Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Sant Felipe vs. Ontinyent

Panoràmica d'Ontinyent

Panoràmica d’Ontinyent (Jose Antonio Bernat Bacete, 2011)

El territori d’Ontinyent no va veure assignat ni territori, ni jurisdicció, la qual feia San Felip segons lo estipulat en el Reial Decret de Ferran VI, 28 de novembre de 1752. A més a més, ja el 5 d’octubre del mateix any s’havia suprimit el governament d’alcaldes ordinaris i s’havia establert un corregidor lletrat.

Avançant fins a l’any 1765 ens trobem amb un memorial que demanava la segregació, per raons econòmiques i geogràfiques:

“Que V.M. ha dignado poner en ella un Corregidor de Letras por ser una de las más populosas del Reyno de Valencia y hallándose a la inmediación de una legua y menos los lugares de Ayelo de Malferit, Bocairente, Alfafara, Agullent, Alfort, Albaida, Adzaneta, Lugar del Palomar, Ollería, Otos, Alfarrasí, Belgida, Beniajar, Bufali, Carricola, Montaverner, Fuente la Higuera, todo del corregimiento de San Felipe, Agres y Bañeras de Alcoy, que por su distancia estos experimentan graves prejuicios.”

En realitat es tractava d’una tercera part del seu corregiment, i aquest cas comportava no sols la pèrdua del territori, sinó conseqüències polítiques i econòmiques. Allò va provocar la pròpia intervenció del corregidor de San Felip.

Aquest cas ens mostra fins on arribava la influència de cadascuna de les parts. El corregidor xativí Antonio José Subiela y Mendoza, que al seu càrrec polític hauríem d’afegir el militar. Si bé Xàtiva ja no era una plaça d’armes, seguia estant governada per militars. Precisament utilitzà l’argument militar, ja que Ontinyent al ser un corregiment de lletres no contava amb aquesta opció, i que era el pas abrupte cap a Ontinyent el que feia difícil el transit de tropes. Per al corregidor xativí, Ontinyent no contava amb la suficient experiència com per a fer front a la logística, allotjament de tropes, compra d’avituallament, repartiment de palla, etc. El corregidor militar residia en San Felip, i des d’allí se despatxaven les tropes, lo que no podia fer-se des d’Ontinyent ja que això contradeia les ordenances.  També explica com les viles que suposadament estarien millor sota Ontinyent, pareixien contentes d’estar “suaument” subordinades als corregidors militars xativins.

Aquest intent va ser finalment desestimat. Però la vila d’Ontinyent va continuar en el seu empeny, i en 1787 ho intenta des d’una via més indirecta, el boicot a San Felipe. El 7 de gener de 1787 trobem un informe del successor de Subiela, el ja conegut per altres entrades, Gaspar Pasqual Bonanza (corregidor). Se queixava de totes les irregularitats que estava cometent el corregidor d’Ontinyent, no remetia les relacions de morts d’escrivans, així com la prohibició de rifes i jocs, segons les ordenances reials. Li faltava el respecte al corregidor de San Felipe, al que no tractava en virtut de la seua graduació. A més a més volia remetir directament a la Intendència el Pla de “Vezindario General”, sense passar primerament per San Felipe.  Sol·licitava que respectés la jerarquia, i complís les ordres.

“Se sirva mandar que dicho corregidor de la Villa de Onteniente guarde la costumbre y sujeción de partido, como hasta de ahora, executando con primptitud el contexto de quantas órdenes […] se le comuniquen […]y le dirija el tratamiento que le corresponde […]”

La vila d’Ontinyent en un memorial del 5 de febrer de 1787, va posar el focus d’atenció en un raonament administratiu, acusant la negligència de l’actuació administrativa de San Felip, deia que les ordres destinades a Ontinyent les rebia tard, i les que esta remetia a San Felip per a la seua gestió també es retardaven:

“sucediendo frecuentemente que las muchas órdenes que se le comunican para el apronto de vagages, y otras cosas a el pertenecientes, en que ordinariamente se la encomiendan treinta y dos lugares como de Privativo Partido, como antes pasan a la citada Gobernación de San Felipe, para que esta lo execute, llegan tan tarde, que se retarda indispensablemente la execución de las mismas, con notable, perjuicio de dicho Real Servicio.”

El fiscal del Reial Acord ho va desestimar, entre d’altres coses considerava que crearien confusió i un augment de treball burocràtic. De totes formes malgrat les paraules que se emetien des de San Felipe sobre la posició dels pobles, la veritat és que hi havia una divisió entre els que recolzaven a Ontinyent, i els que volien seguir amb San Felipe. També a aquesta qüestió hi ha que afegir el factor econòmic, ja que el Corregiment d’Ontinyent tenia una dotació de 6.023 reials de velló, mentre que el de San Felipe tenia 16.564 reials de velló, la mateixa quantitat que Castelló de la Plana, Morella i Oriola.

Un altre factor és el del prestigi, Ontinyent sense un territori que governar, i amb l’obligació de complimentar informes  i contes, així com rebre ordres d’un altre corregiment. Molts buscaven ràpidament una altra plaça com el corregidor Francisco Álvaro. De fet sentien una subordinació front a algú que consideraven un igual, com ja em dit els faltaven al tractament. Per al de San Felip, el d’Ontinyent sempre seria de menor nivell:

  • No tenia territori
  • Era un corregiment de lletres
  • Tenia menys dotació econòmica

Hem de recordar que el control sobre altres poblacions suposava també recaptar impostos, obtindre ingressos , i per què no, un major prestigi. En la base es una confrontació entre famílies d’un mateix status social, amb similars ingressos, que fan del control del govern, i del control políticel seu factor distintiu.  Aquests intents de segregació no eren tampoc una cosa nova, ja en el XVI-XVII ho aconseguiren Castelló de la Ribera, L’Olleria i Benigànim, si més no, Castelló com ja hem comentat com encara guardava alguna supeditació, encara que estigués segregada.  Per tant el cas d’Ontinyent, és un corregiment que no té territori que administrar,  i està subjecte política i econòmicament al de San Felipe. Malgrat tot va seguir supeditat a San Felipe.

Castelló de la Ribera i Canals vs San Felipe (Xàtiva)

Al  finalitzar el conflicte successori, Castelló junt amb la resta de viles reials segregades de l’antiga Xàtiva,  va decidir abandonar les seues obligacions impositives amb la nova San Felipe. Però, la Concòrdia de 1728 la va obligar a seguir abonant la quantitat estipulada, més els retards. San Felip tracta de mantenir la seva tutela en els diferents pobles del seu corregiment, en el cas de Castelló de la Ribera utilitza la via econòmica. D’una altra banda hem de tenir present, que Castelló també estava vivint una reforma administrativa,  i el seu suport al candidat austriacista també li havia dut a obtenir el nom de Castelló de San Felipe. El problema és que entre els seus integrants no trobem nobles, ni gentilhomes, però el suposat igualitarisme no existia com ho mostra la gent que ostentava els càrrecs més alts, on trobem una successió de documents amb els mateixos llinatges. A més, a més, havia perdut el títol de vila.

esglesia

Església de Canals, s.XVII (Marathón Cartagena)

El cas de la baronia de Canals  ens mostra la seua relació amb Xàtiva. Hem de tindre present que Canals era una població de senyoriu, una Reial Resolució de 1723 responsabilitzà als propietaris dels senyorius del nomenament dels oficials. Però, immediatament de la supressió dels furs en la Nova Planta, i fins al 1723, era l’Ajuntament de San Felipe  qui nombrava els oficials de Canals, amb la supervisió de Macanaz. En la sessió de 22 d’abril de 1709, nomenaren a Jaime Reixach com alcalde ordinari de Canals. Des de Canals es feia una llista que es remetia al secretari del Ajuntament de San Felip, qui ho passava al regidor comissari del mes.

Hi havia molts desacords, de fet hi ha un voluminós expedient al Arxiu xativí, que dóna conte del que solia passar. La pugna es va aguditzar entre el 1782 i el 1799. A més, a més es succeïen en el govern membres amb llaços de parentesc, incomplint l’Acte Acordat en 1748, allò també passava en Castelló de la Ribera.

En 1784 l’Ajuntament de San Felipe,  desestimà l’opció d’Antonio Sancho, major per incompatibilitat, ja que era qui  controlava el pes de les carns. Una cosa similar passà amb Jose Saurina de Luis, qui optava a regidor segon, per ser cosí de Miguel Saurina. Es queixaren del regidor segon escollit, que era cunyat del síndic procurador general. Però no sempre era fàcil fer complir l’Acte Acordat. I si observem  una llista de càrrecs és fàcil veure quina família dominava en el poder. No hi havia molt on escollir, i moltes vegades, des de San Felip es rebutjava tota la llista:

Ramón Martínez Alcalde ordinari en 1789. Regidor primer en 1786. Entra en les ternes de regidor en 1784 i 1785, i en la de síndic procurador en 173.
Pascual Martínez Alcalde ordinari en 1792, entra en les ternes d’alcalde en 1785 i 1797, i de síndic procurador en 1783
Esteban Martínez Regidor segon en 1784. Entra en les ternes de síndic en 1787.
Miguel Martínez y Sancho Regidor primer en 1789, i alcalde de la Hermandad* en 1787. Entra en la terna d’alcalde de la hermandad en 1787
Francisco Martínez de Manuel Entra en la terna per alcalde ordinari en 1789, i de regidor primer en 1786 i 1789.
Francisco Martínez Bonillo Regidor primer en 1792. Entra en la terna de síndic procurador en 1795.
Ignacio Martínez Entra en la terna de Regidor segon en 1797

 

Fernando Saurina Regidor segon en 1783. Entro en la terna de síndic procurador en 1786
José Saurina de Luis Regidor segon en 1785. Entro en la terna d’alcalde en 1789; de regidor primer en 1790 i de regidor segon en 1784
Miguel Saurina de Francisco Regidor primer en 1789. Síndic procurador en 1785. Entra en les ternes de regidor primer en 1787 i de síndic procurador general en 1799.
Antonio Saurina Regidor segon en 1788
Bernardo Saurina Entra en la terna d’alcalde de la Hermandad en 1788

Els regidors de San Felipe eren molt gelosos de la seua autoritat sobre Canals, de fet el seu control arribava fins i tot a qüestions protocol·làries. Hi hagueren pleits que arribaren a la Audiència. Els propis regidors de San Felip posaven de manifest la seva opinió, tant si era favorable com hostil cap als candidats, tal com expressa Gaspar Pelegero, regidor comissionat en 1794:

“Que el referido Micó tiene el gravísimo reparo para no elegirse por tal alcalde el ser tío carnal del interino escrivano de los juzgados y ayuntamientos de dicha varonía, Francisco Joseph Micó, mayomente en n peblo qye la mayo pate de vezes no saven n aún escribir los gobernantes, y el  escrivano les rige y govierna como a legos.”

Els escrivans podien influir en el govern i traure profit d’una situació davantejada, però no tenien el suficient bagatge polític i cultural, com per a portar les responsabilitats del govern. Però altres persones amb eixe bagatge, manifestaven el seu alineament cap al bàndol que millor defenia els seus interessos en la baronia.  El grup partidari de la ciutat de San Felip era la facció Llopis. En aquest grup trobem noms de gent que ocupa càrrecs en el govern: Llopis, Martínez, Alventosa, Juan, etc. També era gent acomodada. Aquests rebatien a la facció Climent, que inclòs alguns tenien familiars en l’altra facció. Els Climent posseïen forns per a cuinar el pa, controlaven part de l’aigua, eren llauradors acomodats.

Els 18 integrants de la facció Climent se’ls acusava des de 1782, però no aclariren que sols van participar un parell de cops. L’ajuntament negava tindre ningun grup de pressió en la ciutat:

“ Celosa la ciudad de la paz y unión entre sus vasallos de Canals, no estando en su mano, ni siendo absoluta en cortar las parcialidades que entresí tengan, procura en quanto le es dable,el que los gobernantes le sean indiferentes, sin fomentar por sí los partidos y demás, que tan libremente se dize.[…] Si por enemigos de su Patria e indignos de gobernarla por hazer quanto a la ciudad de San Felipe le apetece y les sugiere, quiere (Guzmán) se tengan a los de la parcialidad de Llopis, y que estos lo serían, los que ocupan los empleos de gobierno menos los de alcalde; ¿Qué actos nos particulariza en apoyo de su alegre pensar , y quales son los rectores de su confesada parcialidad de Climent, que merezcan premio?”

Cap Climent havia exercit d’alcalde. La ciutat de San Felipe va aconseguir el control d’aquesta població, i va impedir la segregació. Mantindre la flama del conflicte i de les parcialitats, era per a uns i altres, la garantia del seu poder, real o desitjat.

*La imatge correspon a Marathon Cartagena http://www.panoramio.com/photo/30652239

El cas Aucejo, 1752

1452445_10203096115582870_451149208_n

vista des de Col·legiata Major, Xàtiva

D. Francisco Aucejo y Jover , el primer amb nomenament en el Despatx de Gràcia en 1750, junt amb alguns regidors de l’anterior pesquisa, 1743-1750. De nou tenim en escena l’actuació desmesurada  excessiva d’un alcalde major. Aquest que venia a substituir a l’alcalde anterior, designat per la càmera de Castella.

El 3 de gener de 1752, el maqués de Campo Villar va dirigir una queixa a D. Pedro Valdés, jutge visitador d ela ciutat, i aquest li va demanar que ho fera amb cura i per la via reservada. Aquest marqués va aconseguir el testimoni del dean, qui a més a més va demostrar com Aucejo volia cobrar per ser alcalde i corregidor, ja que mentre no es designés al nou corregidor, ell exercia com a corregidor interí. Això sempre s’havia denegat a tots els qui ho sol·licitaren. El dean de la col·legiata va aportar tota una bateria d’acusacions, en els que entrava en el seu comportament poc apropiat per al seu rang.

“ Des de que vino al empleo, se ha manejado poco reflexivo, codicioso, y no para guardar, sino para expender. Los personajes con los que se relaciona son de la peor catadura moral, su inclinación a la adulación lo llevan a actuaciones poco aceptables […] Y no diese como dio lugar a amistades que lo han conducido a cosas que son contra las bligaciones de él y la debida integridad de la adminsitración de justicia.”

Alguns l’adulaven per aconseguir benefici propi, com l’alferes Tomás Cebrián. Al alcalde també se li recriminava el seu estil de vida, les seues despeses desproporcionades, el seu caràcter ostentós. Això emmarcat amb una gent que no vivia una situació molt bona econòmicament. De fet se li acusava de voler casar-se en una dona d’una família destacada, no s’especifica quina, però que si més no li havia fet infinituds de regals. Segons el dean, el salari no donava per a tant. L’acusació era de corrupció, arreglant causes, judicis, i expedients per a beneficiar-se econòmicament. El dean també veia perillar l’equilibri polític i econòmic que beneficiava a la col·legiata.  Curiosament els que nombrava el dean, com a regidors que cooperaven en les activitats il·legals del alcalde, eren els involucrats en l’altra pesquisa.

Aucejo també va contar amb el recolzament d’altres institucions, com eren les comunitats religioses en la seua majoria, trinitaris, caputxinos, mercedaris, agustins i franciscans. Els que no l’ajudaren foren la col·legiata i els dominics. Hem d’interpretar aquestes causes dins del joc de fidelitats, interessos, lleialtats, etc. Això ens mostra com fins a avançada la primera meitat del 700, l’ajuntament va viure en una inestabilitat, política i econòmica, derivada dels conflictes que mantenien els seus màxims dirigents. Açò posava de manifest el seu lloc de superioritat en la societat on vivien, on cada personatge, cada grup aliat, o enfrontat, buscava el seu lloc baix lo polític i econòmic, així com la seua porció de poder en el municipi. Estem davant d’una societat molt rígida i jerarquitzada, que impedia molts cops la intervenció de gent més humil que es veia afectada per les decisions d’aquestes elits. Haurem d’esperar fins a la caiguda del Antic Règim, per a que les classes mitjanes puguen intervindre i tindre la seua dosi de protagonisme.

Si més no aquí acaba el nostre repàs per la senda política i administrativa. Per a concloure vos convidem a llegir l’ultima entrada dedicada als àmbits i símbols del poder i prestigi d’aquestes elits que ostentaren el poder. Esperem que aquest breu recorregut vos haja sigut d’interés.

*La imatge està extreta de: https://novabitacora.wordpress.com/2012/09/30/los-borja-en-xativa/#more-1004

La lluita pel poder polític, i la pesquisa de 1747

Odenances 1750

Odenances 1750

Un dels aspectes més importants en els ajuntaments borbònics era l’estructura del poder en els seus quadres dirigents. Dins de les jerarquies que s’estableix, i de les rets de clienteles, destaca un concepte, el de oligarquia urbana. Aquest sector està conformat per grups de corregidors, alcaldes majors i regidors, que eren els encarregats de dirigir el destí del Corregiment, i del ajuntament. Tots ells compartien uns interessos similars, el control del poder polític corregimental i municipal, gaudir d’un patrimoni que era la base del seu domini del poder polític, factors de prestigi, on podem incloure el títol de Hidalguia, o el patronatge eclesiàstic, entre d’altres. Trobem diverses families que pugnen pel poder, malgrat que el govern en teoria no permitia aquests tipus d’afiliacions en els càrrecs públics, trobem membres de la mateixa familia en els governs de Xàtiva o de Castelló de la Ribera, que podem observar si analitzarem les llistes de càrrecs. Aquesta problemàtica ja succeïa durant la baixa edat mitja, per al cas que ens ocupa, el segle XVIII trobem una gran diversitat d’examples. Em volgut escollir un dels que ja em parlat en altres entrades, per al seu análisis hem recorregut a un llibre de María Carmen Irles, qui analitza els diferents corregiments al Regne de València.

A mitjans del set-cents entre el ja mencionat corregidor Miguel Vandoorent, i José Alegret, front a una facció de regidors de San Felipe, que va acabar en una causa judicial, la coneguda pesquisa. Va ser un autèntic enfrontament de voluntats, on inclòs grups de veïns es van ficar a un i altre bàndol, amb la investigació de José Pérez de Mesíasobre la conducta del governador i alcalde major, van ser tals els desordres que s’acudeix a Pedro Valdés, per a que fixés:

“Las reglas más justas para la mejor administración, cuenta y razón de los caudales.”

Pedro Valdés, qui es va veure obligat a passar un temps en la ciutat a la que arribà en Octubre de 1744, va poder comprovar com estaven dividits:

“Procurando cada uno prevaleciesen sus ideas voluntarias.”

És sens dubte un dels principals incidents que provocà una crisis a nivell institucional en l’Ajuntament. La pesquisa de 1743-1750, va implicar a pràcticament tot l’ajuntament, lo que va fer intervindre a la Reial Audiència, que com hem dit envia a un jutge per a dirigir la causa contra el corregidor i l’ alcalde major. Pero tot i això, la solució fou aparent, perque moltes de les causes es tancaren en fals,  quasi el mateix any va esclatar un altre problema en el consistori, per l’alcalde major Francisco Aucejo y Jover, en el que estaven els mateixos protagonistes. 

El cas de la pesquisa de 1743-1750 va començar amb els càrrecs que un grup de regidors feren contra el corregidor i l’alcalde. Aquestos successos eren quotidianis, i fruit de les lluites internes pel poder. El cap dels capitulants, acusadors, era José Ximénez. Algunes de les acusacions eren:

  • Prevalicació
  • Cohecho
  • Abús de poder
  • … fins a 28 càrrecs

Entre d’altres coses com,percebre drets per llicències a tenderos, mesoneros, i revendedors, a qui cobraven 8 sous per cada llicència. Als que confeccionaven cordells en la via pública se’ls exigia una lliura anual, quan legalment no podien fer això. El gravàmen del despatx de veredes, ho establien en 5 lliures, ho havien aumentat el doble, ingressant la meitat, i quedant-se l’altra meitat en benefici propi. El mateix feia amb l’abastiment de neu per a la casa del corregidor, és a dir, per a conservar els aliments, li costava un diners menys per cada lliure de neu que aconseguia. Per això quan hi havia tropes feia el doble de provisions per a fer negoci en lo que sobrara. Conseguien també comestibles a menor preu, quan estava prohibit que qualsevol  jutge traguera profit de la seua situació.

La major acusació al corregidor era per manipular els caudals de la ciutat, sense existir deliberació pel ajuntament ni la col·legiata, el màxim creeditor d’aquell. Hi havien moltes altres causes, per mencionar alguna del alcalde major, se’l acusava de no complir les comissions de la sala del Crim de València, en les causes que sentenciava, no hi havien Actes, procurava fer les componendes precises en el seu favor, com cobrar determinades quantitats.  També se li acusava d’acceptar regals dels litigants

Pedro Valdés, no es va ficar a cap bàndol, sinó que es va animar a complir la seva missió, el que suposava contenir als regidors, i adoptar les providències convenients. Va prendre les comptes de propis des de 1739, resultant contaries als capitulars. Va comprovar com les contribucions reials se repartien sense equitat. Va reintegrar a la hisenda les quantitats que li estaven devent. De fet les seves actuacions feren que se’l nombrés alcalde de casa i cort, així com tornar a San Felip a concloure la missió:

  •  Exigir els abastos que resultaren dels comptes, sense que els regidors entraren en l’ajuntament.
  • L’elaboració d’unes Ordenances Generals, per al bon govern de la ciutat. Aquestes ordenances foren aprovades per Fernando VI el 4 de Juny de 1750.

Però malgrat tot, el Consell va desestimar les causes, alegant la falsetat de les proves, i l’animadversió que sentien els regidors cap als acusats. Varen tindre diverses condemnes com el desterrament, però dos anys després es sol·licitaria l‘indult dels acusats per part d’ells mateixa. El rei acceptà, i inclòs alguns continuaren exercint càrrecs a la ciutat. 

 

propios arbitriosPer acabar volíem il·lustrar en aquests dos quadres, la dotació econòmica disposta per a Xàtiva. Foren objecte de denúncia de Valdés, per les usurpacions en els seus bens de propis, i culpats els màxims dirigents. Els que posseïa en la dècada dels 40 superava els que gaudien ajuntaments com el d’Oriola o Alacant.

Els decrets de Nova Planta

decreto

Decrets de Nova Planta a València.

L’austriacisme va tindre molts seguidors, en gran mesura per la seva defensa d’un sistema basat en la legalitat existent. El temor front a un nou sistema que possava en perill una personalitat diferenciadora, perquè impostos, monedes, lleis, costums, eren totalment diferents a les de Castella. Finalment tot això va ser suprimit, inclòs la llengua, que com veiem a la redacció de les ordenances generals del 1750, són en castellà, ja que després de la batalla d’Almansa, el criteri abolicionista va guanyar pes. Qualsevol record del sistema foral va tendre a desaparèixer, de fet la paraula jurats es modifica per la de regidors (regidors de la classe ciutadana, i regidors de la classe de cavallers).

Els decrets de Nova Planta suposen la derrogació dels furs. Se poden considerar com un conjunt de disposicions relatives a la supressió dels ordenaments forals, i a la constitució d’un nou organigrama jurídic, institucional i polític, amb un substrat comú a Aragó, València, Catalunya, i Mallorca, tenint en compte les peculiaritats de cada regne que consagra desigualtats.

Els decrets daten del 29 de Juny de 1707 per al cas de València, quedant abolits tots els furs, privilegis, pràctiques i costums. Inicia un camí cap a la igualtat amb Castella. Mentre que la Nova Planta en Catalunya hauria d’esperar fins al 1710. El propi rei, Felip V:

“Deseo reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose todos por las leyes de Castilla”

Les raons en les que basa la seua acció es poden resumir en:

  • Sobirania reial: Un dels atributs del rei és la imposició i derogació de lleis.
  •  Just dret de conquesta.
  •  Infidelitat i rebelió.

Però, què hi ha de veritat en aquestes afirmacions?

Continue reading

17 JUNY 1707. El fatídic dia

descargaLes tropes de Felip V avançaren des de la cima del calvari alt, a extramurs de la porta de Cocentaina. Antoni Martorell cap dels coraceros, va tractar de prendre la fortalesa per sorpresa durant la nit. Però tot i això, va fracassar, al sortir el sol va veure el gran número de baixes que li havien infringit. D’Asfeld va enfilar els cànons cap a la porta principal de les dos fortaleses, no hem d’oblidar que Xàtiva conta amb un castell major y un castell menor, va destrossar l’entrada matant als seus defensors.

El foc i la batalla es va prolongar durant diversos dies, finalment es quedaren sense aliments, i es varen veure obligats a rendir-se, però aconseguiren una capitulació honrosa. La guarnició del castell va eixir amb honors, acompanyada pel governador Purroy, i foren escoltats fins a Catalunya. Els paisans que estaven en les presons continuaren en elles, sols salvaren els seus honors militars, no importava la vida del poble setabense. La capitulació es va firmar el dia 6 de juny, després el general francès va anar cridant a una llista de eclesiàstics a Sant Josep, per a desterrar-los.

Per a aconseguir un major botí, i que Xàtiva sofrís un major càstig, d’Asfeld va fer córrer el fals rumor de que mentre assetjaren el castell, les tropes havien demanat reforços a València; fent-se valer d’un conducte secret per a atrapar-los entre dos focs. Aquesta mentida els va valer per aconseguir el decret de la extinció i incendi de Xàtiva. La data del 17 de juny de 1707 ha quedat per sempre a la memòria d’aquesta humil ciutat, que encara conserva el quadre d’aquell qui la ordenà boca abaix.

Quan els xativins tornaven a acomodar-se a les seues cases, no ja els austriacistes, sinó tots els veïns que havien sobreviscut, reberen la ordre d’evacuació. La seva ciutat, després d’haver-la saquejat i arrasat, anava a ser aliment de les flames, aquella històrica ciutat, la Saiti ibèrica, la Saetabis romana, la ciutat islàmica, etc. Ja res no importava. Chaves Osorio, facilità carruatges a monges i ancians que es dirigiren cap a València. El corpus del 22 de juny d’aquell any, ja no es celebraria.

Dins d’aquest episodi sorgeix un altre personatge, Melchor Rafael Macanaz, enviat per a acabar amb els furs i llibertats, sota el pretext de traïdors, justificant d’aquesta forma la destrucció de la ciutat. Els testimonis presencials como Castanyeda asseguren que el foc amb lentitud va durar des de el 19 de  juny fins a març de l’any següent. Se van respectar alguns edificis públics, com la Seu, les colegiaes, l’almodí. Bàsicament es van cremar en gran mesura les cases, sense discriminar entre borbònics o austriacistes, els seus habitants, molts d’ells ho veren  des del camp i muntanyes veïnes.

D’aquells pobres socarrats, ja sols quedaven en Xàtiva tres beneficiaris  en la Seu, B. Bosch, I. Gil, A. Del Villar, més el notari Bartolomé Pont. Que contemplaren com aquella magnifica ciutat, ara jaquia entre el fem, les cendres, amb les cases i carrers destruïts. Però aquí no acaba la història, el càstig no semblava suficient per al monarca, i per això també va voler canviar-li el nom, passant a ser la colònia nova de Sant Felipe, i amb això els decrets de Nova Planta, que comportaren entre d’altres coses l’abolició dels furs, i el canvi de llengua en els òrgans oficials. Alguns historiadors l’han comparat amb Neró, però no podem jutjar els actes, simplement contem el que va passar, interpretant els testimonis que ens han quedat. Aqui els deixem  un video amb la narració de la cremà de Xàtiva mostrant els diferents llocs. 

 

 

 

Xàtiva sotmesa a d’Asfeld

 “Mai no s’ha vist una obstinació com la de Xàtiva, he ordenat a Asfeld que la destruïsca tota sencera, per a que servisca d’exemple i que tots els seus habitants siguen conduits a La Manxa.” Berwick. 

Recreació maulets vs. botiflers castell

Recreació maulets vs. botiflers castell

Una vegada els borbònics ja havien vençut en la batalla d’Almansa, encapçalats pel duc de Berwick, es van dividir en dos cossos, un dels quals compost per 12.000 homes va marxar cap a Xàtiva. Se’ls va proposar una capitulació honrosa, però els setabenses no van acceptar, es més manaren una carta al virrei dient que el governador volia vendre’ls als francesos, i que ells n’estaven disposats a defendre la seva ciutat com fora. D’aquesta manera es va enviar al governador Miguel Purroy per a que s’encarregara de la defensa, i així podria servir també per a frenar l’avanç del exèrcit borbònic.

Purroy va manar la construcció de fortificacions improvisades, fossats, barricades, etc. Tancant a qui no seguira les seues ordes. Formà un batalló sota Marco, el Penjadet, amb les restes del convent del Carme, va obstruir tots els carrers, obrint trànsit mitjançant una comunicació interior per les cases veïnes.

El 22 de Maig es veieren les avançades franceses, que el dia 24 formalitzaren l’atac al Arrabal i les Barreres, van arribar fins a la plaça la Balsa, on els va detindre el nodrit foc que se’ls feia des de diferents punts, en especial des de la muntanya. El setge havia començat.

Els cànons enemic anaren cap a la porta dels banys, en la plaça fou coneguda com Emilio Castelar, però en la actualitat ha canviat el nom per Plaça la Bassa, de totes formes al cap del text hem mostrat el recorregut de la cremà, en la imatge 1, si fem click a sobre d’ella podem veure la pàgina de turisme de Xàtiva on ens adjunten un video dels llocs de la actualitat que estem ara anomenant, i que per motius de tamany no hem pogut ficar en el blog. Els setabenses es defensaren amb una pluja de bales, de fet feien temeraries eixides arribant fins a les boques dels cànons, que els francesos van haver de defensar amb ganivets.

Els setabenses aprofitaren la torre de Monfort, des de la qual van infringir un considerable mal sobre els borbònics, fins que d’Asfeld construí una mina subterrània per fer-la volar, i així va fer un assalt sobre els cadàvers d’ambdós continents. Des d’eixa zona van enfocar els dispars  al interior de la ciutat, cap a San Francesc, i la desapareguda església de Santa Tecla van arribar fins la Moncada, conquerint les cases defensades pels veïns. Mentre des del castell s’escoltava com retrunyia l’artilleria.

crema xativaArribaren a la església del convent de San Agustí, que estava ple de dones, invàlids i xiquets, que s’havien refugiat allí. Els frares eixiren amb creus demanant clemència, però les tropes obriren foc amb les baionetes i entraren al temple prosseguiren en la matança. De fet al llibre de professions del convent de San Agustí, estan els noms dels 11 religiosos que foren assassinats per les tropes del Felip V. Inclòs van morir borbònics xativins com Pedro Juan Rogart. Però el convent dels dominics també fou saquejat, com la resta de parròquies i cases de veïns, res no es salvava del seus pas, no hi havia lloc on refugiar-se. De fet en el convent dels trinitaris els frares fugiren apaletjats, en camisa, cap al convent de santa clara, Asfeld volia afusellar-los, però Chaves Osorio el va detindre.

Els veïns atemorits abandonaren temples i cases, fugint cap a la ciutadella, en el despoblat que hi ha entre la ciutat i el castell, el solar de la Saetabis islàmica. Sense aliments, sostre, ni ensers. El governador Purroy va concertar la capitulació i la ciutadella, si aquesta era evacuada, garantizant la vida a la gent, que pugueren lliurement quedar-se o emigrar. Asfeld accepta.

891_279254_2

Però els més ferms partidaris austriacistes estaven al castell, l’últim reducte que quedava.

De fet podem trobar diversos poemes, sonets que ens parlen del que sofriren aquells, que tot i capitular, seguien sent austriacistes. Aquest fenòmen que explicarem amb major profunsitat en les parts de societat i cultura, com un avançament vos mostrem aquest sonet: (si fem click sobre la imatge ens apareix en el seu tamany original, ja que per les dimensions del blog no podem ficar-la aquí més gran).

“De bello rustico Valentino”

setge de Barcelona

setge de Barcelona

J. M. Miñana, va censurar als partidaris austriacistes, i considerà com a rebels a Nebot i Basset. Basset inclòs fou declarat criminal, arribant a ser expatriat. El títol d’aquesta entrada fa referència a un manuscrit que escrigué aquest personatge, com a partidista borbònic, com també va fer el marqués de San Felip.

Novament recorri’m a Sarthou, ja que no posseïm més informació disponible al alumnat, per a referir aquest succés. En aquest manuscrit es relata el intent de Francesc d’Àvila, subordinat de Basset, de fer-se amb la ciutat. Volia per a aquella missió, dos canons, que no va aconseguir, a més a més les claus sols se li entregarien a Basset o al seu mandatari Nebot.

S’ocupa del atac, matança, i del incendi de Manuel, per les tropes de Felip V, que s’apoderaren d’Alzira, de fet Basset arriba a Xàtiva per a defendre aquesta plaça amb una gran ajuda del poble, que com ja hem dit era de majoria austriacista.  Miñana explica que van arrasar els ravals i cases de camp properes a la ciutat, per rebutjar l’exèrcit felipista. A més tancaren 120 sacerdots i frares, nobles i veïns de totes les classes, que no cabien ni a les presons. Desterraren a monges i ajusticiares a persones sense cap tipus de sumari, i varen fer pagar car el rescat d’altres.

Moscoso va arribar des d’Alzira, a prendre Xàtiva destruint els ravals que restaven, va batre la muralla fent servir cànons,  però el setge no va funcionar. Faltaven forces que contrarestaren la resistència.

Explica com el poble sofria amb por, incloent al propi Basset que no n’estava segur del èxit. La llegenda diu que tenia un cavall preparat per a fugir, si entraven els reials en la ciutat.  Quan l’ataca ja havia parat, va dissuadir als oficials que estaven tramant la rendició amb un llegat enviat per Moscoso al campament, disposat a defendre la ciutat fins la ruïna de la mateixa. Mentre discutien, els assetjats van fer un fossat davant del mur i el fortificaren amb trinxeres.

En la fortalesa varen introduir veterans de Cardona. Contaven també amb una esquadra que havia tornat de Barcelona, que havia portat a València sis regiments d’anglesos. Això posava de manifest que la via pacífica de rendició no era possible, els maulets estaven dispostos a defendre amb tot el que pogueren la seua ciutat.

Miñana ho conta de forma partidista, ficant als maulets com als roïns d’aquest episodi, i culpant-los del tràgic final. Un altre escriptor, Perales, ens diu que a les darreries de maig, les tropes de las Torres, situades en Alzira es desplacen a Xàtiva, pensant que la rendició seria fàcil. Recordem que en 1706 de las Torres havia fet cremar Vila Real. No contaven que Basset desplegà tot el seu arsenal, però es va veure obligat a demanar ajuda a Dènia, 200 anglesos, més combois, més municions. L’èxit de Basset va ser amplament aclamat, no sols a Xàtiva, sinó tots els pobles rebels. Tots els soldats seguien les seues ordres, i el comte de las Torres acceptà el fracàs.

Hi ha un relat més extens, que si bé no exposarem aquí, el nomenem, es tracta del que feu P.C. Castañeda, qui descriu l’arribada de Basset,  aposentant-se en la casa de Tàrrega, i les represàlies que premeren front als botiflers.  Per tant, novament pren una visió partidista, i emfatitza les accions cruentes dels maulets, posant novament l’accent en el desterrament de monges, demolició de convents, etc.  Novament s’ha d’entendre que es tracta d’una guerra d’uns contra els altres, on les accions violentes es succeïren en els dos llocs.

.

Borbònics i Austriacistes a Xàtiva (Botiflers vs. Maulets)

A337A-yCIAEPnul

Placa commemorativa als Maulets, plaça San Francesc

En molts manuals d’història moderna d’Espanya podem trobar alguna pàgina o secció al succés que feu el rei Felip V a Xàtiva. Després de la derrota del exèrcit austriacista en la batalla d’Almansa 1707, Xàtiva havia estat una de les abanderades d’aquell arxiduc del que ja parlarem. Però un bon historiador ha d’evitar que els seus sentiments entronquen amb els successos que tracta d’explicar, i mostrar la seua imparcialitat. D’aquesta manera no podem dir que tots els ciutadans es comprometeren en la causa, trobant-nos amb dos bandos polítics que s’enfronten, però sabent que són una minoria front a una majoria.

En aquest cas, una de les dificultats emana del propi arxiu, no hi ha cap document que testimonií la destrucció de Xàtiva pel primer borbó. Vicente Boix ho va estudiar en els documents del Arxiu de València, però al ser un llibre difícil de consultar, el cronista Sarthou es va basar amb el que deia el pare Carlos Castañeda, el qual era prior del convent del Carme de Xàtiva que es va destruir, així com amb el que publicà Pascual i Beltrán en referència a la destrucció de Xàtiva.

Després d’un segle de calma, havent sobreviscut a les germanies, Xàtiva es trobava dividida entre el borbònics, i els austriacistes, que passaren a ser coneguts com els botiflers i els maulets. El castell mancava de defenses, ni tenia gent amb la qual fer front. Les súpliques del virrei, dels nobles, dels gremis, inclòs del cabildo, restaren inútils.

El pretendent de la casa dels Àustrica triomfà en Xàtiva, des del desembarcament en Dènia de 1705, fins al desastre de 1707. José Nebot com a conqueridor, i després com a governador Basset, ocuparen militarment la ciutat i el castell.

Juan Tarrega, un setabense que a més a més fou un cavaller d’alta nissaga, com en Joaquim Llinás, Josep Aparici, Joan Proxita, tots ells seguidors austriacistes convençuts, va aconseguir la rendició del governador Rocafull, junt amb l’entrega de les claus que feu mitjançant Juan Baptista Belloch. Per eixe motiu, una minoria composta per algunes unitats familiars hagueren d’abandonar la ciutat per ser borbòniques, amb l’anterior governador.  En la famosa batalla d’Almansa, en Joan Proxita, justícia de la ciutat, i Josep Aparici varen morir en aquella.

En la guerra civil hi va haver gent de tot tipus, aventurers, de “mal viure”, junt amb les intrigues i els crims que es produeixen. Perseguiren a persones de signe borbònic, nobles, membres del clero, i autoritats. Per una gran quantitat de gent provinent de Xàtiva, capitanejada pel Josep Marco, el Penjadet. No sols varen assassinar, sinó que també tancaren a gent en el castell als calabossos, com es el cas de G. Cebrián, J.B. Sanchis, G. Fuster, i molts altres tal i com ens diu Vicent Boix, recollit en aquest cas per Sarthou.

Un any després, arriba Basset al castell, era governador militar Onofre Dacic, a qui va substituir Francisco Purroy abans de l’asedi aragonès. Aquest darrer fou nombrat cap dels miguelets catalans. Foren presos i deportats a Dènia, monges, frares, canònics, i altres seglars, junt amb veïns de la ciutat.

Per tant, seguint les investigacions que va fer Sarthou, cronista oficial de Xàtiva, a partir de la manca d’informació que tenim, podem concloure que si bé és cert que hi havia una gran majoria austriacista, també hi hagueren borbònics, sobre tot en les classes més altes de la ciutat.

Aquí vos mostrem un petit homenatge que varen fer el 2012 als Maulets en Xàtiva:

</strong></span></p>

<p style=”text-align: justify;”></p>

1706, els preparatius per a la batalla d’Almansa


BattleOfFriedlingenLa batalla d’Almansa fou una de les més decisives dins de la Guerra de Successió al tron espanyol (1701-1714), on es veuen abocats gran part dels estats europeus. L’herència que deixa Carles II, conta amb un gran nombre de territoris, des d’Àfrica, fins Àsia, incloent Amèrica y part d’Europa.

Aquesta guerra es desencadena, no sols pel problema successori, hi ha tota una sèrie de interessos, tant polítics com econòmics, que fan que aquesta passi a un escenari internacional.

Carles II mor en Madrid l’1 de novembre del 1700, la falta d’hereus impossibilita la continuïtat de la dinastia dels Habsburgo. Abans de morir, influenciat per sa mar, Mariana de Newburgo, i per Lluís XIV, fa el testament en favor de Felip d’Anjou. És acceptat als territoris de Castella, però no així a la Corona d’Aragó, on veuen amb temor la implantació del sistema centralista borbònic. Dins d’aquestos territoris es comença a aclamar a l’arxiduc Carles. A nivell internacional, Anglaterra i Holanda pensaven en el perill que suposava una possible unió entre les corones de França i Espanya. Al testament es feia rebutjar a Felip d’Anjou al tron de França, impossibilitant aquesta unió.

Còpia del testament de Carles II (enllaç al text)

Còpia del testament de Carles II (enllaç al text)

Lluís XIV, “ja no existeixen els Pirineus”, afirma que Felip conserva els seus drets a una possible successió en França. Envia tropes als Països Baixos, com si ell fos el propi governador. Mentre tant, el seu nét concedeix privilegis a comerciants francesos en les colònies espanyoles, en detriment dels beneficis holandesos i anglesos.

Leopold I, emperador d’Àustria, junt amb l’estatuder, i rei d’Anglaterra, Guillem III firmen la Gran Aliança en 1701 en la Haya, recolzant els interessos del arxiduc Carles. En 1703 s’uneixen Saboya i Portugal.

El conflicte estava servit, i així mateix van haver una sèrie de fronteres que el van sofrir de manera més acusada, és el cas de la frontera amb Portugal, Aragó, Múrcia, Castilla la Mancha, Regne de València i Catalunya. Dins del Regne situarem la nostra localitat de Xàtiva, en la qual com veurem a la següent entrada hi ha una majoria austracista, malgrat que també hi ha una petita part borbònica. La seua colaboració amb l’exèrcit austracista la convertirà en la ciutat de San Felip.

En 1706 la situació franco-espanyola és desesperada en Europa, el 23 de maig de 1706 són derrotats als Països Baixos, perdent les possessions espanyoles de la zona. També són vençuts en Turin, caient els territoris d’Itàlia, el milanesat i Nàpols ens mans de Leopold I.

L’ exèrcit anglo-portugués creua la frontera espanyola a mans del Duc de Berwick, captura Alcàntara, Ciudad Rodrigo i Salamanca, a més a més amenaça Madrid. D’una altra banda, l’arxiduc Carles ha sigut proclamat rei d’Espanya en Barcelona el 1705, i ara es troba assetjat per les tropes felipistes, però l’arribada de flota anglo-holandesa obliga a llevar el setge. Els generals austracistes entren en Madrid el 27 de juny de 1706.  Partides de guerrillers borbònics impossibiliten les comunicacions de Madrid amb Portugal. Andalusia, Extremadura i Castella van aportant noves lleves. Després de ficar una petita guarnició en Madrid, els austracistes sortiren en direcció Guadalajara per unir les seues forces amb les de Carles que es trobava en Saragossa, ja molt debilitat. Finalment els borbònics recuperen Madrid, en sols dos mesos la situació canvia de forma radical. Els austracistes es dirigeixen a València. La guerra de la península es trasllada així de l’oest a l’est, allargant la ruta de subministració estrangera, que ja no es podia fer per Portugal, sinó pel Mediterrani. Però en desembre els borbònics ja es feien amb el port de Cartagena.

</strong></span></p>