En Castella moltes ciutats demostraren el rebuig al rei fent-li un primer plantó en les Corts de Santiago-A Corunha. A continuació Carles I es veié obligat a subornar els representants d’algunes ciutats i insistir a la noblesa de les altes intencions que perseguia amb la coronació imperial. Però la petició d’una altra partida pressupostària, sense que hagueren passat els tres anys des de l’anterior, calfà definitivament els ànims de la població. Quan Carles marxa el 1520 cap a Aquisgran a defensar els seus drets imperials, les ciutats castellanes encapçalades per Toledo, s’havien alçat en comunitat i desafiaven el poder reial.
Ací ens trobem amb una diversitat d’opinions dins de l’historiografia que tracta el tema. Humilment podem citar algunes de les postures. Sembla ser que en un principi la baixa noblesa s’uní a les revoltes, i que inclús els nobles que aspiraven a llocs de poder en la corona, podien haver vist una oportunitat per allunyar els cortesans estrangers que estaven ocupant les carteres més importants.
Ara bé, per una altra part John Lynch explica l’origen de les revoltes basant-se en un anàlisi social on ens presenta un conflicte d’interessos classistes. Explica que des dels últims anys del regnat dels catòlics, la noblesa havia anat recuperant el seu antic poder. Començaren a reagrupar les seues forces privades i acumulant els recursos de les ciutats: apoderant-se de terres, usurpant les rendes i els càrrecs en l’administració urbana, així com incrementat les exigències als seus vassalls. D’aquesta manera la revolta dels comuners fou un alçament dels sectors mitjans de la societat que s’enfrontaren al poder de l’aristocràcia terratinent. Xicotets comerciants i menestrals volien defensar els seus interessos i veien en l’administració de les ciutats per part dels ciutadans i sense el control feudal el paradigma d’una nova societat. Així els comuners fou una massa heterogènia d’interessos que enfrontaven en un bàndol a l’alta noblesa i al poder reial i en l’altre bàndol tota la resta de la població.
Perquè com afirma Lynch, a mesura que la revolta avança les reivindicacions que podríem anomenar moderades dels comuners s’uneix una ampla part de la societat, les classes més baixes, que es radicalitzaren en la lluita esdevenint un vertader moviment antisenyorial. Aquest fet espantà als petits nobles que en un principi s’hi havien sumat, així com a l’elit de les ciutats que tampoc no pretenia una revolució del sistema imperant sinó una millora personal i corporativista.
El fet que fracasara la petició de la Junta Santa perquè la reina Joana, des del seu exili en Tordesillas, recolzara l’alzament, acabaren per deixar sols els sectors més compromesos dels comuners que no estaven disposats a deixar-se amedrentar per l’enorme poder reial i de la noblesa. El recolzament de la classe popular urbana continuà en algunes ciutats d’una manera més ferma que en altres, fins que finalment el trist final de Villamar posaria punt i final a la revolta comunera. Molts dels interrogants d’aquest període històric encara estan oberts i la inclusió d’aquesta revolta en la historiografia castellana encara depén de futurs estudis que es realitzen sobre el tema per tal d’esclarir la seua significació com a la primera revolta moderna o com a la darrera medieval.