocupació al marqués de la Ensenada per el que haguera pogut passar a la ciutat.

Al mateix temps, don Miguel Vandorent, governador de San Felipe havia reconegut els danys produït els primers danys al castell i portes de la ciutat.  L´estat general era lamentables ja que totes les defenses havien quedat destruïdes o molt perjudicades.

Les despeses resultaren molt elevades, sobrepassant les 17.000 lliures. Les esglésies i els convents de la ciutat van ser els edificis més afectats de la ciutat sent necessari 10.189 lliures per a la seua reparació a les que s´ha de sumar 1.309 lliures per a refer les cases de les diferents comunitats eclesiàstiques de la població. La principal porta d’accés al casc urbà necessitava una immediata reparació de 300 lliures. L’ajuntament, llotja, almodí i altres edificis del comú necessitaven 650 lliures per a ser reparades. Per últim les cases dels veïns s´havien vist notablement afectades, sobretot les del més pobres sent necessari 2.700 lliures per a la seua reparació.

De les 17.040,5 lliures en que es valoren les despeses que suposaria reconstruir els edificis de la ciutat el l´intendent va recomanar únicament assumir el pagament de 2.026. més de la meitat d´aquesta quantitat es va dedicar a subvencionar als veïns pobres, a més s’arbitraren almoines per a reconstruir els convents de la Mercè (400 lliures), dels capuxinos (73lliures) i de les monges de la Consolació (197 lliures). També recomanava l´intendent l’assumpció de les 330 lliures que es calculava del cost de la demolició i la posterior reparació de la Torre de San Francesc i l’amacen de la Palla.

Les manufactures a Xàtiva, segle XVIII

Gravat  d'un taller de seda

Gravat d’un taller de seda

La manufacura també s´havia donat un grau de desenvolupament durant el segle XVIII, y accentuant-se en el segle XIX, gràcies al creixement del comerç i dels transports a nivell mundial i els canvis interns en les estuctures productives i socials. La gran industria manufacturera era la seda, destacant-se centres como València, Gandia i Oriola. No obstant, la seda valenciana va tenir un esplendor efímer, ja que a partir dels anys 90, té una caiguda molt important.

El sector hegemònic del segle XVIII  són els panys, que ocupaven més de 16000 operaris en casi 7000 telers.  Esta industria no era homogènia. Els panys a Morella començaven a mostrar signes visibles d’estancament; era una producció que no anava més enllà dels mercats locals, era un sector de molt baixa productivitat. Per el contrari, al voltant d’Alcoi i Ontinyent, que tenia una llarga tradició manufacturera, té una gran desenvolupament, sent la principal proveïdora del exèrcit. L´extenció dels draps, es tractava d´un treball a domicili en nuclis pròxims a Alcoi, com Ibi, Cocentaina o Muro.  Aquesta ret de municipis s´amplia en el segle XIX, des de La Vall d´Albaida i La Marina.

Aquesta industria va suposar un desenvolupament d´altres sectors com el paper, ja que era necessari per a embolicar els panys. Al final del segle XVIII es construeix la primera fàbrica de paper.

La industrialització hauria d´esperar encara fins al segle XX, entorpida per el acaparador sector agrari i la inexistència d´una burgesia dinàmica i emprenedora. Aquest endarreriment es deu sobre tot a causa de la duresa del règim senyorial valencià, enfortit amb la refeudalització posterior a l´expulsió dels moriscos.

En 1795 es registra un ofici on se li diu al Corregidor Gaspar Pascual de Bonança, que per acord del Capità General s’havien donat les ordres per a les companyies havien d’acompanyar al Santíssim Sagrament.

Els gremis, constituïts a Xàtiva des del segle XIV, desfilaven en el XVIII en la processó, precedits dels seus estendards i amb les escultures dels seus sants titulars.  Lluïen les carrosses, danses i músiques, competint per destacar; així hi havien els sabaters amb les imatges dels seus patrons Sant Crispín i Sant Crispiniano; el dels sastres amb la bandera de damasco vermell i galons d’or processionant a les Santes Anastasia i Basilisa; els ferrers amb Sant Eloy; els moliners amb la Verge dels Desemparats; els forners i els estudiants amb Sant Tomás d’Aquino. Continuaven els carros triomfals o Roques sobre els quals representaven actuacions sacramentals conegudes com a Misteris, que posteriorment deixen de ser escenificats per persones i passen a ser-ho amb figures dels personatges que intervenien.

Del feudalisme al capitalisme

Baile-MinueEl pas del feudalisme al capitalisme ha estat un nuclear en la histografia valenciana.  El pas al capitalisme no era un procés gradual sinó que es dona al llarg del últims segles medievals i moderns.  L’expansió  a altres territoris va facilitar el desenvolupament d´una economia mercantil, la penetració urbana en el món rural, la descomposició de la comunitat camperola, l’extensió de les relacions contracturals i del treball assalariat, l´arrancada de les manufactures i molts altres canvis que preludiaren i acompanyaren la transició al capitalisme.

La transició a aquest procés va ser necessari una revolució política i institucional per accelerar el procés de transició, però no el crea ni tampoc el culmina, ja que aquest es prolongaria durant tota la resta del segle XIX i fins i tot bona part del segle XX.

Per altra banda, aquesta revolució dona lloc a un canvi social, ja que hi ha un canvi en l’hegemonia dominant, el senyor son substituïts pels  comerciants i els propietaris agraris s’havien enriquit gràcies a una legislació revolucionària que, en concebre l’emfiteusi com una cessió temporal del domini útil d´un immoble, a canvi del pagament anual de un cànon.

La noblesa va ser el grup social  més perjudicat per aquesta mesura, ja que en alguns casos tenien totes les seues terres en emfiteusi i en altres basaven les seues rendes en drets jurisdiccionals, també abolits per la revolució. Però no beneficià els petits camperols, els arrendataris i jornalers que treballaven les terres que no eren seues i que continuaren igualment desposseïts després de la revolució. Per tant, sols van ser beneficiats els emfiteusis rics, un grup molt heterogeni, des de altres capes del camperolat a la mateixa noblesa, passant per comerciants, advocats, polítics militars i una llarga nòmina de propietaris agraris.

Les transformacions econòmiques

El País Valencià durant el segle XIX es un país rural i endarrerit, un país de propietaris agraris i de camperols, dominant per l’agricultura tradicional de base cerealícola, que només a partir del anys setanta i vuitanta hauria iniciat el camí de la seua modernització, orientat la seua producció agrícola cap a l’explotació i introduint noves tècniques i nous cultius, més rendibles i especialitzats.

Els principals avanços els vorem en els marjals pròxims a la costa. En comarques como la Safor, la Ribera i l´Horta,les marjals anaven unides a l´extensió dels arrossars . Les terrasses van permetre guanyar més de 3300 hectàrees al agua. El excés colonitzador que s´extenia des de el marjal de Torreblanca al de Xeraco, siguent notable en les comarques del sud. Municipis com Benissa van veure com les seues terres s’extenien  per al cultiu. En el cas de les terres d´Aitana econtrem terres a més de 100 metres d’altitud.

Altre punt a destacar en el creixement agrari del litoral ve acompanyat per la intensificació del regadiu i de amplies zones de secà, junt a una agricultura extensiva. Es donen obres de millora i perfeccionament d´infrastructures com pous, sèquies, etc. que suposen una major producció de la terra.

Sobre els principals cultius, tenim arròs, que era el principal cultiu comercial. La producció es concentra en La Ribera, la Costera i els voltants de l´Albufera. La seua producció té uns altíssims rendiments. El seu principal destí són els mercats europeus.

La morera, s’encontrà sobretot en la Ribera Alta.

En les zones de secà, destaca la vit, que s’encontrava present en quasi totes les comarques del país. Eren vins de gran qualitat, però també es feia aiguardent i passes.

Junt amb l’olivera, també es completava amb les agarrofes, per a l´alimentació dels animals. El cultiu de les barrelles, per a l´obtenciño de la sosa càustica, o el cànem en la zona de Castelló.

Els béns confiscats

Melchor Rafael de Macanaz

Melchor Rafael de Macanaz

Macanaz es nombrat Comissari per a l’establiment de la nova població de Sant Felipe, dictant normes per al retorn de pobladors. Aquest tenien que passar un control de fidelitat. Primer ho tenien que sol·licitar, després passar la prova de fidelitat que consistia en formular vàries preguntes sobre la trajectòria, sobre si havia sigut fidel al rei, si en l’extermini se li havien saquejat les propietats, etc. Un exemple es el de el espardenyer de l’antiga Xàtiva, Joseph Sanchis, el qual se’l  declara fidel i lleial vassall del rei, obrint-li les portes de San Felipe.  Se li donen dues terres de secà en la Partida de Bixquert, i una casa amb hort i dret d´aigua Santa, que va ser d´Antonio Cazorla, desposseït de la propietat, per valor de 110 lliures moneda valenciana.

En 1717 amb la Pau de Viena, que recollia la mútua restitució de béns entre els contendents de la guerra, molts dels antics propietaris, però també el mateix municipi, intentarien emparar-se en la norma de Viena, per a recuperar els seus antics privilegis, cosa que no aconseguiria.

En el cas del esmentat Joseph Sanchis, la qüestió es complicava més, ja que els beneficiaris dels béns, al cap dels anys havien realitzat millores o reformes en cases, i posar les terres en producció.

El juí allargat fins 1729,  va fallar en contra del demandant.

Resultat dels ingressos a la ciutat

Aquestos ingressos li suposaven a la ciutat uns ingressos d´unes 24.000 lliures anuals, moneda valenciana. A  més, es citen altres monedasrelatius a la percepció de censos de veïns de Canals i la Torre de Canals, especificant que “ que oy no se pueden justificar por haverse quemado los papeles del Archivo en el incendio de dicha ciudad”, però que bé podrien ser la diferència fins les vora 33.000 lliures. Mentre els ingressos en l´any 1724, eren de 7.000 lliures, la ciris era òbvia.

Per tant, el Equivalent li suposa un moment crític per a la colònia de San Felipe, ja que dificulta la reconstrucció de la ciutat i provoca el enfrontament amb els creditors.  Aquestos eren un grup de pressió poderós, , que canvien el destí de la ciutat, paralitzant projectes urbanístics, en favor del seus beneficis, sent la principal objectiu cobrar les seues rendes.  Parlem d´un moment d’agitació social, la població està indignada amb la importància que van tenint els creditors i amb l´ ús que se li dona als recursos de la ciutat. No obstant, la colònia no pot assumir el deute de la antiga ciutat de Xàtiva, per el que els regidors recorren a Macanaz per a que pres pressione sobre les autoritats reials. Aquest li envia una carta al Marqués de Grimaldo en 22 d’agost i 9 de novembre de 1713 on exposa que San Felipe no té rendes ni propis, i que de persistir en les seues pressions la crisis s’agreujaria afectant negativament als nous repobladors, ja que no seria una colònia lliure, sinó d’esclaus,fent-los desistir d’establir-se.

A pesar de les concessions fetes a la ciutat, com la suspensió temporalment del pagament de censos i de no alçar-se una solució negociada fins el 1728, l’ajuntament va tenir que assumir la totalitat del deute de l’antiga Xàtiva, a pesar de les consideracions jurídiques de Macanaz, i acceptar que devia pagar als creditors. Aquestos continuaren exercint un control inflexible sobre l’ajuntament perquè complirà al peu de la lletra els capítols de la Concòrdia de 1728, aprofitant-se d´un joc a dues bandes: beneficiaris com a creditors i com a regidors.

Quadre de peites de 1723

PEITES:

Del Senyor de Càcer 25 lliures
Id. Cotes 10 lliures
Id. Alcàntera 10 lliures
Id. Rotglà 15 lliures
Id. TorrentId. Torrella 13 lliures15 lliures
Id. Corbera 15 lliures
Id. Del molí de Torrella 12 lliures
Id. Annauir 13 lliures
Id. La Granja 12 lliures     10 sous
Id. Tossalet 22 lliures
Id. Rafelguarf 5 lliures
Id. Faldeta 5 lliures
Id. Abat 18 lliures    3 sous
Id. Sans 20 lliures    4 sous
Id. Berfull 5 lliures
Id. Manuel 12 lliures
Id. Genovés 10 lliures
Id. Guadasséquies 13 lliures    8 sous
Id. Alfarrasí 25 lliures
Id. Bellús 5 lliures
Id. Torre Lloris i Miralbó ?
Id. Bèlgida 3 lliures
Del Col.legi de la Ciutat d´Oriola 5 lliures
Del Clero d´Aiora 6 lliures    12 sous  9 diners
Del Monestir de Ntra. Sra. Montserrat. 2 lliures    20 sous
Del Don Alonso Sans Tolsa 10 lliures
Del senyor del molí dit de Torrella 10 lliures
Del dret de peita de veïns de Palomar, Bèlgida, Albaida, l´Olleria i Canals, propietaris de cases a Xàtiva 114 lliures    8 sous
Del Calvari de l´ofici de Velluters 25 lliures
Del cens que el forn del Raval responia a la ciutat 3 lliures     10 sous
De l´ofici de Torcedors de la seda 10 lliures
De la casa contigua al forn, que habita el forner 1 lliures
De l´arrendador  de la Guardia de la Fira i drets d´ella 90 lliures

 

Quadre de les sises de 1723

SISES:

Del peix fresc 300 lliures
De l´arrendament de l´Almodí de la cal 25 lliures
Id. De la carn 8.000 lliures
Dret del tabac 500 lliures
Alfondec del blat 1.000 lliures
Dret del ví 3.000 lliures
Dret de la molta 4.000 lliures
Dret de la mercaderia 2.600 lliures
Dret del mig florí 600 lliures
Dret de l´aiguardent 500 lliures
Dret del sabó 200 lliures
Dret dels menjadors de:*Aielo de Malferit*Montaverner

*L´Enova i Barxeta

160 lliures     10 sous?

?

De l´Olleria, per haver-se segregat a Xàtiva 600 lliures
Ibidem. De Vilanova de Castelló 520 lliures
Ibidem. De Beniganim 807 lliures     5 sous   6 diners
Pensió d´un cens de la ciutat d´Alacant 47 lliures       19 sous
Del Compte de Cocentaina 15 lliures

 

 

 

Introducció a l’economía del segle XVIII

Durant la segona meitat del segle XVII la economia valenciana comença a superar les dificultats més greus generades tant per la expulsió del moriscos com per les crisis donades en la primera centúria.

La Guerra de Successió va provocar una crisis molt localitzada cronològicament, tenint el any 1709 la major incidència. Però, després de la seu fi, es va recuperar fins meitat de la dècada de 1730, que va ser el període de major creixement de la centúria prolongant-se fins 1770. No obstant, aquest estancament que es dona en el últim quart de la centúria es deu a la creixent incapacitat de encontrar la font per a captar el creixement agrari valencià com la resistència cada vegada més forta que oferia els llauradors a donar el deu per cent de la collita.

La ciutat de Xàtiva va particiar activament en el conflicte successori de la Corona d´Espanya, donant suport a la Casa d´Austria, el Arxiduc Carlos d´Austria, enfront del seu rival borbó, Felip V. En 1707, la seua fidelitat li costaria cara al resistir durament els Borbons. En contra, Felip V va manar incendiar i destuir la ciutat, i expulsar el seus habitants, canviant el nom de Xàtiva per el de “Colònia de San Felipe”.

La Guerra de Successió  va causar un dany irreparable a l’economia de la ciutat de Xàtiva, submergint-la en una greu crisi econòmica de la que tardaria molt en recuperar-se.  Aquesta crisis comença a donar-se  un any abans de que finalitze la guerra, accentuant-se en 1724-1726 quan es paralitzaren els pressupostos municipals. Per aquest motiu, son nombroses i repetides  les peticions per part de les autoritats municipals demanant el  perdó de les càrregues tributaries, que suposaven  una greu impedimenta per al reviscolament de San Felipe, nom que se li va donar a la ciutat després de la guerra. Dites peticions, no eren exclusives de l’antiga Xàtiva, sinó que poblacions aparentment no tan afectades per el desastre de la guerra, sol·licitaven reduccions també. Un exemple és el cas de la vila d´Alcoi, que presenta un memorial al rei en 1717 demanant la reducció de l´ equivalent, que comença a funcionar dos anys abans, el qual suposava  la suma de  tots els impostos castellans.

Amb la finalitat de pal·liar la falta de numerari per a la disminució dels ingressos de que disposava l’antiga Xàtiva, les autoritats presenten una relació de rendes que percevia i que fins a la data -1723-, res no tenia recaptat.  La quantitat que deixava d’ingressar l’erari municipal era considerable, si atenem les xifres aproximades que va facilitar l’ajuntament al Superintendent les encontrem en les succesives taules de sises i peites.