Les tropes de Felip V avançaren des de la cima del calvari alt, a extramurs de la porta de Cocentaina. Antoni Martorell cap dels coraceros, va tractar de prendre la fortalesa per sorpresa durant la nit. Però tot i això, va fracassar, al sortir el sol va veure el gran número de baixes que li havien infringit. D’Asfeld va enfilar els cànons cap a la porta principal de les dos fortaleses, no hem d’oblidar que Xàtiva conta amb un castell major y un castell menor, va destrossar l’entrada matant als seus defensors.
El foc i la batalla es va prolongar durant diversos dies, finalment es quedaren sense aliments, i es varen veure obligats a rendir-se, però aconseguiren una capitulació honrosa. La guarnició del castell va eixir amb honors, acompanyada pel governador Purroy, i foren escoltats fins a Catalunya. Els paisans que estaven en les presons continuaren en elles, sols salvaren els seus honors militars, no importava la vida del poble setabense. La capitulació es va firmar el dia 6 de juny, després el general francès va anar cridant a una llista de eclesiàstics a Sant Josep, per a desterrar-los.
Per a aconseguir un major botí, i que Xàtiva sofrís un major càstig, d’Asfeld va fer córrer el fals rumor de que mentre assetjaren el castell, les tropes havien demanat reforços a València; fent-se valer d’un conducte secret per a atrapar-los entre dos focs. Aquesta mentida els va valer per aconseguir el decret de la extinció i incendi de Xàtiva. La data del 17 de juny de 1707 ha quedat per sempre a la memòria d’aquesta humil ciutat, que encara conserva el quadre d’aquell qui la ordenà boca abaix.
Quan els xativins tornaven a acomodar-se a les seues cases, no ja els austriacistes, sinó tots els veïns que havien sobreviscut, reberen la ordre d’evacuació. La seva ciutat, després d’haver-la saquejat i arrasat, anava a ser aliment de les flames, aquella històrica ciutat, la Saiti ibèrica, la Saetabis romana, la ciutat islàmica, etc. Ja res no importava. Chaves Osorio, facilità carruatges a monges i ancians que es dirigiren cap a València. El corpus del 22 de juny d’aquell any, ja no es celebraria.
Dins d’aquest episodi sorgeix un altre personatge, Melchor Rafael Macanaz, enviat per a acabar amb els furs i llibertats, sota el pretext de traïdors, justificant d’aquesta forma la destrucció de la ciutat. Els testimonis presencials como Castanyeda asseguren que el foc amb lentitud va durar des de el 19 de juny fins a març de l’any següent. Se van respectar alguns edificis públics, com la Seu, les colegiaes, l’almodí. Bàsicament es van cremar en gran mesura les cases, sense discriminar entre borbònics o austriacistes, els seus habitants, molts d’ells ho veren des del camp i muntanyes veïnes.
D’aquells pobres socarrats, ja sols quedaven en Xàtiva tres beneficiaris en la Seu, B. Bosch, I. Gil, A. Del Villar, més el notari Bartolomé Pont. Que contemplaren com aquella magnifica ciutat, ara jaquia entre el fem, les cendres, amb les cases i carrers destruïts. Però aquí no acaba la història, el càstig no semblava suficient per al monarca, i per això també va voler canviar-li el nom, passant a ser la colònia nova de Sant Felipe, i amb això els decrets de Nova Planta, que comportaren entre d’altres coses l’abolició dels furs, i el canvi de llengua en els òrgans oficials. Alguns historiadors l’han comparat amb Neró, però no podem jutjar els actes, simplement contem el que va passar, interpretant els testimonis que ens han quedat. Aqui els deixem un video amb la narració de la cremà de Xàtiva mostrant els diferents llocs.
Deixa un comentari