En molts manuals d’història moderna d’Espanya podem trobar alguna pàgina o secció al succés que feu el rei Felip V a Xàtiva. Després de la derrota del exèrcit austriacista en la batalla d’Almansa 1707, Xàtiva havia estat una de les abanderades d’aquell arxiduc del que ja parlarem. Però un bon historiador ha d’evitar que els seus sentiments entronquen amb els successos que tracta d’explicar, i mostrar la seua imparcialitat. D’aquesta manera no podem dir que tots els ciutadans es comprometeren en la causa, trobant-nos amb dos bandos polítics que s’enfronten, però sabent que són una minoria front a una majoria.
En aquest cas, una de les dificultats emana del propi arxiu, no hi ha cap document que testimonií la destrucció de Xàtiva pel primer borbó. Vicente Boix ho va estudiar en els documents del Arxiu de València, però al ser un llibre difícil de consultar, el cronista Sarthou es va basar amb el que deia el pare Carlos Castañeda, el qual era prior del convent del Carme de Xàtiva que es va destruir, així com amb el que publicà Pascual i Beltrán en referència a la destrucció de Xàtiva.
Després d’un segle de calma, havent sobreviscut a les germanies, Xàtiva es trobava dividida entre el borbònics, i els austriacistes, que passaren a ser coneguts com els botiflers i els maulets. El castell mancava de defenses, ni tenia gent amb la qual fer front. Les súpliques del virrei, dels nobles, dels gremis, inclòs del cabildo, restaren inútils.
El pretendent de la casa dels Àustrica triomfà en Xàtiva, des del desembarcament en Dènia de 1705, fins al desastre de 1707. José Nebot com a conqueridor, i després com a governador Basset, ocuparen militarment la ciutat i el castell.
Juan Tarrega, un setabense que a més a més fou un cavaller d’alta nissaga, com en Joaquim Llinás, Josep Aparici, Joan Proxita, tots ells seguidors austriacistes convençuts, va aconseguir la rendició del governador Rocafull, junt amb l’entrega de les claus que feu mitjançant Juan Baptista Belloch. Per eixe motiu, una minoria composta per algunes unitats familiars hagueren d’abandonar la ciutat per ser borbòniques, amb l’anterior governador. En la famosa batalla d’Almansa, en Joan Proxita, justícia de la ciutat, i Josep Aparici varen morir en aquella.
En la guerra civil hi va haver gent de tot tipus, aventurers, de “mal viure”, junt amb les intrigues i els crims que es produeixen. Perseguiren a persones de signe borbònic, nobles, membres del clero, i autoritats. Per una gran quantitat de gent provinent de Xàtiva, capitanejada pel Josep Marco, el Penjadet. No sols varen assassinar, sinó que també tancaren a gent en el castell als calabossos, com es el cas de G. Cebrián, J.B. Sanchis, G. Fuster, i molts altres tal i com ens diu Vicent Boix, recollit en aquest cas per Sarthou.
Un any després, arriba Basset al castell, era governador militar Onofre Dacic, a qui va substituir Francisco Purroy abans de l’asedi aragonès. Aquest darrer fou nombrat cap dels miguelets catalans. Foren presos i deportats a Dènia, monges, frares, canònics, i altres seglars, junt amb veïns de la ciutat.
Per tant, seguint les investigacions que va fer Sarthou, cronista oficial de Xàtiva, a partir de la manca d’informació que tenim, podem concloure que si bé és cert que hi havia una gran majoria austriacista, també hi hagueren borbònics, sobre tot en les classes més altes de la ciutat.
Aquí vos mostrem un petit homenatge que varen fer el 2012 als Maulets en Xàtiva:
</strong></span></p>
<p style=”text-align: justify;”></p>
Deixa un comentari