Comunitats i germanies

Segons podem llegir en Zagorín (1985), els caps de la revolta eren nobles, cavallers i membres del patriciat urbà. Joan de Padilla procedia d’una il·lustre família de Toledo; Don Pedro Girón, incitador de la revolta i durant molt de temps capità general de l’exèrcit comuner, provenia de l’alta noblesa; Pedro Laso de Toledo i Francisco Maldonado també provenien de família noble. Antonio de Acuña era bisbe de la ciutat de Zamora. Per últim, Juan Bravo (Segovia), Alonso de Saravia (Valladolid) i Juan Zapata (Madrid) eren regidors i membres de l’elit urbana.

Dins de la Junta i de les comunitats formades a les ciutats rebels predominaven els homes d’estatus mitjà -cavallers urbans, oficials municipals, lletrats i altres membres de professions liberals i comerciants. Els artesans també representaven una força activa en les assemblees.

També part del clergat, especialment franciscans i dominics també foren importants comuners. De fet l’aparell propagandístic que exerciren els religiosos jugà un paper fonamental en l’extensió de les idees insurgents per la massa popular.

Mapa de la localització de les ciutats alçades en Comunitat

Cronologia dels fets:

• 15-04-1520; Toledo: manifestació contra la partida acceptada pels regidors a les corts. Inici de les Comunitats.
• 29-05-1520; Segovia: mort de 2 oficials reials i diputats a les Corts.
• 31-05-1520; Toledo: el corregidor expulsat; nou govern.
• 05-06-1520; Guadalajara: el poble exigeix el càstic de 2 diputats.
• 10-06-1520; Burgos: inici d’avalots antifiscals.
• 01-08-1520; Àvila: creació d’una junta revolucionària.
• 25-08-1520; Valladolid: Govern popular.
• 19-09-1520; Tordesillas: creació de la Santa Junta.
• 26-09-1520; destitució del Consejo Real.
• 01-11-1520; Burgos se separa de la Junta.
• 10-12-1520; Tordesillas: victòria reialista; dimissió del capità general comuner Pedro Girón.
• 28-12-1520; Valladolid; nova capital comunera; aclamació de Padilla.
• 06-02-1521; Tierra de Campos; expedicions antisenyorials.
• 23-04-1521; Villalar; derrota dels comuners. Fi de la Santa Junta.
• 14-05-1521; Toledo dirigeix la resistència.
• 03-02-1522, Toledo capitula.

Arran de llegir en els manuals com els Reis Catòlics volen controlar políticament la noblesa; com Carles V continua amb esta política i intenta excloure la noblesa dels llocs de poder al govern, m’he trobat en la necessitat d’escriure alguns pensaments. També he recordat que en l’alta edat mitjana en el moment de constitució dels estats cristians, l’estratègia reial s’havia d’enfrontar, ja siga amb la coacció o amb la contractació, amb els interessos de la noblesa. L’última dada que m’ha fet pensar és la que trobem a la pàgina 125 del manual de Lynch (2007) que diu així: “La crisis sucesoria que siguió a la muerte de Isabel y el largo vacío de poder real durante los años 1504-1517 permitieron a la nobleza castellana mejorar su suerte e intentar un nuevo asalto al poder a expensas del Estado debilitado.”

Així doncs el pensament que em ve al cap és que els nobles, abans de la consolidació del sistema econòmic capitalista, uns pocs segles després, funcionaven com a autèntics camorristes. És a dir que el feudalisme permitia als més forts controlar la societat. És a dir a qui dominaven els recursos per ser més forts, entre eixos recursos està primerament el fet de poder mantindre un cavall, origen antic de la noblesa, manaven i prou. La seua manera de funcionar em recorda a la dels mafiosos de les pel·lícules que mantenint el control en el seu territori negocien i especulen amb els altres poderosos per sustentar el poder estatal.

Durant l’època moderna hem pogut veure el naixement dels estats moderns, on els súbdits s’han anat transformant poc a poc en ciutadans. El poder oligàrquic de l’antiga noblesa deixa pas al poder de la gran burgesia. La pugna entre l’elit poderosa i la gent del comú continua igual de present però amb altres formes d’expressió, potser amb unes formes una mica més subtils que en el context feudal però no per això menys favorable al bàndol dels poderosos.

Enllaç a TimeRime on hi ha una cronologia dels fets transcendentals de les Germanies. Font d’Eulàlia Duran (1982).

“Carlos V tuvo que gastar un millón de florines de oro en su elección para que los electores tuvieran no sólo razones políticas sinó también económicas para eligirle y la operación le obligó a contraer una deuda de medio millón de florines con los Fugger […] el elector palatino y el obispo de Maguncia, cuyos votos eran imprescindibles, recibieron 139.000 y 100.000 flroines respectivamente, pero también hubo donaciones a consejeros de príncipes y a las ciudades, que podían crear un ambiente favorable a Carlos.” John Lynch, 2001, pàgs 119-121.

Com podem observar la política d’afalagar amb regals els polítics per obtindre beneficis personals o corporatius no s’ho han inventat els de la trama Gúrtel. Carles a banda d’endeutar la seua economia amb els banquers alemanys (Welser, Fugger), va espoliar una enorme quantitat de diners de les ciutats castellanes i aragoneses, sobretot de les primeres. Amb eixos diners va poder untar els electors que li haurien de donar la corona imperial romanogermànica. El setembre de 1520 seria nomenat en Aquisgran rei de romans, emperador en la pràctica fins la coronació oficial que s’allargarà fins 1530. El poble castellà i valencià s’hi oposà, en un principi, feroçment a la política imperial carlista, per una banda per l’espoli econòmic que patien i per una altra banda per les circumstàncies polítiques que intentem esclarir en altres entrades del blog.