Un dels aspectes més importants en els ajuntaments borbònics era l’estructura del poder en els seus quadres dirigents. Dins de les jerarquies que s’estableix, i de les rets de clienteles, destaca un concepte, el de oligarquia urbana. Aquest sector està conformat per grups de corregidors, alcaldes majors i regidors, que eren els encarregats de dirigir el destí del Corregiment, i del ajuntament. Tots ells compartien uns interessos similars, el control del poder polític corregimental i municipal, gaudir d’un patrimoni que era la base del seu domini del poder polític, factors de prestigi, on podem incloure el títol de Hidalguia, o el patronatge eclesiàstic, entre d’altres. Trobem diverses families que pugnen pel poder, malgrat que el govern en teoria no permitia aquests tipus d’afiliacions en els càrrecs públics, trobem membres de la mateixa familia en els governs de Xàtiva o de Castelló de la Ribera, que podem observar si analitzarem les llistes de càrrecs. Aquesta problemàtica ja succeïa durant la baixa edat mitja, per al cas que ens ocupa, el segle XVIII trobem una gran diversitat d’examples. Em volgut escollir un dels que ja em parlat en altres entrades, per al seu análisis hem recorregut a un llibre de María Carmen Irles, qui analitza els diferents corregiments al Regne de València.
A mitjans del set-cents entre el ja mencionat corregidor Miguel Vandoorent, i José Alegret, front a una facció de regidors de San Felipe, que va acabar en una causa judicial, la coneguda pesquisa. Va ser un autèntic enfrontament de voluntats, on inclòs grups de veïns es van ficar a un i altre bàndol, amb la investigació de José Pérez de Mesíasobre la conducta del governador i alcalde major, van ser tals els desordres que s’acudeix a Pedro Valdés, per a que fixés:
“Las reglas más justas para la mejor administración, cuenta y razón de los caudales.”
Pedro Valdés, qui es va veure obligat a passar un temps en la ciutat a la que arribà en Octubre de 1744, va poder comprovar com estaven dividits:
“Procurando cada uno prevaleciesen sus ideas voluntarias.”
És sens dubte un dels principals incidents que provocà una crisis a nivell institucional en l’Ajuntament. La pesquisa de 1743-1750, va implicar a pràcticament tot l’ajuntament, lo que va fer intervindre a la Reial Audiència, que com hem dit envia a un jutge per a dirigir la causa contra el corregidor i l’ alcalde major. Pero tot i això, la solució fou aparent, perque moltes de les causes es tancaren en fals, quasi el mateix any va esclatar un altre problema en el consistori, per l’alcalde major Francisco Aucejo y Jover, en el que estaven els mateixos protagonistes.
El cas de la pesquisa de 1743-1750 va començar amb els càrrecs que un grup de regidors feren contra el corregidor i l’alcalde. Aquestos successos eren quotidianis, i fruit de les lluites internes pel poder. El cap dels capitulants, acusadors, era José Ximénez. Algunes de les acusacions eren:
- Prevalicació
- Cohecho
- Abús de poder
- … fins a 28 càrrecs
Entre d’altres coses com,percebre drets per llicències a tenderos, mesoneros, i revendedors, a qui cobraven 8 sous per cada llicència. Als que confeccionaven cordells en la via pública se’ls exigia una lliura anual, quan legalment no podien fer això. El gravàmen del despatx de veredes, ho establien en 5 lliures, ho havien aumentat el doble, ingressant la meitat, i quedant-se l’altra meitat en benefici propi. El mateix feia amb l’abastiment de neu per a la casa del corregidor, és a dir, per a conservar els aliments, li costava un diners menys per cada lliure de neu que aconseguia. Per això quan hi havia tropes feia el doble de provisions per a fer negoci en lo que sobrara. Conseguien també comestibles a menor preu, quan estava prohibit que qualsevol jutge traguera profit de la seua situació.
La major acusació al corregidor era per manipular els caudals de la ciutat, sense existir deliberació pel ajuntament ni la col·legiata, el màxim creeditor d’aquell. Hi havien moltes altres causes, per mencionar alguna del alcalde major, se’l acusava de no complir les comissions de la sala del Crim de València, en les causes que sentenciava, no hi havien Actes, procurava fer les componendes precises en el seu favor, com cobrar determinades quantitats. També se li acusava d’acceptar regals dels litigants
Pedro Valdés, no es va ficar a cap bàndol, sinó que es va animar a complir la seva missió, el que suposava contenir als regidors, i adoptar les providències convenients. Va prendre les comptes de propis des de 1739, resultant contaries als capitulars. Va comprovar com les contribucions reials se repartien sense equitat. Va reintegrar a la hisenda les quantitats que li estaven devent. De fet les seves actuacions feren que se’l nombrés alcalde de casa i cort, així com tornar a San Felip a concloure la missió:
- Exigir els abastos que resultaren dels comptes, sense que els regidors entraren en l’ajuntament.
- L’elaboració d’unes Ordenances Generals, per al bon govern de la ciutat. Aquestes ordenances foren aprovades per Fernando VI el 4 de Juny de 1750.
Però malgrat tot, el Consell va desestimar les causes, alegant la falsetat de les proves, i l’animadversió que sentien els regidors cap als acusats. Varen tindre diverses condemnes com el desterrament, però dos anys després es sol·licitaria l‘indult dels acusats per part d’ells mateixa. El rei acceptà, i inclòs alguns continuaren exercint càrrecs a la ciutat.
Per acabar volíem il·lustrar en aquests dos quadres, la dotació econòmica disposta per a Xàtiva. Foren objecte de denúncia de Valdés, per les usurpacions en els seus bens de propis, i culpats els màxims dirigents. Els que posseïa en la dècada dels 40 superava els que gaudien ajuntaments com el d’Oriola o Alacant.
Deixa un comentari