Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Societat al segle XVIII

Societat camperola

Societat camperola

A finals de l’Edat Moderna, al País Valencià hi ha una  persistència de la dicotomia entre senyors propietaris de la terra i amb amplis poders jurisdiccionals, i els vassalls llauradors que la cultivaven. En aquest  moment apareix un grup intermedi de propietaris i rendistes, reclutats de la baixa noblesa, la oligarquia ciutadana i la classe alta dels llauradors.

A finals del XVIII el  86% de los nuclis urbans i més del 60% dels habitants del país s´encontraven baix la jurisdicció dels senyors. Parlem d´un mapa sense apanes modificacions des de finals de l´ Edat Mitja, a excepció de les donacions fetes per Felip V com a premi per l´ implicació de militars i nobles en la Guerra de Successió.

Hi haurà diferents tipus de senyorius:

–          Els laics, eren un 69% de població del país,  casi la meitat de la població.

–           Eclesiàstics i d’ordes militars, 17% dels llocs i tenien una població de 12,5%.

–          Per últim el reialenc suposava un 14% de los nuclis urbans i el 40% de la població.

Després de diferents lligams matrimonials, molts dels títols valencians i les seues possessions pesaren a mans de la noblesa castellana i andalusa.

 Els llauradors sofreixen una estratificació generalitzada pel procés de acumulació i concentració de la propietat. Per una part, tenim llauradors acomodados, propietaris o que tenen emfiteusi de grans explotacions, i dotats de animals de feina, graners per a emmagatzemar la collita i un ampli equipament agrícola. Per altre costat, els jornalers, desproveïts de terres pròpies i forçats a vendre diàriament la seua força de treball. Entre ambdós, els xicotets emfitèutics, els arrendataris i els que recorrien contínuament al treball assalariat.

En el cens de Floridablanca (1786) podem veure que els llauradors formen el 70% de la població activa (160.000 de 230.000), m’entres que els jornalers el 35% de la població activa (80.000).  En les comarques del sud, la proporció de jornalers era de 2/3.

 Es consoliden una capa de propietaris i emfiteutes acomodats enriquits pel comerç de productes agraris, el arrendament de rendes, el monopoli senyorial i  inclòs el préstec usurari.  D´ella eixirà bona part de la nova burgesia agrària i comercial, així com els càrrecs del govern municipal. Aquestos comporten un bloc unitari, a pesar de les grans diferencies internes. Estan liderats pels més rics i conscienciats.

Del feudalisme al capitalisme

Baile-MinueEl pas del feudalisme al capitalisme ha estat un nuclear en la histografia valenciana.  El pas al capitalisme no era un procés gradual sinó que es dona al llarg del últims segles medievals i moderns.  L’expansió  a altres territoris va facilitar el desenvolupament d´una economia mercantil, la penetració urbana en el món rural, la descomposició de la comunitat camperola, l’extensió de les relacions contracturals i del treball assalariat, l´arrancada de les manufactures i molts altres canvis que preludiaren i acompanyaren la transició al capitalisme.

La transició a aquest procés va ser necessari una revolució política i institucional per accelerar el procés de transició, però no el crea ni tampoc el culmina, ja que aquest es prolongaria durant tota la resta del segle XIX i fins i tot bona part del segle XX.

Per altra banda, aquesta revolució dona lloc a un canvi social, ja que hi ha un canvi en l’hegemonia dominant, el senyor son substituïts pels  comerciants i els propietaris agraris s’havien enriquit gràcies a una legislació revolucionària que, en concebre l’emfiteusi com una cessió temporal del domini útil d´un immoble, a canvi del pagament anual de un cànon.

La noblesa va ser el grup social  més perjudicat per aquesta mesura, ja que en alguns casos tenien totes les seues terres en emfiteusi i en altres basaven les seues rendes en drets jurisdiccionals, també abolits per la revolució. Però no beneficià els petits camperols, els arrendataris i jornalers que treballaven les terres que no eren seues i que continuaren igualment desposseïts després de la revolució. Per tant, sols van ser beneficiats els emfiteusis rics, un grup molt heterogeni, des de altres capes del camperolat a la mateixa noblesa, passant per comerciants, advocats, polítics militars i una llarga nòmina de propietaris agraris.

Les transformacions econòmiques

El País Valencià durant el segle XIX es un país rural i endarrerit, un país de propietaris agraris i de camperols, dominant per l’agricultura tradicional de base cerealícola, que només a partir del anys setanta i vuitanta hauria iniciat el camí de la seua modernització, orientat la seua producció agrícola cap a l’explotació i introduint noves tècniques i nous cultius, més rendibles i especialitzats.

Els principals avanços els vorem en els marjals pròxims a la costa. En comarques como la Safor, la Ribera i l´Horta,les marjals anaven unides a l´extensió dels arrossars . Les terrasses van permetre guanyar més de 3300 hectàrees al agua. El excés colonitzador que s´extenia des de el marjal de Torreblanca al de Xeraco, siguent notable en les comarques del sud. Municipis com Benissa van veure com les seues terres s’extenien  per al cultiu. En el cas de les terres d´Aitana econtrem terres a més de 100 metres d’altitud.

Altre punt a destacar en el creixement agrari del litoral ve acompanyat per la intensificació del regadiu i de amplies zones de secà, junt a una agricultura extensiva. Es donen obres de millora i perfeccionament d´infrastructures com pous, sèquies, etc. que suposen una major producció de la terra.

Sobre els principals cultius, tenim arròs, que era el principal cultiu comercial. La producció es concentra en La Ribera, la Costera i els voltants de l´Albufera. La seua producció té uns altíssims rendiments. El seu principal destí són els mercats europeus.

La morera, s’encontrà sobretot en la Ribera Alta.

En les zones de secà, destaca la vit, que s’encontrava present en quasi totes les comarques del país. Eren vins de gran qualitat, però també es feia aiguardent i passes.

Junt amb l’olivera, també es completava amb les agarrofes, per a l´alimentació dels animals. El cultiu de les barrelles, per a l´obtenciño de la sosa càustica, o el cànem en la zona de Castelló.

Els decrets de Nova Planta

decreto

Decrets de Nova Planta a València.

L’austriacisme va tindre molts seguidors, en gran mesura per la seva defensa d’un sistema basat en la legalitat existent. El temor front a un nou sistema que possava en perill una personalitat diferenciadora, perquè impostos, monedes, lleis, costums, eren totalment diferents a les de Castella. Finalment tot això va ser suprimit, inclòs la llengua, que com veiem a la redacció de les ordenances generals del 1750, són en castellà, ja que després de la batalla d’Almansa, el criteri abolicionista va guanyar pes. Qualsevol record del sistema foral va tendre a desaparèixer, de fet la paraula jurats es modifica per la de regidors (regidors de la classe ciutadana, i regidors de la classe de cavallers).

Els decrets de Nova Planta suposen la derrogació dels furs. Se poden considerar com un conjunt de disposicions relatives a la supressió dels ordenaments forals, i a la constitució d’un nou organigrama jurídic, institucional i polític, amb un substrat comú a Aragó, València, Catalunya, i Mallorca, tenint en compte les peculiaritats de cada regne que consagra desigualtats.

Els decrets daten del 29 de Juny de 1707 per al cas de València, quedant abolits tots els furs, privilegis, pràctiques i costums. Inicia un camí cap a la igualtat amb Castella. Mentre que la Nova Planta en Catalunya hauria d’esperar fins al 1710. El propi rei, Felip V:

“Deseo reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose todos por las leyes de Castilla”

Les raons en les que basa la seua acció es poden resumir en:

  • Sobirania reial: Un dels atributs del rei és la imposició i derogació de lleis.
  •  Just dret de conquesta.
  •  Infidelitat i rebelió.

Però, què hi ha de veritat en aquestes afirmacions?

Continue reading