Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Sant Felipe vs. Ontinyent

Panoràmica d'Ontinyent

Panoràmica d’Ontinyent (Jose Antonio Bernat Bacete, 2011)

El territori d’Ontinyent no va veure assignat ni territori, ni jurisdicció, la qual feia San Felip segons lo estipulat en el Reial Decret de Ferran VI, 28 de novembre de 1752. A més a més, ja el 5 d’octubre del mateix any s’havia suprimit el governament d’alcaldes ordinaris i s’havia establert un corregidor lletrat.

Avançant fins a l’any 1765 ens trobem amb un memorial que demanava la segregació, per raons econòmiques i geogràfiques:

“Que V.M. ha dignado poner en ella un Corregidor de Letras por ser una de las más populosas del Reyno de Valencia y hallándose a la inmediación de una legua y menos los lugares de Ayelo de Malferit, Bocairente, Alfafara, Agullent, Alfort, Albaida, Adzaneta, Lugar del Palomar, Ollería, Otos, Alfarrasí, Belgida, Beniajar, Bufali, Carricola, Montaverner, Fuente la Higuera, todo del corregimiento de San Felipe, Agres y Bañeras de Alcoy, que por su distancia estos experimentan graves prejuicios.”

En realitat es tractava d’una tercera part del seu corregiment, i aquest cas comportava no sols la pèrdua del territori, sinó conseqüències polítiques i econòmiques. Allò va provocar la pròpia intervenció del corregidor de San Felip.

Aquest cas ens mostra fins on arribava la influència de cadascuna de les parts. El corregidor xativí Antonio José Subiela y Mendoza, que al seu càrrec polític hauríem d’afegir el militar. Si bé Xàtiva ja no era una plaça d’armes, seguia estant governada per militars. Precisament utilitzà l’argument militar, ja que Ontinyent al ser un corregiment de lletres no contava amb aquesta opció, i que era el pas abrupte cap a Ontinyent el que feia difícil el transit de tropes. Per al corregidor xativí, Ontinyent no contava amb la suficient experiència com per a fer front a la logística, allotjament de tropes, compra d’avituallament, repartiment de palla, etc. El corregidor militar residia en San Felip, i des d’allí se despatxaven les tropes, lo que no podia fer-se des d’Ontinyent ja que això contradeia les ordenances.  També explica com les viles que suposadament estarien millor sota Ontinyent, pareixien contentes d’estar “suaument” subordinades als corregidors militars xativins.

Aquest intent va ser finalment desestimat. Però la vila d’Ontinyent va continuar en el seu empeny, i en 1787 ho intenta des d’una via més indirecta, el boicot a San Felipe. El 7 de gener de 1787 trobem un informe del successor de Subiela, el ja conegut per altres entrades, Gaspar Pasqual Bonanza (corregidor). Se queixava de totes les irregularitats que estava cometent el corregidor d’Ontinyent, no remetia les relacions de morts d’escrivans, així com la prohibició de rifes i jocs, segons les ordenances reials. Li faltava el respecte al corregidor de San Felipe, al que no tractava en virtut de la seua graduació. A més a més volia remetir directament a la Intendència el Pla de “Vezindario General”, sense passar primerament per San Felipe.  Sol·licitava que respectés la jerarquia, i complís les ordres.

“Se sirva mandar que dicho corregidor de la Villa de Onteniente guarde la costumbre y sujeción de partido, como hasta de ahora, executando con primptitud el contexto de quantas órdenes […] se le comuniquen […]y le dirija el tratamiento que le corresponde […]”

La vila d’Ontinyent en un memorial del 5 de febrer de 1787, va posar el focus d’atenció en un raonament administratiu, acusant la negligència de l’actuació administrativa de San Felip, deia que les ordres destinades a Ontinyent les rebia tard, i les que esta remetia a San Felip per a la seua gestió també es retardaven:

“sucediendo frecuentemente que las muchas órdenes que se le comunican para el apronto de vagages, y otras cosas a el pertenecientes, en que ordinariamente se la encomiendan treinta y dos lugares como de Privativo Partido, como antes pasan a la citada Gobernación de San Felipe, para que esta lo execute, llegan tan tarde, que se retarda indispensablemente la execución de las mismas, con notable, perjuicio de dicho Real Servicio.”

El fiscal del Reial Acord ho va desestimar, entre d’altres coses considerava que crearien confusió i un augment de treball burocràtic. De totes formes malgrat les paraules que se emetien des de San Felipe sobre la posició dels pobles, la veritat és que hi havia una divisió entre els que recolzaven a Ontinyent, i els que volien seguir amb San Felipe. També a aquesta qüestió hi ha que afegir el factor econòmic, ja que el Corregiment d’Ontinyent tenia una dotació de 6.023 reials de velló, mentre que el de San Felipe tenia 16.564 reials de velló, la mateixa quantitat que Castelló de la Plana, Morella i Oriola.

Un altre factor és el del prestigi, Ontinyent sense un territori que governar, i amb l’obligació de complimentar informes  i contes, així com rebre ordres d’un altre corregiment. Molts buscaven ràpidament una altra plaça com el corregidor Francisco Álvaro. De fet sentien una subordinació front a algú que consideraven un igual, com ja em dit els faltaven al tractament. Per al de San Felip, el d’Ontinyent sempre seria de menor nivell:

  • No tenia territori
  • Era un corregiment de lletres
  • Tenia menys dotació econòmica

Hem de recordar que el control sobre altres poblacions suposava també recaptar impostos, obtindre ingressos , i per què no, un major prestigi. En la base es una confrontació entre famílies d’un mateix status social, amb similars ingressos, que fan del control del govern, i del control políticel seu factor distintiu.  Aquests intents de segregació no eren tampoc una cosa nova, ja en el XVI-XVII ho aconseguiren Castelló de la Ribera, L’Olleria i Benigànim, si més no, Castelló com ja hem comentat com encara guardava alguna supeditació, encara que estigués segregada.  Per tant el cas d’Ontinyent, és un corregiment que no té territori que administrar,  i està subjecte política i econòmicament al de San Felipe. Malgrat tot va seguir supeditat a San Felipe.

Castelló de la Ribera i Canals vs San Felipe (Xàtiva)

Al  finalitzar el conflicte successori, Castelló junt amb la resta de viles reials segregades de l’antiga Xàtiva,  va decidir abandonar les seues obligacions impositives amb la nova San Felipe. Però, la Concòrdia de 1728 la va obligar a seguir abonant la quantitat estipulada, més els retards. San Felip tracta de mantenir la seva tutela en els diferents pobles del seu corregiment, en el cas de Castelló de la Ribera utilitza la via econòmica. D’una altra banda hem de tenir present, que Castelló també estava vivint una reforma administrativa,  i el seu suport al candidat austriacista també li havia dut a obtenir el nom de Castelló de San Felipe. El problema és que entre els seus integrants no trobem nobles, ni gentilhomes, però el suposat igualitarisme no existia com ho mostra la gent que ostentava els càrrecs més alts, on trobem una successió de documents amb els mateixos llinatges. A més, a més, havia perdut el títol de vila.

esglesia

Església de Canals, s.XVII (Marathón Cartagena)

El cas de la baronia de Canals  ens mostra la seua relació amb Xàtiva. Hem de tindre present que Canals era una població de senyoriu, una Reial Resolució de 1723 responsabilitzà als propietaris dels senyorius del nomenament dels oficials. Però, immediatament de la supressió dels furs en la Nova Planta, i fins al 1723, era l’Ajuntament de San Felipe  qui nombrava els oficials de Canals, amb la supervisió de Macanaz. En la sessió de 22 d’abril de 1709, nomenaren a Jaime Reixach com alcalde ordinari de Canals. Des de Canals es feia una llista que es remetia al secretari del Ajuntament de San Felip, qui ho passava al regidor comissari del mes.

Hi havia molts desacords, de fet hi ha un voluminós expedient al Arxiu xativí, que dóna conte del que solia passar. La pugna es va aguditzar entre el 1782 i el 1799. A més, a més es succeïen en el govern membres amb llaços de parentesc, incomplint l’Acte Acordat en 1748, allò també passava en Castelló de la Ribera.

En 1784 l’Ajuntament de San Felipe,  desestimà l’opció d’Antonio Sancho, major per incompatibilitat, ja que era qui  controlava el pes de les carns. Una cosa similar passà amb Jose Saurina de Luis, qui optava a regidor segon, per ser cosí de Miguel Saurina. Es queixaren del regidor segon escollit, que era cunyat del síndic procurador general. Però no sempre era fàcil fer complir l’Acte Acordat. I si observem  una llista de càrrecs és fàcil veure quina família dominava en el poder. No hi havia molt on escollir, i moltes vegades, des de San Felip es rebutjava tota la llista:

Ramón Martínez Alcalde ordinari en 1789. Regidor primer en 1786. Entra en les ternes de regidor en 1784 i 1785, i en la de síndic procurador en 173.
Pascual Martínez Alcalde ordinari en 1792, entra en les ternes d’alcalde en 1785 i 1797, i de síndic procurador en 1783
Esteban Martínez Regidor segon en 1784. Entra en les ternes de síndic en 1787.
Miguel Martínez y Sancho Regidor primer en 1789, i alcalde de la Hermandad* en 1787. Entra en la terna d’alcalde de la hermandad en 1787
Francisco Martínez de Manuel Entra en la terna per alcalde ordinari en 1789, i de regidor primer en 1786 i 1789.
Francisco Martínez Bonillo Regidor primer en 1792. Entra en la terna de síndic procurador en 1795.
Ignacio Martínez Entra en la terna de Regidor segon en 1797

 

Fernando Saurina Regidor segon en 1783. Entro en la terna de síndic procurador en 1786
José Saurina de Luis Regidor segon en 1785. Entro en la terna d’alcalde en 1789; de regidor primer en 1790 i de regidor segon en 1784
Miguel Saurina de Francisco Regidor primer en 1789. Síndic procurador en 1785. Entra en les ternes de regidor primer en 1787 i de síndic procurador general en 1799.
Antonio Saurina Regidor segon en 1788
Bernardo Saurina Entra en la terna d’alcalde de la Hermandad en 1788

Els regidors de San Felipe eren molt gelosos de la seua autoritat sobre Canals, de fet el seu control arribava fins i tot a qüestions protocol·làries. Hi hagueren pleits que arribaren a la Audiència. Els propis regidors de San Felip posaven de manifest la seva opinió, tant si era favorable com hostil cap als candidats, tal com expressa Gaspar Pelegero, regidor comissionat en 1794:

“Que el referido Micó tiene el gravísimo reparo para no elegirse por tal alcalde el ser tío carnal del interino escrivano de los juzgados y ayuntamientos de dicha varonía, Francisco Joseph Micó, mayomente en n peblo qye la mayo pate de vezes no saven n aún escribir los gobernantes, y el  escrivano les rige y govierna como a legos.”

Els escrivans podien influir en el govern i traure profit d’una situació davantejada, però no tenien el suficient bagatge polític i cultural, com per a portar les responsabilitats del govern. Però altres persones amb eixe bagatge, manifestaven el seu alineament cap al bàndol que millor defenia els seus interessos en la baronia.  El grup partidari de la ciutat de San Felip era la facció Llopis. En aquest grup trobem noms de gent que ocupa càrrecs en el govern: Llopis, Martínez, Alventosa, Juan, etc. També era gent acomodada. Aquests rebatien a la facció Climent, que inclòs alguns tenien familiars en l’altra facció. Els Climent posseïen forns per a cuinar el pa, controlaven part de l’aigua, eren llauradors acomodats.

Els 18 integrants de la facció Climent se’ls acusava des de 1782, però no aclariren que sols van participar un parell de cops. L’ajuntament negava tindre ningun grup de pressió en la ciutat:

“ Celosa la ciudad de la paz y unión entre sus vasallos de Canals, no estando en su mano, ni siendo absoluta en cortar las parcialidades que entresí tengan, procura en quanto le es dable,el que los gobernantes le sean indiferentes, sin fomentar por sí los partidos y demás, que tan libremente se dize.[…] Si por enemigos de su Patria e indignos de gobernarla por hazer quanto a la ciudad de San Felipe le apetece y les sugiere, quiere (Guzmán) se tengan a los de la parcialidad de Llopis, y que estos lo serían, los que ocupan los empleos de gobierno menos los de alcalde; ¿Qué actos nos particulariza en apoyo de su alegre pensar , y quales son los rectores de su confesada parcialidad de Climent, que merezcan premio?”

Cap Climent havia exercit d’alcalde. La ciutat de San Felipe va aconseguir el control d’aquesta població, i va impedir la segregació. Mantindre la flama del conflicte i de les parcialitats, era per a uns i altres, la garantia del seu poder, real o desitjat.

*La imatge correspon a Marathon Cartagena http://www.panoramio.com/photo/30652239