Ací teniu el vídeo del programa de TV3 Històries de Catalunya sobre “la llengua”. Recordeu que heu de contestar la pregunta següent: per què necessitem un estàndard?
-
Entrades recents
Comentaris recents
- Teodora Bulc en Les TIC
- Elena Verdú Seguí en Darreres exposicions individuals i grupals
- Esther Morales en Darreres exposicions individuals i grupals
- Pacheco- David Sánchez PAcheco- en Darreres exposicions individuals i grupals
- Adrián Jerez Guill en Darreres exposicions individuals i grupals
Sitios de interés
Primer de tot cal posar en relleu que en una de les escenes el reporter es troba al nord d’Itàlia per veure les diferències geogràfiques pel que fa a una llengua septentrional de l’Estat Italià. Tot seguit, s’adona que aquesta llengua en diferents punts no s’hi parla de la mateixa manera. Aquesta qüestió té molt a veure amb la manca d’una normativa, la qual ha d’establir la unitat gramatical d’una llengua.
Tot seguit, a poc a poc hi posa a tall d’exemple lògicament el català. Hom hi assevera que el català tot i haver estat normalitzat durant segles, la manca de normativa esdevenia un seriós problema, el qual (malgrat que hi havia organisme com la Cancelleria Reial) fins que Fabra no va fer la primera gramàtica i diccionari catalanes la llengua catalana no va arribar a tindre una estandardització i una homogeneïtat paleses.
És per això que tota llengua necessita una estandardització, la qual ens permeta parlar en un registre igualitari per a tots i, alhora, conéixer qualsevol altre registre, concretament el col·loquial i el culte.
I, inevitablement, hi haurà variants d’alguns parlars que desapareixeran, per aquesta selecció i unificació… però, a voltes, es perden coses pel camí, si l’objectiu és salvar una llengua, no trobes?
Abans de començar cal saber i conèixer allò que aquest terme, és a dir “l´estàndard”, representa. L´estàndard és una varietat lingüística ben definida (codificada) i acceptada per tota la comunitat com a norma general i model comú de referència. És una llengua comuna, general i supradialectal que permet la conversa fluida entre persones de diferents àrees geogràfiques, és a dir permet l´acte comunicatiu , la comunicació.
La necessitat d´aquesta varietat comuna l´observem en el vídeo Històries de Catalunya on apreciem les variacions que té una llengua depenent de la zona geogràfica, concretament en l´estat italià.En aquest exemple trobem que en diferents zones italianes la llengua varia, arribant, fins i tot , a no poder entendre´s habitants de ciutats molt properes com són Ferrara Bolonya i Mòdena. Per a evitar aquest inconvenient cal establir uns processos de estandardització i normalització . Necessitem una vessant comuna, mitjançant la qual es permet la supervivència de la llengua ,així com l´ensenyament de la mateixa. El fet que existisca una llengua estàndard ,supradialectal ,permet l´aprenentatge i l´ús de la mateixa en l´àmbit educatiu.
Amb aquesta afirmació no es nega l´existència dels dialectes; occidental i oriental. Aquestos dos formen part de l´enriquiment del concepte de llengua catalana, perquè la nostra és una llengua viva i enriquida .
Per descomptat que és molt important el fet que hi haja una varietat lingüística comuna que permeta la comunicació com ho és l´estàndard, però també és importantíssim l´existència de l´enriquiment cultural i lingüístic que és present a la nostra llengua, sobretot en les variacions que es motren en tot el territori on es parla català(allò que diuen la varietat diatòpica), en els diferent camps més lligats a la lingüística.
Fet i fet, l’estàndard s’enriqueix constantment a partir dels parlars… i, sobretot, el nostre estàndard, força democràtic. Ara bé, és cert que perdem riquesa pel camí. Però, potser, aquesta pèrdua és un mal menor per un bé major… què en penses?
Abans de contestar a la pregunta de, per què necessitem un estàndard?, hi ha que saber que és l’estàndard. La definició que podem donar-li a l’estàndard és; la varietat lingüística que tendix a eliminar les diferències dialectals i que facilita la comunicació entre tots els parlants. Al tindre clara aquesta definició i, al veure el vídeo d’Històries de Catalunya sobre la llengua, podem entendre perquè ens fa falta l’ús de l’estàndard.
El català mostra molts dialectes, depenent del lloc on estem, hi ha l’un o l’altre, al vídeo ens fica com exemple Itàlia. Van a menjar a diferents restaurants, en tots demanen el mateix, però hi observem que cap lloc utilitza la mateixa paraula per a anomenar el mateix plat. El que vol comunicar-nos amb aquest exemple és que al català li passa exactament el mateix, per això fa falta un estàndard. Ens fa falta una varietat lingüística que elimine diferències dialectals per a poder entendre’ns i comunicar-nos.
Si no haguéssem elaborat un estàndard i les diferències entre els parlars s’haguessen accentuat, en què parlaríem per a entendre’ns?
(Esther, vigila el text, tens errades!)
Si, jo crec que un estàndard és imprescindible. La necessitat d’una llengua estandarditzada es fa patent quan observem que en diferents regions d’un únic país parlen dialectes tan diferents que no s’arriben a entendre entre ells, posant d’exemple Itàlia com el reporter d’Històries de Catalunya. És per això que l’ús d’un estàndard es torna totalment necessari, per regular i normativitzar una llengua. En el nostre cas, el català te una varietat força gran en quant a variants dialectals i, per evitar conflictes lingüístics, es va crear una normativització de la llengua.
L’estàndard democràtic ha aconseguit evitar els conflictes? Què en penses?
(Emili, vigila algunes errades -accents, per exemple)
L’estàndard és la varietat lingüística que fa que tots ens puguem comunicar i entendrens amb fluidesa. El video ens mostra a Itàlia les diferents varietats que hi ha. Amb el català passa una cosa semblant. Hi ha moltes varietats depenent del lloc i cal crear un estàndard per a que tota la gent puga comunicar-se i entendres amb fluidesa. Tots diguem el mateix però de forma diferent i amb l’estandàrd ho diguem de la mateixa forma. El estàndard ens ajudaria a comunicar-nos sense diferències i ens entendriem tots molt millor. El video ens vol fer entendre que fa falta un estàndard.
Tenim, per això, el Diccionari Pompeu Fabra (ara, DIEC2). Per a què serveix, aleshores, el DCVB -Diccionari Alcover-Moll?
(Andrea, tens errades importants, repassa el text -accentuació, apostrofació, etc.)
Per suposat que és necessària la creació d’un estàndard. La prova del que passaria si no s’haguera normalitzat el valencià la tenim a aquesta regió italiana que surt al vídeo. Al cap i a la fi, si no hi haguera un registre que agrupara els parlars d’una regió formant un registre útil per a tots, potser el valencià que parlem a Agost seria força diferent al que es parlaria a Novelda, que tan sols està a uns 10 km de distància.
Amb la creació d’un estàndard n’hi ha prou per a salvar una llengua?
(Vigila, no es diu “per suposat”, sinó “per descomptat”)
La primera història ens parla de com va nèixer la llengua.
L’història es situa al segle IX, a Naves de la Vall d’Ora, Catalunya no existeix encara però, tres segles després es forma per eixes terres. El senyor de Lleida, amos d’eixes terres decideix repoblar-les, les repobla de castelles, esglèsies.. Aleshores passen a cridars-se els castelans i més avant catalans. Omilies d’Organyà fou uns dels primers textos en català. Aqustes terres s’unifiquen en un sol mandat per a un señor,el compte Barcelona. El rei dls francs li va dir a Guifre I, que si tirava als sarrains li donava ls terres. La llegenda diu que Guifre va ser el primer q va dur les 4 barres al seu escut, el primer lloc on es veuen les quatre barres és a la catedral d Girona en un sepulcre on mossem Gabriel diu que estan pintades amb pigment de sang i pigment d’or. Com a senyera popular no va ser fins el segle XIX, al 1714 no duien encara les quatre barres.
La segona guerra la situem a Barcelona, a la Guerra de Successió on la llengua va estar apunt de desaparèixer. Feia 200 anys que les corones d’aragó i de castella s’havien federat i la corona castellana era més potent, la gent solia parlar català però el cstellà va anar penetrant poc a poc, al 1713 Barcelona va ser assatjada pels exèrcits espanyol i francés de Felip V. Dins de la ciutat els barcelonins eren partidaris del arxiduc Carles d’Austria que pert el suport dels anglesos. A principis del segle XVIII,comença l’història d’un panflet. Les llibreries més importants a la ciutat eren dos: Els teixidors(felipistes) i la de figaró (austracistes). La segona era la impresora oficial del rei. Els q dirigeixen la guerra han encomanen als figueró un panflet en català, i al cap d’uns dies els soldats catalans fan un últim atac a pesar de que la guerra està perduda, però,els francesos i castellans eren més i guanyen, Barrcelona és assatjada fins l’11 de septembre de 1714.
Després d la guerra,en el món d la impressió no torna a la normalitat,la impressió del rei ara es la casa teixidors, aquella partidaria dels borbons, i imprimeixen el Decret de Nova Planta, text politic important que derrogava les institucions i les lleis d catalunya, que feia oficial els castellà, el decret s’ integrava a la corona espanyola.
La tercera història ens conta com va anar recuperant-se la llengua, enl’època de la Renaixença on es volia recuperar la llengua,l’idendentitat la cultura, les institutcions.. Uun dels sectors que es va ser el de la recerca de paraules mitjançant una eixida filològica que es basava en anar pels pobles, recercant paraules abans de que desapareguen per “donar-lis vida”.
Van apareixer moltes paraules,que van anar a parar a la calaixera i van estar un temps en el instituts d’Estudis Catalans, però no fea bé la faena. Per això van a Italia, a Ferrara,Bolonya i Módena, i demanen un menú típic italià i comproven que en tots tres pobles propers es parla l’emilià peròno s’entenen perqué l’emilià mai ha tingut un model unificat,les paraules s’han anat separant.
Per això, opine que l’estàndard és important i el necessitem, perqué si l’emilià s’haguera unificat com a llengua, s’hagueren entés i en el català pot ser haguera passat el mateix, perqué si unifiquem la llengua ens entenem en diferents territoris on es parla la mateixa llengua,utilitzant així l’estàndard, en canvi, si no l’utilitzem, utilitzem el dialecte del poble, pot ser que el dialecte evolucione poc a poc i acabem així sense entendre’ns.
La calaixera no solucionava el problema, salvava les paraules,però, la llengua continuava sent dialectal. Totes les paraules que hi són dins la calaixera es cnverteixen en el diccionari Alcover Moll, però va ser el diccionari de Pompeu Fabra el q ue va funcionar per normalitzar la llengua q va permetre recuperar la llengua, salvarla, recuperala.
Bon resum del vídeo, PERÒ, Roser! tens moltíssimes errades de tot tipus. Farem una cosa, revisa bé el text, tenint en compte:
a) L’ortografia
b) Els connectors i la puntuació
i me l’envies, refet, al correu: sandra.montserrat@ua.es
L’estàndard és un model de llengua integrador i superador de la diversitat. Una norma supradialectal i una llengua comuna utilitària que té un paper funcional dins de la comunitat.
És necessari que una llengua tinga un nivell estàndard per a que aquesta estiga normativitzada i Puga tenir una elaboració i fixació de normes ortogràfiques i gramaticals, i per a que els utilitaris d’aquesta llengua puguen comunicar-se entre sí correctament, ja siga per oral o per escrit.
En aquest video explica com al final del segle XIX Espanya estava en un estat decadent, mentre Catalunya estava industrialitzada, i la burgesia va voler recuperar la indentitat: la llengua. I per salvar la llengua, la calaixera de Mossèn Alcover no hi servia, semblava paraules, però la llengua hauria seguit vivint de forma dialectal, sense regles, s’havia de trobar un altra solució, aquesta va ser gràcies al diccionari del Pompeu Fabra, que va servir per normalitzar la llengua. La normalització va fer perdre una mica les varietats dialectals però a canvi, va permetre recuperar la llengua, recuperar la identitat.
Per fer entendre la importància de l’estandarització, el video ens posa com a exemple Itàlia. Hi van a tres restaurants a Emilia Romanya (a Ferrara, a Bolonya i a Mòdena) on es parla l’emilià en l’àmbit familiar. Demanen un menú típicament Italià i on en tots els parlava l’emilià, i cadascun denominava els plats d’una forma diferent. Doncs, això passa perquè l’emilià mai ha tingut un model unificat i cadascuna de les parles s’ha anat diferenciant, en el punt que entre ells no s’entenen i si volen parlar ho han de fer en un altra llengua. Si s’hagueren consolidat com a llengua, açò no passaria, per això és tan important l’estandarització.
Per poder respondre a la pregunta “Per què necessitem un estàndard?”, primer cal saber que significa la paraula estàndard.
L’estàndard és, en la definició que en dóna el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, “la varietat lingüística que, per un procés espontani o dirigit, ha assolit un alt grau d’anivellament, de codificació, de confluència i d’acceptació en què es tendeix a eliminar al màxim les diferències dialectals i que utilitzen normalment, en els diversos registres i nivells, els membres d’una comunitat”.
Aleshores, podem dir que sense l’estàndard parlaríem diferent i que per a comunicar-nos ens hauríem d’ensenyar la forma de dir una paraula segons el lloc on estem. Per tant, no tendríem una llengua unificada. L’estàndard és necessari per mantindre unides dues variants dialectals.
Per què necessitem l’estàndard?
La funció de l’estàndard, en poques paraules, és la de ser l’element clau de la normalització lingüística. Aquest procés va acabar una mica amb les varietats dialectals, deixant-les fora de l’escola i dels mitjans de comunicació. El fet de tenir una llengua unificada va provocar la recuperació del sentiment d’identitat català. Com que tots ens trobem en l’estàndard i ens sentim còmodes usant-lo, hem pogut desenvolupar un instrument d’unió i de recuperació del català. Sense l’estàndard, probablement, haguérem deixat d’usar la llengua per la incomoditat d’utilitzar una llengua que no entén quasi ningú fora de la nostra comarca.
I en què parlaríem?
Igual que el vídeo estableix una analogia entre els parlants de llengua Italiana per tal que ens adonem de la diversitat dialectal tan gran que pot arribar a tindre una llengua, podríem fer moltíssimes altres per a demostrar la necessitat d’un estàndard. El que és evident, de qualsevol manera, és que l’estàndard és imprescindible, com igual d’imprescindibles són els processos de normalització i normativització d’una llengua.
No és contraproduent el fet que existesquen modalitats dialectals a determinades zones així com lèxic específic. Però, tot açò ha d’anar necessàriament lligat a un establiment d’un estàndard, el qual si no existís, entre d’altres aspectes negatius, la comunicació entre zones llunyanes hauria estat més complicada, i els mitjans de comunicació tampoc no haurien pogut arribar a la totalitat del territori catalanoparlant.
L’estàndard serveix per a facilitar la comunicació entre els parlants que utilitzen la mateixa llengua en un territori i per a evitar que les varietats dialectals acaben convertint-se en llengües pròpies i desintegrant ,per tant, la llengua original. D’ açò ens parlen en la tercera història del vídeo, amb l’exemple dels tres restaurants. Sense un estàndard de la llengua catalana podria passar que parlants que viuen a 30 quilòmetres de distància no s’entengueren comunicant-se en les seues varietats dialectals. En definitiva, l’estàndard garanteix la supervivència d’una llengua i l’ajuda a resistir els efectes de la globalització.
L’estàndard és l’eina essencial de la normalització lingüística ja que unifica les diverses vesants de l’idioma en un sol dialecte per tal d’ajudar a la millor comunicació entre els parlants de la llengua. A més, l’estàndard fa possible la supervivència del català ja que, unint en un sol dialècte totes les vesants lingüístiques, permet un ús majoritari i unificat de l’idioma.
Què és L’estàndard? L’estàndard és la varietat lingüística que tendeix a eliminar les diferències dialectals i que facilita la comunicació entre tots els parlants.
Per a respondre a la pregunta de per què el necessitem ens em de situar al S.XIX , on Espanya es converteix en un estat decadent i antiquat, al mateix temps que Catalunya s’ha industrialitzat i enriquit , aleshores és quan comença la búsqueda de la recuperació d’identitat i salvar la llengua.
Un segle avanç Mossèn Alcover va posar en marxa un procés de recuperació de la llengua , anomenada : eixida filològica ,que tenia com a objectiu buscar totes les paraules antigues del català per a que no desaparegueren .D’aquesta busqueda van eixir milers de paraules que varen ser guardades en una gran calaixera ,però açò no solucionava el problema de la recuperació de la llengua d’un segle desprès, pues no deixaríem de parlar de forma dialectal i sense regles normatives.
Ara som traslladats al nord d’Itàlia on ens expliquen com al no haver establit una unitat gramatical o model unificat, tres llocs molt propers han desenvolupat tres dialectes diferents i ara estan moltes vegades condicionats a parlar entre ells en italià per a entendres.
La solució es el diccionari Pompeu Fabra on s’estableix un estàndard i una normativització i gramàtica de la llengua catalana per a aconseguir un registre unit e igual per a la llengua.
És necessari crear un estàndard? Per què?
Sí que és necessària la creació d’una llengua estàndard, doncs si no hagués sigut d’aquesta forma, actualment el català podria haver desaparegut o sols seria parlat en àmbits familiars i de formes molt variades, com hem pogut observar que ha passat amb l’Emilià a Itàlia. Gràcies al Diccionari Català-Valencià-Balear i especialment al Diccionari Fabra actualment la nostra llengua gaudeix d’un ús i una vitalitat importants.
S’ha de crear un estàndard per a que els integrants/parlants d’un territori determinat, puguen entendre’s amb normalitat, i evitar així les barreres de comprensió dialectals que puguen haver-hi.