Els regidors

Si be en la figura del corregidor parlarem de persones vinculades al àmbit militar i polític, mentre que l’alcalde major ho era del àmbit del dret. No obstant això, l’element de major pes eren els regidors, un cos que sobre estar supeditats, tingueren amplies facultats executives. De fet si es suspenia al corregidor o a l’alcalde major, el substituïa el regidor degà.

Començar de forma ex novo, partint d’una ciutat destrossada, i un caos organitzatiu, administratiu i econòmic. Fins avançada la centúria no va haver una distinció entre els regidors cavallers o nobles i ciutadans. San Felipe suposava un camp d’experimentació, de fet va ser aquí on es va instaurar per primera vegada el alferes major en 1740.

Ara la pregunta seria, qui era l’oligarquia urbana que ostentava el poder en San Felipe?

Primerament al decidir tornar alçar la ciutat sota el nom Nova Colònia de San Felipe, es posaren en els càrrecs més destacats als fidels borbònics. Destaca el fet que el monarca donara quatre regidories a perpetuïtat a nobles titulars, vinculats directament en la guerra, el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo. Aquest quatre, com ens dius María Carmen Irles, integraren la nòmina de noblesa titulada que accedia als oficis de regidors en València, després de València, San Felip fou el municipi amb més nobles titulats, cinc ducs, quatre marquesos, i un varo. Això confirma la política aristocratitzant. De fet a Macanaz se li encarrega l’elecció de la primera noblesa per al govern. Aquests ostentaren els càrrecs a través de tendents de regidor

Però a partir de l’any 1730, per les necessitats econòmiques de la monarquia, s’inicia un procés d’oligarquització de la classe dirigent:

• Continuïtat de les nissagues familiars (terratinents i financers amb censals, professions: metges, advocats…)
• Personatges de rang inferior que compren regidories, provenien del comerç i d’oficis mecànics que s’havien anat ennoblint.

Tot això comporta a la consolidació d’una oligarquia urbana, que se configura com a classe dirigent, reforçada per l’endogàmia i els llaços de parentesc, se solien traspassar els oficis de pares a fills. De fet si hi havia una ombra de dubte de fidelitat, se’l suprimia com va ser el cas de  Antonio Llinás, per poder tenir avantpassat austriacistes.

La poca quantitat de regidors en San Felip respon als pocs individus disponibles en funció de lleialtat al monarca. A partir del 1714-1716 va començar a normalitzar-se la cosa. El problema es que les disputes per ocupar les places en la classe de cavallers foren constants. A més a més a l’antiga noblesa, se li va anar afegint una nova, més els gentilhomes, que pledejaven per ocupar el seu ofici en classe de nobles.

En el informe de l’any 1757, el corregidor sol·licità al regidor Pedro Jordán, fill del que també fora regidor, Manuel Jordán, respecte de diversos pretendents al reconeixement d’igualtat entre regidors cavallers, i ciutadans, entre els que estava el regidor Francisco Egea, que ho era en qualitat de tendent de Tobías Burgo. En el informe, s’oposava a que els pretendents a ser considerats en classe de nobles, tenint eixe títol de tal, però exercint una regidoria en la de ciutadans, s’equiparaven a ells.

Per a concloure aquesta part voliem remarcar que a aquests problemes s’ajunten altres com la venta de càrrecs, disputes per les places, el cas de les classes nobles i de cavallers com hem anomenat abans. Així com l’endogamia, entre d’altres. Però com sols podem donar unes pincellades en aquest breu espai que comporta un blog, vos animem a llegir l’obra de Isaïes Blesa, del qual hem pogut extraure tots aquests detalls, les llistes de regidors que ens mostra estan extretes dels diversos arxius, de la ciutat, del regne de València, i inclós algunes del arxiu nacional.