De manera contemporània en el temps es produí la revolta de les Germanies. Si bé presenta moltes similituds amb les revoltes castellanes, el component de classe dels agermanats valencians serà molt més patent. En un primer moment el rebuig a un rei que no ha jurat els furs del Regne, que ni tan sols hi ha convocat les Corts es presenten com un atenuant important en el malestar que s’hi respirava la València del 1520. Els antics privilegis amb què compten les institucions aragoneses fan encara més susceptible el poble front els atacs unilaterals per part de la Corona cap als seus drets. Ara bé, el gèrmen de la insurrecció cal buscar-lo en les causes socials que s’imposaven sobre una societat empobrida i asfixiada pel poder senyorial.
Des del primer moment els agermanats, associacions gremials que aglutinaven la població urbana, esgrimien el dret d’armar-se atorgat per Ferran i confirmat per Carles I el 1519. Eixe any front l’amenaça d’un atac berberisc a les costes valencianes les germanies es preparen per a la guerra. Justament es produí un brot de pesta que allunyà els poders senyorials de les ciutats. En aquest moment el moviment encapçalat pel teixidor, Joan Llorenç, exigeix una major representativitat en el poder municipal. Aquestes primeres reivindicacions seran acceptades pel nou rei, que es mostrà conforme amb la voluntat política del seu poble que apuntava a un progrés polític i social digne de la nova era que naixia. Així els agermanats comptaren amb dos membres de la seua classe en el govern municipal del cap i casal del Regne. Dos dels sis justícies eren menestrals. Això espantà en gran mesura els nobles que veien perillar els seus privilegis front les demandes populars. Per això, en un primer moment, els agermanats es mostraren lleials al rei i li demanaven suport front els abusos de la noblesa. La classe mitjana valenciana s’hi sumà a l’esperit de canvi, així la incipient burgesia i els comerciants, veieren en les propostes dels agermanats una situació que els afavoria.
Però l’espenta social de la revolta que s’havia estés als sectors més populars exigia massa drets front al domini senyorial que si s’hagueren complit hagueren fet trontollar els fonaments del sistema en què es basava també el poder del rei. D’aquesta manera els agermanats començaren a atacar la noblesa urbana i en el camp es produiren revoltes contra els terratinents. Carles intentà pacificar la situació enviant com a virrei a Diego Hurtado de Mendoza. L’enviat reial no fou ben acceptat pel poble revoltat i així el 1520 ha de fugir cap a Dénia. En este moment la revolta prenia dimensions revolucionàries ja que s’enfrontava directament contra el poder reial i contra el domini feudal. Esta radicalització féu que la classe mitjana, que en un principi havia recolzat l’alçament, es posarà del costat dels poderosos. La desigualtat de forces era patent, i a més l’organització de la massa popular era molt deficient, cosa que va acabar en una derrota total de l’exèrcit agermanat en Oropesa i en Almenara. Des del 1521 fins al 1524 tingué lloc una dura repressió per tot el regne de València que acabà de soca-rel amb l’esperit revolucionari dels agermanats.
En l’oposició que el poble valencià mostrà contra els senyors, jugaren un paper important els mudèjars que treballaven els camps valencians. Els musulmans que havien romàs en les terres valencianes eren posessions dels nobles, els quals els feien treballar els seus dominis pagant-los uns preus que impedien la competència amb els cristians. És per això que la revolta agermanada adquirí un caire religiós que serví per impulsar les classes populars en l’alçament. Així els mudèjars patiren la persecució, la matança i la conversió forçada per part dels agermanats. Des del nostre punt de vista està és la cara fosca de l’alçament agermanat que va pagar contra els esclaus dels senyors les injustícies que patien.