http://www.joanfmira.info/general/portada.php

http://www.joanfmira.info/general/portada.php

Ara bé, si preferiu bona literatura, millor llegiu l’obra Borja papa (1996) d’un dels millors autors valencians actuals, Joan Francesc Mira. Ací en teniu un tastet:

I

El vint-i-sis d’agost de l’any del Senyor mil quatre-cents noranta-dos em van coronar papa, era un dia de molta calor, com si el cel hagués volgut també en això afegir-me a la llista dels quatre successors del meu oncle Calixt, que tots van ser coronats en un d’aquests dies de gran calda de Roma, volia dir que cinc pontífexs seguits havien deixat la vida i el regne per no haver resistit un estiu més de calor enganxosa i de mal aire, qui sap si jo seré el sisè que tampoc no arribarà a un altre setembre, a mig matí vingué el cubiculari a despertar-me, Santedat, és l’hora, Santedat, i em va trobar en camisa i sense tapar amb el llençol, però un papa en camisa és un papa, Santedat, feia quinze dies que em deien Vostra Beatitud, Santíssim Pare, tots excepte el meu cosí Francesc. Sa Santedat s’hauria estimat més ser coronat un dia d’aire clar d’hivern, o millor encara un matí de primavera tèbia, però no es pot triar el millor temps de l’any per accedir al papat, i més valia gran calor que gran fred, pensant en el poble de Roma i en la llarga cavalcada, i millor sol que no pluja.

http://www.todoebook.com/PORTADAS%5C9788498771862.jpg

http://www.todoebook.com/PORTADAS%5C9788498771862.jpg

Si us agrada la lectura, concretament la literatura d’intriga, teniu ací una novel·leta que per ambientar-vos en la llegenda negra del Papa Borja:

“En una calurosa jornada de juny de l’any 1497, el papa Alexandre VI, Roderic de Borja, és informat de la mort del seu fill predilecte. El cos de Joan, duc de Gandia, acaba d’ésser trobat en un abocador del Tíber, cosit a punyalades.

Qui s’ha atrevit a desafiar d’aquesta forma al Papa? Els enemics de la família Borja en Roma eren molts, i qualsevol d’ells podria haver ordenat l’assassinat.”

Réquiem por el joven Bórgia, de Elena i Michela Martignoni

La Capella Sixtina

http://img.dailymail.co.uk/i/pix/2008/03_03/sistineDM2203_800x1241.jpg

http://img.dailymail.co.uk/i/pix/2008/03_03/sistineDM2203_800x1241.jpg

Quan visitem la Capella Sixtina, els ulls se’ns en van als frescos de Miquel Àngel: els de la volta, encomanats pel papa Juli II (1508-1512) i el Judici Universal (1535-1541), encarregat per Climent VII, que són els més famosos del conjunt. Aquestes són pintures, doncs, posteriors al pontificat d’Alexandre VI. Ara bé, aquells no són els únics frescos; pintors com Sandro Botticelli, Lucca Signorelli, Perugino, Pinturicchio i Ghirlandaio també decoraran les parets de la capella amb diferents temes bíblics, i aquestes pintures anteriors a Miquel Àngel van ser començades després de la construcció de la capella, el 1484, quan Roderic Borja encara era cardenal. Això possibilitaria que en una de les escenes del cicle de Moisès que pintà Sandro Botticelli, anomenada El càstig dels rebels, aparega representat un personatge que de segur ens resultarà familiar: Roderic de Borja, juntament amb el propi Boticcelli.

Els Apartaments dels Borja

http://mateturismo.files.wordpress.com/2009/05/arihpintur1.jpg

http://mateturismo.files.wordpress.com/2009/05/arihpintur1.jpg

El Vaticà esdevingué, amb el seu ascens al soli pontifici, la residència d’Alexandre VI. Com és d’esperar, el papa no tardà a acomodar-s’hi i per ordre seua s’adossà una torre (la Torre Borja) al palau de Nicolau V. Dues estances d’aquesta torre, juntament amb quatre del palau de Nicolau V serà el que configure la seua residència privada, els anomenats Apartaments Borja. Les sales són les de les Sibil·les, la del Credo, la de les Arts Liberals (gabinet de treball del papa), la dels Sants, la dels Misteris de la Fe i dels Papes. En la decoració de les estances, Roderic no escatimà ni gust ni diners, i va recórrer per al pintor Bernardino di Betto, conegut com a Pinturicchio, per pintar bona part dels interiors. A la mort del pontífex aquestes cambres seran abandonades i només a finals del huit-cents es tornaran a obrir al públic. Hui aquestes estances recullen la colecció d’art religiós modern del Vaticà.

La Pietat de Miquel Àngel

http://mateturismo.files.wordpress.com/2009/05/arihpintur1.jpg

http://mateturismo.files.wordpress.com/2009/05/arihpintur1.jpg

Una de les escultures més famoses del Vaticà i, per extensió, d’arreu, és potser la Pietat de Miquel Àngel. Aquest conjunt escultòric, situat a la Basílica del Vaticà amaga, però, algun secret que potser ens siga de profit en aquest viatge pel món dels Borja. La Pietat va ser encarregada pel legat francés a la Santa Seu, Jean Bilhères, sota el papat d’Alexandre VI. Ara bé, encara podem anar més enllà en la vinculació de l’escultura de Miquel Àngel amb Alexandre VI si seguim les interpretacions de Ximo Company, catedràtic d’Història de l’Art de la Universitat de Lleida, que considera que la fesomia de la mare i el fill es poden correspondre amb la de Joan de Borja i sa mare, Vanozza Catanei. Aquesta anàlisi, que pot semblar excessiva, no ho és tant si tenim present que Joan de Borja va ser assassinat el 1497 (l’obra data del 1498-99) i potser amb ella l’ambaixador volgué apaivagar el dolor del pontífex per la pèrdua del fill.

Santa Maria in Montserrato

7_Papa5

http://seudexativa.org/Eventos_Especiales/EspecialCalixtoIII/ImagenesCalixtoIII/7_Papa5.jpg

Roderic de Borja i València (II)

Poc abans de morir, Calixt III atorgarà al seu nebot Roderic de Borja el bisbat de València. Comença aleshores una nova relació entre Roderic i la capital del regne valencià. Les relacions entre Roma i València gràcies al nou bisbe (i posterior pontífex) van ser cabdals perquè arribés la influència renaixentista a la ciutat, de mà dels valencians que viatgen a Itàlia per treballar a la Cúria romana i que s’ameraran dels nous corrents artístics, de mà també d’artistes que arribaran a València enviats per Roderic.

Aquest serà el cas d’autors com Francesco Pagano o Paolo di San Leocadio, que es van establir a la ciutat l’any 1472 a instància del bisbe titular, Roderic, perquè decoraren la Seu valenciana. Aquestos dos autors van redecorar amb pintures renaixentistes la bòveda del presbiteri, que poc temps abans havia patit un incendi. També a la catedral de València, Roderic impulsarà la construcció d’una capella per donar cabuda a les restes de Sant Lluís de Tolosa. Hui s’ha reconvertit en la capella de sant Francesc de Borja. Roderic també va encomanar les imatges de Sant Vicent Ferrer i Sant Vicent Màrtir que hi ha al transagrari. Més enllà d’aquestes comandes, la presència dels Borja és present al temple en forma d’escuts i un medalló amb la seua imatge a la portada barroca de la catedral.

A més, cal afegir que des del 1485 la família Borja va ser propietària del Palau de Benicarló, actual seu de les Corts Valencianes. No debades l’altre nom amb què és coneix l’edifici és el “Palau dels Borja”. I tot i que l’obra de construcció del palau la començà el fill de Roderic, Pere Lluís de Borja, tot sembla indicar que aquesta és una passa més en el pla preconcebut de promoció social que el futur papa havia ideat per a la seua família. Així doncs, l’edifici fou adquirit abans de l’obtenció del títol del ducat de Gandia. Per tant, el Palau de Benicarló, un palau a la capital del Regne, amb un afany d’imitar els palaus urbans italians (tot i l’estil medieval que domina el conjunt) i amb una ubicació estratègica (al cor de la ciutat, a tocar de la Seu) era una forma d’ostentació d’una família que, en poc temps, havia ascendit gairebé del no-res i que ara buscava títols i palaus amb què enaltir el llinatge i donar una imatge de força i poder.

Medalló d'Alexandre VI a la Seu de València

Medalló d'Alexandre VI a la Seu de València

Una darrera nota sobre el paper que el papa Alexandre VI exercí envers la ciutat en la que es va criar i de la que ocupà la seu és que amb la butlla que concedí el 23 d’abril de 1501, reconegué l’Estudi General de València (l’actual Universitat de València) i autoritzà l’arquebisbe a atorgar títols universitaris.

Els Borja i Gandia

Palau ducal de Gandia

Palau ducal de Gandia

L’any 1483, Roderic de Borja (que encara no havia assolit la dignitat pontifícia) va adquirir el ducat de Gandia, fins aleshores sota el poder reial, com a pagament d’un deute que el rei havia contret amb la ciutat de València (ell n’era el bisbe). Pretenia crear amb el ducat (juntament amb altres possessions i rendes a la Vall de Gallinera, Xeresa, Alcodar o Xella) un domini patrimonial per al seu fill, Pere Lluís de Borja. Aquesta compra hem de contextualitzar-la, doncs, en l’intent del cardenal per col·locar en posicions avantatjades els seus fills. Ara bé: Pere Lluís de Borja morirà i Roderic destinarà aquestos territoris a un altre dels seus fills: Joan de Borja. És així com comença la branca Borja que ocuparà el ducat de Gandia per més de dos-cents anys (fins el 1740) i que haurà de donar membres tan reeixits com el sant jesuïta Francesc de Borja. Amb la família Borja s’esdevindrà una etapa d’apogeu de la vila, amb una reforma urbanística, un desenvolupament cultural i un augment del seu pes polític. Per exemple, serà Roderic de Borja qui faça de l’església de la vila una col·legiata.

És des d’aquest moment que el palau ducal de la ciutat queda vinculat a la família, fins al punt que se’l coneix com el palau dels Borja. Ara bé, l’edifici ja existia abans de vincular-se a aquesta família i, juntament amb el senyoriu, Roderic va adquirir aquest palau gòtic que data del segle XIV i al que els seus successors posteriorment afegiran elements renaixentistes i barrocs. Una nova petjada, doncs, de Roderic de Borja, ara a Gandia…

L’arribada a Roma (I)

Església dels Quattro Santi Coronati

Església dels Quattro Santi Coronati

L’any 1444 Alfons de Borja, per aquells temps bisbe de València, fou proclamat cardenal. Aquest títol portarà l’oncle de Roderic a la capital de la Cristiandat. La seua nova residència serà l’església i el convent dels Quattro Santi Coronati, que damunt del Celio (un dels set turons de la Roma clàssica) dominava les ruïnes dels palaus imperials. Aquesta panoràmica també la degué contemplar el nebot, que Alfons de Borja va portar amb ell: el Colosseu, cobert de fortificacions i convertit en castell, les runes de temples i palaus insinuades entre la vegetació… L’estat en què es trobarien aquestes runes, però, hem de pensar que no és l’actual, ja que no serà fins la construcció de Sant Pere del Vaticà que es derruïsquen els vells edificis romans per convertir-los en material de construcció per la nova basílica.

De tota manera, la Roma d’aleshores poc tenia a veure amb l’actual, i menys amb la Roma clàssica. Amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, la ciutat havia patit una crisi econòmica i demogràfica agreujada després amb l’exili dels papes a Avinyó. Aquesta dinàmica farà que la ciutat a la que arribe Roderic de Borja, la Roma de la segona meitat del segle XV i començaments del XVI, haja quedat reduïda a uns 50.000 habitants (com la ciutat de València, per aquelles dates) i que concentrava els seus centres de poder a l’esquerra del riu Tiber, enclavada en el que seria el perimetre de la Roma fundacional. Era, citant Joan F. Mira una ciutat trista i sense vida, violenta i poc “moderna”, al costat de la València pròspera i alegre que acabaven de deixar (MIRA, J. Francesc, Els Borja, família i mite pàg. 29). De tota manera, encara no havia arribat el moment que Roderic deixés empremta a la ciutat pontifícia. El seu oncle l’enviarà a estudiar dret a la universitat de Bolonya, que és on passarà la major part del seu temps.

L’any 1455 va ser escollit un nou Papa, en substitució de Nicolau V. Alfons de Borja, llavors, ascendia al tron de sant Pere sota el nom de Calixt III. El nou Papa no tardà fer seues les costums de la cort pontifícia i la ciutat de Roma es veié envaïda pels catalani: pintors, clergues, funcionaris… procedents de la Corona d’Aragó. I els càrrecs més sucosos els reservà als seus nebots: Roderic de Borja es veié investit amb la dignitat cardenalícia i passà a tenir com a residència l’església de San Nicola in Carcere, a tocar del Tíber i del Capitoli; però aquest no seria més que un pas en la seua escalada de la jerarquia eclesiàstica: ben prompte el seu oncle el nomenaria vicecanceller de la cúria papal. Ara sí que trobem Roderic de Borja ben arrelat a la Ciutat Eterna…

Roderic de Borja i València (I)

http://www.sol.com/images/VALENCIA/Monumentos/Valencia-Catedral%20de%20Valencia04.jpg

http://www.sol.com/images/VALENCIA/Monumentos/Valencia-Catedral%20de%20Valencia04.jpg

L’any 1437 va morir el pare de Roderic de Borja. La família, que fins aleshores residia a Xàtiva, es va traslladar a València. La mare de Roderic, Isabel de Borja, va aprofitar l’avantatjada posició del seu germà, Alfons de Borja (el futur Calixt III), per instal·lar-se a la capital del Regne amb els seus cinc fills. Roderic de Borja, doncs, cresqué a València, una ciutat aleshores cosmopolita i culta. Els monuments més significatius de la ciutat, tals com la Llotja de la seda, les torres de Serrans o de Quart, la catedral, el Micalet, els palaus del carrer Cavallers (dels quals hui en queden pocs), entre d’altres, daten d’aquest període.

Dinàmica és la paraula que millor defineix la València del moment. Era una ciutat dinàmica, tant a nivell econòmic com cultural. Era un dels principals ports de la Mediterrània Occidental, amb la decadència del de Barcelona. Pel seu port entraven productes de tota mena, entre les que destaquen les preuades mercaderies del llunyà Orient, però també d’Itàlia, on Alfons el Magnànim havia sigut nomenat rei de Nàpols. I no podem oblidar que el Segle d’Or de la literatura catalana té els millors puntals en autors que viuen precisament en aquesta mateixa València i que floreixen al caliu de la cort del Magnànim: Ausiàs March, Joanot Martorell, Roís de Corella, Isabel de Villena…

És en aquesta ciutat on va créixer Roderic de Borja, dins l’ambient aristocràtic que li concedia la seua ascendència noble i, sobretot, el tenir uns parents tan poderosos. Segurament la reina Maria tingués cura de la família, ara resident al palau episcopal, ja que l’oncle (Alfons de Borja) era constantment a Nàpols en companyia del rei catalanoaragonés. I és ací, a València, on Roderic comença a fer les primeres passes cap a la carrera eclesiàstica, la que li corresponia per ser el segon fill.