Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Veïnat de Campoflorido 1712-1717

En l’apartat de població vos hem anat parlant dels diferents censos, i ritmes de població que va sofrint Xàtiva al llarg del segle XVIII (cens d’Aranda, i de Floridablanca). Però ens agradaria concloure amb unes dates interessants sobre el primer cens del segle XVIII, i el que passa si el comparem amb altres censos, com el de 1692. Hem de tindre en compte que el cens de Campoflorido ha tingut diverses crítiques com ara explicarem.

censo_campoflorido1

Veïnat de la Provincia d’Extremadura

El primer cens del segle XVIII, es fa res més acabada la Guerra de Successió, i havent accedit al tron Felip V, va voler fer un recompte de la població. La motivació va ser sobre tot per un objectiu fiscal, tenint en compte que s’havien de reparar els desperfectes de la guerra. Aquest recompte establiria els veïns útils, és a dir, aquells que tenien el deure de contribuir en els impostos. S’havia de distribuir de forma equivalent el pagament dels impostos. Per eixe motiu es va incloure a la noblesa, que no apareixia en alguns censos anteriors. No es va contar el clergat, els pobres de  solemnitat, i els militars. El veí útil, era una família, mentre que les vídues es consideraven com a mig veí. En 1712 el bisbe de Gironda ordena la seua elaboració.

La majoria de les dates es van recabar al 1712, però no es va finalitzar fins al 1717. El seu nom es deu al Marqués de Campoflorido, president de la Reial Hisenda, qui ordena als superintendents que se li remitisquen les relacions de veinats de tots els pobles de la seua jurisdicció. Part del mèrit és per ser el primer intent d’un cens que amb les mateixes instruccions reunira la part de Castella i la d’Aragó. Malgrat que en el propi segle XVIII, Jerónimo de Ustáriz, va intentar corregir les cifres, augmentant-les considerablement.Va considerar que l’ocultació aproximada era del 25%, i que es devien aplicar a més el coeficient 5 per a la conversió de les cifres de veïns en habitants.

 El cens de Campoflorido de 1712 ens dóna unes dates per a Xàtiva (2a columna), i les seues pedanies, mentre que en la primera columna veiem les dates d’un cens fet a l’any 1692:

Xàtiva 3280 327
Annauir 15 15
Sorio 12 10
La Torre d’En Lloris 22 15
Total Xàtiva 3329 367

Hem elaborat un gràfic, que ens dóna una idea de les pèrdues poblacionals, atenent a les dates d’aquests dos censos:

CENSO

 

http://www.seppv.uji.es/est_historiques/censos/1692.html

http://www.seppv.uji.es/est_historiques/censos/campoflo.html

Presos al Castell, la Guerra de Successió

Presó Castell major, Xàtiva

Presó Castell major, Xàtiva

Degut a la batalla que s’estava lliurant dins de la ciutat, la societat es trobava dividida entre borbònics i austriacistes. Aquesta situació va provocar que hi hagueren presos al castell, i en la pròpia presó de la ciutat. El propi Macanaz, del que ja hem parlat en altres entrades ens conta en el Memorial, quan parla sobre la reconstrucció de la ciutat (1708) el següent:

“Y en dia 14 del mismo mes (Desembre de 1705), D. Juan Tàrrega y otros Hombres conocidos ayudados de toda la plebe de Xàtiva, sublevaron aquel pueblo contra su Majestad, faltando al juramento de fidelidad que habían hecho en la diputación de aquel Reino, y después los diputados de él, en esta corte.
Prendieron al gobernador, D. Francisco Rocafull, y a los pocos que le siguieron, les saquearon sus casas y ocuparon sus bienes raíces, y presos los llevaron a Valencia, dejando algunos en el Castillo y ofreciéndolos por despojos a Basset, le dieron la onbediencia.”

A més a més, si recordem la seua pertinència al partit botifler, podem comprovar com més avall diu:

“Por el mes de abril del año 1706, las armas de si ,majestat, mandada por el general conde de las Torres, pasaron a poner sitio a aquella Ciudad, y antes de executarlo, le pareció prudente advertència escribir a la Ciudad, y a D. Juan Tárrega, ofreciéndoles el perdón de parte de su Majestad, si reconocidos de su delito viniesen a dar la obediència. Negaronse a darla ahorcando al que llevó las cartes a Pedro Mollà i a Joseph Soler, jurados que estuvieron de parte de la justícia de su majestat les dieron garrote, teniendo los cadáveres tres dies en el lugar del suplicio para terror de los Buenos vasallos”

En quan al tercer pres botifler no se sap amb seguretat si era Joaquim Peris, com ens indica Agustí Ventura, seguint la cita de Carlos Sarthou. Però hem de tindre present que quan els botiflers apressaren la ciutat, ja que a més a més la cremarem com ja hem dit diverses vegades. Els principals maulets que foren apressats foren el justícia Jaume Llinars, i el jurat Josep Aparici, i del destí dels quals no se sap massa. Una cosa similar passa amb el coronel de cavalleria Joan Tàrrega, aquest personatge tenia un palau al carrer Moncada, davant el monestir de Santa Clara, i també hi ha un molí en el camí de Santa Anna, que porta el seu nom, Molí de Tàrrega, encara que està en ruïnes. Alguns pensen que va fugir a Barcelona, lluitant allí contra el Borbó, i finalment trobaria la mort al castell de Pamplona. Kamen, la guerra de Successió, 1974, pàg. 331:

“Tras la reconquista de Xàtiva por los realistes, Tàrrega nombrada marqués de l’Almúnia por el Archiduque, fue encarcelado en el Castillo de la Ciudad, y trasladado en 1718 a la Ciudad de Pamplona”.

El castell va albergar altres presoners, però no hi ha moltes més notícies al respecte. D’aquest tema també parlarem quan contàvem la batalla i pèrdua de la ciutat en l’apartat de política. Ja des de temps medievals hi havia hagut presoners de renom al castell, com el comte d’Urgell.

La introducció del corregidor

Jorge Juan, oncle d'un corregido xativí

Jorge Juan, oncle d’un corregidor xativí

 

El corregidor es considerat per molts estudiosos como un dels aspectes que més revolucionaren l’administració, ja que apropava els municipis al poder reial, podent actuar sense que instancies menors como l’alcalde major o els regidors, el detingueren. Solien ser figures militars, però ja a partir del 1719 eixa pràctica va truncant-se. De fet els costos de tants corregiments, feren que anaren reduïnt-se fins arribar a la reforma de 1721, on fins i tot es va regular el salari. Tractaven d’organitzar de forma més racional l’espai, per exemple Alcoi va passar a San Felipe que figurava com a corregiment militar. Es proposava que Alcoi quede com a corregiment de lletres, dista de Xàtiva un bon tros, però es va ajornar fins a 1747. Aquesta reforma portava la disminució dels militars en la administració. A partir de l’adopció del nou model es va produir una desnaturalització en els càrrecs, si abans era gent de la ciutat, ara seran persones estrangeres, no sols en la de corregidor i alcalde major, sinó en ocasions en els propis regidors.

Si retrocedim al moment immediatament posterior i tractem d’esbrinar com va anar canviant l’administració xativina, més enllà de les ja nombrades ordenances. Hem de tindre present varies coses que hem anat comentant:

  • Crema
  • Saqueig
  • Destrucció

Això comporta una gran disminució en la població com varem veure al gràfic de l’entrada corresponent. Les principals famílies varen fugir, i es varen dispersar. Això creava un gran buit, que a més a més, no convidava a repoblar de forma voluntaria. Degut a la inexistència de les persones de mèrit, i pel desig d’ennoblir una ciutat que duia el propi nom del monarca, feren que Macanaz en 1707 designés com a regidors a algunes de les figures més rellevants de l’exèrcit d’ocupació, i de la política del moment, el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo. Felip V deia al respecte uns anys en davant:

“Para la población de esta nueva distinguida colonia fue uno de los más principales requisitos elegir la primera nobleza, así para la población como para el gobierno en ella, a fin de ilustrarla y perpeturar la memoria de su población.”

Es sabut que tant Tobias de Burgo, com José Grimaldo obtingueren diferents pensions i rentes sobre els bens confiscats en territori xativí. Inclòs tenim dates de les quantitats que foren assignades a la mare de Grimaldo, 12.000 ducats de plata doble, 16500 lliures sobre terres, bens, i hisendes confiscades en el terme de San Felip. Macanaz, jutge de les confiscacions, sabent que aquells agraïts i fidels, segons ells mereixien les regidories, tant per la recompensa, com per a donar prestigi a la ciutat. Els nomenaments foren honorífics, pel que s’hagueren de buscar persones que es feren càrrec del govern. En 1708 es va constituir el consistori de San Felip, els capitulars foren escollits per Macanaz i D’Asfeld.

El primer ajuntament el conformaren: Francisco Rocafull, el alcalde major Manuel Menor, el Dr. Pedro Belloch, Onofre José Soler, Gregori Fuster i Lluís Cerdà. Tots ells borbònics, seguidors de Felip V. Van pendre possessió del càrrec el 29 de novembre 1709, fins a 1714, quan mor Pedro Belloc. Aquest any es designa a el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo com a capitulares a caràcter perpetu per heretat. Subrogaren les seues funcions en els tendents.

A Francisco Rocafull el va substituir D. Pedro Ruipérez, un militar professional i amb un perfil definit, va arribar a brigadier, i al final de la seua vida és quan assumeix el càrrec de corregidor. Un cas similar és el coronel Guillermo José Blayron, amb una vida també militar. Això ens evidencia la militarització que sofreix el nou govern de la ciutat. De fet el corregidor D. Antonio José Subiela, també fou militar, lo que ja canvia quan en 1783 ix com a corregidor Gaspar Pasqual Bonanza, però si tenia una gran influència. De fet Gaspar Pasqual de Bonanza era nebot de Jorge Juan, un marí i científic de gran prestigi de l’Armada espanyola, i ambaixador en Marroc. El seu germà José fou capità de fragata de la reial Armada, i major general del departament de Cartagena.

Diversos corregidors de la ciutat de San Felipe foren cavallers d’Ordres Militars, com D. Alberto Francisco de Bie, que era cavaller de la Ordre de Calatrava. O Antonio José Subiela, que era cavaller de Santiago, lo que se li concedeix el mateix any que el corregiment. La pertenència a la noblesa o la possessió d’un títol d’ordre militar era fundamental, aquest grup social s’articulaba en nissages familiars i administratives, i els seus integrants tenien càrrecs en l’exèrcit i l’administració. Eren nobles recients, no de sang.

Els decrets de Nova Planta

decreto

Decrets de Nova Planta a València.

L’austriacisme va tindre molts seguidors, en gran mesura per la seva defensa d’un sistema basat en la legalitat existent. El temor front a un nou sistema que possava en perill una personalitat diferenciadora, perquè impostos, monedes, lleis, costums, eren totalment diferents a les de Castella. Finalment tot això va ser suprimit, inclòs la llengua, que com veiem a la redacció de les ordenances generals del 1750, són en castellà, ja que després de la batalla d’Almansa, el criteri abolicionista va guanyar pes. Qualsevol record del sistema foral va tendre a desaparèixer, de fet la paraula jurats es modifica per la de regidors (regidors de la classe ciutadana, i regidors de la classe de cavallers).

Els decrets de Nova Planta suposen la derrogació dels furs. Se poden considerar com un conjunt de disposicions relatives a la supressió dels ordenaments forals, i a la constitució d’un nou organigrama jurídic, institucional i polític, amb un substrat comú a Aragó, València, Catalunya, i Mallorca, tenint en compte les peculiaritats de cada regne que consagra desigualtats.

Els decrets daten del 29 de Juny de 1707 per al cas de València, quedant abolits tots els furs, privilegis, pràctiques i costums. Inicia un camí cap a la igualtat amb Castella. Mentre que la Nova Planta en Catalunya hauria d’esperar fins al 1710. El propi rei, Felip V:

“Deseo reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose todos por las leyes de Castilla”

Les raons en les que basa la seua acció es poden resumir en:

  • Sobirania reial: Un dels atributs del rei és la imposició i derogació de lleis.
  •  Just dret de conquesta.
  •  Infidelitat i rebelió.

Però, què hi ha de veritat en aquestes afirmacions?

Continue reading