Fases en la creació de l’estàndard del català

[…] Si ara passem a les fases que ha de recórrer un procés que té com a objectiu la construcció d’una varietat estàndard que ja compta amb un alfabet, tenim les següents:

1)      Selecció de la varietat que ha d’esdevenir estàndard

2)      Codificació gramatical de la varietat seleccionada

3)      Difusió social de la varietat codificada

4)      Elaboració estilística i terminològica de la varietat difosa.

Per bé que ens situem dins un àmbit pròpiament lingüístic, hi ha una combinació de factors socials i funcionals que interactuen amb els lingüístics. Les fases primera i tercera posseïxen un component de caràcter social mentre que la fase segona és estríctament lingüística i la quarta afig al component lingüístic les funcions o àmbits d’ús que acomplix una llengua. En la temporalització del procés, quan s’assoleixen les dues primeres fases, diem que disposem d’una varietat normativa, i quan s’aconsegueix superar les altres dues, ja parlem d’una varietat estàndard.

PLANIFICACIÓ DEL CORPUS	FORMES	FUNCIONS
LLengua+societat	1. Selecció	3. Difusió social
LLengua	2. Codificació	4. Elaboració estilística i terminològica
VARIETATS	NORMATIVA	ESTÀNDARD

1)      La selecció d’una varietat estàndard es pot fer a partir d’una sola varietat o bé a partir d’una composició de laboratori de totes les varietats preexistents. En la primera opció poden entrar en consideració una sèrie de raons de caràcter lingüístic (disponibilitat d’estudis filològics, major genuïnitat, intel·ligibilitat interdialectal, etc.) i social (major demografia, puixança econòmica, sentiment nacionalista, centre literari i cultural, etc.). En la segona opció, la decisió girarà al voltant d’una tria entre les formes lingüístiques més representatives de cadavarietat que hagen d’entrar en la combinació.

Cada opció té els seus avantatges i els seus inconvenients. La primera opció és avantatjosa des del moment que suposa partir amb un guany: l’adhesió de la part fonamental de la comunitat lingüística, que s’hi identifica plenament. El desavantatge és que els parlants de les altres varietats poden no identificar-se amb aquesta varietat o veure’n dificultós l’ús a causa d’haver d’adquirir noves formes lingüístiques. La segona opció, en canvi, té l’avantatge de ser neutra per a tota la comunitat lingüística i no provoca, doncs, greuges comparatius. L’inconvenient és que tota la comunitat haurà de passar per un provés d’aprenentatge que alentirà necessàriament la recuperació lingüística. […]

2)      La codificació consistix a eliminar la variació de formes sinònimes d’una varietat (si s’ha triat la primera opció en la fase de selecció) o a establir normes amb el mínim d’alternatives per a la varietat composta (segona opció) […] Els nivells de tractament serien els següents: a) ortogràfic, amb la normativa sobre les grafies, l’accentuació gràfica, etc.; b) ortològic, amb al fixació de la pronúncia correcta; c) gramatical, amb l’establiment de les regles morfològiques i sintàctiques, i d) lèxic, amb la confecció del diccionari normatiu.

3)      La difusió social de la varietat ja codificada es dóna en coordinació amb les altres dues branques de la planificació lingüística, ja que els mitjans a través dels quals té lloc són la planificació de l’ensenyament […] i de l’estatus […]. Durant el procés de difusió es pot copsar l’èxit o el fracàs de determinades propostes normatives […]

4)      L’elaboració estilística i terminològica de la varietat difosa es realitza en els dos camps que indica la seua denominació: en el de la diversificació dels estils o registres (col·loquial, culte, científic, etc.), anomenat també de la variació funcional de la llengua i basat en els paràmetres de camp o tema (genèric o especialitzat), canal (oral o escrit, planificat o espontani), tenor (informatiu o interactiu) i to (formal o informal), i en el de l’elaboració de terminologies especialitzades (ciències, tecnologies, etc.).

Debatrem les qüestions següents a la classe teòrica: