El territori d’Ontinyent no va veure assignat ni territori, ni jurisdicció, la qual feia San Felip segons lo estipulat en el Reial Decret de Ferran VI, 28 de novembre de 1752. A més a més, ja el 5 d’octubre del mateix any s’havia suprimit el governament d’alcaldes ordinaris i s’havia establert un corregidor lletrat.
Avançant fins a l’any 1765 ens trobem amb un memorial que demanava la segregació, per raons econòmiques i geogràfiques:
“Que V.M. ha dignado poner en ella un Corregidor de Letras por ser una de las más populosas del Reyno de Valencia y hallándose a la inmediación de una legua y menos los lugares de Ayelo de Malferit, Bocairente, Alfafara, Agullent, Alfort, Albaida, Adzaneta, Lugar del Palomar, Ollería, Otos, Alfarrasí, Belgida, Beniajar, Bufali, Carricola, Montaverner, Fuente la Higuera, todo del corregimiento de San Felipe, Agres y Bañeras de Alcoy, que por su distancia estos experimentan graves prejuicios.”
En realitat es tractava d’una tercera part del seu corregiment, i aquest cas comportava no sols la pèrdua del territori, sinó conseqüències polítiques i econòmiques. Allò va provocar la pròpia intervenció del corregidor de San Felip.
Aquest cas ens mostra fins on arribava la influència de cadascuna de les parts. El corregidor xativí Antonio José Subiela y Mendoza, que al seu càrrec polític hauríem d’afegir el militar. Si bé Xàtiva ja no era una plaça d’armes, seguia estant governada per militars. Precisament utilitzà l’argument militar, ja que Ontinyent al ser un corregiment de lletres no contava amb aquesta opció, i que era el pas abrupte cap a Ontinyent el que feia difícil el transit de tropes. Per al corregidor xativí, Ontinyent no contava amb la suficient experiència com per a fer front a la logística, allotjament de tropes, compra d’avituallament, repartiment de palla, etc. El corregidor militar residia en San Felip, i des d’allí se despatxaven les tropes, lo que no podia fer-se des d’Ontinyent ja que això contradeia les ordenances. També explica com les viles que suposadament estarien millor sota Ontinyent, pareixien contentes d’estar “suaument” subordinades als corregidors militars xativins.
Aquest intent va ser finalment desestimat. Però la vila d’Ontinyent va continuar en el seu empeny, i en 1787 ho intenta des d’una via més indirecta, el boicot a San Felipe. El 7 de gener de 1787 trobem un informe del successor de Subiela, el ja conegut per altres entrades, Gaspar Pasqual Bonanza (corregidor). Se queixava de totes les irregularitats que estava cometent el corregidor d’Ontinyent, no remetia les relacions de morts d’escrivans, així com la prohibició de rifes i jocs, segons les ordenances reials. Li faltava el respecte al corregidor de San Felipe, al que no tractava en virtut de la seua graduació. A més a més volia remetir directament a la Intendència el Pla de “Vezindario General”, sense passar primerament per San Felipe. Sol·licitava que respectés la jerarquia, i complís les ordres.
“Se sirva mandar que dicho corregidor de la Villa de Onteniente guarde la costumbre y sujeción de partido, como hasta de ahora, executando con primptitud el contexto de quantas órdenes […] se le comuniquen […]y le dirija el tratamiento que le corresponde […]”
La vila d’Ontinyent en un memorial del 5 de febrer de 1787, va posar el focus d’atenció en un raonament administratiu, acusant la negligència de l’actuació administrativa de San Felip, deia que les ordres destinades a Ontinyent les rebia tard, i les que esta remetia a San Felip per a la seua gestió també es retardaven:
“sucediendo frecuentemente que las muchas órdenes que se le comunican para el apronto de vagages, y otras cosas a el pertenecientes, en que ordinariamente se la encomiendan treinta y dos lugares como de Privativo Partido, como antes pasan a la citada Gobernación de San Felipe, para que esta lo execute, llegan tan tarde, que se retarda indispensablemente la execución de las mismas, con notable, perjuicio de dicho Real Servicio.”
El fiscal del Reial Acord ho va desestimar, entre d’altres coses considerava que crearien confusió i un augment de treball burocràtic. De totes formes malgrat les paraules que se emetien des de San Felipe sobre la posició dels pobles, la veritat és que hi havia una divisió entre els que recolzaven a Ontinyent, i els que volien seguir amb San Felipe. També a aquesta qüestió hi ha que afegir el factor econòmic, ja que el Corregiment d’Ontinyent tenia una dotació de 6.023 reials de velló, mentre que el de San Felipe tenia 16.564 reials de velló, la mateixa quantitat que Castelló de la Plana, Morella i Oriola.
Un altre factor és el del prestigi, Ontinyent sense un territori que governar, i amb l’obligació de complimentar informes i contes, així com rebre ordres d’un altre corregiment. Molts buscaven ràpidament una altra plaça com el corregidor Francisco Álvaro. De fet sentien una subordinació front a algú que consideraven un igual, com ja em dit els faltaven al tractament. Per al de San Felip, el d’Ontinyent sempre seria de menor nivell:
- No tenia territori
- Era un corregiment de lletres
- Tenia menys dotació econòmica
Hem de recordar que el control sobre altres poblacions suposava també recaptar impostos, obtindre ingressos , i per què no, un major prestigi. En la base es una confrontació entre famílies d’un mateix status social, amb similars ingressos, que fan del control del govern, i del control polític, el seu factor distintiu. Aquests intents de segregació no eren tampoc una cosa nova, ja en el XVI-XVII ho aconseguiren Castelló de la Ribera, L’Olleria i Benigànim, si més no, Castelló com ja hem comentat com encara guardava alguna supeditació, encara que estigués segregada. Per tant el cas d’Ontinyent, és un corregiment que no té territori que administrar, i està subjecte política i econòmicament al de San Felipe. Malgrat tot va seguir supeditat a San Felipe.
Deixa un comentari