Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Els regidors

 

Duc de Berwick.

Duc de Berwick.

Si be en la figura del corregidor parlarem de persones vinculades al àmbit militar i polític, mentre que l’alcalde major ho era del àmbit del dret. No obstant això, l’element de major pes eren els regidors, un cos que sobre estar supeditats, tingueren amplies facultats executives. De fet si es suspenia al corregidor o a l’alcalde major, el substituïa el regidor degà.

Començar de forma ex novo, partint d’una ciutat destrossada, i un caos organitzatiu, administratiu i econòmic. Fins avançada la centúria no va haver una distinció entre els regidors cavallers o nobles i ciutadans. San Felipe suposava un camp d’experimentació, de fet va ser aquí on es va instaurar per primera vegada el alferes major en 1740.

Ara la pregunta seria, qui era l’oligarquia urbana que ostentava el poder en San Felipe?

Primerament al decidir tornar alçar la ciutat sota el nom Nova Colònia de San Felipe, es posaren en els càrrecs més destacats als fidels borbònics. Destaca el fet que el monarca donara quatre regidories a perpetuïtat a nobles titulars, vinculats directament en la guerra, el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo. Aquest quatre, com ens dius María Carmen Irles, integraren la nòmina de noblesa titulada que accedia als oficis de regidors en València, després de València, San Felip fou el municipi amb més nobles titulats, cinc ducs, quatre marquesos, i un varo. Això confirma la política aristocratitzant. De fet a Macanaz se li encarrega l’elecció de la primera noblesa per al govern. Aquests ostentaren els càrrecs a través de tendents de regidor

Regidors Tendents
Duc de Berwick(títol perpetu de 1714): – D. Blas Jover (1720-172?)-D. Juan de Rivera de Albarracín (1731-1734)

-D. Joaquin Jiménez (1740-1744)

-D. Patricio Lacy (1748-1768)

-D. Tomás Jacinto Aliaga y Blesa (1768-1786)

-D. Raymundo Ferrer (1789-1795)

D. Tobías del Burgo(títol perpetu de 1714): -D. José Jiménez (1719-1749)-D. Francisco Egea (1750-1756)

-D. Carlos Ruiz de Alarcón (1756-1787)

-D. Carlos Fernando Ruiz de Alarcón (1787-?)

D. José Grimaldo, marqués de Grimaldo(títol perpetu de 1714): -D. Manuel Jordán y Sierra (1715-1751)-D. Pedro Jordán de Pujasons (1751-1760)

-D. Pedro Jimeno y Puig (1760-1776)

-D. Vicente Olcina (1776-1804)

-D. Esteban Chaix (1805-?)

-D. Mariano Magraner (1816-?)

D. Patricio Laules(títol perpetu de 1714): -D. Gregorio Pérez (1714-1725)-D. Enrique Menor (1726-?)

-D. Jaime Pelegero y Burguera (1756-1760)

-D. Pascual María Alonso y Pelegero (1796-?)

 

Però a partir de l’any 1730, per les necessitats econòmiques de la monarquia, s’inicia un procés d’oligarquització de la classe dirigent:

  • Continuïtat de les nissagues familiars (terratinents i financers amb censals, professions: metges, advocats…)
  • Personatges de rang inferior que compren regidories, provenien del comerç i d’oficis mecànics que s’havien anat ennoblint.

Tot això comporta a la consolidació d’una oligarquia urbana, que se configura com a classe dirigent, reforçada per l’endogàmia i els llaços de parentesc, se solien traspassar els oficis de pares a fills. De fet si hi havia una ombra de dubte de fidelitat, se’l suprimia com va ser el cas de  Antonio Llinás, per poder tenir avantpassat austriacistes.

La poca quantitat de regidors en San Felip respon als pocs individus disponibles en funció de lleialtat al monarca. A partir del 1714-1716 va començar a normalitzar-se la cosa. El problema es que les disputes per ocupar les places en la classe de cavallers foren constants. A més a més a l’antiga noblesa, se li va anar afegint una nova, més els gentilhomes, que pledejaven per ocupar el seu ofici en classe de nobles.

En el informe de l’any 1757, el corregidor sol·licità al regidor Pedro Jordán, fill del que també fora regidor, Manuel Jordán, respecte de diversos pretendents al reconeixement d’igualtat entre regidors cavallers, i ciutadans, entre els que estava el regidor Francisco Egea, que ho era en qualitat de tendent de Tobías Burgo. En el informe, s’oposava a que els pretendents a ser considerats en classe de nobles, tenint eixe títol de tal, però exercint una regidoria en la de ciutadans, s’equiparaven a ells.

Per a concloure aquesta part voliem remarcar que a aquests problemes s’ajunten altres com la venta de càrrecs, disputes per les places, el cas de les classes nobles i de cavallers com hem anomenat abans. Així com l’endogamia, entre d’altres. Però com sols podem donar unes pincellades en aquest breu espai que comporta un blog, vos animem a llegir l’obra de Isaïes Blesa, del qual hem pogut extraure tots aquests detalls, les llistes de regidors que ens mostra estan extretes dels diversos arxius, de la ciutat, del regne de València, i inclós algunes del arxiu nacional.

Els alcaldes majors

Aquest ofici s’introdueix amb l’estructura del nou ajuntament, junt amb el corregidor i els regidors. Al principi era designat pel corregidor, el que va dur a problemes derivats del acte de subornaments i cofets. En 1715 el marqués de Andía va proposar que la Càmera de Castella consultés la provisió de les places d’alcaldes majors, però Felip V va decidir deixar-ho com estava. Els corregidors sempre contaren amb una persona fidel com a alcalde, fins que en 1749 la Instrucció relativa als intendents-corregidors, on Ferran VI disposa que cada un dels intendents hauria de disposar d’un o dos alcaldes, però la càmera de Castella li proposaria tres candidats del que havia d’escollir un. El incompliment d’això, feu que a finals del 1749 un decret disposa que el mateix procediment se estendria a tots els alcaldes que anaren buidant les places, per finalitzar el període trienal, o be per mort, o altres causes. Però eixa norma no afectava als alcaldes dels territoris de les ordres militars.

derecho-civilEl primer alcalde major de San Felipe designat per aquest procés fou D. Francisco Aucejo y Jover, en maig de 1750. Mentre que el primer alcalde major en 1709 fou un antic membre del Consell, Manuel Menor, doctor en drets, qui havia estat tancat a la presó del castell per borbònic. No obstant, fou substituït el mateix any per Juan Suárez de Carvajal, qui va estar fins al 1715, el qual no sabem si fou per designació reial. Se té constància que el seu successor, Gabriel Pérez, fou designat pel corregidor Rocafull en novembre de 1715.

Alcaldes majors de San Felipe Anys de servici
D. Manuel Menor 1709
D. Juan Suárez de Carvajal 1709-1715
D. Gabriel Pérez 1715-1723
D. Ambrosio Alvarez de Toledo y Ponce, se’l va suspendre en 1726 1724-1726
D. Antonio Custodio Ortiz 1726-1728
D. Juan Ruiz de Castellblanqui 1728-1737
D. José Alegret, se’l va suspendre junt amb el corregidor Vandoorent en 1745, pesquisa* 1737-1745
D. Francisco Vicente Baldoví 1745-1746
D. Vicente Povo (substitueix a Baldoví, qui va dimitir) 1746-1748
D. José Alegret, restituït. 1748-1750

 

A partir del 1750 hi ha com hem vist una interdependència entre el corregidor i l’alcalde major, front als regidors, normalment mantingueren un suport en moments d’enfrontaments. Però també hi hagueren forts enfrontaments. A més a més, sols hi havia un alcalde major en San Felip, mentre que en altres ciutats hi havia un per als casos civils i altre per als criminals. El principal problema es que sols estaven 3 anys, junt amb la promoció i ascens a places superiors, el que provocava una excessiva mobilitat dels alcaldes majors.

D. Francisco Aucejo y Jover 1750-1752
D. José Povo 1752-1760
D. Pedro Moscoso Figueroa 1760-1764
D. Juan García Ávila 1764-1768
D. Pedro Santonja 1768-1772
D. Andrés Vicente Carpintero y Esgueva 1772-1775
D. Joaquín Ussé 1775-1776
D. José Cartula 1776-1779
D. Antonio Alcaide 1779-1784

 

 En el decret de 29 de març de 1783, provocà una nova planta de corregiments i alcaldies majors, tant de Castella com d’Aragó, que volia introduir unes pautes de racionalitat i correcció. Es va establir una estructura de corregiments de lletres i alcaldies major de primera, segona i tercera classe, on San Felipe quedà en la categoria de Segona Classe.

D. Gaspar Jovés y Terés 1784-1788
D. Antonio Miguel de Aguilar y Mendívil 1789-1793
D. Bernardo Cebasco 1793-1800
D. José Prat y Quadra 1800-1806
  • D’on era aquesta gent?

Eren en la seua majoria gent que havia fet la carrera de lleis, en col·legis majors, institucions universitàries o religioses. És a dir, professionals del dret amb una base jurídica, molts d’ells havien estat advocats, i altres havien exercit càrrecs en l’administració senyorial.

La reforma municipal de 1766

Interior del convent Sant Onofre, el Nou.

Interior del convent Sant Onofre, el Nou.

El municipi de San Felip ja no era aquella ciutat arruïnada d’abans, com un au fènix s’havia aixecat entre les seues cendres. Si més no contava amb una administració, intervinguda, però eficient, i una economia en alça, com ho demostra els nous edificis que es construeixen, com la casa de l’Ensenyança a instancia del arquebisbe majoral i destinada a les xiquetes pobres. A més a més es va continuar amb la construcció de la col·legiata, i es construeix el convent de San Onofre el Nou. Des de la pròpia administració es va haver de reformar la Casa de la ciutat, per les feines burocràtiques que obligaven a disposar d’un edifici en condicions.

Així mateix la reparació de camins, sèquies, i demés infraestructures repercutiren en l’aspecte econòmic i demogràfic, com hem vist en els seus apartats respectius; hi ha una gran expansió agrícola i industrial.

Si més no, l’any 1766 destaca en Espanya pels motins que es produeixen en Madrid, però no afecten en Xàtiva, però les hem de tenir present com a marc jurídic en el procés de control de les administracions locals per part de la monarquia. Aquests motins s’originaren a partir d’una Pragmàtica que liberalitzava el preu del gra. El temor a que es generalitzés aquest fenomen va fer baixar els preus del gra en Xàtiva, encara que després es tornaren a pujar segons el acte acordat del 5 de maig 1766:

“y habiéndose examinado esta materia con la reflexión que pide el caso y teniendo presente lo expuesto sobre ella por los señores fiscales, y la necesidad de desengañar a la plebe, para que no cayga en excesos sediciosos, fiada en indultos y perdones, que nada le aprovechan: declararon por nulas é invalidas las baxas hechas, o que se hicieron por los magistrados y ayuntamientos de los pueblos compelidos por fuerza y violencia, por carecer de potestad para permitir que los abastos se vendan a menos precio, que el de su coste y costas.”

Els nous càrrecs que es creen com els de diputats del comú, i síndic personero, si es creen en teoria per acurtar les actuacions dels regidores, això resultava aconseguir un major suport en les administracions locals. La Corona es dota de nous elements de control cap a les oligarquies locals, que a la seua vegada dominaven les administracions locals. Lo que en aparença era una obertura per a nous sectors diferents de les elits, en la realitat era reforçar l’intervencionisme.

El acte acordat es va completar amb altres disposicions, com la Instrucció de Diputats i Personeros, del 25 de Juny de 1766, configurant el marc jurídic per als nous oficis. Això junt amb les ordenances de 1750 deixaven configurat en Xàtiva el nou organigrama administratiu que no se veuria trastocat fins a la crisis de l’antic Règim.

  • Què establia l’acte acordat?

La creació de diputats del comú en numero de quatre per a les poblacions de més de 2000 veïns, “los cuales diputados tengan voto y entrada y asiento en el Ayuntamiento después de los regidores, para tratar y conferir en punto de abastos; examinar los pliegos, o propuestas que se hicieran, y establecer las demás reglas tocantes a estos puntos que pide el bien del común.”

  • Què regulava la instrucció?

Establia el procediment electiu, que es farien per sufragi de segon grau, els veïns organitzats per parròquies o barris, escollien a 24 compromissaris, i aquest elegien als diputats del comú i el síndic personero. Aquest major accés venia a limitar als sectors majoritaris que concorrien como escollibles i com escollidors. també es varen reglamentar altres qüestions, com el protocol, el tractament dels regidors numeraris, tema que en Xàtiva va provocar una polèmica entre els nous i vells oficis.

el 28 de Juliol de 1766 varen resultar escollits:

taula

La Corona realitza una intel·ligent llaor, aprofità la conjuntura, va satisfer als que volien accedir al govern local. El que aconseguia era incrementar el seu control sobre les oligarquies tradicional, mitjançant els nous oficis, als que necessitava per a eixe fi. però va anar amb compte de que això no trastoqués massa el domini d’eixes oligarquies a les que també necessitava. Amplia la seua base de recolzaments, i conserva el dels vells sectors. Les similars fortunes i professions igualaren els grups.